Picasso/Dalí, Dalí/Picasso

Des del 20 de març i fins al 28 de juny podem trobar, al museu Picasso de Barcelona, una exposició que recorda a la nova sala del Museu Dalí de Figueres. En aquest últim s’explica la relació entre el pintor surrealista i Velázquez; al museu Picasso, en canvi, es fa un relat de les semblances entre Picasso i Dalí per ordre cronològic, amb un espai dedicat, també, a la inspiració que els causava Velázquez.

L'entrada a l'exposició.

L’exposició, sota el títol “Picasso/Dalí/Dalí/Picasso”, comença amb una sèrie de paisatges de Cadaqués, el poble que va deixar petjada en els dos artistes quan eren joves. Va ser allà on Dalí, durant els seus anys de formació, va ser apadrinat pel també pintor Ramon Pichot, gran amic de Picasso. A la mateixa sala trobem alguns autoretrats de Dalí i Picasso que s’assemblen en tècnica i forma. De fet, alguns quadres són quasi idèntics, ja que Dalí va copiar alguns quadres de Picasso per aprendre’n. 

A la segona sala es mostren sobretot natures mortes, de caire classicista, que ambdós van pintar entre els anys 1915 i 1917. També apareixen alguns retrats caricaturescs i els primers quadres d’experimentació amb l’estil cubista, el corrent que va fascinar a Picasso i que Dalí, en un primer moment, va voler imitar.

La següent sala il·lustra la visita de Dalí al taller de Picasso, l’any 1926. Aquesta visita va significar un fort impacte pel figuerenc, que va adoptar noves tècniques apreses gràcies al seu mestre: Dalí reinterpretava els quadres de Picasso, n’agafava les idees i, en cert sentit, les millorava. La comparació entre pintures de nus femenins n’és un bon exemple.  

Dalí buscava constantment a Picasso per tenir noves idees i provar noves tècniques. En són testimonis els seus collages i les seves primeres escultures simbòliques. A més, va ser gràcies al malagueny que Dalí va poder desenvolupar el mètode paranoicocrític, com explica la quarta sala.

La cinquena habitació contraposa la manera de tractar la silueta humana que tenien els dos artistes. Molt semblants, però al mateix temps diferenciades pels estils propis, els cossos ballen en consonància: els de Picasso, més senzills i geomètrics, i els dalinians, més acolorits i més líquids. 

Puntals dels corrents artístics de l’època, tant Picasso com Dalí van ser requerits arreu del món per il·lustrar diferents tipus d’obres, com per exemple llibres. Tots dos van ser autors d’impresos, gravats per a llibres i aiguaforts. És en aquesta tècnica on convergeixen directament, ja que Dalí va arribar a pintar i modificar un gravat original de Picasso (Les tres banyistes), que es pot veure a la sala 6.

El 1936, tots dos van reaccionar a la Guerra Civil amb obres que retrataven el patiment i l’horror humà. Mentre Dalí preparava Premonició de la Guerra Civil, Picasso va preparar Somni i mentida de Franco, i la seva millor obra, Guernica. Tots dos van voler denunciar, així, l’ambient bèl·lic que vivia el país en aquella època, i es demostra com compartien la mateixa opinió sobre la situació política.   

  

Picasso, retratat per Dalí.

A l’última sala trobem un triangle artístic: Picasso, Dalí i Velázquez. El pintor espanyol per antonomàsia va ser reinterpretat pels dos avantguardistes. Ambdós renoven, sobretot, Las Meninas, per donar-li un sentit diferent i únic. També aquí trobem una de les millors peces de l’exposició: el retrat que Dalí va fer de Picasso dins la seva sèrie Retrats de genis. Tota una declaració d’intencions. Segons diuen, Dalí va voler reflectir l’ànima de «macho cabrío» de Picasso, però també la seva sensibilitat artística i l’admiració que sentia per ell. 

L’exposició il·lustra, doncs, l’admiració, però també la rivalitat, que va existir entre els dos grans pintors revolucionaris del s. XX. La col·lecció, organitzada entre el Museu Picasso de Barcelona i el Dalí Museum de Sant Petersburg de Florida, i amb col·laboració de la Fundació Gala-Dalí de Figueres, recorda a través de l’art que un pintor mai està sol en el seu temps, i que el suport entre artistes és vital perquè puguin treure el millor de si mateixos i crear obres immortals.    

Elena Duran Ferrero

Presentació del quadre “Violetes Imperials”, de Salvador Dalí

El passat 26 de març va tenir lloc la presentació del quadre Violetes Imperials de Salvador Dalí. La conferència, que va anar a càrrec d’Anna Otero, es va fer en un escenari privilegiat: sota la cúpula del Museu-Teatre Dalí de Figueres. L’obra va ser adquirida fa poc per la Fundació i està exposada en solitari a la sala de novetats.

El quadre Violetes Imperials. Font: Europapress

Segons va explicar Otero, l’obra es remunta a l’any 1938, durant l’època més surrealista de Dalí. És un quadre de grans dimensions, de cromatisme fosc i composició simple, «amb les parts molt centrades o al fons: el quadre s’explica sense gaires objectes».

Per Otero, l’important és que ens preguntem què signifiquen els elements que Dalí va triar pel quadre (el telèfon al plat i les sardines). Un altre enigma que crida l’atenció és el títol; per entendre la seva relació amb el quadre, «cal que intentem entendre què va passar l’any 1938 que inspirés Dalí a fer un quadre d’aquestes característiques». Per això, la conferenciant va voler començar contextualitzant el temps en el què l’obra va ser pintada i el recorregut que va seguir el pintor durant aquella època.

L’any 1938, Espanya estava submergida en plena guerra i a Europa es covava la Segona Guerra Mundial. En aquell moment, Dalí vivia a París amb Gala, on van inaugurar l’Exposició Universal del Surrealisme. Va ser allà on va exposar per primer cop obres importants com les saques de Mae West o la primera versió del Cadillac Plujós. El més curiós és, però, que també va exposar un Telèfon afrodisíac semblant al de Violetes Imperials.

Després de l’exposició, Dalí i Gala van passar uns dies a Itàlia, fins que al setembre, al saber que la seva amiga Coco Chanel estava malalta, van decidir visitar-la a la seva casa de Roquebrune, al sud de França. Va ser allà on Dalí, amb una creativitat estable, va començar a pintar Violetes Imperials i altres quadres de la mateixa temàtica, a part de més obres que volia exposar a la galeria Levi de Nova York. Violetes Imperials va ser un dels quadres que, l’any 1939, es van mostrar a l’exposició, ja amb aquest curiós títol.

«El telèfon, com a objecte, es relaciona amb el Pacte de Munich. Dalí es posiciona i critica el poc ús del telèfon» va relatar Otero, «que converteix en un objecte inútil i poc eficaç, un símbol de la comunicació i resolució de conflictes que queda obsolet». Això es percep en els sis quadres de la mateixa temàtica, com Telèfons en safata amb sardines fregides, o Paisatge amb telèfons sobre un plat, que pinta més tard.

A Violetes Imperials, les dimensions ens ajuden a intuir les intencions de Dalí. És un quadre que vol involucrar a l’espectador, que l’abraci i comprengui la importància del tema. Per fer-ho utilitza una gamma cromàtica, monòtona, d’un ocre marró i verdós, que subratlla la importància del moment històric, on hi trobem un plat amb un telèfon al centre, unes sardines, un casalot, una barca i un pare amb un nen.

«Cal tenir en compte que en aquella època Dalí utilitzava el mètode paranoicocrític, fet que dificulta la interpretació del quadre» va reconèixer la conferenciant. Otero suposa que les sardines, que agradaven molt a Dalí, representen l’enyor de la terra de la que s’havia allunyat durant aquella època; el telèfon, que no comunica, és el símbol de la incertesa al no saber què estava passant a Espanya, ja que no tenia notícies de casa seva. El paisatge, contràriament a la majoria d’obres de Dalí, és esquemàtic, poc definit, i es pot relacionar amb el moment obscur pel qual passava Europa.

Per últim, Anna Otero va voler recuperar documents de l’època per saber què va dir la premsa del moment sobre el quadre. ES va comparar molt amb el Gernika per la crítica al moment bèl·lic. De fet, el mateix Dalí havia criticat les “comunicacions silencioses” en una entrevista, reiterant el símbol del telèfon, que havia aparegut repetidament en les seves creacions, des dels telèfons amb llagostes que va regalar a Edward James fins a la pel·lícula Destino que va fer per encàrrec de Disney.

Pel que fa al títol, el mateix Dalí va explicar que Violetes Imperials era el nom d’una pel·lícula sobre intrigues de la cort espanyola. La pel·lícula aportava, com a novetat cinematogràfica, un gran nivell de color en escenes nocturnes; potser això va inspirar-lo per a la tonalitat del quadre, o potser, simplement, li va agradar i prou. També hi ha qui diu que la flor de violeta es relaciona amb l’autoritat, una tendència molt present a l’Europa de l’època.

Sens dubte, Violetes Imperials és una obra que destaca no tan sols per la seva qualitat artística, sinó pel tema que representa i critica i pel moment en el qual va ser pintat. En adquirir aquest quadre, el Museu ha aconseguit una peça fonamental per explicar el trencaclosques que era, i segueix sent, Dalí.

Elena Duran Ferrero

Dalí i Velázquez, més actuals que mai

“Sabem que res de nou anem a dir. Ens consta, però, que és la base de tot el nou que avui hi ha i de tot el nou que tingui possibilitats de crear-se”.

Aquesta cita pertany a Manifest groc, un dels nombrosos llibres que va publicar Salvador Dalí en la seva faceta d’escriptor. El seu treball literari és pràcticament desconegut per al gran públic, tot i la seva qualitat. És curiós veure com un personatge tan famós i important segueix amagant sorpreses. Els seus escrits en són una; però la seva admiració per Velázquez també ha passat molt de temps desapercebuda. Per donar a conèixer la relació entre els dos pintors, el Museu Dalí ha estrenat una sala dedicada íntegrament a la relació entre Dalí i l’artista espanyol per antonomàsia.

Va ser el passat 23 de febrer quan la Fundació Gala-Dalí, encapçalada pel director del Museu, Antoni Pitxot, va estrenar la nova Sala de Loggies, reconvertida ara en l’exposició temporal Què hi ha de nou? Velázquez.

Situada al final del recorregut habitual del museu, aquesta sala és la culminació de les reformes arquitectòniques que s’han fet al Teatre-Museu durant els últims anys: s’han repintat les parets, neutralitzat el terra, reordenat els espais precedents, redissenyat el recorregut i, per descomptat, s’han canviat les peces exposades per donar un sentit propi a la nova exposició.

El discurs de la nova sala gira, òbviament, al voltant de l’admiració que sentia Dalí per Velàzquez. Una admiració que va manifestar, sobretot, en les seves obres més tardanes.

La nova exposició

L’exposició il·lustra la retrospectiva de Dalí cap al seu gran referent pictòric. Vol aprendre’n, però també reinventar-lo. A través d’onze quadres (entre els quals diverses reinterpretacions de Las Meninas, com la reproducció que en fa sobre un bust de Velázquez, o els retrats dels bufons) veiem com Dalí buscava inspiració en el mestre sevillà quan necessitava un estímul o un canvi en la seva trajectòria artística.

De fet, és aquesta manera d’innovar a través del passat el que ha donat títol a l’exposició. Què hi ha de nou? Velázquez és una frase escrita per Dalí l’any 1976 en el text Eureka. És l’expressió d’una manera particular de veure l’art: per inventar, cal reinventar. Per fer un pas endavant, cal conèixer el camí ja recorregut. Per pintar grans obres, cal estudiar els grans pintors de la història. A això es referia Dalí quan escrivia les línies que inauguraven aquest text. “Sabem que res de nou anem a dir. Ens consta, però, que és la base de tot el nou que avui hi ha i de tot el nou que tingui possibilitats de crear-se”. Calen fonaments forts per fabricar coses noves, i la nova exposició ens recorda això que sovint oblidem: que necessitem la història per construir el futur. Dalí n’era ben conscient.

Elena Duran Ferrero