Taula rodona a #PensarCom

TAULA RODONA: LA COMUNICACIÓ EN EL CONTEXT DE LA SOCIETAT

Finalment, l'últim acte de la sèrie de conferències Pensar la comunicació va tenir lloc el passat dimarts 5 d'abril. Pensar en la comunicació ha constat de 13 conferències on 13 oradors han explicat la seva feina principal als estudiants. Avui, cinc d'abril, alguns d'ells es retroben amb els estudiants a la Fundació Valvi de Girona per formar part de la taula rodona. Hi ha participat Àlex Martí (director de TV Girona), Joan Tamayo (advocat), Eduard Batlle, Dolors Bosch (artista), Joaquim Español (arquitecte i poeta), Josep Matas (advocat), Carme Coll, Salvador Sunyer (director Festival Temporada Alta), Francesc Casadellà, Gemma Busquets (periodista) i Oriol Cases (responsable Oficina de Comunicació de l'Ajuntament de Girona).

Tot va començar amb la introducció del vicerector Ramon Moreno on explicava la importància de formar nous comunicadors.

Els conferenciants van començar a parlar quan se'ls hi va llençar una pregunta a l'aire; aquesta pregunta era com s'ha gestionat la comunicació de la notícia dels abusos sexuals als Maristes de Barcelona.

Comença parlant Joan Tamayo on alava el títol de Pensar en la comunicació perquè estem en una societat que ja no es pensa, així que s'ha de pensar la comunicació. Gestionar la comunicació avui en dia, seguim sent víctimes d'una comunicació manipulada per un sistema que ho manipula tot. Cal tornar al comú: estem en una societat dividia en classes. El que ve a reivindicar és que els futurs comunicadors han de ser activistes i han d'ajudar a desmuntar aquest sistema de manipulació de la comunicació.

El segueix Gemma Busquets intentant definir el terme comunicació, terme difícil de definir sobretot avui en dia a causa d'aquests canvis tecnològics.

Carme Coll, que porta l'agència de comunicació Comunica.cat explica que l'assumpte dels Maristes és un tema de la gestió de la comunicació. I que s'ha portat de manera molt nefasta. Avui s'ha solucionat una mica perquè s'ha anunciat que crearan com una mena d'entitat a tots els afectats dels Maristes. Fins ara, el que han fet, ha estat tapar forats. La comunicació sempre és des de l'afectat. Èticament és correcte però des del punt de la comunicació és nefast. S'ha comunicat fatal.

Álex Martí afegeix que si no arriba a ser per un mitjà, no hagués explotat tot el cas. Avui en dia ens podem assabentar de moltes coses a través de tots els mitjans. Els mitjans informen dels que diuen, expliquen el que han passat i donen veu a totes les parts afectades.

Tot seguit, Oriol Cases ens explica que el tema dels Maristes és un tema delicat i complicat de comentar. És una crisi en tota regla. Hi ha un escenari de la percepció versus la realitat. Això crea una desconfiança absoluta als pares i mares respecte als nens. Està d'acord que s'ha intentat fer un joc d'advocats ha mancat la productivitat.

Francesc Casadellà ens relata que avui en dia gestionar l'entorn comunicatiu és molt complex. Les xarxes ajuden a sorgir aquest tipus d'esdeveniments.

Eduard Batlle dona una resposta molt diferent dels seus companys i diu tot segur que el millor periodista d'avui en dia és el Gerard Piqué, ja que a partir d'aquí ha canviat la comunicació. En el cas del futbol: els futbolistes ja informen, comenten i fan fotos ells mateixos. Des de fora, hem de pensar sempre amb la gent jove, ja que són ells els que tenen noves idees. Tot ha canviat

En canvi, la Dolors Bosch que segons ella no té res a veure en tot això ens diu que ella és "manualista", crea art. Diu que tots estem indignats però que els Maristes no ho semblen gaire. Ella va aportar a la universitat una col·lecció seva i el que més li va agradar, va ser la joventut. Es pensava que només els que tenen una certa edat s'acosten a les coses fetitxistes i es pensava que la joventut no li interessava. Però estava equivocada. Pensar la comunicació: tenim canals que ens permeten parlar sense pensar. Pensar no és habitual: tothom parla sense pensar. Una obra d'art no és tot allò que val, sinó tota la sensibilitat que porta. És emoció i sentiment.

Un cop tothom ja havia parlat van començar les intervencions del públic on predominaven els estudiants del grau de Comunicació Cultural.

Internet és bàsic. Hi ha una part bona a la xarxa però hem de crear la nostra pròpia opinió a través de la xarxa, no fiar-nos-hi. Lo important no és la xarxa en si, lo important és qui és la teva font. La fiabilitat del teu contacte.

S'ha mitificat molt el tema de les tecnologies, ja que han tingut un paper important però s'està esperant que alguna universitat ho estudiï, ja que tot això ha quedat intoxicat i hem d'anar més enllà, ja que primer va existir la persona abans que l'ordinador. Hem de tenir els valors humans i ser capaços de preocupar-se. Hem d'aprendre a tenir valors humans o no podem donar lliçons a ningú. Un periodista ha de ser un activista. El millor periodista el que promou la veritat.

Fer periodisme és molt car. Voluntat, ganes, esforç i diners. Quatre valors per ser periodista.

Els mitjans de comunicació són mitjans. No es té sentit crític sense formació. Internet ha tirat totes les coses per terra i com a consumidors ens donen un poder que encara està per descobrir. No hi ha crítica sense formació. Falta cultura, falta formació i no li donem importància. La feina de comunicador és molt complicada on a part de diners es necessita valentia. Cada persona és un mitjà de comunicació en potència.

La taula rodona va acabar amb un gran acord respecte a la següent afirmació: Amb la voluntat de tots nosaltres canviarem la societat. La comunicació del futur: l'auto comunicació. La tecnologia avança tan de pressa que ho acaba condicionant tot. Necessitem els joves però també necessitem una guia.

Núria Fosas Forns

Comunicar en l'administració pública a #Pensarcom

COMUNICAR EN L'ADMINISTRACIÓ PÚBLICA

No és gestionar realitats sinó que és gestionar percepcions

De la mateixa manera que no podem controlar el temps, el vent o els sentiments, hi ha mil situacions que no són previsibles i que no podem controlar, per exemple, com a comunicadors, no podem controlar la manera que actua el nostre cap davant el públic. D'això ens va parlar Oriol Cases al cicle de conferències Pensar la Comunicació de la Universitat de Girona. Cases és cap de premsa i comunicació de l’Ajuntament de Girona. Llicenciat en Publicitat i Relacions Públiques per la UB i Màster en Direcció de Comunicació per l’IDEC.

Oriol Cases. Imatge extreta d'onlynews.es

No tot es pot controlar i ho hem de saber i acceptar-ho. Però les conseqüències depenen de nosaltres, de la nostra capacitat de resposta ràpida i saber actuar. El món no s'acaba amb el titular, ens diu Cases amb un somriure.

Hem de saber que comunicar dins de l'administració pública d'un poble o ciutat no és gestionar realitats sinó que és gestionar percepcions. La comunicació no és un "hem de quedar bé", tot té un propòsit. Comunicar en l'administració pública és pensar i donar solucions; diagnosticar i identificar; potenciar i difondre l'activitat de l'organització; influir i posicionar els teus missatges a mitjans de comunicació per arribar a l'opinió pública i als stakeholders (públics d'interès).

A l'administració pública s'ha d'informar i convèncer sobre l'acció al govern del moment. S'han de pensar plataformes, la forma i part del fons del missatge i en quin és el millor moment per comunicar-lo. Però sobretot, ens avisa Cases, no s'ha de comunicar mai allò que no fas. Cert.

El fet d'informar, es vulgui o no, s'acaba creant una "marca" però crear una marca no és crear un logotip; crear una marca és associar uns valors. Una marca necessita uns valors i aquests s'han de treballar. Una marca no es fa en dos dies, és una evolució. La marca és la nostra visió. La marca és l'inici i el final, és la missió.

En l'oficina de comunicació de l'Ajuntament de Girona, els quatre estaments generadors de comunicació són els regidors, els grups municipals, l'ajuntament i l'alcaldessa. En l'àmbit intern, entre ells es comuniquen els fets, miren les peticions, les reunions, fan una planificació setmanal i un calendari anual dels principals esdeveniments.

Al final de la seva conferència, Cases ens convida a interessar-nos per la comunicació en l'administració pública. Afirma que és molt interessant i és important de conèixer.

Núria Fosas Forns. 

De retornada cap al franquisme?

Es tracta d’un espai blanc i acollidor. Tot i que predomina el silenci ressonen algunes converses dels assistents que es coneixen entre ells i, quan paro l’orella, puc pescar algunes frases, totes entorn de la política, però no aconsegueixo entendre-les totes perqué les veus, fluixes, es difuminen amb la música de ràdio que sona, també fluixa. Entre encaixades de mà i retrobaments, la taula rodona comença uns minuts més tard del previst.

Font: Col·legi de Periodistes de Catalunya

La taula rodona Muts i a la gàbia? “Els efectes de la llei mordassa als mitjans de comunicació” la formen Quim Brugué, catedràtic de Ciència Política de la UAB, Josep Carles Rius, impulsor de Catalunya Plural i l’advocat CarlesMonguilod. La Marina Lopez, coordinadora de la taula rodona, obre l’esdeveniment i pregunta als debatents la seva opinió sobre el títol de la taula rodona, si el troben exagerat. El primer en trencar el gel és el periodista J. C. Rius que veu en la llei mordassa la resposta d’un estat amb por i en crisi i manifesta una época de retrocés en drets i llibertats. Es tracta d’un temps en què la democràcia s’esta posant en qüestió. Aquesta idea serà la que s’anirà reforçant al llarg de tot el debat. Carles Monguilod afegeix que la llei mordassa acull unes lleis que ja s’incloïen anteriorment en la constitució. En resposta un home del públic, d’uns quaranta anys, robust i certament empipat amb la situació, demana el micro i la seva participació posa el dit sobre la llaga; la llei mordassa és una llei de la por, només ha servit per fer que la població s’ho pensi dos cops abans de dir o fer qualsevol cosa. Per tant consisteix en promoure l’autocensura, una dinàmica molt perillosa per a aquells que treballen en el món de la comunicació.

És una llei que dóna tot el control al poder, tot i així el perill no és tan gran ja que els juristes, tot i ser de sensibilitats molt diverses, guarden certa deontologia, segons l’advocat que explica al senyor del públic que totes les lleis tenen un caire ideològic i aquesta suposa un retrocès cap al franquisme, per tant es tracta d’una mesura que respon a un clima determinat i no pas a una necessitat real però que no creu que la llibertat periodística corri perill pel seu interès informatiu.

Així doncs ens trobem davant d’un corrent de fons, un món que es resisteix a canviar i un altre emergent que lluita per l’hegemonia. El vençedor d’aquesta disputa decidirà quin tipus de país tindrem en els propers anys i per tant la forma en què viurem. 

Més enllà de Sergi Pàmies l'escriptor

Font: Col·legi de Periodistes de Catalunya

En un ambient divertit i carregat de la ironia que caracteritza a S. Pàmies es va desenvolupar la conversa entre ell i el periodista Alfons Petit en motiu de la Setmana Rahola; amb la col·laboració del públic, qui ha aportat preguntes tant en directe com per correu electrònic.

El col·loqui ha servit per conèixer més a fons l’escriptor.

Ell creu que el periodisme no és una cosa que es redueixi sols als periodistes i troba que la seva professió a part de lliure i divertida, és a la vegada temerària. Ser escriptor li ha permès col·laborar amb diferents professionals, amb els que més a gust s’ha trobat han sigut Quim Monzó i Javier Cercas.

Contestant a una pregunta sobre el procés creatiu, Pàmies ha revelat que ell escriu petits estímuls del dia a dia i després els transforma en històries. Ens ha explicat un que encara té guardat, es tracta d’una conversa en el metro entre dues noies barcelonines. Aquests petits estímuls són el seu estil, un estil que ha construït a força de fixar-se en les coses petites que altres escriptors troben inútils. Ell veu l’oportunitat d’escriure en totes les coses, cada situació que viu reverteix en escriptura. Aquesta petita confessió m’ha desvetllat quelcom de poètic en la personalitat de l’articulista. De cop vaig veure una persona compromesa que no es permet quedar-se en la superfície dels successos i s’exigeix certa implicació amb el seu entorn. Pàmies crea vincles dia a dia i a això es deu el seu èxit professional. Es tracta d’un escriptor que ofereix un contingut cultural fresc i innovador a la vegada que proper.

Mentre l’Alfons Petit continuava amb la resta de preguntes jo vaig deixar d’escriure cada frase que deia en Pàmies i vaig decidir gaudir d’aquella estona en tan bona companyia. Només vaig piular alguna frase transcendental. Tenia davant meu el que somia ser qualsevol amant de les lletres, un home lliure i que no posa sostres de por a la seva llibertat. Es permet, diàriament, seguir descobrint fins on és capaç d’arribar sense més pauta que la improvisació. Podria afirmar i no m’equivocaria que aquest senyor és una persona senzilla amb inquietuds simples que ha sabut traslladar aquesta simplicitat a les pàgines dels seus contes. Aquesta és la raó per la qual no escriu novel·les i es troba a gust a la ràdio, perquè no fan falta grans arguments ni massa preparació, només cal ser autèntic, tenir entusiasme i el valor d’atrevir-se i això al nostre entranyable escriptor li sobre. Els continguts que escriu Pàmies són un fidel retrat dels trets de la seva personalitat.

Inauguració Setmana dels Rahola

Font: El Punt Avui

La inauguració de la quarta convocatoria dels Premis Carles Rahola de Comunicació Local ha vingut de la veu de Joaquim Maria Puyal qui ha mantingut una conversa propera i enriquidora sobre el discurs comunicatiu amb la professora de la facultat de lletres Margarida Casacuberta.

Joaquim Puyal ja tenia el public guanyat abans de començar a parlar, doncs tots els presents són coneixadors de la seva exitosa carrera i, de fet, molts joves en la ronda de preguntas li han demanat consells per ser uns bons professionals. A aquest assumpte el comunicador ha aconsellat ser persistents i bones persones i fins i tot ha explicat amb molta humilitat els seus inicis com a locutor de ràdio.

A més de la part més humana d'en Puyal també hem pogut veure davant nostra un gran periodista enamorat de les paraules, ha explicat el poder que creu que tenen i el més important: l'estil amb el qual es diuen, i on té una gran importància la veu. Amb la veu podem canviar completament el significat d'una frase i aquí és on es nota el talent dels locutors que fan una feina artesanal de gran sensibilitat. A partir de la importànica de les paraules la conferència ha anat encaminant-se cap a l'exigència que ha de tenir el públic davant la informació que li és oferida. De l'acord general que l'objectivitat no existeix, el locutor d'esports ha insistit en invocar l'honesta subjectivitat i l'orgull com a persones per poder erradicar els condicionants dels periodisme i ha afirmat que un bon periodista s'ha de fer preguntes que van més enllà de les xarxes, que té l'obligació deontològica de crear-se una mirada complexa sobre la realitat per poder oferir així una densitat informativa al receptor.

Així doncs, la conferència d'en Puyal, que més aviat va ser una masterclass com bé havia indicat Margarida Casacuberta de bon principi, ha deixat clar als presents que l'éxit és fruit de l'esforç i la perseverànçia i que no ha de servir mai per oblidar el compromís professional sinò que ha de ser el que ens empenyi a seguir millorant cada día i oferir al públic la millor informació. Els comunicadors han de recordar sempre que les seves paraules envaeixen els racons més intims de l'audiència i aquesta és una responsabilitat que exigeix oferir contingut de qualitat malgrat tots els contres que puguin posar els interessos econòmics.

A punt d'un nou curs

Vet aquí un altre post que serveix de pont entre dos cursos, el 2014-2015 i el 2015-2016, de Gestió cultural, l’assignatura de tercer curs del bloc Cultura Contemporània II,del Grau de Comunicació Cultural de la Facultat de Lletres, de la Universitat de Girona. 

Els autors d’aquest blog han estat, fins ara, 89 estudiants, 39 dels quals van cursar l’assignatura el curs 2013-2014; els altres 50 la van cursar el curs 2014-2015. Entre tots han publicat 327 posts i han tingut 13.862 visites.

Dilluns, 8 de febrer de 2016, començarem les classes de l’assignatura del curs 2015-2016. El blog tornarà a l’activitat perquè els 41 estudiants d’enguany hi publicaran les seves cròniques.

A través del blog es podran seguir les classes i els convidats, les ressenyes d’activitats culturals, d’esdeveniments artístics i literaris, el batec del món cultural i de la seva gestió, segons els estudiants del Grau de Comunicació, des de la Sala Rafel Llussà de la Facultat de Lletres.

També ho podreu seguir a través dels perfils de l’assignatura en les xarxes socials, a Twitter: Gestió cultural UdG @GestiUdG, https://twitter.com/gestiudg, a Facebook: Gestió cultural Universitat de Girona, https://ca-es.facebook.com/gestioculturaludg

Que el curs sigui profitós i ric!

Mariàngela Vilallonga

COMUNICACIÓ DIGITAL CORPORATIVA

Meius Ferrés i Fluvià és la responsable de comunicació d’una institució que ens és molt i molt propera: s’encarrega de gestionar les xarxes socials de la Universitat de Girona. Els alumnes, que coneixen perfectament les xarxes 2.0 de la UdG, fins fa poc no sabien qui s’hi amagava al darrere. L’últim dijous de març, la situació va canviar: Ferrés va fer compareixença a la Facultat de Lletres per concloure el cicle de conferències Pensar la Comunicació.

Abans de començar la xerrada, les expectatives sobre el profit que en trauríem eren molt altes. A totes les conferències anteriors havia sortit el nom ‘’Internet’’ i havíem parlat dels seus pros i contres. Meius Ferrés, gran entesa en plataformes comunicatives online, era allà per explicar-nos com utilitzar correctament tots aquests nous instruments que tenim al nostre abast.

‘’Ara fer ús d’internet ja és obligat’’, arrencava Ferrés. La UdG i els seus comunicadors en són molt conscients. El rector de la Universitat mateix també té Twitter, i això que n’hi ha molt pocs que en tinguin, afirmava. La conferenciant ens va mostrar una sèrie de projectes de la Universitat relacionats amb el món cibernètic. Tot i que no és una de les universitats més grans del país, proporcionalment és una de les que més pes té a les xarxes. Pocs dies abans de la xerrada, havia tingut lloc el Saló de l’Ensenyament. Ferrés i els altres comunicadors no van tardar en fer-ne un hashtag (#ugdsaló) per promoure’l. Aquesta és la tècnica comunicativa més bàsica, ens explicava la comunicadora, que consisteix en donar visibilitat a la institució.

‘’Cal estratègia i coordinació entre totes les persones que portem la comunicació de la Universitat’’, perquè ara totes les parts comunicatives convergeixen: fotos dels actes penjades a Instagram, titulars a Facebook i Twitter, cossos de notícies a la web oficial de la UdG... Compten, o comptem, també, amb una revista en format digital anomenada Udgent, on s’expliquen històries de la Universitat i els seus membres.

Segons Ferrés, la difusió que fem la nostra Universitat ha de ser bidireccional: d’una banda ells difonen els nostres projectes i de l’altra els estudiants també hem d’ajudar a difondre les novetats de les Facultats. La conferenciant ho va batejar amb el nom d’ ‘’empoderament’’ de la UdG, que consisteix en potenciar les activitats ofertes per la casa, anar creant actes i ajudar-los a promoure’ls. Per a Ferrés és important el reconeixement de la singularitat; vol fer palesa la diversitat que hi ha a la UdG. Sense anar més lluny, l’any passat s’hi van celebrar 85 actes oberts al públic.

Les xarxes socials han provocat un canvi tan gran respecte tots els mètodes de comunicació anteriors, que Ferrés l’ha definit com a ‘’canvi disruptiu’’. No es tracta d’un estadi comunicatiu més, d’un punt i seguit en el món de la informació. No. Ens trobem davant l’inici d’una nova era informativa, hem posat punt i final a la comunicació tradicional.

No calia anar gaire lluny per mostrar-nos les novetats que les xarxes aporten. Ferrés ens va posar d’exemple la creació d’aquest bloc on estic escrivint, una pàgina de Gestió Cultural on pengem cròniques d’aquells actes on assistim. A més, comptem també amb un perfil de Twitter compartit entre tots els alumnes del curs, a banda del nostre personal. Ferrés va mostrar admiració cap a aquestes iniciatives. ‘’Em sembla genial la confiança que dóna un perfil de Twitter als alumnes’’, expressava. I és que es tracta de quelcom ben nou, d’un canvi total. Només en aquesta nova era els alumnes poden sortir de les parets d’una classe i comunicar el que hi fan a la resta del món.

Però els alumnes no són els únics que han de formar part d’aquest nou món online. Cada mes, la Universitat organitza un seminari 2.0 per a professors que volen afegir-se al tren digital. L’acte, sota el nom de ‘’Disrupción e Innovación en la Universidad’’ ha arribat a orelles de 17.000 persones gracies a les xarxes, tot i que a la conferència en sí només eren 16 assistents. La repercussió que la UdG té a les xarxes la mesuren a través de Klout, una web que indica l’índex d’influència d’una determinada xarxa social.

‘’La xarxa és un aparador’’, va concloure Ferrés. És on tu et mostres, on la gent et busca. Només cal pensar que posen els botiguers als seus aparadors: els productes més vistos. 

Carla Torruella Felip

LA COMUNICACIÓ INSTITUCIONAL EN EL MÓN LOCAL

Molt agraït de poder participar en el cicle de conferències Pensar la Comunicació, Carles Puigdemont, actual alcalde de Girona, va iniciar la conferència parlant precisament del títol d’aquestes xerrades: ‘’Hi ha el risc que sembli un oxímoron perquè cada vegada es pensa menys en la comunicació’’. I és això el que volia aconseguir amb les seves paraules: transmetre com concep ell la comunicació i donar-nos les claus per reflexionar-hi nosaltres.

Puigdemont es va definir com a home de doble condició: una pel càrrec que ocupa com a polític i l’altra com a periodista professional. Fa més de trenta anys que és responsable institucional i gairebé quatre que presideix l’alcaldia gironina. Per estar a l’altura d’aquests càrrecs, ens explicava, calia conèixer molt bé les lleis i la literatura. O almenys, anys enrere, es creia que n’hi havia prou amb això. Abans la comunicació no tenia gaire pes, per no dir gens, en les funcions institucionals. Però avui en dia és una condició sine quan non les podem desenvolupar plenament: ‘’Sense comunicació les institucions naveguen a les palpentes’’, afirmava Puigdemont.

Avui en dia, la funció comunicativa ocupa un rol més rellevant que mai en la societat democràtica. El fet comunicatiu ha canviat molt i, conseqüentment, també ho han fet els seus canals. Cal, doncs, ser capaços de prendre decisions basades en l’estratègia comunicativa: saber actuar i interactuar directament amb aquests fets i mitjans.

Per exemplificar el bon ús del nou món comunicatiu, Puigdemont va explicar-nos el funcionament de l’Ajuntament de Girona, presentant-lo com a ‘’estructura modèlica de comunicació’’. L’ajuntament de Girona ha implantat un sistema comunicatiu molt ben elaborat amb un equip professional, quelcom difícil per una generació que, a diferència de nosaltres, no ha nascut en aquest recent context on la comunicació té un paper central. Fins i tot, una bona part de l’opinió pública de la premsa convencional encara la censura: associen les despeses de comunicació amb una mala gestió de diners i recursos. No s’ha acabat d’assentar la idea que la comunicació ocupa un espai fonamental en les societats democràtiques. Contràriament a la gent que ho veu com un malbaratament, per a Puigdemont la comunicació és la base de l’activitat social i institucional de l’actualitat: ‘’No pots fer coses i no comunicar-les, has d’invertir en professionals i en canals’’, afirmava el conferenciant.

Com a anècdota molt representativa, explicava que quan va arribar al càrrec al despatx de l’alcalde ni tan sols hi havia connexió a internet perquè s’entenia que no calia. Per a ell, però, el que calia era ‘’un canvi de xip brutal’’: dissenyar una estructura nova inexistent fins llavors i canviar la relació tradicional amb els mitjans de comunicació.

Puigdemont i els seus van saltar la barrera del discurs fàcil per anar al terreny pràctic: van gastar diners en inversió tecnològica i en una aplicació d’internet per fer possible un accés a la informació més democràtica pel ciutadà. La gent vol votar de manera directe per les coses que l’interessen, el ciutadà vol i ha de tenir una major importància; i gràcies a tot això ho pot fer. Girona és la única capital de província espanyola que ho està fent, afegia Puigdemont, que definia les accions de l’alcaldia gironina com a ‘’un benefici per enorme per la societat‘’.

Per concloure la conferència, Puigdemont ens va animar a fer el salt i, a més, a no tenir por de fer-lo. Com a futurs professionals, els hem d’ajudar a assumir el risc de les innovacions, un risc que val la pena assumir si es en benefici de la ciutadania. ‘’Coses inexistents avui demà poden ser determinants’’, ens advertia. I és que apareixeran noves xarxes i aplicacions que ens obriran moltes portes, i Puigdemont ens va aventurar a, com ell, creuar-les.

Carla Torruella Felip

COMUNICACIÓ I CULTURA

Salvador Sunyer, director del conegut festival de teatre Temporada Alta, va ser l’encarregat de conferenciar-nos el passat 10 de març en el cicle de xerrades Pensar la Comunicació. ‘’Comunicació i Cultura’’, el títol de la conferència, anava com anell al dit als estudiants als quals es dirigia, valgui la redundància, als de Comunicació Cultural.

Molt conscient que la xerrada ens seria de gran utilitat, Sunyer va decidir enfocar-la des del nostre punt de vista: el de futurs comunicadors especialitzats en àmbits culturals. I quina millor mostra de cultura propera que la del reputat teatre gironí? Estudiem en una ciutat que és escenari del festival d’arts escèniques més important d’Espanya i, fins i tot, dels més importants d’Europa: el festival Temporada Alta, al qual Sunyer va referir-se com a ‘’el motor del teatre català i espanyol’’.

‘’La cultura és un bé públic i la seva gestió la fan les institucions públiques’’, explicava Sunyer des de la seva experiència. A altres llocs com a EEUU, però, la gestió cultural és liberal i es duu a terme des d’empreses privades regides per lleis de mercat. Si a EEUU vols muntar una obra de teatre, els que la financen es desgraven un 60% dels impostos. Aquí, en canvi, els ciutadans paguem els nostres impostos i és el govern qui decideix on es destinen. Però avui en dia, les dues vies de gestió cultural han entrat en crisi, afirmava Sunyer. El conferenciant tenia clara la solució davant la davallada dels dos models: buscar-ne un d’entremig entre l’Europeu i el Nord Americà. ‘’La cultura és pública i tothom hi ha de poder tenir accés, però és millor que es gestioni des de la privada o des del màxim control de la pública’’.

Si la cultura és un bé de tots, hi ha d’haver, doncs, producció cultural per a tots. I aconseguir-ho no és fàcil, ja que no tothom té els mateixos gustos ni teatrals, ni musicals... ni en cap àmbit. És precisament aquest l’objectiu de Temporada Alta; satisfer a tots els seus espectadors oferint produccions variades i diverses. No es tracta només d’un festival de teatre, sinó que també inclou cinema, música, circ i altres branques artístiques. ‘’Hem de ser una mica l’avantguarda’’,  cal sortir de l’star sistem, allò que vol la majoria, i oferir continguts també per a uns altres  targets. Es tracta de que no hagi ni una sola persona que surti del festival sense estar satisfet d’uns quants espectacles. ‘’Hi ha produccions fins i tot per a bebès, gent gran i joves que volen allò més rabiosament contemporani’’.

‘’Dirigir un festival o qualsevol activitat cultural consisteix en posar en contacte els artistes amb els ciutadans’’. La feina de Sunyer, però, no es tracta de quelcom modern, sinó d’una pràctica molt antiga: ‘’El que faig jo ja ho feien els mesenes a l’Edat Mitjana’’, afirmava. Un cop assolit l’èxit a nivell nacional, Sunyer i el seu equip vetllen per la internacionalització de les seves produccions, les quals ‘’es fan a casa i després viatgen pel món’’. Temporada Alta, explicava, fa la funció de pont entre el teatre americà i l’europeu. Obres que s’estrenen aquí després es representen a altres punts del país i fins i tot, a altres continents. ‘’Encara que el festival en sí duri dos mesos i mig, has d’estar present a altres llocs la resta de l’any’’.

Fins aquí estaríem parlant de la part de ‘’Cultura’’ que el títol engloba. Però la feina que s’amaga darrere del festival encara no ha acabat, sinó que s’inicia la part que es troba sota el nom de ‘’Comunicació’’. Si bé ja trobàvem produccions culturals a l’Edat Mitjana, la part comunicativa és la que més ha canviat al llarg dels últims anys. Ara ja no n’hi ha prou amb posar anuncis als diaris i oferir fulletons senzills sobre el festival. Avui en dia, cal que la gent sàpiga tota la programació que hi ha detalladament: ‘’És necessari un pla de comunicació global sobre què és el festival i què s’hi fa’’.

Sunyer ens va explicar, pas per pas, el camí comunicatiu que el festival ha de seguir per seduir al màxim de gent possible. El primer, és fer una roda de premsa amb periodistes (també internacionals) per fer-ne una major difusió. Allà expliques tota la programació per l’endemà aconseguir una pàgina a tots els diaris. Al cap d’una setmana, fan un segon llançament a ‘’La Vanguardia’’ i a varies revistes on ja surt tot el programa en sí. ‘’Així vas tirant fins que comença el festival’’. Però la comunicació no fineix quan arriba el festival. Un cop fet l’acte inaugural, van oferint rodes i comunicats de premsa després de cada espectacle. A més, elaboren un dossier de premsa de cada espectacle pels crítics. ‘’Si vols que els crítics informin bé és necessari un dossier que comenti espectacle per espectacle’’. Quan conclou el festival, cal continuar donant informació sobre l’acte, oferir una roda de premsa per explicar transparentment els números de cada espectacle. Duran els últims 20 anys, amb aquests passos n’hi havia prou. Però ara s’han multiplicat les sortides del camí comunicatiu. Amb el 2.0, xarxes com el Twitter i el Facebook han agafat rellevància i Temporada Alta no ha tardat a fer-ne ús. A més, afirmava Sunyer, cal tenir un sistema de venda d’entrades propi, ja que només així pots saber què agrada a cada espectador. També utilitzen Cookies i pastilles de publicitat a Internet.

Sunyer ens va oferir una pila de consells útils de cares al nostre futur, matisant que el pla comunicatiu que va desenvolupar és aplicable a qualsevol esdeveniment cultural. Temporada Alta és tot un exemple de com una bona comunicació pot fer arribar la cultura a milers de persones. Aquesta és la funció, i alhora la màgia, de la feina que ens espera. L’èxit aconseguit pel festival gironí recau, en gran part, a la gestió cultural que s’hi amaga al darrere, en funcionament durant tot l’any. Així doncs, prenem nota d’aquesta organització tant completa, que barreja des dels elements comunicatius tradicionals fins aquells més rabiosament moderns.

 Carla Torruella Felip

PENSAR LA COMUNICACIÓ

Durant els mesos de febrer i març, la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona ha ofert un cicle de conferències englobades sota el títol Pensar la Comunicació. Les xerrades, obertes a tots els públics, han estat d’especial utilitat pels estudiats de Comunicació Cultural de la mateixa Facultat. Al llarg d’aquests dos mesos, cada dimarts i cada dijous han visitat les nostres aules personalitats de renom especialitzades en àmbits comunicatius. Des de publicistes, passant per directors de televisió i locutors de ràdio, fins a organitzadors d’esdeveniments culturals, escriptors i, fins i tot, una actriu; les conferències han comptat amb professionals de diverses branques informatives que han anat completant l’arbre de la comunicació.

Tot i que en cada xerrades s’exposaven uns fets i característiques particulars, totes convergien en una mateixa qüestió. El món de la comunicació està patint transformacions derivades dels avenços tecnològics referents a les xarxes 2.0. El paradigma comunicatiu tal i com el coneixem està mutant i aquests canvis no es poden frenar. Davant aquesta situació cada vegada més accelerada, els comunicadors poden adoptar dos postures: o bé nadar a contracorrent intentant mantenir viva la comunicació tradicional, o bé fer ús d’aquestes noves eines comunicatives per intentar treure’n profit. Ara bé, la utilització d’aquests nous mètodes ha de portar-se a terme correctament, evitant que perjudiquin la fiabilitat i la veracitat d’allò que es comunica. Internet porta una motxilla plena de contres, entre els quals carrega la immediatesa i la poca contrastació de la informació. Avui en dia, tots podem informar sobre qualsevol cosa i des de qualsevol punt. Però si volem dedicar-nos-hi professionalment, hem de distingir-nos de la resta i posar dics de contenció a aquests mals usos informatius per evitar que la banalitat hi tingui un lloc. A les nostres mans es troba transformar aquests contres en pros.

En total han estat 12 xerrades, totes i cada una de gran servei. Però pel que fa als estudiants de Comunicació Cultural, han estat especialment útils aquelles relacionades amb la gestió i la comunicació de la cultura per tal de promoure-la. Properament, publicaré les cròniques per tal de fer-me ressò dels consells, experiències, reflexions i anècdotes que ens han permès complir l’objectiu de les visites: pensar més profundament la comunicació.

Carla Torruella Felip

SALVADOR SUNYER DE BITÓ PRODUCCIONS ENS PARLA DEL TEMPORADA ALTA

“La gestió cultural és com qualsevol altra gestió, la diferència és que la cultural és molt més interessant”. Amb aquesta frase Salvador Sunyer ens presenta la seva feina a Bitó Produccions.

  Bitó Produccions és una empresa que va néixer a Salt (Girona) i que gestiona diversos esdeveniments culturals que s’organitzen a diferents llocs, però el territori on especialment l’empresa organitza més activitats és a Catalunya. De manera particular es dediquen a la producció i gestió de diferents arts escèniques, intentant trobar una forma mixta dels models concrets de gestió que existeixen: el model anglosaxó i el model europeu-continental.

D’una banda, dins del model anglosaxó la demanda cultural surt del reclam dels ciutadans, i l’estat els dóna suport econòmic per tal de permetre que els impostos es desgravin. Així, la cultura depèn de les empreses privades, no hi ha subvencions de l’estat. D’altra banda, dins del model europeu-continental, el poder polític decideix com funcionarà la cultura d’un país, i per consegüent quins seran els fonaments que la definiran.

  Certament, la crisi que afecta econòmicament a nivell mundial, però sobretot europeu, ha propiciat que la falta de recursos monetaris exhaureixin el model europeu-continental. Per aquest motiu la cultura que trobem actualment, i amb la que ens hem estat topant els darrers anys, és més general i menys sofisticada.

Bitó Produccions creu que hi ha coses que han de ser públiques -com l’educació o les sales d’exposicions-, però que haurien de gestionar-se de manera privada. Aquesta és la fórmula en la que s’ha especialitzat Bitó Produccions, i així, en aquest mateix marc, l’empresa duu a terme -de manera compartida-, el festival de teatre Temporada Alta.

  En aquests moments el Temporada Alta està considerat un dels festivals de teatre més importants de l’Estat Espanyol i també d’Europa. En la seva primera edició el festival comptava amb quatre actuacions, més tard, al 2013, ja en tenia vuitanta vuit. L’any 1992 el pressupost era de 6000 euros, i al llarg dels anys ha anat creixent de la mateixa manera que ho ha fet el reconeixement del festival en si, que ja compta amb el premi nacional de cultura i s’ha convertit en un festeig on tothom hi té cabuda.

  Les línies de creació del Temporada Alta tenen com a objectiu obrir les portes de Catalunya i de l’Estat Espanyol al teatre independent, per tal d’esdevenir motor de creació escènica de les Comarques Gironines, ajudant a que no només es facin espectacles nous, sinó que a més a més, s’estrenin a Girona i augmenti el reconeixement de la demarcació a diversos llocs del món. En aquests moments Catalunya és molt potent quant a producció de text teatral, però intentar que a fora es reconeguin les produccions catalanes i que també tinguin sortida més enllà de l’Estat Espanyol és una feina important i necessària a llarg termini. Buenos Aires i Berlin són els llocs de producció teatral més importants del moment, és per això que cal internacionalitzar la marca Temporada Alta i aconseguir sponsors internacionals.

  El Temporada Alta compta amb un ventall molt ampli de propostes que reuneix també un públic molt variat. La manera de comunicar-se amb la gent, però, ha canviat. Abans era suficient fer una roda de premsa i publicar un anunci al diari per tal donar per fet l’apartat de comunicació, però actualment, amb l’arribada i el desenvolupament dels nous adveniments tecnològics, és important saber utilitzar les formules 2.0.

  Els esforços de màrqueting s’han de basar en fer que l’espectador que consumeix teatre en torni a consumir més, la qual cosa demana o exigeix tenir una base de dades molt àmplia, i també, intentar fer propostes de forma individual de cara als clients del festival. Vendre cultura no atipa al ciutadà: quanta més en consumeixes més en vols. Es tracta de crear i ampliar una necessitat. La comunicació cada vegada s’ha de fer per vies més estranyes. És a dir, per parlar amb el ciutadà has d’entrar dins del seu terreny, i això implica conèixer tots els terrenys dels tots els ciutadans als que es vol vendre el Temporada Alta. Tanmateix cal tenir present als consumidors habituals, considerant que el millor propagandista és aquell que ja et coneix.

  Des de Bitó Produccions consideren important fer un balanç artístic amb valoració tant positiva com negativa per tal d’explicar correctament la repercussió econòmica que ha tingut el festival. S’han d’explicar a la societat els motius pels quals han participat amb els seus impostos en un esdeveniment d’aquesta mida. Així com també és important gestionar els projectes a tres o quatre anys vista, a fi d’esbrinar de manera progressiva a on vols arribar i com ho vols fer. Amb la finalitat de tenir l’oportunitat de rectificar si és necessari.

No solament això, sinó que també és molt important tenir en compte totes les àrees: la programació de la part artística, la gestió i l’administració, la comunicació, la tècnica, la producció i el màrqueting... I fer-les treballar de manera conjunta.

  Aquest tipus d’esdeveniments sorgeixen d’iniciatives culturals que tenen com a requisit primer l’acció d’equivocar-se. S’han de córrer riscos i fallar de tant en tant a fi de corregir errors i tenir l’oportunitat de millorar-los.

Núria Olivé, Megan Descayre, Eduard Serra, Daniel Torrente i Marc Surià

Bitó Produccions (Abstract)

  Bitó Produccions és una empresa que va néixer a Salt i que gestiona diversos esdeveniments culturals -especialment a Catalunya-, encara que particularment es dedica a la producció i gestió de diferents arts escèniques dirigides a partir d’un model mixt de gestió que va a cavall entre el model anglosaxó i l’europeu-continental.

  Des de la seva primera edició, el festival de teatre Temporada Alta ha anat creixent exponencialment, no només en nombre d’actuacions i participants, sinó que també ha augmentat el seu reconeixement arreu del món. Les línies de creació del Temporada Alta tenen com a objectiu obrir les portes de Catalunya i de l’Estat Espanyol al teatre independent, per tal d’esdevenir motor de creació escènica de les Comarques Gironines.

  El Temporada Alta compta amb un ventall molt ampli de propostes que reuneix a uns espectadors molt diversos amb els que contacta a través de plataformes comunicatives 2.0, que han esdevingut indispensables a l’hora de difondre la informació del festival i de contactar amb tot públic -per tot tipus de vies-, tant el que és consumidor habitual de teatre com el que no ho és.  Bitó Produccions té una idea molt clara: es tracta de crear i ampliar una necessitat. 

Grup TdB