dimarts, 31 de maig de 2016

Els núvols del periodisme

El sol va amagant-se a darrere dels núvols que comencen a dominar el cel, la ciutat de Girona es va apagant, les primeres gotes cauen i les que vénen a continuació ho fan amb més força i a més, acompanyades de trons i llamps; després del dia tan solejat en poc temps una gran tempesta està sobre nostre. Arribo ben xop a la Biblioteca Pública Carles Rahola de Girona, mentre pujo les escales, el silenci és interromput pels trons i el soroll de l'aigua que colpeja els vidres. A la sala hi ha gent esperant, avui en Xavier Martí Ylla és l'encarregat de la sessió "És màrketing la cultura en els diaris?”, dintre del cicle “Llegir diaris i no morir en l’intent”. Xavier Martí és un periodista i historiador que està especialitzat en temes de política i cultura; també, és membre de l’Associació Catalana de Periodistes Culturals.

Xavier Martí entra a la sala amb paraigua en mà, un barret i fent preguntes reflexives que introdueixen el tema principal de la xerrada, amb una afirmació final «avui parlarem de marketing». Després de la gran entrada, Xavier Martí fa cinc cèntims del terme cultura, citant a Iván Tubau i la seva obra “Teoría y pactica del periodismo cultural”. Segons el periodista, els mitjans abans eren el quart poder però actualment no en tenen gaire.

La ideologia és un dels temes més analitzat en els mitjans de comunicació, quin mitjà es decanta per uns valors polítics o un d'altres. Xavier Martí considera que la concentració dels mitjans provoca la manipulació, ja que qualsevol mitjà respon a un interès. El que es publica és el que interessa als amos dels mitjans, que acaben conduint a un determinat pensament, perquè tots els diaris responen a un ideal. El periodista afirma que «quan llegim, veiem, escoltem i vés a saber quina finalitat hi ha darrere», tots els mitjans no són imparcials, inclòs una cooperativa, perquè respondria als seus socis.

És sorprenent la quantitat de mitjans que formen els grans grups audiovisuals, per exemple, Prisa va ser el primer grup de comunicació de l’Estat Espanyol l’any 2008 i el 2015 estava dintre dels 10 grups més importants del món. Xavier Martí detalla tots els mitjans que estan dintre d’aquest grup espanyol, una sorpresa en conèixer el gran nombre d’empreses que engloba i responen al mateix interès, el de Prisa. 

El silenci regna a la sala mentre Xavier Martí dóna pas a la situació de la cultura, només els trons trenquen l’harmonia periodística que es respira. El periodista agafa mitjans de comunicació en l’edició de paper i fa una anàlisi sobre com cada mitjà tracta la cultura dintre de les pàgines del diari. Xavier Martí opina que la cultura interessa poc al públic encara que té una gran importància en el conjunt del mitjà però té poca representació en la portada; hi ha poques publicacions culturals que no siguin activitats programades.

La xerrada conclou, el periodista Xavier Martí ens lliura un paper amb una bibliografia essencial, mentre baixo les escales de la biblioteca llegint els títols dels llibres ja no sento els trons, encara plou però no amb la mateixa intensitat. Alço la vista als núvols grans que dominen el cel i em ve a la ment la gran empresa audiovisual que concentra desenes de mitjans de comunicació que obeeixen a un mateix interès; el núvol és la gran empresa i la pluja allò que volen que llegim per tal d’aconseguir els seus interessos, una comparació molt literària però que no s’allunya de la realitat actual del periodisme. 

Miguel Rodríguez Peña

“3 dies junts hem passat...”

Font: Associació Ei, Gent! 

Divendres, nerviosos fem les maletes, el sac de dormir i no t'oblidis de llanterna. A ¾ de 8 tots a punt per marxar i ja arriben els monitors. Només penso en el que ens espera, 3 dies intensos amb moltes activitats que segur que han preparat amb moltes ganes.
La família puja al cotxe i fem camí cap a la casa de Colònies la Cot, terres volcàniques. Corba a la dreta, cap a l'esquerra i ja arribem. Allà ja hi ha uns monitors que ens donen la benvinguda. No hi ha manera de saber res del que passarà, és un cap de setmana de sorpreses. Perfecte per desconnectar en família.
Des de l'altra banda, nervis perquè les famílies s'ho passin el millor possible, que puguin veure com ensenyem als seus nens durant l'any. Moltes ganes de fer-los gaudir. Tot està preparat i comencen 3 dies de gran intensitat i poques hores de son.

Entrem el menjador, la taula parada i el sopar que entre tots hem preparat. No es pot començar a menjar sense fer el «cantaula». Els monitors ens ensenyen la cançó i amb gana comencem mossegar. Converses, comencem a conèixer amb el que no ens hem tractat mai. Es respira un aire familiar i de colònies. Com a monitora és una forma de començar a sentir l'olor d'estiu, una forma de motivar-te per començar a preparar els 10 dies de l'estiu.
Una vegada acabats de sopar, mentre els monitors recollim i netegem els pares, mares i infants enllesteixen les habitacions. Una vegada tots a punt fem la primera activitat. Quines ganes de córrer, és el primer tastet del cap de setmana i de forma tranquil·la. Aquest any les colònies van dels Jocs de la Fam, ens repartim en districtes per poder trobar el nostre símbol i els monitors es posen l'acreditació del capitoli. Una vegada s'acaba el primer tastet cap a dormir, agafar forces per l'endemà. Uns quants riures i cap al sac de dormir.

Bon dia! Ens despertem els monitors i resulta que les famílies ja estan ben despertes. Se'ls veu amb ganes per aquesta jornada de grans sorpreses. Abans de tot però toca esmorzar, agafar forces pel llarg matí.
Comença la primera activitat, un joc tradicional que tots hem jugat a casa però amb alguna novetat. El joc de l'oca, abans de tirar es fa la primera prova: muntar tendes. No és tan fàcil com sembla, els participants van corrent fins al material com si fossin animals (un cranc, un flamenc o gapar). Quan els nens salten com una granota i van a peu coix fan gràcia però hi ha pares que se'ls hi pot donar el premi a millor flamenc. Fent aquestes activitats, s'uneixen entre els membres del grup i s'ho passen bé en família. Algun grup se li escapa alguna trampa, altres se'ls veu massa legals però l'objectiu de tots és passar-ho el millor possible. Sembla que el matí ha estat un èxit i molts ja estan cansats.
A la tarda toquen els jocs on és fàcil lesionar-te. Els més grans els hi agrada la competició, en alguns casos de forma sana. Seguit d'això entrem a un món paral·lel, és el joc més esperat pels monitors. Cada districte té el seu tribut i ha de fer el possible per salvar-lo. Es reuneixen amb el seu mentor, pensen l'estratègia i a jugar.
Una prova de pensar, enigmes, una on la sort els pot acompanyar. Quines habilitats guanyaran? Al final del joc és incert, això fa que hi hagi diferents emocions. Sempre hi ha algun moment que necessites diners i has de passar per la banca tributària, però de cop perds les habilitats que havies guanyat. Has de tornar a començar. El compte endarrere va restant i quan acabi sabrem quins tributs s'han salvat i quins no.
Emocionats mirem les finestres, tres s'han salvat però un ha perdut, el trobarem a faltar. Sembla que s'ho han passat molt bé i la valoració és bona.
El joc de nit és més tranquil, un de tradicional «Furor». Com aquell programa que presentava Alonso Caparrós. Sembla que a cada grup hi ha un professional de la música. És una activitat més pels grans que pels petits. Se'ls nota el cansament però tot i així les ganes de jugar no es perden. Cantar sense alguna lletra, que contingui alguna paraula, ...
S'acaba el dia i cap a dormir, avui més cansats però sembla que tothom s'ho ha passat d'allò més bé.

Són unes colònies que serveixen perquè les famílies vegin com ensenyem els seus fills/es i també ho puguin gaudir amb un format més reduït. Molts entenen perquè després de 10 dies arriben a casa cansats i que només tenen ganes de dormir.
Diumenge toca l'excursió, és un dia més tranquil. A la tarda recollim i tots cap a casa. Fem el comiat i fins a un altre any. Tres dies divertits i intensos, segur que quan arribem a casa tots ens posarem a dormir. Els més petits, però no es volen separar.

Això només és el principi de la celebració dels 25 anys d'Ei,Gent!, comença el compte endarrere pel dia 4 de juny. Un bon inici.

Jana Soteras Melguizo

dijous, 26 de maig de 2016

Ens endinsem en la lectura de diaris

Font: Col·legi de Periodistes de Girona
El periodisme va entrar amb força a la Biblioteca Pública Carles Rahola de Girona amb la creació d'un taller de periodisme amb el suport de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Aquest taller anomenat "interpretació i creació de notícies" es va iniciar al febrer i va finalitzar a l'abril donant pas a un nou cicle sobre periodisme, els mateixos periodistes que van realitzar el taller ens van convidar a assistir a les sessions que havien programat. Aquest nou període està organitzat per la mateixa biblioteca conjuntament amb el Col·legi de Periodistes de la ciutat i la col·laboració de la Diputació de Girona. Aquest cicle té una periodicitat setmanal que va començar el 13 d'abril i finalitzarà l'1 de juny.

El Col·legi de Periodistes de Girona amb el cicle titulat "Llegir diaris i no morir en l'intent. Claus per a una lectura crítica de la premsa" té l'objectiu de proporcionar eines per realitzar una lectura crítica i profunda dels diaris dels diversos mitjans de comunicació. Les sessions són obertes al públic i independents entre si, però en conjunt ofereixen un coneixement panoràmic del món de la premsa escrita. Els periodistes col·legiats amb una formació molt diversa entre ells són els encarregats de dirigir la sessió i transmetre els seus coneixements respecte a un tema en què estan especialitzats, com per exemple el màrqueting cultural, la ideologia d'un diari...

Per endavant queden dues sessions, però anteriorment s'hi ha tractat temes com: la manipulació de la realitat que va ser analitzat pel periodista Narcís Genís i Reixach; o bé, la submissió de la informació davant de la ideologia per part de Quim Fernández. Unes xerrades carregades de reflexions que ens podem plantejar quan llegim un diari i en aquestes sessions s'ofereixen possibles respostes sobre aquest món tan complex que és el periodisme.

"Llegir diaris i no morir en l'intent" tancarà l’edició pròximament amb dues sessions: dimecres 25 de maig a càrrec de Gemma Busquets que tractarà com s'avaluen les obres dels altres; i finalment, l'1 de juny conclou el cicle amb una xerrada que analitzarà els diversos mitjans digitals que són imprescindibles per estar ben informat a càrrec de Lluís Bruguera. Dues xerrades interessants que ens ensenyaran a veure des d'un punt de vista més crític els diaris i no morir en l'intent.

Miguel Rodríguez Peña

Tradicions necessàries

Tot i que era difícil superar el llistó de la festa del dissabte, el dia va començar d’allò més mogut. Mogut pels més de 200 esportistes, que a les nou del matí estaven llestos per començar la cursa de La Malavella. Aquest any amb dues opcions, 12km i 23km, i un recorregut que començava i acabava a la Rambla d’en Rufí i passava pels entorns naturals del municipi. La pluja del dia anterior va deixar els camins enfangats i per tant s’hi va afegir dificultat al trajecte. Òscar Carrasco, 1r classificat de la de 23km, va confessar la “gran dificultat del recorregut pels desnivells de la zona i pel terreny enfangat” i va felicitar als organitzadors de la cursa per la feina feta. I per aquells que s’ho volien prendre amb més calma, tenien l’opció de fer la pujada a Sant Maurici i al Castell de La Malavella.  

Font:: Ajuntament de caldes de Malavella
Activitats sempre n’hi ha per tots.  A més el dia era fantàstic per gaudir de l’entorn. I així es va fer notar per la gran multitud que es va animar, juntament amb els geganters encarregats de portar a La Malavella i en Maurici. Durant el camí va entrar gana i per sort a l’arribada es repartirien entrepans per tots aquells que en volguessin. I pels que no coneguessin l’indret van poder escoltar les explicacions del Club Excursionista sobre la història del Castell i l’Ermita. 

A més els 3 dies de festa van presentar menús als diferents establiments del poble amb plats dedicats a la tradició de La Malavella, com “Amanida de la bruixa”,  “Sopa medieval”,  “Arròs del amics del geperut” o “Peus de la vella gratinats”. Al diumenge també s’hi va afegir un dinar popular organitzat pel Centre d’Esplai Sant Esteve, tot molt senzill amb la idea de fer pinya. 


Ja per la tarda, conscients de que la festa acabava i que a l’endemà començava una nova setmana, els ànims no es van desfer. I és que la maga Melanie va portar un espectacle  de màgia al Teatre Municipal. Un show màgic i alhora humorístic on el públic va poder participar amb els trucs dalt de l’escenari. La millor manera per segellar 3 dies de fantasia al municipi de La Selva. Tradicions com aquesta són les que fan créixer un poble. 

Sebastià Bahí

Festa per optimistes

Com estava previst, el dissabte 30 d’abril va llevar-ser ben ennuvolat, i semblava que la pluja, amb mala intenció, entraria en acció a l’inici dels actes. De totes maneres ja es notava que el poble, plogués o no, tenia ganes de continuar amb la festa. Els aparadors i balcons lluïen igualment sense l’ajuda de cap raig de sol, preparats pel concurs d’ornamentació. I les parades al Parc de la Sardana ja estaven preparades per rebre als visitants a partir de les 16h.

Font: Ajuntament de Caldes de Malavella
La jornada va obrir-se amb el “Mercat Nocturn Esotèric”. Molts curiosos van acostar-se, sota la protecció d’un paraigües, a les parades de pedres energètiques, ungüents, espelmes, tarots i màgia, que estaven impregnades d’una essència de misteri i un estil feudal. El mal temps va endarrerir una hora la cercavila, tot i això els més petits es van poder distreure amb activitats de màgia, enginys de ciència i joguines que imitaven a les de l’època feudal. Mica en mica la pluja afluixava i la gent es va concentrar al centre del poble a l’espera de la sortida. Mentrestant la xocolatada popular va donar energia als  assistents que sabien que els esperava un vespre mogut. A les sis de la tarda la colla gegantera va començar la cercavila amb tots els protagonistes de la festa, La Malavella, en Sucdebruc, en Maurici i el poble, acompanyats de la música dels “Grallers Escaldats”. L’alcalde Salvador Balliu va fer acte de presència previ a la “Dansa de la Malavella”, i va agrair a “tots aquells optimistes” que malgrat el mal temps havien volgut gaudir d’una de les millors festes del poble. En aquell moment, ja amb el temps a favor, el poble es va animar més que mai per gaudir de la Dansa de la Malavella, on es fa la representació de la llegenda. Música, balls, salts i rialles van omplir la Plaça Mathausen durant gaire bé una hora. Aquest any a més se li ha afegit el ball de l’Hereu Riera, tradició de la festa de Sant Maurici on una vintena de nens salten al ritme del flabiol sobre dos branques en forma de creu. El guanyador serà el nen que amb més resistència aconsegueixi no desfer la creu. La tarda va continuar amb tallers diversos, fins que a les nou va arribar un dels espectacles més esperats per tots, La Rua de Bruixes i Bruixots. Pels carrers corrien nens i nenes per evitar caure en mans dels emissaris de la Malavella, mentre que altres eren presos en les carrosses de les bruixes.  Tot això dirigit per uns dramaturgs que van fer que tots es posessin a la pell dels personatges.  


I per si el poble no en tenia prou i les cames encara responien, la banda The Bazzaga’s va versionar les millor cançons dels Beatles, Queen, The Eagles entre d’altres. Sens dubte la millor manera d’acabar un dissabte molt complert. Això sí, tocava recuperar forces per la darrera jornada. 

Sebastià Bahí

La Malavella

Ja és tota una tradició a Caldes de Malavella recordar en l’últim dissabte del mes d’abril el seu passat més fosc. I és que aquest any s’ha celebrat la setena edició de “La festa de la Malavella”. Per tots aquells que no ho sapigueu, el poble reviu la llegenda d'una senyora feudal que raptava els nens de Caldes i se'n menjava el cor tendre, fins l'arribada del jove Maurici que va empènyer el poble a revoltar-se i fer fora a la Malavella. Són tres dies en els que corren pels carrers caldencs, nens, bruixes, gegants i Mauricis acompanyats dels ritmes de tambors i trompetes. 

Font: Ajuntament de Caldes de Malavella
Així doncs el divendres 29 d’abril tot estava llest per donar el tret de sortida. Aquest any el pregó inaugural estaria en mans de Magda Oranich, escollida Malavella d’Honor 2016 (títol honorífic que s’atorga a una dona que ha tingut un paper rellevant en la difusió de la cultura, les lletres o l’art de Catalunya). També és tradició repartir la Malavella d’or, la de plata i la de bronze a tres dones de Caldes que compleixen el seu 65è aniversari i que han tingut certa rellevància al poble.La festa estava al caure, i tot just acabar els discursos la percussió va fer-se pas. El poble sencer es va deixar portar per les bones vibracions dels “Grallers Escaldats” i els “Perkusuks”, mentre la colla gegantera feia ballar entre el públic a la Malavella i el geperut Sucdebruc. 


I com no, els piscolabis van acompanyar tots els espectacles a càrrec del Club Volei Joves Caldes i es van allargar fins passades les 12 de la nit. El ritme més potent el va portar el grup Xaranga Damm-er al so de trompetes, saxòfons i timbals. Entre els assistents però es començava a parlar més de l’endemà. El dissabte venia amb una agenda molt plena, i la preocupació era la previsió de pluja. El que era segur eren les ganes de festa.

Sebastià Bahí

diumenge, 22 de maig de 2016

Taula rodona a #PensarCom

TAULA RODONA: LA COMUNICACIÓ EN EL CONTEXT DE LA SOCIETAT

Finalment, l'últim acte de la sèrie de conferències Pensar la comunicació va tenir lloc el passat dimarts 5 d'abril. Pensar en la comunicació ha constat de 13 conferències on 13 oradors han explicat la seva feina principal als estudiants. Avui, cinc d'abril, alguns d'ells es retroben amb els estudiants a la Fundació Valvi de Girona per formar part de la taula rodona. Hi ha participat Àlex Martí (director de TV Girona), Joan Tamayo (advocat), Eduard Batlle, Dolors Bosch (artista), Joaquim Español (arquitecte i poeta), Josep Matas (advocat), Carme Coll, Salvador Sunyer (director Festival Temporada Alta), Francesc Casadellà, Gemma Busquets (periodista) i Oriol Cases (responsable Oficina de Comunicació de l'Ajuntament de Girona).
Tot va començar amb la introducció del vicerector Ramon Moreno on explicava la importància de formar nous comunicadors.

Els conferenciants van començar a parlar quan se'ls hi va llençar una pregunta a l'aire; aquesta pregunta era com s'ha gestionat la comunicació de la notícia dels abusos sexuals als Maristes de Barcelona.

Comença parlant Joan Tamayo on alava el títol de Pensar en la comunicació perquè estem en una societat que ja no es pensa, així que s'ha de pensar la comunicació. Gestionar la comunicació avui en dia, seguim sent víctimes d'una comunicació manipulada per un sistema que ho manipula tot. Cal tornar al comú: estem en una societat dividia en classes. El que ve a reivindicar és que els futurs comunicadors han de ser activistes i han d'ajudar a desmuntar aquest sistema de manipulació de la comunicació.
El segueix Gemma Busquets intentant definir el terme comunicació, terme difícil de definir sobretot avui en dia a causa d'aquests canvis tecnològics.
Carme Coll, que porta l'agència de comunicació Comunica.cat explica que l'assumpte dels Maristes és un tema de la gestió de la comunicació. I que s'ha portat de manera molt nefasta. Avui s'ha solucionat una mica perquè s'ha anunciat que crearan com una mena d'entitat a tots els afectats dels Maristes. Fins ara, el que han fet, ha estat tapar forats. La comunicació sempre és des de l'afectat. Èticament és correcte però des del punt de la comunicació és nefast. S'ha comunicat fatal.
Álex Martí afegeix que si no arriba a ser per un mitjà, no hagués explotat tot el cas. Avui en dia ens podem assabentar de moltes coses a través de tots els mitjans. Els mitjans informen dels que diuen, expliquen el que han passat i donen veu a totes les parts afectades.
Tot seguit, Oriol Cases ens explica que el tema dels Maristes és un tema delicat i complicat de comentar. És una crisi en tota regla. Hi ha un escenari de la percepció versus la realitat. Això crea una desconfiança absoluta als pares i mares respecte als nens. Està d'acord que s'ha intentat fer un joc d'advocats ha mancat la productivitat.
Francesc Casadellà ens relata que avui en dia gestionar l'entorn comunicatiu és molt complex. Les xarxes ajuden a sorgir aquest tipus d'esdeveniments.
Eduard Batlle dona una resposta molt diferent dels seus companys i diu tot segur que el millor periodista d'avui en dia és el Gerard Piqué, ja que a partir d'aquí ha canviat la comunicació. En el cas del futbol: els futbolistes ja informen, comenten i fan fotos ells mateixos. Des de fora, hem de pensar sempre amb la gent jove, ja que són ells els que tenen noves idees. Tot ha canviat
En canvi, la Dolors Bosch que segons ella no té res a veure en tot això ens diu que ella és "manualista", crea art. Diu que tots estem indignats però que els Maristes no ho semblen gaire. Ella va aportar a la universitat una col·lecció seva i el que més li va agradar, va ser la joventut. Es pensava que només els que tenen una certa edat s'acosten a les coses fetitxistes i es pensava que la joventut no li interessava. Però estava equivocada. Pensar la comunicació: tenim canals que ens permeten parlar sense pensar. Pensar no és habitual: tothom parla sense pensar. Una obra d'art no és tot allò que val, sinó tota la sensibilitat que porta. És emoció i sentiment.

Un cop tothom ja havia parlat van començar les intervencions del públic on predominaven els estudiants del grau de Comunicació Cultural.

Internet és bàsic. Hi ha una part bona a la xarxa però hem de crear la nostra pròpia opinió a través de la xarxa, no fiar-nos-hi. Lo important no és la xarxa en si, lo important és qui és la teva font. La fiabilitat del teu contacte.
S'ha mitificat molt el tema de les tecnologies, ja que han tingut un paper important però s'està esperant que alguna universitat ho estudiï, ja que tot això ha quedat intoxicat i hem d'anar més enllà, ja que primer va existir la persona abans que l'ordinador. Hem de tenir els valors humans i ser capaços de preocupar-se. Hem d'aprendre a tenir valors humans o no podem donar lliçons a ningú. Un periodista ha de ser un activista. El millor periodista el que promou la veritat.

Fer periodisme és molt car. Voluntat, ganes, esforç i diners. Quatre valors per ser periodista.
Els mitjans de comunicació són mitjans. No es té sentit crític sense formació. Internet ha tirat totes les coses per terra i com a consumidors ens donen un poder que encara està per descobrir. No hi ha crítica sense formació. Falta cultura, falta formació i no li donem importància. La feina de comunicador és molt complicada on a part de diners es necessita valentia. Cada persona és un mitjà de comunicació en potència.


La taula rodona va acabar amb un gran acord respecte a la següent afirmació: Amb la voluntat de tots nosaltres canviarem la societat. La comunicació del futur: l'auto comunicació. La tecnologia avança tan de pressa que ho acaba condicionant tot. Necessitem els joves però també necessitem una guia.



Núria Fosas Forns

dijous, 19 de maig de 2016

Mazoni presenta el seu nou treball al Cicle Singulars

Mazoni arribava amb pas ferm a Palafolls per fer-nos gaudir d’un concert molt diferent de tots els que havíem vist fins ara a Singulars 2016. Les dues últimes setmanes abans del concert, Bang! Cultura- l’organització que s’encarrega del cicle- anunciava via xarxes socials que el concert no es realitzaria en format acústic sinó que Mazoni assistiria amb format de quartet elèctric. A més, Luthea Salom ja ens n’havia fet cinc cèntims minuts abans assegurant que, el grup, no ens deixaria indiferents.

Font: Bang! Cultura
La sala era força més plena que en altres ocasions però la mitjana d’edat es mantenia. Era evident que havia corregut la veu i alguns dels fans de la banda volien acudir a l’acte amb una raó de pes: Mazoni presentaria nou disc.
Comença el segon concert de la nit i la banda comença a esquinçar les cordes de les seves guitarres, les quals donarien lloc als primers acords de Quicksands, una cançó que forma part del seu nou àlbum “7 Songs for an Endless Night”. Els altaveus ressonen com mai ho havien fet en la trajectòria del cicle mostrant una barreja d’estils, entre els quals predomina el Rock And Roll.

Biologia és el segon tema de la nit, inclòs en el disc “Eufòria 5- Esperança” i llençat l’any 2004. Aquest ve acompanyat de cançons del mateix àlbum com Eufòria i de novetats recent sortides del forn com Never Push a Sailor, At war against, In my veïns o Golden Cage, del seu darrer disc.

L’inici de cada cançó es converteix en una injecció d’energia pura que engresca el públic, tot i que també sorprèn a molts altres que no eren conscients de com s’esdevindria la vetllada. Entre uns quants glops del seu Martini, un petit interludi i diverses cançons dels seus àlbums anteriors, noto com els decibels van pujant i com Jaume Pla -cantant i compositor de Mazoni- es comença a deixar anar dalt de l’escenari i ens convida a aixecar-nos.

Les ganes de ballar de la major part del públic assistent són inevitables així que alguns d’ells accepten la invitació de Jaume Pla i s’aixequen de les seves cadires per gaudir de l’última cançó de la nit; A.I.L.O.D.I.U.

Alba Botella Giró

Luthea Salom desprèn tota la seva energia en el Cicle Singulars

Recent arribada de Nova York, el dissabte 30 d’abril, Luthea Salom apareixia davant de tots nosaltres per oferir-nos una vetllada propera i íntima. La primera part del concert doble del Cicle Singulars la protagonitzaria aquesta artista nascuda a Barcelona, criada al Canadà i més que establerta a la barriada de Manhattan. La cantant, guitarrista i alhora compositora s’ha donat a conèixer a Catalunya gràcies al tema “Black Piece of Paper”, que cada setmana serveix de punt de partida a "Cites", una sèrie que s’emet a TV3.   

Font: Bang! Cultura

Des del primer moment, Luthea interactua amb el públic en català i inicia el concert amb el tema “By your side”, banda sonora de la pel·lícula espanyola “Requisitos para ser una persona normal”. I la segueix “Happy”, una cançó que forma part del “tracklist” del seu disc “Kick in the head”, publicat l’any 2010. 
En el teatre de Palafolls hi regna un caliu molt agradable i escoltant a Luthea aconsegueixo percebre l’energia que desprenen les seves cançons, plenes de vitalitat. Una barreja d’estil indie-folk i pop independent en forma de temes cantats únicament en anglès. De fet, Luthea assegura que:

"És el llenguatge que vaig créixer parlant al Canadà i amb el qual jo expresso els meus sentiments i experiències de manera més oberta”. I sense vergonyes, l’artista no triga en fer broma dels errors gramaticals que acostuma a cometre en català degut a la seva poca pràctica.

Acompanyada de la seva guitarra acústica, Luthea Salom ens convida a gaudir de melodies suaus, delicades i minimalistes combinant cançons del seu darrer disc “The Little Things We Do” (2013) com “Back yards” o “Two monkeys”. Però un altre instrument de corda que també pren rellevància durant el concert és l’ukelele, amb el qual creen un tàndem ideal a l’hora de cantar cançons breus però alhora airoses com “The way things are”.

I és que les seves lletres tenen un comú denominador; totes elles giren entorn l’amor i la vida com a instrument per a desenvolupar-se en plenitud. Quelcom fàcil d’aconseguir tenint en compte l’optimisme que caracteritza a la cantautora així com la seva veu dolça i aparença senzilla.

Luthea Salom ens ha regalat una vetllada replena de música depurada i fresca amb aires naïf. Ha estat, de ben segur, un estil molt oposat del grup que ens acompanyarà la segona part de la nit.

Alba Botella Giró

dimecres, 18 de maig de 2016

El ponxo - Cinefòrum al museu del cinema

El ponxo

Dijous 12 de maig cau un tro silenciós. M’afanyo a entrar dins el museu abans que la pluja no m’enganxi. Falten cinc minuts per dos quarts de vuit, just a temps per veure el western que va marcar un abans i un després al cinema de Hollywood.
Amb el museu buit, m’acosto al taulell d’informació. –És ara que projecteu la pel·lícula de Sergio Leone? –ho dic al mateix temps que trec el mòbil per mirar l’hora.
–Sí, en cinc-deu minuts comença. Primera planta a mà esquerra.
 No sabia el que em trobaria, no havia estat mai a un cinefòrum al museu del cinema. Es veu que en fan de tant en tant. Vaja quin despistat jo.
Agafo les escales i m’enfilo amunt quan darrere meu veig un manyoc de gent que entren per la porta. Un cop a dalt, la sala és buida. M’assec a una de les cadires de les files del mig i agafo el pamflet d’informació de la pel·lícula. Mentre faig veure que me’l llegeixo espio com la sala es va omplint. Déu ni do –penso– quan veig que només queda per omplir alguna cadira aïllada.
Abans d’apagar-se els llums però, dos homes es posen davant de la pantalla per introduir la jornada i posar en context el film. Entre ells dos es donen conversa i intenten fer alguna gracieta on només els cinèfils de la sala riuen. 
Ara sí, s’apaguen els llums.
Amb el xiulet del gran Ennio Morricone de fons, dalt del seu cavall apareix. És alt i corpulent, vesteix unes botes baixes amb tacons angulats i punta rodona, un barret de vaquer que li ombreja els ulls i un ponxo verd alzina amb sanefes blanques. –Que per cert, resulta que ponxo en català està ben dit. També se li podria dir bata-manta, però no ve al cas.– Un ponxo ridícul si el portés qualsevol, però no si el que el vesteix és el senyor Eastwood.
Joe (Clint Eastwood) és un pistoler vagabund que arriba a un poble fronterer entre Texas i Mèxic. Resulta que aquest poble de mala mort estava dividit en dues grans famílies i bet aquí que arriba ell. Típic western: el xerif, dos bàndols, el foraster, la noia i la taverna. No és el gènere en sí el que revoluciona el director Sergio Leone, sinó que són aquests primeríssims primers plans que més tard adaptarà Tarantino; el valor de donar-li vida pròpia a la banda sonora, o la brutalitat i sang freda amb què es carreguen els personatges. I alerta amb el ponxo.
La pel·lícula va acabar i els llums es van tornar a encendre. En Jordi, que ens havia fet la introducció inicial, es torna a posar davant de la pantalla per encendre un debat sobre l’obra mestre. S’alcen poques veus i el debat comença amb timidesa, fins que en Jordi hi posa cullerada. El paper de Clint Eastwood, la imatge de la dona, qui són els dolents... el debat es va embrancant i acabem parlant del recorregut cinematogràfic del director.

Hòstia! Tres quarts i cinc d’onze, pot ser que anem tirant. 

ARNAU BOIX TORNS

dimarts, 17 de maig de 2016

L’artesania pren els carrers de Figueres. Tercera crònica de les Fires de Santa Creu de Figueres, 2016.



Com cada any, les Fires de Santa Creu de Figueres han emplenat els carrers de la ciutat de grans obres artístiques, productes artesans, paradetes i activitats. Cada any hi assisteixo, perquè gaudeixo molt passejant per fires d’artesania. Aquest cop, però, decideixo fer el recorregut al revés, començant per l’exposició d’art. Està situada sota un gran porxo situat el centre de la ciutat, prop de les rambles. Gràcies a ell, els artistes estaven força amagats de la Tramuntana, la qual amenaçava valentament la fira ja des de la nit passada. Miro al meu voltant. Observo que hi ha centenars de persones, com jo, encuriosides per la meravellosa mostra d’art que teníem davant dels ulls. És fantàstica una activitat així, penso cada any. Aquestes coses fan que la cultura perduri, cosa que em fascina, ja que ho gaudeixo moltíssim. Avanço. Veig quadres de temàtica orgànica, d’altres surrealistes... alguns tenen un toc de Pollock. El meu company s’atura. Veu un quadre fascinant on han plasmat, quasi a la perfecció, el moviment brusc de les onades del mar. M’encanta. He de marxar, em torno boja amb tant d’art al meu voltant. 

 

Em dirigeixo cap a les rambles. No sé què em torna més boja, la veritat, si l’exposició d’art o les paradetes d’artesania. De cop, em trobo envoltada de joies fetes a mà amb minerals, bosses de mà fetes de cuir natural, cistellers que mostren com fan la seva feina en directe. Miro cap a la meva esquerra. Em crida l’atenció una parada on hi ha un cúmul de gent. Per què ens agradarà tant a les persones anar on està tothom? Sempre passa igual. Intento treure el cap per algun foradet per veure què passa. Fascinant. Un home està fent una rosa de vidre allà, davant de tothom. Miro les cares de la gent. Estaven tots bocabadats. 

Surto de la meva fascinació i sóc capaç d’avançar pel llarg de la fira. Observo parades de tot tipus: d’embotits, d’objectes de col·leccionista, d’espelmes i sabons completament naturals... M’encanten les fires d’artesania! I la de Figueres amb més motiu. Mai, crec, havia assistit a una fira tant gran com aquesta. Crec, penso, que realment ha valgut la pena arriscar-me, tot i la Tramuntana, per acostar-me a veure-la. Amb aquestes fires sempre sóc feliç, ja que veig coses noves, gaudeixo de l’art i formo part de la cultura del meu país! 

Ester Porras