dijous, 26 de febrer de 2015

L'originalitat de l'Horiginal

Des de fa més de deu anys, hi ha un bar –situat a Ciutat Vella- ben especial: L’Horiginal, un local situat al costat del Macba. Vist des de fora sembla un lloc ben comú: compta amb una terrassa des de la qual pots veure la plaça de davant del CCCB –sempre plena d’skaters-, una part de bar i una altra de restaurant. Tanmateix, el que fa especial aquest bar és la sala del fons: la sala d’espectacles. El responsable és en Ferran Garcia, que alhora és també qui l’ha decorada. Cada dimecres a les 20.30h en aquesta sala es fa algun espectacle poètic, ja sigui una lectura de poemes, una presentació d’un llibre o un homenatge.
            Un cop vista la programació, vaig fer la tria dels espectacles que aniria a veure. Vaig basar la meva tria en dues editorials ben diferents i ben semblants alhora: LaBreu Edidions i Terrícola. La primera fa molts anys que funciona i porta una pila de llibres publicats, mentre que la segona fa ben poc que funciona però trepitja fort. Així doncs, són dues editorials ben importants en el panorama actual.
El primer acte escollit ve de la mà de LaBreu i serà el d’en Francesc Garriga, que ens va deixar fa ben poc. En aquest acte se li farà un homenatge alhora que es presentarà el seu darrer llibre, Swing. Aquesta presentació serà el dia 5 de març. Havia de ser uns mesos més tard, però amb els últims esdeveniments, els seus editors van creure oportú avançar-la. Garriga, poc abans de morir, va dir que no tenia res més a dir, i que per tant aquest seria el seu últim llibre. L’any passat Adia Edicions va publicar una antologia de tots els seus llibres (Demà no és mai (2014). Per tant, el dia 5 estaran disponibles a l’Horiginal tots dos llibres.
            Seguint amb LaBreu, el dia 15 d’abril assistiré a l’última tongada d’Alabatres formada per: Anna Gual, Ramón Boixeda i Marc Masdeu. El primer serà Símbol 47, un llibre on és present la maduresa de la seva autora Anna Gual, la qual ja compta amb quatre llibres. En la presentació l’acompanyarà Jordi Lambies.  El segon serà El sedàs un llibre de poesia que barreja la prosa i el diàleg. Amb un epíleg de Jordi Florit, el qual li farà de padrí a la seva presentació.  L’útim llibre que es presentarà aquesta vesprada serà Les morts d’Octavià de Marc Masdeu, que estarà acompayat per Pere Ejarque, qui parlarà del llibre i comentarà algun dels poemes.
            L’ultim acte vindrà de la mà de Terrícola el dimecres 22 i comptarà amb una gran varietat de poesia. Aquesta vesprada serà molt interessant, ja que en comptes d’una es presentaràn dues col·leccions: la primera serà Llibres de l’Afrau i la segona Fora d’Òrbita. Es començarà per Fora d’Òrbita, una col·lecció que encetarà Enric Cassases amb el llibre De la nota de preu del sopar del mosso i estarà acompanyat pel Pau Vadell i Jaume C.Pons Alorda. Després es continuarà l’acte amb els Llibres de l’Afrau, començant  per Veces de Mireia Vidal-Conte, acompanyada per Lluís Calvo i Marc Romera i continuaran amb Nuclear de Ricard Mirabete, introduït per Josep Maria Bach i Maria Antònia Massanet. 



Carlota Fuertes
Nucli Paulo Freire: 

El nucli Paulo Freire de la Udg és un espai que es dedica a divulgar l'herència política i pedagògica, així com promoure i difondre noves lectures crítiques de l'obra d'aquest gran pedagog. Amb aquests objectius s'organitzen diverses activitats obertes a tothom en la facultat d'educació. La darrera activitat va tractar el tema dels assassinats de Charlie Hebdo, de la veu de Mòstafà Shaimi, estudiant de filosofia i activista contra el racisme, el passat dimecres 18 de febrer,

Paulo Freire:``La deshumanització`` és la conseqüència de l' opressió, i afecta els oprimits i a aquells que oprimeixen.

L'opressió i la imposició d'una cultura sobre les altres és una de les conseqüències del procés de globalització actual. Malauradament, aquesta dinàmica és tan habitual que s'està clavant en el subconscient de la societat com una manera natural de funcionar. La conferència es va dividir en dues parts:

En la primera, anomenada l'esquema, va dibuixar els marcs conceptuals des dels quals analitzem i jutgem els fets a Orient; etnocentrisme i eurocentrisme. Tal com diu George Lakoff a No pensis en un elefant, <<els marcs són estructures que conformen la nostra manera de veure el món(...)conformen les metes que ens proposem, la nostra manera d'actuar, i allò que compta com el resultat bo o dolent de les nostres accions.>> Nosaltres amb el marc conceptual etnocentrista i eurocentrista analitzem i jutgem classificant en bo, dolent, vertader o fals tot el que ens arriba de fora, segons si encaixa o no en el nostres marcs que són la nostra visió del món, la nostra veritat. Un esquema marcat inclús pel llenguatge que utilitzen els mitjans de comunicació i que mai és innocent; jo-tu, nosaltres-ells...construint un concepte ``d'ells´´, com una cosa aliena al nostre marc i no com una preocupació col·lectiva de la humanitat.
En la segona part, l'estructura, va parlar de la divisió que fem entre primer món i tercer món o entre el ser i no ser,del que implica pertànyer a cadascun d'aquests mons i el tipus d'opressió que es pateix. Estar a la banda del primer món o del ser vol dir patir una opressió determinada per la dominació de la materialització, ja que moltes vegades som esclaus d'objectes i de la tecnologia però amb els drets humans, socials i una certa llibertat respectada. Ningú dubta sobre el valor de la vida d'una persona. En canvi, pertànyer al tercer món o al no ser vol dir no tenir aquests drets esmentats anteriorment, gairebé mai i que la vida no tengui el valor que té en el primer món.

La línia del racisme i la racialització és la que divideix aquests dos mons. Dos exemples d'expressió material d'aquesta línia són: la tanca de Melilla, una prova física per determinar fins a on acaba el món i comença el d'``ells´´, aquest que no encaixa en el nostre marc conceptual; i les repatriacions dels ``nostres´´ de les zones infectades d'èbola. Aquí el problema està en el valor de la vida d'una persona. A Occident està clar el valor de la vida d'una persona i per això s'ha de repatriar però el valor de les vides d'Orient ja no és tan clar quan els nostres ulls s'acostumen a veure milers de persones per terra i encara ens sentim tranquils quan saben que el nostre ja és a casa.


Per últim, es va discutir sobre si hi ha o no hi ha límit en la llibertat d'expressió. Segons els seu parer la llibertat d'expressió té límit quan entra en joc la vida de les persones. Ens va recordar quan aquesta mateixa revista Charlie Hebdo, va fer sàtira sobre els fets de les primeres eleccions democràtiques d'Egipte. Van morir moltes persones, i la revista va convertir en humor aquest fet. Si ens ho mirem des de un altre angle, potser veiem més clar la necessitat de delimitar la llibertat d'expressió. Si una revista d'Orient fes sàtira d'un horror occidental com pot qualsevol atemptat terrorista, potser ens replantegem certs paràmetres ètics sobre els quals fer broma. Cal dir que en cap moment el conferenciant estava justificant la reacció dels assassins, va deixar clar que la violència no es justifica de cap manera però si volia deixar clar els marcs, i la visió des de la qual ens atrevim a jutjar. 

Maria José Aldana

dimarts, 24 de febrer de 2015

El tractament mediàtic del procés sobiranista, a debat

La Universitat de Girona acull un acte de la Setmana dels Rahola sobre el procés sobiranista i els mitjans de comunicació
IMG-20150224-WA0002                 
D’esquerra a dreta: Jaume Serra, Jesús Badenes, Oriol Mas, Albert Requena i Jordi Grau. Imatge: Miquel Gelada

Miquel Gelada i Eloi Camps

Portades de diari, informatius, tertúlies, documentals, sàtira televisiva… El procés sobiranista que viu Catalunya és present cada dia, d’una forma o una altra, als mitjans de comunicació catalans i espanyols. El tema aixeca passions i planteja un seguit d’interrogants sobre com se l’ha d’abordar des del periodisme. És per això que la tercera edició de la Setmana dels Rahola ha volgut dedicar un acte a parlar d’aquesta qüestió. Així, el passat 19 de febrer es va organitzar la taula rodona “Processant el procés. El paper dels mitjans de comunicació en el debat sobiranista” a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona (UdG). La sala va omplir-se per escoltar la reflexió de diversos professionals de la comunicació sobre l’impacte mediàtic del debat independentista.

La taula rodona va comptar amb Jaume Serra, director de continguts de la Cadena Ser a Catalunya; Jesús Badenes, redactor de política del Diari de Girona; Albert Requena, delegat de Catalunya Ràdio a Girona, i Jordi Grau, director d’El Punt Avui Comarques Gironines. Va moderar l’acte Oriol Mas, cap d’informatius de TV Girona.

La posició dels periodistes 

El primer punt que es va tractar va ser com viuen els periodistes, des del seu lloc de feina, el procés sobiranista català. Tots van assenyalar que l’estan vivint amb normalitat. Grau va apuntar que l’independentisme català ha estat històricament menyspreat i perseguit, però que ara ha esdevingut transversal i que aglutina una gran part de la població. Badenes va destacar que ens trobem davant d’un moment important, i que ell el viu amb passió, tot i que des del seu mitjà es prioritza la informació en clau local. La responsabilitat, afegia Serra, ha de ser fonamental a l’hora de tractar aquesta qüestió: el procés es viu amb agitació i cal informar-ne de manera rigorosa i desapassionada perquè la ciutadania es construeixi l’opinió. Per la seva banda, Requena va explicar que als mitjans públics catalans se’ls critica que “parlin molt sobre el procés”, cosa que no entén, perquè el fenomen implica milers i milers de persones. Afegeix que des dels mitjans públics s’intenta tractar el tema amb tanta objectivitat com sigui possible.

Precisament l’objectivitat –un terme sempre controvertit en el periodisme– va centrar bona part del debat. Segons Grau, tenir opinió sobre el procés no impedeix donar-ne una informació neutra. Els mitjans catalans, va dir, intenten ser equilibrats i equànimes. En canvi, “els mitjans espanyols són unionistes, no persegueixen l’objectivitat” i són utilitzats com a “armes d’estat” contra el procés català. En la mateixa línia, Requena assenyalava que els mitjans públics catalans procuren ser plurals i representar tothom, i es defensava de les acusacions d’adoctrinament i partidisme que es fan a mitjans com Catalunya Ràdio. Badenes va manifestar que no creu en l’objectivitat, però que sí que es pot ser intersubjectiu. Va fer autocrítica, explicant que el procés potser ha fet que altres qüestions es deixessin de banda en els mitjans de comunicació. A més, va afirmar que no es pot generalitzar sobre els mitjans espanyols, perquè n’hi ha que sí que donen veu a l’independentisme. És el cas de Cadena Ser que, com va explicar Serra, intenta explicar la realitat catalana a la resta de l’Estat espanyol. Ara bé, els interessos empresarials poden condicionar la manera com s’informa de qüestions com el procés sobiranista. Serra exposava la necessitat que hi hagi marges per desenvolupar la professió periodística d’acord amb el seu codi deontològic. Al mateix temps, apuntava que els periodistes han de ser capaços de no deixar-se influir per l’entorn a l’hora d’informar.

També es va fer un esment especial a les xarxes socials, que va ser el punt que va generar un consens més unànime entre tots els ponents. En aquest sentit, Grau va argumentar la importància cabdal que estant tenint les xarxes socials com a fonts d’informació per al periodista. Per la seva banda, Serra va afegir que aquests nous sistemes generen noves possibilitats, mentre que Badenes va subratllar la necessitat que els professionals de la comunicació tinguin les xarxes socials en compte.

Com a cloenda, es va remarcar la importància de la presència dels periodistes arreu del territori per tal de poder cobrir la informació local.

dilluns, 23 de febrer de 2015

Teatre Lliure (Barcelona)

El Teatre Lliure


Fundat al 1976, el Teatre Lliure de Barcelona s’ha convertit en un dels teatres més representatius de les arts escèniques del nostre país. El Lliure té dos centres de representació, dues sales a Montjuïc, i una altra més a Gràcia, espais on es representen diversos espectacles, generalment teatre de text. Amb el públic com a peça fonamental, aquest teatre comparteix sentiments i emocions fins al punt de fer de cada funció una experiència única i irrepetible, fent del teatre un plaer cultural per a tots aquells que són públic habitual del Lliure. Durant els trenta-cinc anys de vida d’aquest teatre fins a l’actualitat, espectadors i actors de diverses generacions han compartit infinites experiències i han après a estimar el teatre com a un art artesà, que han convertit en un servei públic i a l’abast de tothom. Gràcies a això el Lliure ha crescut i s’ha renovat.
El teatre compta amb la “Kompanyia Lliure”, que va sorgir la temporada passada, i que agrupa un conjunt de sis actors i actrius pertanyents per edat, a la generació “perduda”, es a dir, persones molt preparades i alhora amb moltes dificultats per a trobar feina. La creació d’una companyia pròpia, amb uns membres capaços de dirigir-se a totes les generacions d’espectadors, però sobretot a la seva, fa créixer i enriquir teatralment el format del Teatre Lliure.


Aquest mes de Febrer, s’hi estan representant quatre obres teatrals, el plat fort de temporada a Gràcia és “Somni Americà”, on es fusionen la kompanyia Lliure i les Antonietes per interpretar el recorregut dels grans autors dramàtics del segle XX al Nord d’Amèrica, també a Gràcia es representa actualment “Trau”, un treball visual de comèdia que es complementa amb el teatre de titelles. A Montjuïc tenim “El rei Lear”, una obra original de Shakespeare que ha estat tot un èxit i que encara podrem veure fins al vint-i-set d’aquest mes, i per acabar, “Joc de Miralls” que s’ha estrenat fa poc a l’Espai Lliure, una de les deu millors peces del 2009 segons el New York Times, una peça premiada, tendra i divertida.

Què espereu per anar al teatre? A gaudir de la cultura des de la butaca! 

http://www.teatrelliure.com/es 

Aina Arnó Jover

dimecres, 18 de febrer de 2015

Iniciatives particulars obren camins col•lectius



Amb la Renaixença, es van començar a valorar les utilitats ideològiques de la geografia, com per exemple el coneixement de l’espai, la identificació amb el propi país i la formació nacional. A Catalunya va haver-hi un gran afany de recuperació dels valors d’identitat nacional i de revaloració històrica, cultural i paisatgística a través de la literatura. Les excursions hi van tenir un paper fonamental; per això es pot analitzar una part de la identitat catalana a partir del coneixement geogràfic dels paisatges. El Mapa Literari Català d’Espais Escrits busca internacionalitzar els autors catalans clàssics situant les seves obres i experiències arreu del món mitjançant una xarxa virtual, tal com va presentar Anna Aguiló, presidenta del projecte. “Espais Escrits és una associació privada conformada per entitats que reben suport públic”, va recordar.

El repte d’Espais Escrits, funciona - encara que pròpiament no ho sigui - com una organització sense ànim de lucre creada el 2005, era trobar la manera de donar a conèixer l’obra dels escriptors clàssics al públic. De fet, això era feina de la Institució de les Lletres Catalanes, però no es va ocupar de sistematitzar la gestió d’aquest patrimoni cultural, va recalcar Aguiló. Tan evident és, que, a tall d’anècdota, va explicar la situació dels turistes a Palafrugell, que no tenien cap mena d’indicacions ni activitats relacionades amb l’obra de Josep Pla (un dels autors clàssics catalans més representatius!).

El resultat de les inquietuds que provocava aquesta situació entre els associats d’Espais Escrits —entitats particulars amb un mateix objectiu— va ser la creació del Mapa Literari Català. El Mapa consisteix en una georeferenciació dels autors i les seves obres. Cal recordar, com molt bé va destacar la ponent, que l’entorn social i cultural és un condicionant important per l’autor a l’hora d’escriure l’obra, i per tant, la literatura és inseparable de la geografia que l’envolta o l’inspira. Anna Aguiló va insistir en el fet que “hi ha un raser de qualitat molt alt, ja que el mapa està creat per especialistes”. Tots els autors que apareixen en el Mapa Literari tenen una casa museu o un centre d’estudis que se’n fa càrrec.

Una altra forma de fomentar el coneixement dels autors clàssics és la proposta de fer clubs de lectura a les biblioteques, rutes literàries, exposicions o seminaris. Per tant, al mateix temps es promou el turisme cultural, fet important en la crítica etapa per la qual està passant la cultura en aquest moment. 

Tal com deia Salvador Espriu —un dels autors presents en el Mapa—, “els qui no som savis ignorem què ha estat i què és aquest nostre país, on comença i on s’acaba”. Espais Escrits sembla haver trobat la solució: ens ofereix la possibilitat de ser una mica més savis i de conèixer la literatura que ha escrit la història del nostre país.

Anna Fonalleras, Desirée Oñate, Carles Callís, Elena Duran, Teresa Palomeras, Maite López, Eduard Viñas, Aitiana Alonso

dilluns, 16 de febrer de 2015

L'Aleph de la informació

Pierre Lévy es pregunta, en el seu llibre del 1994, què entenem per «intel·ligència col·lectiva». El filòsof francès la defineix com «una intel·ligència repartida a tot arreu, valorada constantment, coordinada a temps real i que condueix a una mobilització efectiva de les competències». Afegeix que «la intel·ligència col·lectiva és el reconeixement i enriquiment mutu de les persones». No se’ns acut una definició millor per a la Viquipèdia.

La Viquipèdia, la font d’informació de referència per antonomàsia de l’època digital, va néixer el 2001. Arnau Duran, president d’Amical Wikimedia –l’associació que promou la Viquipèdia en català–, n’assenyala els cinc pilars: el caràcter enciclopèdic, la voluntat de ser neutre, el contingut lliure, el respecte envers les opinions dels usuaris i la col·laboració entre usuaris per escriure, completar i revisar els articles. Aquestes característiques l’han convertit en una de les eines més populars –i gairebé imprescindible– de l’Internet del segle XXI.

La fórmula de la Viquipèdia presenta avantatges i inconvenients. D’entrada, que sigui gratuïta i en línia la fa accessible a una gran part de la població. El coneixement bolcat a Viquipèdia no és absolut; es construeix permanentment i l’autocrítica és constant. Recull, també, els diversos punts de vista sobre un tema, de manera que mai ofereix una visió única. Tanmateix, això no sempre és un avantatge. El fet que no doni un punt de vista unitari exigeix als lectors que hagin de decantar-se per una versió, o que no puguin refiar-se del tot dels articles. En aquest sentit, cal entendre que la Viquipèdia no és una font d’informació primària, sinó que és un recull d’altres fonts: per tant, se l’ha de considerar una font auxiliar de coneixement... encara que molts usuaris s’informin només a través seu. D’altra banda, presenta mancances de correcció lingüística, i el fet de no tenir un consell editorial fa que no sempre es revisin tots els articles.

Rere cada llengua hi ha una visió del món. Viquipèdia està disponible en vora tres-centes llengües. Així, en l’enciclopèdia lliure hi trobem enfocaments diferents d’un tema segons la llengua en què han estat escrits. Per exemple, la Viquipèdia en català defineix Catalunya com a país, mentre que la versió espanyola ho fa com a comunitat autònoma. «Els articles de Viquipèdia sempre porten implícit un reflex cultural», apunta Duran.

El català va ser la segona llengua, darrere de l’anglès, en ser present a Viquipèdia, i és la dissetena amb més articles, per davant d’altres llengües amb molts més parlants. Hi ha penjats al voltant de 450000 articles en català. Aquesta bona salut de la nostra llengua a Viquipèdia es deu, en bona part, a la feina d’Amical Wikimedia. L’associació treballa, des del 2008, per ampliar i millorar el coneixement en català que hi ha a l’enciclopèdia digital, i perquè la cultura catalana sigui present en la resta de llengües de la Viquipèdia. L’esforç i els bons resultats li han valgut, entre altres reconeixements, el Premi Nacional de Cultura 2014 de la Generalitat de Catalunya.  Duran explica que els usuaris catalans escriuen a Viquipèdia no només perquè s’ho passen bé o volen aportar-hi alguna cosa, sinó perquè «és una manera de fer llengua, país i cultura».


Un dels reptes de Viquipèdia és la vinculació amb institucions d’ensenyament. Així, d’una banda, es millorarien els articles de l’enciclopèdia i, de l’altra, el coneixement acadèmic seria més accessible. Iniciatives com el Viquiprojecte que durem a terme enguany els alumnes de Gestió Cultural de la Universitat de Girona ajuden que Viquipèdia i el món acadèmic s’acostin; en aquest cas, amb l’objectiu d’enfortir i difondre el coneixement sobre el patrimoni literari català.     

diumenge, 1 de febrer de 2015

D'un curs a l'altre

Aquest post serveix de pont entre els cursos 2013-2014 i 2014-2015 de Gestió cultural, l’assignatura de tercer curs del bloc Cultura contemporània II, del Grau de Comunicació Cultural de la Facultat de Lletres, de la Universitat de Girona. 

Els autors d’aquest blog, els 39 estudiants que van cursar l’assignatura el curs 2013-2014, van publicar 138 posts i van tenir 6403 visites. 

Demà 2 de febrer de 2015, comencem les classes de l’assignatura del curs 2014-2015. I aquest blog tornarà a tenir vida gràcies a les cròniques que hi publicaran els 50 estudiants d’enguany. 

Hi podreu seguir el desenvolupament de les classes i els seus professors convidats, les ressenyes d’activitats culturals, d’esdeveniments artístics i literaris, el batec del món cultural, en definitiva, vist des d’una aula de la Facultat de Lletres, de la Universitat de Girona.

També ho podreu seguir a través dels perfils de l’assignatura en les xarxes socials, a Twitter: Gestió cultural UdG @GestiUdG, https://twitter.com/gestiudg, a Facebook: Gestió cultural Universitat de Girona, https://ca-es.facebook.com/gestioculturaludg

I, aquest any, a més, també es podran veure resultats de la bona feina dels estudiants de l’assignatura a la Viquipèdia, perquè encetem un Viquiprojecte pioner, de col·laboració entre la Facultat de Lletres i Amical Wiquimèdia.

Bon curs!
Mariàngela Vilallonga