dijous, 31 de març de 2016

El CCCB abre sus puertas a un debate trascendental sobre “nuestro tiempo”

Salvador Cardús fue el encargado de inaugurar el ciclo de conferencias

Salvador Cardús disertando sobre nuestro tiempo en el CCCB
Casi lo pierdo. Ha sido cuestión de un par de segundos. Un poco más lento y mi carrera por el andén no hubiera servido de nada. Las puertas del viejo tren de Rodalies se cierran a mi espalda. Ocupo un asiento. Tengo algo más de una hora de camino hasta Barcelona así que me pongo a leer un libro de Iñaki Gabilondo. En uno de sus capítulos, el periodista explica que la mayoría de las personas se dedican más a sobrevivir que a vivir, y por lo tanto necesitan información en pequeñas dosis para ir ‘tirando’. Al parecer, los inconvenientes de este tipo de vida acelerada que llevamos hacen cada vez más difícil dedicarle tiempo a todo aquello que precisamente requiere de él para alcanzar un mayor nivel de profundidad. Resulta curioso. El tiempo es el tema principal del ciclo de conferencias que acoge el CCCB. Hacia allí me dirijo. Según el folleto informativo, destacados pensadores del momento disertarán durante algo más de un mes sobre la experiencia del tiempo en nuestra sociedad urbana actual. La impresión de que el reloj va más rápido que nunca y, en consecuencia, que el tiempo se ha vuelto un bien escaso empieza a preocupar a un mundo que se debate entre lo nuevo, que no acaba de llegar, y lo viejo, que no acaba de desaparecer.

Asisto algo apurado, pero una vez allí, le enseño el móvil a una chica que comprueba digitalmente mi entrada y me permite acceder, dejando atrás una cola de personas que llevan sus entradas impresas. Esa es, precisamente, la paradoja de lo nuevo y lo viejo. Una vez dentro busco una silla libre mientras la presidenta de la diputación de Barcelona, Mercè Conesa, recalca la necesidad de discutir e implantar una reforma horaria en nuestro país. El acto ha comenzado con una puntualidad inédita. El público que llena la sala de actos parece prestar más atención cuando Vicenç Villatoro, director del CCCB, se deshace en elogios hacia el que será el primer ponente, Salvador Cardús, a quien presenta como el instaurador del germen que ha desembocado en este ciclo de conferencias: “Me aseguró que si le explicaba como una sociedad entiende y organiza el tiempo, lo podía saber todo de esa sociedad. Quién manda, cuáles son las relaciones de poder, cuál es el sistema económico, cuál es el sistema de relaciones sociales… Y aquello debía ser un debate de Barcelona”. Para sorpresa de todos los allí presentes, Vicenç Villatoro y Mercè Conesa se marchan después de la presentación, no sin antes pedir disculpas: tienen programado otro acto al mismo tiempo, del que no pueden ausentarse. De nuevo, este mundo acelerado se presenta como una selva donde quien no organiza, raciona y comparte eficientemente su tiempo, acaba siendo devorado por él.

El verdadero protagonismo recae entonces en la voz lenta y pausada de un hombre que se muestra como un amante del estudio del tiempo. En aproximadamente una hora, Salvador Cardús construye un edificio firme y cristalino, estableciendo desde el principio unos cimientos sólidos y avanzando paso a paso hasta llegar al tejado. Y una vez allí, habiéndose despachado a gusto del sistema capitalista, nos asegura algo que parece demasiado obvio: “El problema no es la escasez de tiempo, pues este siempre ha sido el mismo”. La lección que deja es que la perceptible aceleración viene dada porque los grandes cambios que ha implicado la globalización siguen confluyendo todavía con estructuras antiguas que ya no sirven para entender la nueva concepción del tiempo. La cuestión es que la solución al problema no pasa tanto por una respuesta individual sino por una más bien colectiva, de transformación, que impulse una cultura con un sentido del tiempo diferente. Un discurso que termina dejando una sensación extraña, la sensación de no poder dominar nuestro propio tiempo, porque está incrustado en las estructuras sociales, y quizás no sea nuestro, sino de todos y a la vez de nadie.

Cojo el móvil y twitteo una de sus frases más destacadas. La hora y media de conferencia ha pasado de forma rápida. Se genera una sonora ovación. Y así nos despedimos: aplaudiendo, mirando el reloj, pensando qué vamos a hacer ahora, o luego, o tal vez mañana. Indecisos ante el tiempo que se nos ha dado. Somos un engranaje más de la sociedad acelerada que Salvador Cardús ha descrito, una pequeña pieza de ese mundo que no acaba de encontrar paradigmas nuevos y estables. Un mundo que ya no es de derechas o de izquierdas, del norte o del sur, de ricos o de pobres, de occidente o de oriente. Un mundo que se divide entre aquellos que se atreven a generar el cambio y los que siguen utilizando el eslogan del siglo XXI: “No tengo tiempo”.


Alexander García Galisteo.

dimecres, 30 de març de 2016

UN IDIOMA QUE TOTS PORTEM INCORPORAT.

Olot deixa emportar-se per la dansa.

Sismògraf és més que un festival de dansa, és un festival de dansa contemporània que detecta el moviment i fa que tots els espectadors entrin dins l’espectacle. La màgia que hi ha a cada actuació, ha fet que des del 2009 es vulgui repetir cada any. Fins que al 2015 va passar a ser un dels grans festivals de les arts escèniques de la Generalitat de Catalunya.
Aquest any, del 31 de març al 3 d’abril, s’obre altre cop a Olot el Sismògraf, que a mesura que ha anat passant el temps, s’ha convertit en un mercat i una festa de la dansa.
Olot porta uns dies olorant la dansa, amb actuacions anomenades “rèpliques” que han tingut lloc abans i tindran lloc després dels dies oficials, però aquest cap de setmana ja es podran tastar totes les actuacions de la setena edició del festival, on altre cop, es pretén que sigui l’epicentre de la dansa a Catalunya.

Aquest any, el festival centra el seu interès en el benestar i proposa un programa artístic que uneix dansa i salut, dansa i educació, i dansa i comunitat. Es podran veure espectacles de cultura urbana, dansa aèria, i espectacles que et faran entendre amb moviments allò que les paraules no saben expressar.

L’objectiu del festival és obrir aquesta cultura a tot el públic que no està acostumat a veure espectacles de dansa. Així, hi ha espectacles que són de pagament a sales, però també n’hi ha al carrer, tant nacionals com internacionals. Es vol que el Sismògraf sigui un punt de trobada entre companyies i professionals, programadors i públic, per tal de fer més pròxima la dansa a l’espectador i que els espectacles de dansa siguin més presents a les programacions culturals, especialment a Catalunya i a ciutats com Olot, on la dansa no hi tenia molt de protagonisme i, actualment, n’és el centre.







Alba Orozco Ventolà

La unió fa la força


Un castell no s’aguanta sense una bona base, uns suports que donin solidesa a l’estructura i l’ajudin a mantenir-se en peu.
Marc Surià, antic estudiant de comunicació cultural, fa quatre anys que treballa com a gestor cultural a l’Ajuntament de Palau-Solità i Plegamans i va venir a la classe de Gestió Cultural de la UdG per explicar-nos el seu treball i el procés participatiu amb què organitza la Festa Major.
A diferència de tots els altres convidats, en Marc va arribar acompanyat en tot moment per un Community Manager del seu projecte. La seva funció era donar difusió a la xerrada i fer-nos veure que les xarxes socials són imprescindibles avui en dia per a l’expansió dels projectes culturals. Hi havia certa dispersió entre el públic, però tothom va aixecar el cap quan en Marc va fer la primera pregunta: “Què és la gestió cultural?”. Encara que és una feina amb moltes funcions, Surià no ens va deixar del tot clar què implicava i només ens va dir que l’objectiu d’un gestor cultural és que la seva figura no sigui necessària, és a dir, ensenyar l’autogestió. Tot i que ens volem centrar en la festa major, cal enumerar els 5 punts que constitueixen la gestió de l’ajuntament de Palau-Solità i Plegamans:

     Programació estable (dansa i teatre)
     Gestió patrimonial dels castells i museus
     L’associacionisme en un centre cívic i altres serveis com la biblioteca
     Fomentar l’ús del català
    La Festa Major, aquest és el punt que més ens agrada i amb el qual ens sentim més identificats.

     Foto: Marc Surià a la classe de Gestió Cultural de la UdG

Quants cops que ens hem vist amb una cervesa a la mà a la Festa Major dels nostres pobles i mai hauríem imaginat la quantitat de feina que hi ha al darrera.
A Palau-Solità i Plegamans es marca la diferència, ja que tradicionalment totes les festes majors s’organitzen jeràrquicament, de dalt a baix, i aquí no. Aquí la Festa Major es crea i s’organitza a partir d’un procés participatiu en el qual la base és qui decideix.
Marc Surià fa una comparació molt bona entre l’organització de la Festa Major i un castell humà. El castell està format per tres valors essencials: la col·lectivitat, la innovació i l’esperit de superació, representats per la pinya, el tronc i el pom de dalt.
La pinya, és a dir la base de la Festa Major, és el punt fonamental, ja que acaba amb el model del xec en blanc i permet a les associacions que, de manera assembleària, puguin decidir com volen que sigui la seva Festa Major i quins recursos s’hi dediquen. Aquesta inversió s’ha reduït els darrers anys de manera molt considerable, fet que implica que la participació del poble tingui un pes important.
Continuem amb la columna vertebral, el tronc del castell, que és la innovació. A través d’aquest procés participatiu es decideixen les diferents activitats i noves maneres de fer la festa i s’intenta diferenciar la Festa Major per donar-li un valor afegit i que aculli el màxim nombre de visitants.
Per últim i no menys important, el pom de dalt del castell, l’esperit de superació, un sentiment que aplega el poble amb una mateixa intenció: crear una bona Festa Major i enriquir la vida cultural de la població on cadascú viu.

I què podem dir-ne? Entre nosaltres ha creat controvèrsia, però tots hem arribat a la mateixa conclusió: Ets un crack Marc! És molt difícil organitzar una festa major; i encara més donar-li un toc diferent. Fer que el poble pugui participar, que tothom tingui un dret i un deure, això sí que marca la diferència. Hem après molt amb aquesta xerrada, ens ha fet sentir units, com un participant més de Palau-Solità i Plegamans. Finalment hem decidit i us aconsellem anar a les festes d’aquest meravellós poblet i viure una gran festa major. Organització, ritme i ganes de treballar segur que no en falten!

Usuaris de Twitter
Perfil de Twitter de Marc Surià (@suriac): https://twitter.com/suriac
Perfil de Twitter de Gestió Cultural a la UdG (@gestiudg) : https://twitter.com/GestiUdG
Perfil de Twitter de la Festa Major de Palau-Solità i Plegamans (@fmpisp) : https://twitter.com/fmpsip Perfil de Twitter de l’Ajuntament de Palau-Solità i Plegamans (@palauplegamans): https://twitter.com/palauplegamans
 

Hashtags: #aprenemgestió #fmpisp #valors #procésparticipatiu #gestiudg


Usuaris de Facebook
Perfil de Facebook de Marc Surià: https://www.facebook.com/marc.suria
Perfil de Facebook de Gestió Cultural a la UdG: https://www.facebook.com/gestioculturaludg

Pau Villafañe, Alba Orozco, Eduard Viñas, Cristina Clopés, Anna Altarill, Aisha El Badoui.

dissabte, 26 de març de 2016

“Construir un futur, sense oblidar el passat” Estudi de dinamització cultural i turística a Anglès


Anglès és un poble petit que a poc a poc ha anat perdent color. La seva fàbrica, La Burés, és un símbol d’identitat. Durant molts anys ha servit per dinamitzar el poble i donar feina tant als autòctons com als nouvinguts, però poc després de la guerra civil va ser col∙lectivitzada i, l'any 2002 després de fer suspensió de pagaments va tancar. Amb els anys, molta gent va marxar i es va convertir en un poble envellit. La Meritxell Riera, estudiant de la tercera promoció de Comunicació Cultural va veure la possibilitat de reanimar el seu poble natal a partir d’un dels seus símbols, La Burés.


Meritxell arriba a l’aula Rafel LLusà de la Universitat de Girona amb ganes d’explicar­nos el seu projecte “Viu la Burés” que neix a partir del seu treball de final de grau, un treball molt personal que deixa veure l’estimació pel lloc d’origen. L’objectiu principal d’aquest projecte va ser millorar la situació d’Anglès, dinamitzant­lo cultural i turísticament. Per fer­ho, primer va estudiar la història del poble per després fer una actuació que impliqui a les diferents entitats de la zona i al poble com a col∙lectiu. A partir d’aquí, aconseguir un brot econòmic que comporta una regeneració de les polítiques turístiques d’Anglès. Per tant, “Construir el futur, sense oblidar el passat” ha servit per canviar també la visió de l’ajuntament qui va donar­li el seu suport amb la voluntat de treballar per la recuperació del patrimoni.

Es va inspirar, entre altres actuacions d’Igualada, en la jornada REC, i a partir d’aquests exemples va crear una jornada cultural ambientada en La Burés. Les activitats que ha organitzat són: diferents tallers de treballs manuals, una visita al museu del vapor, un homenatge al primer aplec del Floriel, un debat vermut entorn de la Burés, una exposició d’objectes recuperats “Pensant en la Burés”, un concert nocturn, un mur dels desitjos dels veïns, el llegat de la pintora mexicana Remedios Varo, una desfilada de gegants en la qual la protagonista és La Remei, una filadora... Ens explica la Meritxell que aquestes activitats són la seva guia principal però que poden canviar segons el pressupost final que tingui, ja que encara no és segur que la Diputació de Girona li concedeixi una subvenció tot i que la idea ha estat molt ben acollida per les administracions públiques. Malgrat això, el projecte es durà a terme gràcies a què l’ajuntament d’Anglès hi ha estat col∙laborant activament.

Finalment “Viu La Burés” serà el dia 18 de juny i tant el poble com la Meritxell ens conviden a assistir­hi i gaudir de l’ambient festiu.


Xènia Ruiz, Georgiana Ionita, Sílvia Esteba, Ester Porras, Sebas Bahí, Abigail Parris, Jihan Dahou.

dilluns, 14 de març de 2016

De retornada cap al franquisme?

Es tracta d’un espai blanc i acollidor. Tot i que predomina el silenci ressonen algunes converses dels assistents que es coneixen entre ells i, quan paro l’orella, puc pescar algunes frases, totes entorn de la política, però no aconsegueixo entendre-les totes perqué les veus, fluixes, es difuminen amb la música de ràdio que sona, també fluixa. Entre encaixades de mà i retrobaments, la taula rodona comença uns minuts més tard del previst.
Font: Col·legi de Periodistes de Catalunya
La taula rodona Muts i a la gàbia? “Els efectes de la llei mordassa als mitjans de comunicació” la formen Quim Brugué, catedràtic de Ciència Política de la UAB, Josep Carles Rius, impulsor de Catalunya Plural i l’advocat CarlesMonguilod. La Marina Lopez, coordinadora de la taula rodona, obre l’esdeveniment i pregunta als debatents la seva opinió sobre el títol de la taula rodona, si el troben exagerat. El primer en trencar el gel és el periodista J. C. Rius que veu en la llei mordassa la resposta d’un estat amb por i en crisi i manifesta una época de retrocés en drets i llibertats. Es tracta d’un temps en què la democràcia s’esta posant en qüestió. Aquesta idea serà la que s’anirà reforçant al llarg de tot el debat. Carles Monguilod afegeix que la llei mordassa acull unes lleis que ja s’incloïen anteriorment en la constitució. En resposta un home del públic, d’uns quaranta anys, robust i certament empipat amb la situació, demana el micro i la seva participació posa el dit sobre la llaga; la llei mordassa és una llei de la por, només ha servit per fer que la població s’ho pensi dos cops abans de dir o fer qualsevol cosa. Per tant consisteix en promoure l’autocensura, una dinàmica molt perillosa per a aquells que treballen en el món de la comunicació.
És una llei que dóna tot el control al poder, tot i així el perill no és tan gran ja que els juristes, tot i ser de sensibilitats molt diverses, guarden certa deontologia, segons l’advocat que explica al senyor del públic que totes les lleis tenen un caire ideològic i aquesta suposa un retrocès cap al franquisme, per tant es tracta d’una mesura que respon a un clima determinat i no pas a una necessitat real però que no creu que la llibertat periodística corri perill pel seu interès informatiu.
Així doncs ens trobem davant d’un corrent de fons, un món que es resisteix a canviar i un altre emergent que lluita per l’hegemonia. El vençedor d’aquesta disputa decidirà quin tipus de país tindrem en els propers anys i per tant la forma en què viurem. 

Més enllà de Sergi Pàmies l'escriptor

Font: Col·legi de Periodistes de Catalunya
En un ambient divertit i carregat de la ironia que caracteritza a S. Pàmies es va desenvolupar la conversa entre ell i el periodista Alfons Petit en motiu de la Setmana Rahola; amb la col·laboració del públic, qui ha aportat preguntes tant en directe com per correu electrònic.

El col·loqui ha servit per conèixer més a fons l’escriptor.
Ell creu que el periodisme no és una cosa que es redueixi sols als periodistes i troba que la seva professió a part de lliure i divertida, és a la vegada temerària. Ser escriptor li ha permès col·laborar amb diferents professionals, amb els que més a gust s’ha trobat han sigut Quim Monzó i Javier Cercas.
Contestant a una pregunta sobre el procés creatiu, Pàmies ha revelat que ell escriu petits estímuls del dia a dia i després els transforma en històries. Ens ha explicat un que encara té guardat, es tracta d’una conversa en el metro entre dues noies barcelonines. Aquests petits estímuls són el seu estil, un estil que ha construït a força de fixar-se en les coses petites que altres escriptors troben inútils. Ell veu l’oportunitat d’escriure en totes les coses, cada situació que viu reverteix en escriptura. Aquesta petita confessió m’ha desvetllat quelcom de poètic en la personalitat de l’articulista. De cop vaig veure una persona compromesa que no es permet quedar-se en la superfície dels successos i s’exigeix certa implicació amb el seu entorn. Pàmies crea vincles dia a dia i a això es deu el seu èxit professional. Es tracta d’un escriptor que ofereix un contingut cultural fresc i innovador a la vegada que proper.
Mentre l’Alfons Petit continuava amb la resta de preguntes jo vaig deixar d’escriure cada frase que deia en Pàmies i vaig decidir gaudir d’aquella estona en tan bona companyia. Només vaig piular alguna frase transcendental. Tenia davant meu el que somia ser qualsevol amant de les lletres, un home lliure i que no posa sostres de por a la seva llibertat. Es permet, diàriament, seguir descobrint fins on és capaç d’arribar sense més pauta que la improvisació. Podria afirmar i no m’equivocaria que aquest senyor és una persona senzilla amb inquietuds simples que ha sabut traslladar aquesta simplicitat a les pàgines dels seus contes. Aquesta és la raó per la qual no escriu novel·les i es troba a gust a la ràdio, perquè no fan falta grans arguments ni massa preparació, només cal ser autèntic, tenir entusiasme i el valor d’atrevir-se i això al nostre entranyable escriptor li sobre. Els continguts que escriu Pàmies són un fidel retrat dels trets de la seva personalitat.


Inauguració Setmana dels Rahola


Font: El Punt Avui
La inauguració de la quarta convocatoria dels Premis Carles Rahola de Comunicació Local ha vingut de la veu de Joaquim Maria Puyal qui ha mantingut una conversa propera i enriquidora sobre el discurs comunicatiu amb la professora de la facultat de lletres Margarida Casacuberta.
Joaquim Puyal ja tenia el public guanyat abans de començar a parlar, doncs tots els presents són coneixadors de la seva exitosa carrera i, de fet, molts joves en la ronda de preguntas li han demanat consells per ser uns bons professionals. A aquest assumpte el comunicador ha aconsellat ser persistents i bones persones i fins i tot ha explicat amb molta humilitat els seus inicis com a locutor de ràdio.

A més de la part més humana d'en Puyal també hem pogut veure davant nostra un gran periodista enamorat de les paraules, ha explicat el poder que creu que tenen i el més important: l'estil amb el qual es diuen, i on té una gran importància la veu. Amb la veu podem canviar completament el significat d'una frase i aquí és on es nota el talent dels locutors que fan una feina artesanal de gran sensibilitat. A partir de la importànica de les paraules la conferència ha anat encaminant-se cap a l'exigència que ha de tenir el públic davant la informació que li és oferida. De l'acord general que l'objectivitat no existeix, el locutor d'esports ha insistit en invocar l'honesta subjectivitat i l'orgull com a persones per poder erradicar els condicionants dels periodisme i ha afirmat que un bon periodista s'ha de fer preguntes que van més enllà de les xarxes, que té l'obligació deontològica de crear-se una mirada complexa sobre la realitat per poder oferir així una densitat informativa al receptor.
Així doncs, la conferència d'en Puyal, que més aviat va ser una masterclass com bé havia indicat Margarida Casacuberta de bon principi, ha deixat clar als presents que l'éxit és fruit de l'esforç i la perseverànçia i que no ha de servir mai per oblidar el compromís professional sinò que ha de ser el que ens empenyi a seguir millorant cada día i oferir al públic la millor informació. Els comunicadors han de recordar sempre que les seves paraules envaeixen els racons més intims de l'audiència i aquesta és una responsabilitat que exigeix oferir contingut de qualitat malgrat tots els contres que puguin posar els interessos econòmics.

dimecres, 2 de març de 2016

La prohibició crea el desig de llegir

El silenci regna a la biblioteca, passejo la mirada per les estanteries buscant el llibre, però de moment no obtinc cap resultat. Fa menys d’una setmana em va semblar veure’l per aquest prestatge però veig que la memòria em falla. Això o algú s'ha avançat. Sense perdre l’esperança, segueixo buscant. On deu ser? Crec recordar que era de color vermell i què no era pas petit. Començo a buscar: El carrer de les camèlies de Mercè Rodoreda, Foc : diari amorós d’Anaïs Nin, Harry Potter de la J.K.Rowling… Res, segueixo sense trobar-lo.
Foto: Anca Pop. Sala Rafel Llussà.

Me n’adono que tots aquests llibres comparteixen una característica molt important, la seva història està marcada per la
censura. De cop, recordo la conferència que va tenir lloc a la sala Rafel Llussà el passat 17 de
febrer, on ens van parlar de la Fira del llibre prohibit.

Aquesta fira, sorgeix de la idea de la Banned Books Week que se celebra anualment als Estats Units. Des de fa tres anys es duu a terme a Llagostera amb l’objectiu de posar d’actualitat títols que com va afirmar Montse Vila «Han estat censurats, prohibits i són els grans de la literatura universal». La fira és un projecte cultural recent i innovador que enfoca de manera diferent el món de la literatura i que vol aconseguir promoure la lectura de llibres que han passat per les mans de la censura.

L’èxit de la primera edició d’aquesta fira va ser tan transcendent, que es va decidir dur a terme el mateix projecte al centre cultural del Born a Barcelona. El pressupost es va multiplicar però, tal com va explicar Montse Vila, això no va suposar un augment de beneficis. Vila va descriure que la major part del pressupost es va destinar a la publicitat, creació de spots que va comportar un augment de visites però com va afirmar Montse Vila «Barcelona és una ciutat de passada» i finalment hi va haver els mateixos ingressos que en la fira que se celebra a Llagostera. Aquest any es tornarà a celebrar de nou a la ciutat de Barcelona una fira dedicada a la cultura prohibida, basant-se en la idea original de l’associació Can Toni de les Eugues organitzada a Llagostera, però aquest cop sense la seva col∙laboració.

En principi aquesta fira estava només lligada a la literatura però ara s’han inclòs temes musicals i obres de teatre. Una de les novetats d’aquest any és la creació d’un concurs, on també col∙labora la Biblioteca de la UdG, que consisteix en un booktrailer d’uns 90 segons. El concurs està obert a tothom que sigui major de 16 anys. Es valorarà: el guió, qualitat artística i tècnica i el valor documental. Només es pot presentar un vídeo per concursant.

I de cop, apareix. Davant meu tal com recordava. Sense dubtar ni un moment, em dirigeixo a agafar-lo. Tapa vermella, olor de paper vell i pàgines arrugades. Explica una història que en algun moment potser va ser censurada.

Miguel Rodríguez, Anca Pop, Núria Fosas, Patricia Díaz, Neus Lara, Gabriela Pinto, Jana Soteras