ELS JOVES AGAFEN EL MICRO

Dintre del Festival Strenes s’ha inclòs, com en anys anteriors, la secció anomenada “Strena’t a l’Intro”, on diferents grups de música jove concursen per consolidar-se com a bandes referents a les comarques gironines. Divendres era el torn, entre d’altres, del grup de música folk Edward Estlin que va ser fundat l’any passat. Un grup format per quatre joves, tot i que divendres els acompanyava un bateria. Durant uns tres quarts d’hora van engrescar al públic que hi havia a la plaça de Santa Susanna del Mercadal malgrat el ventet i la rasca incòmode que feia.

Edward Estilin va començar a tocar una mica passades les nou de la nit. A la plaça, no hi havia gaire gent. El públic es va refugiar a les terrasses dels bars del costat. Un divendres a la nit tothom té ganes de prendre un refresc, a la vegada que també vol escoltar bona música, i això va ser exactament el que va passar. El grup va meravellar al públic amb unes cançons amb ritme, alegres i fins i tot enganxoses. Unes cançons en anglès, ja que el cantant de la banda és de parla anglesa. La veu principal del grup, Philipp Schmidt, també tocava la guitarra, igual que Ruben Campo, que de tant en tant també acompanyava fent algun coro. Els altres instruments eren de corda: un contrabaix, tocat per Ferran Puertas, i un violí, tocat perfectament per Albert Genis, uns instruments que sempre donen molt joc a les melodies de les cançons, especialment el violí, que fa unes melodies molt boniques i, sense dubte, va ser l’instrument estrella de la nit. El concert hauria estat totalment diferent sense aquest violí. Bé, aquí també hi hem de destacar la majestuositat de Genis a l'hora de tocar l'instrument. A més, per aquest concert, com hem dit, també els acompanyava un bateria, que sempre dóna un punt de ritme més a la música.

Passades algunes cançons, la gent, sobretot joves, es va anar congregant al mig de la plaça, volien donar caliu al grup i així els hi van transmetre a la banda. Tant grup com públic s’ho passava d’allò més bé, hi havia bona sintonia. El públic aplaudia amb força al final de cada cançó mentre que la banda responia amb cançons de cada vegada més enèrgiques. Una llàstima que el concert d’Edward Estlin durés tan poca estona, però el fet que després vinguessin més grups va fer que el concert fos breu. Un concert que pel públic, i segur també per la banda, va ser d’allò més curt, perquè quan t’ho passes bé, el temps passa més de pressa. Esperem veure Edward Estlin consolidar-se com una banda de nom, i per què no veure’ls tocar un dia al Festival Strennes presentat un nou disc.

Josep Coll Muñoz

KITTY, DAISY & LEWIS TORNEN A BARCELONA AL FESTIVAL MIL·LENI

Els germans britànics Durham, composen una banda musical dins la corrent artística interessada en el so vintage amb un toc de R’n’B i blues, soul i ska, que el passat 7 de març va omplir la sala Bikini de Barcelona de gom a gom en la presentació del seu nou disc, The Third, gravat en el seu propi estudi analògic de gravació, amb Baby bye bye com a senzill representatiu.

La 16ena edició del Festival del Mil·leni ens va portar Kitty, Daisy & Lewis amb una posada en escena diferent de la que estavem acostumats a veure en anteriors gires dels seus concerts. Kitty i Daisy van aparèixer amb uns vestits brillants i ajustats mentre presentaven les noves melodies del seu recent estrenat àlbum, que va deixar veure la seva evolució tant amb el seu estil de so com amb la seva estètica com a grup musical.

Han passat deu anys des que van publicar el seu primer senzill, Honolulu Rock and Roll, quan eren només uns adolescents. En aquesta dècada han pogut llançar al mercat tres àlbums diferents amb una diferència entre cadascun de tres anys aproximadament, cosa que demostra que es prenen el seu temps per oferir al públic unes cançons i una música professional i a la que hi dediquen moltes hores de feina. The Third, va ser publicat aquest passat mes de gener i en ell podem notar una petita diferència en el seu estil, que vira cap a un so mes pop, amb melodies més treballades.

En directe, els tres germans demostren mentre es mouen per l’escenari que són uns músics professionals que no cauen en un virtuosisme complert, mentre anaven jugant amb l’intercanvi d’instruments musicals entre ells i cantant algunes cançons com a solistes i altres en un trio de jocs vocals. Cançons que van del swing, soul, o country americà. Un rock’n’roll on és realment fàcil notar el peculiar to de veu de Lewis i la seva manera de tocar la guitarra, l’energia de Daisy a la bateria i els teclats, i com Kitty domina l’harmònica i la guitarra. Recolzats a més per Daddy Grazz a la guitarra i Ingrid Weiss al contrabaix -cal esmentar també que es tracten dels seus propis pares-, comptaven amb la presència d’Eddie Thorton, llegendari trompetista amb qui es basen en el sector més caribeny del seu so.

Les peces musicals exposades en el marc d’aquest Festival, van ser en part del seu últim treball, que anaven filant al llarg del concert, barrejades també amb algunes preferides del públic que s’animava a cantar, que formen part del seu primer treball, com Going Up the Country, o una corejada Smoking in Heaven, que van aprofitar per repetir durant el bis i on cada component del grup es va esplaiar demostrant els seus forts en el camp musical.

Carolina Fontboté i Piera

Scott Bradlee i la Post Modern Jukebox Band a la Sala Apolo de Barcelona

Scott Bradlee i la Post Modern Jukebox Band van passar per Barcelona, de la mà del Festival del Mil·leni, per regalar als assistents una nit de bona música i bon ambient en estat pur. Van desplegar una festa única en la qual el pop i el rock van agafar de la mà al blues i van demostrar que la bona música actualment queda molt per sobre dels gèneres.

No són gaires les bandes capaces de reunir a desenes de persones sota un mateix sostre i que cada assistent surti de la sala amb el mateix estat d’ànim, cosa que demostra que es necessita molt més que predisposició o gustos musicals. Aquest grup té sens dubte una màgia especial, i junt amb la seva innegable proximitat amb el públic a còpia de bromes i bon humor, i sense tenir en compte les distàncies curtes, fan que els espectadors es quedin amb la imatge d’un espectacle incomparable. El passat 24 de febrer van oferir un gran concert a la Sala Apolo de Barcelona, que no va deixar indiferent a ningú.

Com qualsevol festa és necessari un mestre de cerimònies, i en aquesta ocasió van comptar amb Mykal Kilgore, showman d’indiscutible energia i gran cantant, com va demostrar al llarg de tota la nit, ja fos participant en els cors de les cançons o brillant per si sol interpretant cançons de Katy Perry, o el gran clàssic Shout!. Tinguem en compte també que en directe són encara més evidents els arranjaments en clau jazz o blues que Bradlee i el seu equip fan de hits del rock i pop de Lady Gaga, Maroon 5 o Bon Jovi entre d’altres. Un dels millors moment de l’espectacle fou sens dubte la versió en cabaret de Womanizer de Britney Spears, on es van acabar involucrant també les primeres fileres.

Una nit ben especial que segurament fou detonant del fenomen ‘boca-orella’; és només qüestió de temps que a còpia de talent i bon humor aquesta banda creixi en èxit.

Carolina Fontboté Piera

Josep Carreras, al Gran Teatre del Liceu

Amb motiu de la celebració, Concert Studio va sumar esforços amb la Coordinadora d’Entitats de Sardanes de Barcelona, i va oferir un concert únic i emotiu que també va servir com a clausura per les activitats de la commemoració de Barcelona com Capital de la Sardana 2014. Per això, el tenor Josep Carreras va pujar a l’escenari del Gran Teatre del Liceu per rendir homenatge a la Sardana i al patrimoni musical català. Una nit per la memòria en la qual s’afegiren els músics de la Orquestra Simfònica de Catalunya.

Amb més d’una quarantena d’anys sobre els escenaris, Josep Carreras ocupa actualment un lloc privilegiat en el món de la música. Convertit en un símbol del cant, amb la seva càlida i coneguda veu, ha actuat al llarg de la seva carrera en els millors teatres del món, acompanyat sempre de les millors orquestres. Junt amb la seva activitat operística, s’ha de destacar els freqüents recitals en auditoris d’arreu. El seu extens repertori en aquest camp agrupa més de sis-cents títols dels estils més diversos, des de la música barroca fins la contemporània.

El passat 7 de febrer doncs, el tenor va proposar un concert exclusiu, organitzat dins el marc del Festival del Mil·leni, on va estar acompanyat amb la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya i la Orquestra Polifònica de Puig-Reig en un espectacle on evidentment no van faltar-hi sardanes i cançons catalanes, tradicionals i representatives.

Així doncs una vegada més, el Festival organitzat per Concert Studio va confiar en el talent indiscutible de Josep Carreras, oferint una increïble actuació amb un ampli repertori de peces ben especials, que es va adaptar a la perfecció a la demanda del públic i del Festival. Segons va explicar Martín Perez, director del festival, va tenir la idea d'aquest certamen precisament quan viatjava en avió acompanyat de Carreras, qui li va confirmar idea del projecte, essent així un dels primers artistes que van formar part del cartell del Festival del Mil·leni.

Carolina Fontboté Piera

33 RPM VISIONS DE ROCK

Del 8 de Maig fins el 23 de Juny La Casa de Cultura de Girona obria les seves portes a una nova exposició, però aquesta vegada més que ser una mostra d’art és tot un viatge pels qui es fan dir amants del Rock and Roll.

Recollir en una sala tot un seguit de sensacions i sentiments sense haver-los viscut no és feina fàcil, ni tampoc escollir 33 emblemes de la música que han impactat durant generacions i que continuaran perdurant en el temps. Aquesta exposició no volia fer tot un recorregut exhaustiu per les etapes de glòria del Rock, sinó portar als interessats i apassionats de la música a descobrir aquesta etapa des d’una mirada intima, personal, sense complexitats i de manera creativa. Per això el projecte proposat partia de la idea de exposar 33 icones de la història del Rock&Roll amb les seves creacions més representatives en forma de vinil. Utilitzant com a punt de partida la caràtula del disc dels músics seleccionats, i amb l’ajuda de 33 artistes com són Maria Rosa Sánchez, Norman Sánchez, Guillem Terribas, Santi Carreras, Irma Zapponi, Jordi Gispert Saget, Miquel Ruiz, Torrent-Pagès, Juan Velasco, Brugués, Pere Vicens, Jordi Gispert, Ivan Morales Cama, Cio Abellí, Vicenç Huedo, Narcis Gironell, David Sanmiguel, Jofre Oliveras, Jordi Esteban, Enric Nonell, Rosa Haba, Manel Bielsa, Josep Perpiña, Marc Ortín, Quim Corominas, Xavier Serra, Lluisa Gimenez, Montse Costa, Pedro Erre, Andres Siri, Dolors Picazo, Anna Montal i Adela Vilar, es pretenia aconseguir crear una obra d’art a partir de portades històriques de la música rock.

Emprenent aquest viatge per la sala d’exhibicions no només són les imatges dels increïbles vinils el que destaquem, sinó que sota de cadascun d’aquests trobem el títol de la caràtula que es presenta i un petit fragment parlant de les característiques que més destacaven al artista. Tot segui trobàvem el nom del autor de l’obra i de la mateixa manera que amb l’artista se’ns el presenta al públic amb no més de cinc línies.

Aquets pintors, fotògrafs, dissenyadors, creatius i activistes culturals ens donen una visió subjectiva i única del que han representat aquets genis musicals. D’aquesta manera, l’exposició es presenta com una oportunitat de reviure aquest trajecte per la història des de 33 mirades autentiques i sorprenents que han aconseguir unir art i música en una única sala.

Clàudia Hurtado Nolla

Barcelona també és guerrera

Dissabte 16 de maig, el Palau Sant Jordi es va omplir de gom a gom per escoltar un dels cantautors espanyols de més èxit dels últims 12 anys, Melendi. Els inicis de Melendi com a cantautor no van ser fàcils, ja que són moltes les companyies discogràfiques que no van creure en ell. Finalment, l’any 2003 va publicar el seu primer àlbum, Sin noticias desde Holanda, disc amb el qual va aconseguir 4 discs de platí. Serà a partir de l’any 2004, quan Melendi arribarà a l’èxit, ja que la cançó Con la luna llena, serà escollida com a cançó oficial per la Volta Ciclista a Espanya. Després de 12 anys en el món de la música, més 2 milions de còpies venudes i diversos estils musicals, Melendi està oferint una gira arreu d’Espanya presentant el seu últim disc, Un alumno más.

Fotografía: tillate.es

16.230 persones, segons l’organització, van poder gaudir durant dues hores i mitja dels èxits més coneguts del cantautor Melendi. A banda de poder escoltar les últimes cançons del seu últim disc, Melendi no va defraudar cantant cançons com Con solo una sonrisa, Lágrimas Desordenadas, Barbie de extrarradio o Un violinista en tu tejado. El cantautor va sorprendre a tothom fent una reflexió sobre la seva vida, explicant als assistents com han estat tots aquests anys de carrera. D'altra banda, també va parlar del seu passat com a drogoaddicte, del qual va mostrar-se totalment penedit, i no va dubtar en alarmar a tots aquells joves que no cometin els mateixos errors que va fer ell en el passat, perquè és ara que se n’adona que el temps i els anys han passat i no ha pogut gaudir de moltes coses. A més Melendi va cantar dues de les cançons, que segons ell, han estat les més importants de la seva carrera. La primera és La promesa, cançó dedicada a un amic de la infància i a la seva dona, i la segona, una de les cançons que més li ha costat escriure, Cenizas en la eternidad, cançó dedicada als seus fans, anomenats guerrers. Finalment, Melendi va fer una presentació de la seva banda que no va deixar indiferent a ningú. A ritme de la cançó de Gonna fly now i simulant una pista de bàsquet sobre l’escenari, Melendi va anar presentant a la seva banda mentre aquests anaven llençant a cistella. Per acabar, Melendi va agrair el suport de tots els assistents i de totes aquelles persones que porten des de l’any 2003 recolzant-lo. 

 Maite López López

The Vamps conquista Barcelona

Fa aproximadament un any va néixer Coca-Cola Music Experience, un festival que porta als artistes de més èxit als escenaris més importants del país. Divendres 15 de maig, Coca-Cola Music Experience va portar a Barcelona una de les bandes britàniques més joves, The Vamps. És cert que arran de l’èxit de la boy band One Direction, són molts els joves que s’han animat a formar la seva pròpia banda, però tot i les critiques, The Vamps han aconseguit fer-se un lloc dins del panorama musical mundial. L’any 2012 van firmar amb la companyia discogràfica Mercury Records, que va donar-los l’oportunitat de ser teloners de McFly. A partir d’aquí, l’any 2013 van llençar el seu primer senzill anomenat Can we dance, el qual va aconseguir arribar als números u de les llistes més importants del món. L’any 2014 va arribar el seu àlbum debut, anomenat Meet The Vamps, un àlbum que els ha catapultat a la fama mundial. Ara, estan realitzant la seva gira mundial on han visitat països com Austràlia, Filipines i Japó entre d’altres.

The Tide, un grup californià format el febrer d’aquest mateix any, van ser els encarregats d’escalfar els motors del Sant Jordi Club. El grup, que s’ha fet famós gràcies a Youtube, va cantar algunes de les seves cançons com The Rest of Us o This is Way Better. A dos quarts de deu, va ser el torn de The Vamps, que es van entregar totalment als seus fans més incondicionals durant l’hora i mitja de concert. A banda de tocar les cançons del seu últim àlbum i els seus grans èxits com Oh Cecilia, Somebody to you, Wild Heart o Last Night , la banda també va versionar cançons com Uptown Funk de Bruno Mars o Shake it Off de Taylor Swift. D’altra banda, el bateria del grup, Tristan Evans, que segons Tony Aguilar, locutor dels 40 principals, s’està convertint en un dels bateries més bons del món, va fer una exhibició davant de tots els assistents que no va deixar indiferent a ningú. Com no podria ser de cap altra manera, la banda va oferir un gran final de concert amb la cançó que els ha catapultat a la fama, Can we dance. 

Maite López López

Barcelona es rendeix davant el mestre Sabina

Dimecres 22 d’abril, milers de persones van assistir al Palau Sant Jordi per escoltar en directe un dels cantautors més consolidats del panorama espanyol, Joaquín Sabina. Als seus 66 anys, Sabina ha publicat 17 discos d’estudi, cinc discos en directe i tres recopilacions, a més de diverses col·laboracions amb diferents artistes. Però la carrera del de Úbeda no han estat flors i violes, ja que va haver d’emigrar a Londres durant el franquisme per la seva ideologia d’esquerres. En tornar de Londres, no va ser fins l’any 1987 quan va arribar l’èxit musical de Joaquín Sabina, aconseguint vendre més de 400.000 còpies de Hotel, dulce Hotel. Ara, el cantautor està realitzant des de l’agost del 2014 la gira 500 noches para una crisis, on ha aconseguit esgotar les entrades a gairebé tota Amèrica Llatina i part d’Espanya.

Un Palau Sant Jordi ple, tot i que no es van arribar a esgotar les entrades, va poder gaudir durant més de dues hores dels èxits més coneguts de la carrera del mestre Sabina com són Barbie Superstar, 19 días y 500 noches, Y nos dieron las 10 i Noches de boda, entre altres. D’altra banda, Sabina va alternar les seves cançons amb petites actuacions de la seva banda i la vocalista Mara Barros, dels quals va dir que són la seva família i porten més anys aguantant-lo que les seves nóvies. A banda de cantar els seus grans èxits, Sabina també va dedicar una cançó al seu referent, Bob Dylan, fent una versió de It Ain’t Me Babe, i al seu gran amic Joan Manel Serrat, on va sorprendre a tothom cantant Paraules d’amor, juntament amb la seva vocalista. 

A més, durant  tot el concert es va mostrar totalment entregat al seu públic, on no va dubtar en explicar el seu passat com a drogoaddicte, del qual se’n penedeix totalment, i de l’infart cerebral que va patir l’any 2000 que el va obligar a deixar els escenaris durant un temps. Per acabar, Sabina va agrair a tots els assistents que desprès de tants anys el segueixin recolzant i, sobretot, desprès d’aquesta època tant difícil que s’està vivint a Espanya des de fa anys. 

Maite López López