Dotze
del migdia. Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la UdG.
T'agrada la ràdio? Comencem.
Un
enamorat de les lletres va aixecar el teló de la Setmana dels
Rahola. El mestre. Em temo que no cal presentació, però li faré
cinc cèntims: va néixer a Barcelona el 24 de març de 1949 i ja des
de petit es va enamorar de les paraules. Filòleg d'estudi i
periodista de professió, ja que considera que la paraula parlada té
màgia. Poc després de la mort del General Franco, va ser el primer
periodista a transmetre partits de futbol en llengua catalana. Des
del 5 de setembre de 1976, ens ha regalat frases tan meravelloses com
Urruti
t'estimo o ha
marcat Don Andrés.
Ell és Joaquim Maria Puyal.
Rebombori.
S'obre la porta. Entra. Silenci. Aplaudiments. Una mirada. Un cop de
veu. Tanco els ulls i recordo el gol d'Iniesta a
Stamford Bridge.
Va començar la conferència amb un to d'humilitat negant que venia a
fer una master-class
sinó que venia a fer una conversa amb el públic. Seguidament, ens
va projectar una escena de la pel·lícula Youth
i en va destacar el paper del silenci, la mirada i la veu.
Sota
el títol La
substància del discurs comunicatiu: la construcció de la mirada,
Joaquim Maria Puyal va posar especial èmfasi en la forma d'elaborar
un discurs periodístic, i va destacar que, a vegades, és més
important la manera de comunicar el missatge que el mateix missatge.
En aquest ofici fer-se entendre és essencial. Que Messi marqui gol
en el minut 14 ja ho hem vist, però la diferència entre els
locutors es produeix en l'estil, en la forma amb la qual vesteixen el
discurs. L'arròs el sap fer tothom, la qüestió és si hi poses
marisc, carn o verdura. Ha de quedar bo.
Puyal
mai busca ser tendència a les xarxes socials perquè això no és
sinònim de qualitat. Ell és partidari d'un bon periodisme amb més
preguntes. Un periodista que mai es dóna per satisfet si no té
totes les respostes que vol. Tot i així, el mestre va mencionar que
és normal que, en l'actualitat, els mitjans de comunicació sí que
tenen per objectiu ser tendència a les xarxes perquè així tenen
més poder, però els interessos econòmics i polítics condicionen
la feina del periodista. D'acord, s'ha de ser partidista, però
subjectivament honrat. Els espectadors s'haurien de rebel·lar contra
la comunicació que no és de qualitat, de la mateixa manera que ho
fem quan ens tallen la llum.
L'entreteniment
també juga un paper fonamental en el discurs comunicatiu. L'ofici és
la producció sonora del discurs. Hi ha el mateix guió per a tots,
però es tracta de transmetre-ho diferent i divertit. Quin al·licient
té anar a València després d'un 7-0 al Camp Nou? Cap. Per això
s'ha de buscar l’entreteniment. Fer que el discurs sigui
entretingut no és trivialitzar-lo, és fer que arribi a l'audiència,
objectiu de tot bon comunicador, i sobretot, com diu el mestre
Joaquim Puyal: Sigueu bones persones.
Ivan,
Maria, Bruno, Aida, Josep, Clara, Arnau.
