diumenge, 31 de maig de 2015

One, two, three

El senyor MacNamara és un alt executiu de Coca-Cola, assignat a Berlín Occidental després d’un negoci fallit del qual encara no s’ha recuperat. No obstant això, Mac està convençut que el nomenaran cap d’operacions de l’empresa. Després de treballar en un acord per introduir Coca-Cola a la Unió Soviètica, Mac rep una trucada del seu cap, que li demana que cuidi de la seva filla de disset anys, rebel i amb el cap ple de pardals.

La jove esbojarrada Scarlett no escolta a Mac. Mesos més tard ell descobrirà que s’ha enamorat d’Otto Piffl, un jove d'Alemanya Oriental comunista amb forts punts de vista anti-capitalistes. El protagonista haurà de resoldre aquest embolic abans que el pare de la noia la vagi a buscar. Amb la notícia que Scarlett està embarassada, Mac decideix adoptar Otto. Mac aconsegueix finalment la promoció que tant desitjava.

La comèdia confronta el comunisme i el capitalisme en un film de ritme frenètic, de la mà d’uns personatges que presenten un disseny caricaturesc: la típica família americana del protagonista contrasta amb el seu entorn de feina. El guió propicia situacions per aquesta confrontació ideològica. L’aparició de la jove i els problemes que li comporta a la vida del protagonista exemplifiquen les contradiccions i els inconvenients dels sistema capitalista.


A l’última part de la pel·lícula es propicia, gràcies als diàlegs còmics, la inconsciència de Scarlett i la ideologia d’Otto, una reflexió sobre el sistema capitalista. El clímax de la pel·lícula és també el clímax de la confrontació de les dues ideologies, representat pel rellotge de cuco del que surt l’oncle Sam. Cap al final, Otto, sense saber-ho, cita la constitució americana, fet que demostra una actitud escèptica –i molt avançada per la seva època– per part del director envers ambdós sistemes.  

Marta Fàbregas

Roma

Roma és una pel·lícula basada en la vida del director, Federico Fellini, però en la qual el vertader protagonista és la ciutat de Roma. La pel·lícula es constitueix amb el transcurs d’una sèrie d’episodis que mostren les impressions que la capital italiana va deixar sobre Fellini.
Ens trobem a l’any 1939 quan el jove Fellini emprèn el seu viatge cap a la ciutat que els seus professors li han descrit i que durant tant de temps ha imaginat. Les accions s’ordenen segons la memòria del director, o potser segons l’urgència d’explicar-les; la qüestió és que les escenes no tenen res a veure les unes amb les altres. A aquestes imatges, ens acompanya la veu en over del mateix director, que ens serveix de guia i ens fa la pel·lícula més amena. Aquesta manera d’explicar la història justifica que no se segueixi cap història lineal.
Podem dir que la pel·lícula té dues parts: per una banda, la visió que des del poble en el que vivia abans d’anar a Roma tenia de la ciutat. Es tracta d’una correlació de records que segueixen un cert ordre cronològic i que mantenen un ritme com el que empra actualment Woody Allen. Per una altra, la representació de la Roma d’aquell moment, en la que es fa un homenatge a l’arquitectura clàssica romana. Encara podríem parlar d’una part entre aquestes dues, en la que narra el seu trasllat i la seva estància a Roma durant la Segona Guerra Mundial. La pel·lícula, doncs, es fixa en la transformació de la ciutat al llarg del temps.
Es tracta, doncs, d’una pel·lícula molt personal, amb tocs d’humor i sarcasme, amb la que el director rendeix homenatge a la seva estimada Roma, íntima i universal a la vegada, documental i autobiografia al mateix temps; una perfecta història improvisada. 
Marta Fàbregas

Petit Indi

Amb motiu de la celebració del festival MOT 2015, el cinema Truffaut va proposar un programa relacionat amb algunes de les ciutats (Roma, Berlín, Atenes) i perifèries urbanes. L’objectiu va ser plantejar una reflexió sobre la importància que adquireixen les “ciutats de cine” en la construcció de les narratives urbanes dels segles XX i XXI.

Petit Indi és un drama protagonitzat per un adolescent que ha de veure com tanquen a la presó la seva mare, i que porta l’absència del seu pare com pot. El seu germà representa, en aquesta pel·lícula, el xoc que li produeix al protagonista el món dels adults, que és encara desconegut per ell. L’Arnau, el protagonista, és introvertit i silenciós, més amic dels animals que de les persones. Aquesta és una història més sobre el difícil trànsit cap a la maduresa, sobre les pors i les frustracions que es generen durant aquest trajecte, com narrava Salinger a El vigilant en el camp de sègol.

El paisatge juga un paper molt important en aquesta història. El director ha volgut tractar al paisatge com a un actor que no és sempre igual, sinó que evoluciona, canvia, envelleix amb el pas del temps. També és important la relació que el protagonista té amb els animals. La pel·lícula mostra la intensa relació que es pot forjar entre una persona i un animal.

Cal saber trobar el sentit metafòric la pel·lícula: la cadernera, fugint de l’estrès i les presses de la ciutat, vola en solitari i canta a la naturalesa, i mira amb tristesa el mal que li hem fet. El trànsit cap a la maduresa el representa l’escena on el nen mata i llença al riu la guineu que, tot i que l’estimava, havia matat a la cadernera.

La pel·lícula mira a la persona com a un sol individu, marginal i solitari. Aquest individu busca en el seu interior sentiments ocults i una manera de veure la vida que se surt dels patrons establerts. Els silencis són abundants, i sembla que la intenció sigui encomanar una desesperança per una tragèdia que es veu a venir. Podem llegir això com una altra metàfora: el pas a l’edat adulta. És una pel·lícula, doncs, gens excessiva, que no busca el sentiment fàcil, on l’espectador ha de percebre el que passa per dins dels personatges.

Marta Fàbregas

dissabte, 30 de maig de 2015

Nou reptes per l'equip Llagosterenc


Quan parlem de disciplines hípiques segurament pensem en les més populars dels últims anys, com ho han estat la doma clàssica o el salt. Cada vegada, però, es té més en compte allò que se surt dels paràmetres tradicionals i disciplines com la del T.R.E.C van agafant renom al món de l’equitació.

Coneixem aquesta disciplina gràcies al centre d’equitació Cavall de Mar de Llagostera. Ells son els que ens mentalitzen sobre la importància de formar un bon binomi entre el genet i el cavall, com també dels bons resultats obtinguts a partir de la confiança entre tots dos.


Precisament aquesta confiança és la que caracteritza la disciplina del T.R.E.C, que està formada per tres proves; la primera és la prova d’orientació (POR) , on el genet i el cavall hauran de fer un recorregut, prèviament traçat per un expert, amb només una brúixola i un mapa. Tindran un límit de temps i hauran de passar pels controls preestablerts per assegurar-se que segueixen el rumb. La segona prova és l’anomenada prova d’aires (PAR) on es valorarà la precisió a través de dues línies dibuixades al terra, aquestes emmarcaran el galop controlat i el pas allargat que hauran de realitzar els binomis. I per últim, la prova de terreny variable (PTV), basada en obstacles que podries trobar-te en mig d’una ruta per la muntanya; com basses, fosses, salts fets amb troncs...

Totes aquestes proves tenen en comú la superació d’obstacles que es van presentant i  el control per temps, que va restant punts. Cada genet disposa de 240 punts a l’orientació, 60 punts a la PAR i 160 punts a la PTV.

Cada any la Federació Catalana d’Hípica (FCH) organitza la Lliga Catalana de T.R.E.C, que es caracteritza per acollir totes les edats i tots els nivells (d’una a tres estrelles) per tal que tothom hi pugui participar. Per aconseguir arribar a fer podi a la final de la lliga s’ha d’haver participat a com a mínim tres concursos.

El campionat de Catalunya va arribar aquest any a les instal·lacions de Mollerussa durant el cap de setmana del 21 i 22 de març. Les proves que s’hi van realitzar van ser de dificultat física i psicològica, però a més d’això, la meteorologia no hi va acompanyar, doncs va estar plovent i fent vent tot el cap de setmana.


La primera prova que els binomis van realitzar va ser la d’orientació, que els va ocupar tot el matí de dissabte. Cada genet tenia una hora d’entrada a la sala de mapes, on copiaven el traçat,  i una hora de sortida de ruta diferent a la resta dels seus companys, per tal que la prova fos individual.
L’orientació era de dificultat més o menys elevada segons la categoria en la que els genets participessin, tot i això va suposar un gran repte per tothom, sobretot a causa del temps.

Les dues proves restants van realitzar-se diumenge al matí. Cada binomi tenia el seu temps de sortida marcat en un tauler. El recorregut consistia en realitzar primer la prova d’aires i tot seguit la prova de terreny variable. A la PAR hi va haver de tot, la precisió d’aquesta prova va fer que molts genets no poguessin puntuar. A la PTV, però, tots els binomis van demostrar una gran compenetració. Els obstacles d’aquesta prova també van variar segons la categoria de cada genet, pels genets d’una estrella hi va haver menys proves que pels genets de tres estrelles.

Malgrat les dificultats, els binomis no van abandonar en cap moment i tots van poder acabar la competició. A la categoria de major rang, la de Sènior 3* es van imposar Pau Dorca i Lukas 510, quedant així primers del campionat de Catalunya de T.R.E.C. L’equip format per Cavall de Mar també van obtenir molts bons resultats;  Emma Fauria i Nil de Terracota Marguari van esdevenir primers de la categoria Sènior 2*, mentre la medalla d’Argent va ser per Pau Noguera i Finola Van Gipsy. A la categoria Sènior 1* hi va destacar Ricard Grabulosa, acompanyat de la Summer de les Gavarres.





  
L’equip Llagosterenc: Emma Fauria, Pau Noguera i Ricard Grabulosa.


Tots els binomis van quedar molt satisfets dels seus resultats, i malgrat les queixes per la falta de compromís de l’organització, el concurs va esdevenir amb gran companyerisme i compromís per part dels participants.




Ariadna Capella Ribera

divendres, 29 de maig de 2015

Gabriel Alomar i Vilallonga


Poeta, assagista i prosista mallorquí. Nascut el 7 d’Octubre de 1873 i mort, molt lluny de la seva terra natal, al Caire el 1941.
Fill de Joan Alomar Barbarín i la aristòcrata Margarida Villalonga Puig, començà els estudis post obligatoris a Barcelona, on es trasllada des de Mallorca el 1888. Allà iniciarà els estudis de Dret que ràpidament abandonà pels de Lletres i Filosofia. Amb una formació tant diferent entre el dret i el pensament crític i abstracte de les humanitats per excel·lència, la trajectòria d’Alomar es pot dividir entres facetes:  primerament, la faceta periodística; seguidament, la faceta política i, per últim, la filosòfica.

Per començar, cal destacar que gran part del seu prestigi en el món de les lletres va ser gràcies a l’extraordinària  obra periodística que va exercir. Malgrat que acostumava a escriure en castellà- a diaris com: El Imperial o La Nación- també escrigué en català i defensà la normalització de la llengua. Dos dels seus treballs més famosos són: la campanya nacional per demanar la revisió del procés de Francesc i Guàrdia[1] i, un seguit d’articles en contra de la pena de mort  i de la repressió del govern de Maura[2].  Sempre va col·laborar a diferents diaris tant barcelonins com mallorquins, dels primers sabem que va escriure a El Poble Català amb el pseudònim Fòsfor, a La Veu de Catalunya, Puput o L’esquella de la Torratxa; A Mallorca publicà diversos articles a El Obrero Balear, Portaveu del Socialisme Mallorquí, o El Día.
El seu període com a periodista es pot comprimir majoritàriament entre 1910 i 1920, tot i que al llarg de la seva vida va anar coordinant les col·laboracions als diferents diaris i revistes als múltiples llocs de residència fins la seva mort.

En els tipus de diaris que col·laborava ja es podia intuir la tendència política de l’autor. Alomar va emprendre l’etapa política el 1916, amb Marcelino Domingo Sanjuán i Francesc Layret Foix, quan intervé en la fundació del Bloque Republicano Autonomista, el qual era contrari a l’aliança amb el Partit Republicà d’Alexandre Lerroux. L’escriptor tenia molt clara la seva identitat política i, per això, en el seu programa es definia com a republicà i catalanista, defensor de l’autonomia de Catalunya i alhora reivindicador de les llibertats obreres. Més endavant, el 1917, Alomar es passà al Partido Republicano Catalán del polític Lluís Companys, el mateix que el 1931 es convertiria en L’esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En el 1918 va ser nomenat diputat per Barcelona, moment en que comença a projectar activitat política i cultural. En el 1920 va fundar la Unió Socialista de Catalunya però va renunciar a l’agost canviant el seu escó pel de Mallorca on, s’involucrà activament en l’avantprojecte d’Estatut de les Illes Balears, defensant la federació de territoris autòctons i pensant en una Federació entre les Illes i Catalunya. El 1932 va continuar la seva trajectòria política com ambaixador de la República a Itàlia però, aquesta etapa finalitza al cap de dos anys, anys després el 1937. Alomar embarca cap a Egipte amb el seu fill Victor on fou nomenat ministre plenipotenciari pel govern de la República del Caire. Quan va acabar la guerra va acabar el seu càrrec però, l’autor continuà residint com a polític exiliat, col·laborant amb diferents mitjans de comunicació a Le Journal d’Égpyte i exercint la docència a diferents institucions.
Finalment, Alomar també té una corrent filosòfica, potser menys coneguda però no per això menys digne d’esmentar. La seva etapa filosòfica és evident ja en la seva joventut amb les seves primeres lectures i l’acompanyà al llarg de la vida vinculant-se moltes vegades amb la vesant política. Aquest petit text de Santiago Valentí Camp de 1922 ho explica molt bé.

<<Alomar ha pasado por múltiples fases de religiosidad, en su concepto más elevado. En cierta ocasión hablándome de su infancia, me dijo que sus primeras lecturas fueron la Biblia, el Corán, los Poemas homéricos y las historias eclesiásticas (...)No tardó, sin embargo, el pensador catalán en sentir la necesidad íntima de atempar aquella dirección dedicándose al estudio de los noveladores franceses y, especialmente, de Flaubert. Ernesto Renan, con su visión del valor social del Evangelio y con su espiritualidad soberana, hubo de impresionar la fina sensibilidad de Alomar (...) Renan le hizo comprender el secreto de la unión entre la ciencia y la poesía>>


[1] Per més información sobre el porcés: http://www.ferrerguardia.org/el-proces-de-1906

[2] Per més información sobre aquest govern: http://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Maura_i_Montaner

Maria José Aldana

dijous, 28 de maig de 2015

Scott Bradlee i la Post Modern Jukebox Band a la Sala Apolo de Barcelona

Scott Bradlee i la Post Modern Jukebox Band van passar per Barcelona, de la mà del Festival del Mil·leni, per regalar als assistents una nit de bona música i bon ambient en estat pur. Van desplegar una festa única en la qual el pop i el rock van agafar de la mà al blues i van demostrar que la bona música actualment queda molt per sobre dels gèneres.

No són gaires les bandes capaces de reunir a desenes de persones sota un mateix sostre i que cada assistent surti de la sala amb el mateix estat d’ànim, cosa que demostra que es necessita molt més que predisposició o gustos musicals. Aquest grup té sens dubte una màgia especial, i junt amb la seva innegable proximitat amb el públic a còpia de bromes i bon humor, i sense tenir en compte les distàncies curtes, fan que els espectadors es quedin amb la imatge d’un espectacle incomparable. El passat 24 de febrer van oferir un gran concert a la Sala Apolo de Barcelona, que no va deixar indiferent a ningú.

Com qualsevol festa és necessari un mestre de cerimònies, i en aquesta ocasió van comptar amb Mykal Kilgore, showman d’indiscutible energia i gran cantant, com va demostrar al llarg de tota la nit, ja fos participant en els cors de les cançons o brillant per si sol interpretant cançons de Katy Perry, o el gran clàssic Shout!. Tinguem en compte també que en directe són encara més evidents els arranjaments en clau jazz o blues que Bradlee i el seu equip fan de hits del rock i pop de Lady Gaga, Maroon 5 o Bon Jovi entre d’altres. Un dels millors moment de l’espectacle fou sens dubte la versió en cabaret de Womanizer de Britney Spears, on es van acabar involucrant també les primeres fileres.

Una nit ben especial que segurament fou detonant del fenomen ‘boca-orella’; és només qüestió de temps que a còpia de talent i bon humor aquesta banda creixi en èxit.

Carolina Fontboté Piera

dimecres, 27 de maig de 2015

De TV3 a Girona


Al cap d’una setmana  del primer rodatge d’Àtic 1ª continuen les gravacions a la terrassa amb les millors vistes de Girona. Aquest dimarts es va gravar el que serà l’últim programa. Aquest cop, i reservat pel final, el convidat va ser en Quim Masferrer, actualment conegut pel programa de TV3 El Foraster, del qual és presentador i guionista. El programa té l’objectiu de descobrir els pobles més petits de Catalunya, s’emet des del 2012 i el Gener del 2015 va començar la tercera temporada.
Uns dels requisits per ser convidat al magazine d’Àtic 1ª és ser famós i gironí. Quim Masferrer és famós, però gironí? Ell va néixer a Sant Feliu de Buixalleu, a la província de Girona, quan era més jove va estar festejant amb una noia gironina i per tant ha passat molts moments de la seva vida a Girona. De ben jove va començar a escriure els seus propis guions teatrals i el 1998 va fundar la companyia teatral Teatre de Guerrilla del qual n’és el director, l'autor de tots els espectacles i actor. El jove autor contemporani ha dirigit i protagonitzat programes televisius i radiofònics per les cadenes catalanes TV3, RAC 1 i Catalunya Ràdio i ha participat activament en d'altres programes conjuntament amb Albert Om (El club, TV3) o Sílvia Cóppulo (El secret, Catalunya Ràdio) entre d'altres. Durant la temporada 2005/06 va participar en el programa de TV3 Caçadors de bolets. El 2006 va protagonitzar amb la resta d'integrants de Teatre de Guerrilla, Carles Xuriguera i Rafel Faixedas el programa d'humor Villaguerrilla, emès per TV3. A més, va ser el guionista i el presentador de la cerimònia dels III Premis Gaudí.
Entre d'altres, ha rebut prestigiosos premis i reconeixements, dels quals en destaca el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes (any 2000) per la seva trajectòria com a autor teatral i el Premi Guardó 1924 pel programa El Foraster atorgat per Ràdio Associació de Catalunya.

Així doncs, Masferrer és un bon partit per portar-lo al magazine. Va marxar content d’haver passat uns bons moments a la terrassa del programa i amb la presència d’un públic excepcional. Aquest dimarts van venir a veure el programa en directe els membres de la Fundació Astres, els quals van col·laborar amb el programa fent els mobles de l’escenari. 

Nàdia Serramià

Josep Carreras, al Gran Teatre del Liceu

Amb motiu de la celebració, Concert Studio va sumar esforços amb la Coordinadora d’Entitats de Sardanes de Barcelona, i va oferir un concert únic i emotiu que també va servir com a clausura per les activitats de la commemoració de Barcelona com Capital de la Sardana 2014. Per això, el tenor Josep Carreras va pujar a l’escenari del Gran Teatre del Liceu per rendir homenatge a la Sardana i al patrimoni musical català. Una nit per la memòria en la qual s’afegiren els músics de la Orquestra Simfònica de Catalunya.

Amb més d’una quarantena d’anys sobre els escenaris, Josep Carreras ocupa actualment un lloc privilegiat en el món de la música. Convertit en un símbol del cant, amb la seva càlida i coneguda veu, ha actuat al llarg de la seva carrera en els millors teatres del món, acompanyat sempre de les millors orquestres. Junt amb la seva activitat operística, s’ha de destacar els freqüents recitals en auditoris d’arreu. El seu extens repertori en aquest camp agrupa més de sis-cents títols dels estils més diversos, des de la música barroca fins la contemporània.

El passat 7 de febrer doncs, el tenor va proposar un concert exclusiu, organitzat dins el marc del Festival del Mil·leni, on va estar acompanyat amb la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya i la Orquestra Polifònica de Puig-Reig en un espectacle on evidentment no van faltar-hi sardanes i cançons catalanes, tradicionals i representatives.

Així doncs una vegada més, el Festival organitzat per Concert Studio va confiar en el talent indiscutible de Josep Carreras, oferint una increïble actuació amb un ampli repertori de peces ben especials, que es va adaptar a la perfecció a la demanda del públic i del Festival. Segons va explicar Martín Perez, director del festival, va tenir la idea d'aquest certamen precisament quan viatjava en avió acompanyat de Carreras, qui li va confirmar idea del projecte, essent així un dels primers artistes que van formar part del cartell del Festival del Mil·leni.

Carolina Fontboté Piera

Fastiguejadament enamorats



Obra de la companyia Cucumpidoo, realitzada dins el programa Escenaris del Consell Comarcal del Gironès. L’escenari està preparat dins el pavelló d’esports de Vilablareix. Moltes vegades, el fet de realitzar teatre en un pavelló,  dona un aspecte d’amateur i de Festa Major (en el pitjor sentit de la paraula) però aquest cop la sensació és diferent. El pavelló disposa d’uns plafons per poder-ne reduir l’espai que donen un aspecte de sala de concerts. També hi ajuda l’escenari, enlairat un metre de terra, amb un sobri color negre de fons i un vistós vermell en forma de cortinatge (simulant els escenaris teatrals autèntics) que hi dóna una bona versemblança.
L’obra ens parla d’un clàssic triangle (no) amorós, és a dir, a una noia li agrada un noi, aquest amor no és correspost, ja que al noi li agrada una altra noia, que al mateix temps no li agrada el noi. Amb aquesta base es succeeixen tota una serie de tòpics: El noi (en Toni) cregut i fanfarró, la noia bleda innocent i la femme fatale, que fa ballar el cap al noi, però que no hi té cap interès real.
Tota aquesta sèrie de tòpics es transformen en una obra amena i divertida gràcies a una molt bona interpretació i a la mescla dels diàlegs amb moments musicals amb cançons molt conegudes, però amb la lletra “tunejada” per l’ocasió.
El punt àlgid de l’obra, el trobem en una doble cita a cegues concertada a través d’una pàgina web de contactes. És on es fan més explícits els tòpics portats a l’extrem. En aquest context, en Toni dubte entre la tranquiŀlitat i avorriment de la Lili, i la passió i imprevisibilitat de la Charlotte. La opció que prendrà (triar la Lili) el portarà al cansament més extrem, fins al punt que després d’un any, set mesos i tres dies sortint, encara no han consumat sexualment la relació. Aquest fet, fa que la traça de la Lili en fer pastissets de crema (boníssims) no sigui suficient per mantenir el caliu de la relació.
Després de tot aquest temps d’abstinència, torna a aparèixer la Charlotte en escena. La seva fogositat volcànica produeix, aquesta vegada, uns efectes de desig insuperables en en Toni, que intenta per tots els mitjans de conquerir-la. La Lili s’ho mira impotent, intercalant entre els balls fogosos de la Charlotte, autolloances al seu amor i als seus pastissets de crema. Després d’un trepidant número musical amb cançons més actuals i  balls frenètics, la batalla entre la Lili i la Charlotte acaba amb un petó lèsbic apassionat i l’arraconament físic i figurat d’en Toni a un racó de l’escenari.
Molt bon final per una bona obra, que va perillar per un problema tècnic d’un dels micros a la meitat de l’obra. Uns problemes que no s’haurien de permetre en un cicle de teatre que presumeix de professionalisme.

Lluís Bosch i Planella

dimarts, 26 de maig de 2015

33 RPM VISIONS DE ROCK

Del 8 de Maig fins el 23 de Juny La Casa de Cultura de Girona obria les seves portes a una nova exposició, però aquesta vegada més que ser una mostra d’art és tot un viatge pels qui es fan dir amants del Rock and Roll.

Recollir en una sala tot un seguit de sensacions i sentiments sense haver-los viscut no és feina fàcil, ni tampoc escollir 33 emblemes de la música que han impactat durant generacions i que continuaran perdurant en el temps. Aquesta exposició no volia fer tot un recorregut exhaustiu per les etapes de glòria del Rock, sinó portar als interessats i apassionats de la música a descobrir aquesta etapa des d’una mirada intima, personal, sense complexitats i de manera creativa. Per això el projecte proposat partia de la idea de exposar 33 icones de la història del Rock&Roll amb les seves creacions més representatives en forma de vinil. Utilitzant com a punt de partida la caràtula del disc dels músics seleccionats, i amb l’ajuda de 33 artistes com són Maria Rosa Sánchez, Norman Sánchez, Guillem Terribas, Santi Carreras, Irma Zapponi, Jordi Gispert Saget, Miquel Ruiz, Torrent-Pagès, Juan Velasco, Brugués, Pere Vicens, Jordi Gispert, Ivan Morales Cama, Cio Abellí, Vicenç Huedo, Narcis Gironell, David Sanmiguel, Jofre Oliveras, Jordi Esteban, Enric Nonell, Rosa Haba, Manel Bielsa, Josep Perpiña, Marc Ortín, Quim Corominas, Xavier Serra, Lluisa Gimenez, Montse Costa, Pedro Erre, Andres Siri, Dolors Picazo, Anna Montal i Adela Vilar, es pretenia aconseguir crear una obra d’art a partir de portades històriques de la música rock.


Emprenent aquest viatge per la sala d’exhibicions no només són les imatges dels increïbles vinils el que destaquem, sinó que sota de cadascun d’aquests trobem el títol de la caràtula que es presenta i un petit fragment parlant de les característiques que més destacaven al artista. Tot segui trobàvem el nom del autor de l’obra i de la mateixa manera que amb l’artista se’ns el presenta al públic amb no més de cinc línies.



Aquets pintors, fotògrafs, dissenyadors, creatius i activistes culturals ens donen una visió subjectiva i única del que han representat aquets genis musicals. D’aquesta manera, l’exposició es presenta com una oportunitat de reviure aquest trajecte per la història des de 33 mirades autentiques i sorprenents que han aconseguir unir art i música en una única sala.




Clàudia Hurtado Nolla

Un nou programa gironí



Què us semblaria si uns joves aficionats volguessin realitzar un programa de tele sense tenir pressupost? Molts pensaríeu que és una bogeria atès que estem en una època difícil on ens veiem obligats a estalviar i pensar en el nostre futur, una època on veiem retallades per tot arreu, on molts treballadors estan a l’atur i costa molt trobar feina i molts joves han hagut de marxar a l’estranger a treballar.
Doncs, l’equip de Dogas Produccions, una productora audiovisual jove i de joves, amb valentia i coratge s’enfronta a aquesta realitat i lluita per tirar endavant un projecte audiovisual innovador.
Volen presentar un “magazine” anomenat Àtic 1ª. Els magazins són uns formats audiovisuals que combinen diferents gèneres i es proposen diferents temes. Normalment tenen la finalitat d’entretenir. Àtic 1ª està pensat per a un públic que s’estén dels 16 fins als 45 anys. Es tracte d’un programa d’una durada aproximada de 20 minuts, amb diverses seccions: una entrevista a un convidat, una secció de màgia, una secció per trobar parella i un espai de cuina. Sempre el motiu principal és el convidat el qual tindrà unes característiques bàsiques: ser famós i ser de Girona.  Tot això amb la col·laboració de dos grups musicals: per una banda Bananna Beach, que actuarà durant el programa; i  per altra banda Tram’s que interpretarà el tema principal del magazine. L’escenari del programa és una terrassa de Girona que ofereix unes vistes impressionants de la Catedral de Girona, l’Església de Sant Fèlix i el riu Onyar.
El primer programa es va gravar el dimarts 28 d’Abril i el convidat va ser Pere Pons, futbolista català, que actualment juga al Girona Futbol Club de la Segona Divisió d’Espanya. 

Per tancar el programa el convidat i el presentador van degustar el plat cuinat anteriorment per la cuinera del programa i la banda de música, Bananna Beach, s’acomiada toca una cançó. 



Nàdia Serramià

diumenge, 24 de maig de 2015

 
 
VALORACIÓ GLOBAL FESTES DE LA LLUM
 
Ja fa uns mesos que les Festes de la Llum van finalitzar. Tot i això,  encara es pot escoltar a diverses persones parlant d’aquests esdeveniments que es caracteritzen per rebre molts visitants a la ciutat. Un dels trets més importants d’aquestes jornades és l’elevada participació de la societat ―siguin o no de Manresa― que fan que tinguin una gran importància i un gran ressò per les persones que desconeixien l’existència d’aquests actes. Com a experiència personal puc aportar que participar-hi m’aporta molts avantatges perquè suposa la meva implicació en les    diverses activitats organitzades per l’Ajuntament de la meva ciutat.
L’acte és més especial per mi és la Fira de l’Aixada, ja  hi porto   participant ininterrompudament des de l’any 2001. Crec que és una bona manera per observar en primera persona les dures condicions de vida que vivia la societat en el s. XIV degut a la sequera que patia la ciutat i de com intentaven sobreviure. Deixant de banda la meva implicació en la Fira de l’Aixada, puc   assegurar que les Festes de la Llum tenen un paper molt important per donar a conèixer el succés del 21 de febrer. Com a d’altres ciutadans, ja estic esperant que arribi el mes de febrer del 2016 per poder gaudir d’una nova edició d’aquestes festes.
Alba Pararols Jané
 
 
 
 

TRANSÈQUIA
 
La Transèquia és l’acte que  es caracteritza per concloure amb les Festes de la Llum de la ciutat de Manresa.
 
Per començar a explicar en què consisteix aquesta activitat cal  especificar d’on prové el terme Transèquia. Aquesta paraula indica quin és l’objectiu de realitzar aquest tipus d’acte, predominat per fer un recorregut a través d’aquest canal que es va construir al s. XIV amb la finalitat de portar aigua a la ciutat i acabar amb els anys de sequera.
 
Els participants tenen l’oportunitat de fer-lo sencer ―començar a  Balsareny i acabar a Manresa― o incorporar-se en un punt entremig. La novetat d’enguany era que les persones amb mobilitat reduïda també poguessin participar i, per aquest motiu, van incorporar la modalitat de handbike. En aquest cas, però, la ruta s’iniciava i finalitzava al Parc de l’Agulla de Manresa i el recorregut era d’uns 10km. La resta dels participants podien escollir en fer aquest camí a peu, corrent o en bicicleta.
 
Alba Pararols Jané
 
 
 
 
 
 
 
 
 
FIRA DE L'AIXADA
 
 
 
 
 
La Fira de l’Aixada és un dels actes que es realitzen durant les Festes de la Llum, que es celebren a la ciutat de Manresa durant els mesos de febrer i març. La primera edició va tenir lloc a l’any 1998, per tant,   enguany s’ha celebrat la 18a edició.
 
La lluita dels manresans per obtenir aigua i els fets que van portar a la construcció de la Sèquia són el fil conductor d'una festa que converteix el nucli antic en un viatge en el temps cap el segle XIV. És una fira de caràcter medieval que commemora el Miracle de la Llum que va tenir lloc fa més de 700 anys i que va portar a l’excomunicació que va fer el bisbe de Vic, Galceran Sacosta, quan finalment va donar permís per passar per les seves terres per poder acabar amb la construcció de la Sèquia.
 
A part de les visites primordials del rei Pere III i del bisbe Galceran Sacosta, els visitants poden veure diversos espectacles i actuacions teatrals ambientades en l’edat mitjana. A més a més, també poden adquirir tot tipus de productes en les diferents parades d’artesans, mestres d’oficis... que es troben situades pels carrers de la ciutat. Crec que és un bon moment per tornar al passat, per aquest motiu fa que sigui tant especial i cada any rebi a centenars de visitants.
 
Alba Pararols Jané
 
 
 

FESTES DE LA LLUM
 
 
 
A la ciutat de Manresa cada any es celebren les Festes de la Llum, uns actes molt esperats per tots els ciutadans perquè atrauen a un gran nombre de visitants. La simbologia d’aquestes festes són l’aigua i la llum, ja que són uns elements primordials per entendre el desenvolupament de tot el que va passar.
 
Aquestes jornades serveixen per commemorar un fet històric que va passar a mitjans del s. XIV, on una llum provinent de Montserrat va entrar a l’església del Carme. A partir d’això, es va donar per resolt el conflicte que havia provocat la interrupció de la Sèquia ―canal que  servia per fer arribar l’aigua a la ciutat a través del riu Llobregat― per part del bisbe Galceran Sacosta.
 
Des d’un principi el tret de sortida era la celebració de la Fira de l’Aixada a mitjans de febrer ―i cap de setmana anterior al dia de la Llum (21 de febrer)―, però en els últims anys aquest acte passa a fer-se a finals de mes. Com a conseqüència d’això, el primer acte amb més importància té lloc el dia esmentat, 21 de febrer. 
 
Aquestes festes finalitzen amb la celebració de la Transèquia, una   jornada molt lúdica que es caracteritza en fer un recorregut des de   Balsareny fins arribar a Manresa. 
 
Alba Pararols Jané

VIII Biennal d'Art

Del 24 d’Abril fins el 30 de Juny La Casa de Cultura obra les seves portes a la Vuitena Biennal d’Art de Girona, amb la voluntat de fomentar i difondre els valors de l’art i de donar suport als artistes visuals de les terres gironines.

La Biennal d’Art és una mostra de l’interès i el compromís de la Diputació de Girona amb l’art contemporani. Un compromís amb un doble propòsit, per una part el de donar suport a l’artista i per l’altre acostar als ciutadans i als interessats per la cultura de l’art a les noves tendències de creació artístiques. Aquest any l’objectiu de les diferents representacions artístiques exposades ha sigut reflectir el procés que fa conviure formes d’expressió com la pintura i l’escultura amb la fotografia, l’art digital o la instal·lació. Aquesta exposició d’art era convocada amb una dotació de 15.000€ per a l’adquisició d’obres que passaran a formar part del fons de la Fundació.

Aquesta mostra d’art reuneix peces de 21 artistes diferents, podien arribar a participar tots els artistes visuals naturals o residents de les comarques gironines. Les arts visuals presentades eren pràctiques artístiques contemporànies, com creacions videogràfiques, mostres de pintura, fotografia, escultura, el dibuix i el gravat entre altres de naturalesa similar.
Un jurat compost per cinc persones de trajectòria i prestigi reconeguts en l’àmbit de les arts; entre ells Carme Sais, directora de Bòlit; Rosa Gil, periodista, critica d’art i directora de Caixafòrum Girona; Dolors Ventós, galerista; Eudald Camps, crític d’art; Manuel Bayo, artista i per últim un representant de la Casa de Cultura que actuava com a secretari sense vot, eren els encarregats d’establir una primera selecció de les obres proposades pels artistes participants.. Amb la presentació de les seves obres a la Biennal els artistes autoritzaven a la Fundació a fer-ne difusió. 

En aquesta edició s'ha atorgat el primer premi a l'obra "16 bales per a l'ADAG" de l'artista de Salt Manel Bayo: l'element que més s'ha valorat ha sigut “ la seva capacitat per integrar un referent històric i artístic local a un relat d'abast molt més global que faria referència a l'aïllament fàctic de l'individu en la societat contemporània i, també, a les diferents formes que adopta l'obsessió pel control i la seguretat enfront d'un seguit d'amenaces sovint més imaginàries que reals”.

El Biennal no marca tendències ni estableix criteris, només reflecteix una realitat al públic que la vulgui gaudir. Es imprescindible agrair la col·laboració al jurat i als participants ja que són ells qui ajuden a preservar l’art creatiu, cosa que ens enriqueix a tots. 



Clàudia Hurtado Nolla

dissabte, 23 de maig de 2015

El planeta dels simis (1968)


PARLEM DE CINEMA

Dijous 14 de maig. Em trobo assegut a les cadires del Museu del Cinema. Aquesta vegada, la sessió del cinefòrum "Parlem de cinema" porta al projector la pel·lícula Planet of the Apes (1968), de Franklin J. Schaffner. Com cada vegada que hi assisteixo, entre un públic majoritàriament adult, m'assec a la cadira i els meus ulls es fonen amb la pantalla. En resum, una  pel·lícula que ha marcat les generacions posteriors; una projecció que ens mostra la aventura d'uns éssers humans en un món al revés.


El coronel George Taylor i tres acompanyants - Landon, Dodge i Stewart- hivernen en una nau espacial i van a parar a un planeta desconegut. En un principi no hi ha indicis de vida intel·ligent, però exploren el territori i descobreixen l'existència d'indígenes. Els quatre astronautes, juntament amb altres aborígens, són capturats per uns simis. En aquest nou món domina el primat: la seva condició els ha convertit en inquilins del planeta. L'home passa a ésser objecte d'estudi. En primera instància, Taylor resta en una presó sense poder parlar a causa de les ferides provocades a l'atac que van sofrir. Poc temps després, Aureli i Zira, dos joves simis científics, es donen compte que el protagonista, com ells, té la capacitat de raonar. El coronel aconsegueix comunicar-se amb Zira i està sota la seva protecció. Malgrat això, el Doctor Zaius, a qui incomoda la presència dels nous visitants, té la intenció d'esterilitzar a Taylor, que es troba dins les cel·les. Amb molta habilitat, pot deslliurar-se del guàrdia i escapa. Així mateix, després de fugir, és perseguit durant una estona fins que  l'atrapen. En aquests mateixos moments el protagonista recupera les seves paraules. A partir d'aquest fet, "ulls blaus" queda a disposició del Ministeri de Ciència i es produeix un judici per tractar la situació en què es troba tenint en compte la ideologia dels simis. La parella de científics intenta ajudar-lo, alhora que defensen la seva teoria sobre l'evolució, però no ho aconsegueixen i són acusats per heretgia. El Doctor Zaius, que té molta por, no confia en la veritat de Taylor i està disposat a intervenir en el seu cos per desxifrar el misteri. Per sort, un enviat de la Doctora Zira el vindrà a rescatar de la presó on es troba i, amb la companyia d'Aureli, Zira i Nova, fugen fins a arribar a unes coves d'una zona prohibida. Un instant abans de que entrin a la caverna, el Doctor Zaius,  els sorprèn amb les milícies de simis al seu darrera, i també hi acaba entrant.  Dins de la cova troben una nina d'altres espècies precedents, però Zaius, escèptic, no vol veure les evidències. Desconfia de l'ésser humà i està disposat a tot per exterminar-lo. Finalment, Taylor i Nova escaparan i el protagonista veurà que els simis són els responsables de la destrucció.
  
El planeta dels simis presenta un canvi de rols entre l'home i els animals: els simis són els civilitzats, i els éssers humans són els salvatges. La raça humana esdevé estranya, nosaltres som els altres; nosaltres som l'objecte d'estudi de la ciència dels primats. L'home és tractat com un animal, o si més no, es posa a la seva pell. És una magnífica autocrítica que ens ensenya el món des d'una perspectiva totalment contrària. Per acabar, el mateix Doctor Zaius no s'equivoca quan diu: "L'home pot ser domesticat".




Sergio Aguilar Cantos

divendres, 22 de maig de 2015

"La reivindicació del garrotxinisme universal"



Portada del disc Textes textils, sants, botifarres i pernils del 1985

Després de l'ajornament del concert homenatge a Xucu-pà pel malaurat accident als Alps, ja hi ha una nova data. L'esdeveniment està programat pel proper 13 de juny i canviarà d'emplaçament: l'espectacle es farà a la Plaça de Braus i no a la Sala Torín. Aquest canvi permetrà vendre més entrades, ja que es van esgotar en un breu període de temps. Els responsables d'Elmini volen reivindicar aquesta banda que ha estat un veritable referent per a molts musics garrotxins i per tota una generació que va créixer amb la seva música, tot i que Carles Fontfreda, membre dels Xucu-pà, ironitza tot dient: els homenatges només es fan amb els morts o amb els vells, com que nosaltres de vells no ho som pas, devem estar morts. Onze anys després de l'últim concert de Xucu-pà a Puigpardines, amb motiu d'un acte contra el túnel de Bracons, la banda garrotxina de rock-bacó tornarà a pujar als escenaris.
       Xucu-pà va néixer a finals del 1982 fent versions de temes de finals dels 60 i principis dels 70, el que ells anomenaven rock de llei, però de seguida van començar amb les pròpies composicions amb un caràcter molt local. Cançons com E moda ser gras, Galió... van conceptualitzar un nou estil musical molt peculiar: el rock bacó. Ells mateixos es defineixen com una rara avis i diuen: fèiem cançons i tocàvem per passar-ho bé i si ,de passada, algú més es divertia encara millor. Carles Fontfreda, Ton Torner, Mon Vilanova, Jordi Subirats i Pam Vila eren els integrants d'aquesta banda que va omplir la transició entre la Nova Cançó i el rock català. Reivindicàvem el garrotxinisme universal recorda Torner. Els treballs discogràfics són: el Disc Mut Textos tèxtils, sants, butifarres i pernils, la casset Estem en cinta, i els Cd's Sardines Bordes i Només ho sel·la. La banda es va disoldre arran de la mort de Pam Vila i ara les cançons dels seus quatre treballs tornaran a sonar en un escenari de la mà d’un bon grapat de músics olotins que versionaran temes del grup. Un concert que vol ser, sobretot, una festa en la que també s'hi interpretaran un parell de temes composats expressament per l'ocasió.
A més del concert, també s'està preparant un documental sobre la banda. Com explica Josep Quintana, organitzador d'Elmini: el festival ha volgut organitzar aquest acte per començar a reivindicar un grup que pels músics d'Olot és un referent, tant per les cançons com pels directesProduccions Minnim sota la direcció de Marc Planagumà i Núria Pascal enregistraran el documental en el qual a més de fer un repàs per la trajectòria de Xucu-pà, es farà un seguiment dels preparatius del proper concert, amb gravacions dels assajos de tots els participants. També inclourà imatges de l’espectacle; material aportat pels mateixos integrants del conjunt i diverses entrevistes. Aquest documental culminarà amb el concert homenatge a la immortal banda garrotxina el dia 13 de juny.

A més a més, el proper diumenge 24 de maig es farà al Parc Nou el I Pícnic musical que es va haver de suspendre a causa del mal temps.



                                                        Teresa Palomeras Bosch