El sentit comú i el periodisme

Principis de juny, a les portes de l'estiu, camino pel pont de pedra de Girona quan veig de lluny l'antic lloc de venda de diaris del Diari de Girona situat a Plaça Catalunya, actualment està buit a causa de la crisi econòmica que va afectar el sector periodístic, molts mitjans de comunicació es van veure en un moment crític. Mentre contemplo el meravellós paisatge de la ciutat, recordo la conferència a la qual vaig assistir a la Biblioteca Pública Carles Rahola. Lluís Bruguera va dirigir la sessió titulada "Mitjans digitals imprescindibles per estar ben informat", l'última conferència del cicle de "Llegir diaris i no morir en l'intent" que va organitzar el Col·legi de Periodistes, la mateixa biblioteca i la Diputació de Girona. Aquesta última sessió va finalitzar el cicle en què vuit conferenciants han donat eines als assistents per tenir una visió més crítica a l'hora de llegir i informar-se a través dels mitjans de comunicació.

Lluís Bruguera va iniciar la seva conferència afirmant que la democràcia té molts problemes, i un d'ells és el tipus de premsa i entreteniment que hi ha. El discurs del periodista es va iniciar amb el grau de fidelitat que tenen els mitjans de comunicació pels lectors. Per la majoria de persones els mitjans que hi ha internet tenen un alt grau de fidelitat, és més, certes veus han assenyalat que les informacions que troben a la xarxa són més fiables que un diari en paper. El periodista va donar una dada, per algunes persones els mitjans que estan a internet tenen més d'un 75% de fidelitat i es posiciona davant de la ràdio i la televisió; dos mitjans que anteriorment han estat el focus d'informació de la societat, com va relatar un assistent una afirmació que es deia fa dècades: si lo dice la radio será verdad.

El periodista també va analitzar el comportament dels mitjans de comunicació que en conseqüència de la crisi econòmica dels darrers anys han hagut de dur a terme mesures per tal poder continuant publicant diaris. Lluís Bruguera mostra diversos mitjans de comunicació que s'alimenten de diners propis i dels subscriptors, que no són governats per cap empresari i no responen a gens d'interès econòmic ni polític, sinó que aquests nous mitjans garanteixen una independència política i econòmica com per exemple Mediapart, Financial Times i Infolibre. L'ideal perfecte del periodisme seria que hi hagués dos camins: per una banda, l'empresa i per l'altra banda, la redacció; per tal de protegir la redacció periodística de les pressions empresarials.

El conferenciant va comparar els mitjans espanyols amb els anglosaxons, afirmant que els de casa "no estan a l'altura periodísticament parlant"; Bruguera va posar l'exemple d'una publicació del Financial Times sobre El Corteinglés i la reacció dels mitjans de comunicació espanyols; els mitjans van ser influïts pel sector empresarial, publicant parts de la informació en què no s'esmentava tota la informació, ja que alguns mitjans responien a certs interessos econòmics. Un assistent va preguntar quin consell donava a l'hora d'escollir un diari per tal d'evitar manipulacions d'informació, i el periodista va respondre que el "el sentit comú és una bona tria".

Deixo enrere el centre de la ciutat, les grans empreses, els grans mitjans de comunicació, alguns que ho controlen la informació, el que es publica en benefici d'uns interessos econòmics propis, anteposant l'empresa a una bona pràctica del periodisme, encara sort que sempre ens quedarà el sentit comú per poder gaudir d'un bon periodisme.

Miguel Rodríguez Peña

Els núvols del periodisme

El sol va amagant-se a darrere dels núvols que comencen a dominar el cel, la ciutat de Girona es va apagant, les primeres gotes cauen i les que vénen a continuació ho fan amb més força i a més, acompanyades de trons i llamps; després del dia tan solejat en poc temps una gran tempesta està sobre nostre. Arribo ben xop a la Biblioteca Pública Carles Rahola de Girona, mentre pujo les escales, el silenci és interromput pels trons i el soroll de l'aigua que colpeja els vidres. A la sala hi ha gent esperant, avui en Xavier Martí Ylla és l'encarregat de la sessió "És màrketing la cultura en els diaris?”, dintre del cicle “Llegir diaris i no morir en l’intent”. Xavier Martí és un periodista i historiador que està especialitzat en temes de política i cultura; també, és membre de l’Associació Catalana de Periodistes Culturals.

Xavier Martí entra a la sala amb paraigua en mà, un barret i fent preguntes reflexives que introdueixen el tema principal de la xerrada, amb una afirmació final «avui parlarem de marketing». Després de la gran entrada, Xavier Martí fa cinc cèntims del terme cultura, citant a Iván Tubau i la seva obra “Teoría y pactica del periodismo cultural”. Segons el periodista, els mitjans abans eren el quart poder però actualment no en tenen gaire.

La ideologia és un dels temes més analitzat en els mitjans de comunicació, quin mitjà es decanta per uns valors polítics o un d'altres. Xavier Martí considera que la concentració dels mitjans provoca la manipulació, ja que qualsevol mitjà respon a un interès. El que es publica és el que interessa als amos dels mitjans, que acaben conduint a un determinat pensament, perquè tots els diaris responen a un ideal. El periodista afirma que «quan llegim, veiem, escoltem i vés a saber quina finalitat hi ha darrere», tots els mitjans no són imparcials, inclòs una cooperativa, perquè respondria als seus socis.

És sorprenent la quantitat de mitjans que formen els grans grups audiovisuals, per exemple, Prisa va ser el primer grup de comunicació de l’Estat Espanyol l’any 2008 i el 2015 estava dintre dels 10 grups més importants del món. Xavier Martí detalla tots els mitjans que estan dintre d’aquest grup espanyol, una sorpresa en conèixer el gran nombre d’empreses que engloba i responen al mateix interès, el de Prisa. 

El silenci regna a la sala mentre Xavier Martí dóna pas a la situació de la cultura, només els trons trenquen l’harmonia periodística que es respira. El periodista agafa mitjans de comunicació en l’edició de paper i fa una anàlisi sobre com cada mitjà tracta la cultura dintre de les pàgines del diari. Xavier Martí opina que la cultura interessa poc al públic encara que té una gran importància en el conjunt del mitjà però té poca representació en la portada; hi ha poques publicacions culturals que no siguin activitats programades.

La xerrada conclou, el periodista Xavier Martí ens lliura un paper amb una bibliografia essencial, mentre baixo les escales de la biblioteca llegint els títols dels llibres ja no sento els trons, encara plou però no amb la mateixa intensitat. Alço la vista als núvols grans que dominen el cel i em ve a la ment la gran empresa audiovisual que concentra desenes de mitjans de comunicació que obeeixen a un mateix interès; el núvol és la gran empresa i la pluja allò que volen que llegim per tal d’aconseguir els seus interessos, una comparació molt literària però que no s’allunya de la realitat actual del periodisme. 

Miguel Rodríguez Peña

Ens endinsem en la lectura de diaris

Font: Col·legi de Periodistes de Girona

El periodisme va entrar amb força a la Biblioteca Pública Carles Rahola de Girona amb la creació d'un taller de periodisme amb el suport de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona. Aquest taller anomenat "interpretació i creació de notícies" es va iniciar al febrer i va finalitzar a l'abril donant pas a un nou cicle sobre periodisme, els mateixos periodistes que van realitzar el taller ens van convidar a assistir a les sessions que havien programat. Aquest nou període està organitzat per la mateixa biblioteca conjuntament amb el Col·legi de Periodistes de la ciutat i la col·laboració de la Diputació de Girona. Aquest cicle té una periodicitat setmanal que va començar el 13 d'abril i finalitzarà l'1 de juny.

El Col·legi de Periodistes de Girona amb el cicle titulat "Llegir diaris i no morir en l'intent. Claus per a una lectura crítica de la premsa" té l'objectiu de proporcionar eines per realitzar una lectura crítica i profunda dels diaris dels diversos mitjans de comunicació. Les sessions són obertes al públic i independents entre si, però en conjunt ofereixen un coneixement panoràmic del món de la premsa escrita. Els periodistes col·legiats amb una formació molt diversa entre ells són els encarregats de dirigir la sessió i transmetre els seus coneixements respecte a un tema en què estan especialitzats, com per exemple el màrqueting cultural, la ideologia d'un diari...

Per endavant queden dues sessions, però anteriorment s'hi ha tractat temes com: la manipulació de la realitat que va ser analitzat pel periodista Narcís Genís i Reixach; o bé, la submissió de la informació davant de la ideologia per part de Quim Fernández. Unes xerrades carregades de reflexions que ens podem plantejar quan llegim un diari i en aquestes sessions s'ofereixen possibles respostes sobre aquest món tan complex que és el periodisme.

"Llegir diaris i no morir en l'intent" tancarà l’edició pròximament amb dues sessions: dimecres 25 de maig a càrrec de Gemma Busquets que tractarà com s'avaluen les obres dels altres; i finalment, l'1 de juny conclou el cicle amb una xerrada que analitzarà els diversos mitjans digitals que són imprescindibles per estar ben informat a càrrec de Lluís Bruguera. Dues xerrades interessants que ens ensenyaran a veure des d'un punt de vista més crític els diaris i no morir en l'intent.

Miguel Rodríguez Peña

De retornada cap al franquisme?

Es tracta d’un espai blanc i acollidor. Tot i que predomina el silenci ressonen algunes converses dels assistents que es coneixen entre ells i, quan paro l’orella, puc pescar algunes frases, totes entorn de la política, però no aconsegueixo entendre-les totes perqué les veus, fluixes, es difuminen amb la música de ràdio que sona, també fluixa. Entre encaixades de mà i retrobaments, la taula rodona comença uns minuts més tard del previst.

Font: Col·legi de Periodistes de Catalunya

La taula rodona Muts i a la gàbia? “Els efectes de la llei mordassa als mitjans de comunicació” la formen Quim Brugué, catedràtic de Ciència Política de la UAB, Josep Carles Rius, impulsor de Catalunya Plural i l’advocat CarlesMonguilod. La Marina Lopez, coordinadora de la taula rodona, obre l’esdeveniment i pregunta als debatents la seva opinió sobre el títol de la taula rodona, si el troben exagerat. El primer en trencar el gel és el periodista J. C. Rius que veu en la llei mordassa la resposta d’un estat amb por i en crisi i manifesta una época de retrocés en drets i llibertats. Es tracta d’un temps en què la democràcia s’esta posant en qüestió. Aquesta idea serà la que s’anirà reforçant al llarg de tot el debat. Carles Monguilod afegeix que la llei mordassa acull unes lleis que ja s’incloïen anteriorment en la constitució. En resposta un home del públic, d’uns quaranta anys, robust i certament empipat amb la situació, demana el micro i la seva participació posa el dit sobre la llaga; la llei mordassa és una llei de la por, només ha servit per fer que la població s’ho pensi dos cops abans de dir o fer qualsevol cosa. Per tant consisteix en promoure l’autocensura, una dinàmica molt perillosa per a aquells que treballen en el món de la comunicació.

És una llei que dóna tot el control al poder, tot i així el perill no és tan gran ja que els juristes, tot i ser de sensibilitats molt diverses, guarden certa deontologia, segons l’advocat que explica al senyor del públic que totes les lleis tenen un caire ideològic i aquesta suposa un retrocès cap al franquisme, per tant es tracta d’una mesura que respon a un clima determinat i no pas a una necessitat real però que no creu que la llibertat periodística corri perill pel seu interès informatiu.

Així doncs ens trobem davant d’un corrent de fons, un món que es resisteix a canviar i un altre emergent que lluita per l’hegemonia. El vençedor d’aquesta disputa decidirà quin tipus de país tindrem en els propers anys i per tant la forma en què viurem. 

Més enllà de Sergi Pàmies l'escriptor

Font: Col·legi de Periodistes de Catalunya

En un ambient divertit i carregat de la ironia que caracteritza a S. Pàmies es va desenvolupar la conversa entre ell i el periodista Alfons Petit en motiu de la Setmana Rahola; amb la col·laboració del públic, qui ha aportat preguntes tant en directe com per correu electrònic.

El col·loqui ha servit per conèixer més a fons l’escriptor.

Ell creu que el periodisme no és una cosa que es redueixi sols als periodistes i troba que la seva professió a part de lliure i divertida, és a la vegada temerària. Ser escriptor li ha permès col·laborar amb diferents professionals, amb els que més a gust s’ha trobat han sigut Quim Monzó i Javier Cercas.

Contestant a una pregunta sobre el procés creatiu, Pàmies ha revelat que ell escriu petits estímuls del dia a dia i després els transforma en històries. Ens ha explicat un que encara té guardat, es tracta d’una conversa en el metro entre dues noies barcelonines. Aquests petits estímuls són el seu estil, un estil que ha construït a força de fixar-se en les coses petites que altres escriptors troben inútils. Ell veu l’oportunitat d’escriure en totes les coses, cada situació que viu reverteix en escriptura. Aquesta petita confessió m’ha desvetllat quelcom de poètic en la personalitat de l’articulista. De cop vaig veure una persona compromesa que no es permet quedar-se en la superfície dels successos i s’exigeix certa implicació amb el seu entorn. Pàmies crea vincles dia a dia i a això es deu el seu èxit professional. Es tracta d’un escriptor que ofereix un contingut cultural fresc i innovador a la vegada que proper.

Mentre l’Alfons Petit continuava amb la resta de preguntes jo vaig deixar d’escriure cada frase que deia en Pàmies i vaig decidir gaudir d’aquella estona en tan bona companyia. Només vaig piular alguna frase transcendental. Tenia davant meu el que somia ser qualsevol amant de les lletres, un home lliure i que no posa sostres de por a la seva llibertat. Es permet, diàriament, seguir descobrint fins on és capaç d’arribar sense més pauta que la improvisació. Podria afirmar i no m’equivocaria que aquest senyor és una persona senzilla amb inquietuds simples que ha sabut traslladar aquesta simplicitat a les pàgines dels seus contes. Aquesta és la raó per la qual no escriu novel·les i es troba a gust a la ràdio, perquè no fan falta grans arguments ni massa preparació, només cal ser autèntic, tenir entusiasme i el valor d’atrevir-se i això al nostre entranyable escriptor li sobre. Els continguts que escriu Pàmies són un fidel retrat dels trets de la seva personalitat.

EL PETIT TEATRE

Hora del conte a la Biblioteca  Carles Rahola

A la Biblioteca Carles Rahola de Girona, com cada dia a les sis de la tarda, tots els nens i nenes de 0 a 6 anys s’han reunit i assegut a una punta de la sala dels petits lectors perquè la Pepa els hi expliqués un conte. Quan els nens i nenes senten el carilló, el qual té forma de peix, s’apleguen tots junts i escolten ben atents. Primer de tot han llegit la dita del dia tots junts: Tal faràs, tal trobaràs. També, sempre es fa un recordatori de la importància del silenci a la biblioteca.

El conte d’avui anava sobre dues rodones de color vermell, les quals tothom les veia idèntiques però elles mateixes deien que eren diferents tot i tenir el mateix color i la mateixa mida. El que passava és que una sentia que era un cercle i l’altre que era un punt, i per això aquesta diferència. És a dir, per  nosaltres són iguals però per elles són diferents l’una de l’altra. Perquè els nens i nenes ho acabin d’entendre, la Pepa els hi posa exemples amb ells mateixos. El rerefons d’aquest petit conte és que tan la igualtat com la diferència són bones qualitats. I lligant el conte amb l’àrea dels petits lectors, aquestes dues rodones es converteixen en titelles ja que avui s’estrena a la biblioteca el petit teatre de titelles. Durant tota aquesta setmana s’aniran construint titelles, fins i tot els nens i nenes, si en tenen ganes poden portar-ne. Així doncs, aquesta sala per als nens petits cada vegada es va consolidant, i a més de ser un espai per llegir, també és un espai lúdic on els nens i nenes s’ho passen d’allò més bé. A més a més, un cop acabada l’estrena del petit teatre, han llegit l’endevinalla. Aquesta està apuntada a la gran pissarra que envolta tota una part de la sala. L’endevinalla de la setmana diu així: Té dents i no mossega, puja al cap com el vi... el què és no ho sabràs dir? Per aquells que encara no ho han esbrinat, aquesta és la pinta.

Tània Serra Solé

EL RACÓ DEL NADÓ

Hora del conte a la Biblioteca Carles Rahola

Avui a les sis de la tarda a la Biblioteca Carles Rahola de Girona tocava escoltar l’hora del conte. Però quinze minuts abans s’ha estrenat el racó dels nadons.  Aquest és un espai on les mares s’apleguen amb els seus nadons, s’asseuen i a continuació comencen a cantar cançons de bressol per als seus fills. Avui han cantat la cançó de Sol Solet, la cançó de l’Esquirol, la de la Margarideta, la Lluna i la Pruna i també Cargol treu banya. Aquestes cinc cançons eren cantades molt suaument, amb una veu fluixeta, tendra i sobretot molt dolça. L’estona dels nadons és molt positiva ja que mentre les mares comparteixen un ratet de tranquil·litat i de pau, els més menuts es queden adormits. Així doncs, quan s’acaba aquesta activitat sona el carilló i comença el conte. Però abans sempre es diu la dita del dia. La d’avui ha estat un embarbussament i diu així: Duc com puc un ruc a un duc rus mut. La Pepa, també fa sempre un recordatori perquè els nens i nenes prenguin consciència. Avui ha explicat que quan s’acaba de llegir un conte no el podem deixar pel terra o a sobre la taula, sinó que l’hem de deixar en el carro blanc. També pels pares ha explicat que els cotxets es deixen a fora la sala i ens descalcem dins l’àrea de petits lectors. Quan sortim de la biblioteca s’ha de fer sempre amb silenci.

El conte d’avui ha estat en Janot de les calces pudents i la gran aventura. En Janot era un nen que es va endinsar dins d’un bosc per trobar una torre molt i molt alta on hi havia una porta de fusta, la qual mai ningú havia pogut obrir. Ell entra a la torre i quan és a dalt de tot  d’una escala llarga i de cargol tira la porta de fusta a terra amb un cop d’espasa. A dins es troba amb la sorpresa d’una bruixa que té segrestada a una princesa, la qual avui és el seu aniversari. En Janot tot decidit lluita amb la bruixa i finalment la guanya. Llavors ell porta a la princesa amb la seva família i tots junts celebren l’aniversari.

Just després del conte, també s’ha dit una endevinalla. Aquesta està apuntada durant tota la setmana a la gran pissarra de la sala. Els nens i nenes els hi ha tocat endevinar la següent endevinalla: Té el cap com una basseta, té cua i no la remena. Per qui encara no ho sàpiga, aquesta és la cullera.

Tània Serra Solé

QUASI DIBUIXOS

Hora del conte a la Biblioteca Carles Rahola

Es comença una nova setmana a la Biblioteca Carles Rahola, i sobretot a la sala dels petits lectors. La setmana passada les protagonistes dels contes van ser les nenes i aquesta setmana és el torn dels nens. Així que a les sis en punt sona el carilló i tots els nens i nenes s’apleguen per escoltar un nou conte. Abans però, sempre es diu la dita del dia. La d’avui és un embarbussament i diu així: En cap cap hi cap el que hi cap en aquest cap. Tot seguit el diuen tots junts. La Pepa, l’explicadora, intenta fer entendre què significa aquesta dita. Sempre recorda que es necessita silenci per llegir i explicar contes. Quan anem a buscar contes als prestatges no hem d’anar-hi de pressa, sinó que ho hem de fer amb tranquil·litat i pausa. La Pepa dona un avís pels pares. A vegades no cal fer durar molt l’estona a la biblioteca, quan els nens i nenes comencen a estar neguitosos i esverats ja és hora de sortir a jugar i acabar la sessió de biblioteca.

El protagonista del conte d’avui és en Ramon, un nen que li agrada molt dibuixar però s’adona que no li surten bé els dibuixos, però després, amb l’ajuda de la seva germana veu que no cal que els dibuixos siguin perfectes, sinó que ja està bé que siguin quasi dibuixos i per tan ell comença a dibuixar de tot. Quasi cavalls, quasi paisatges, quasi pilotes… El rerefons d’aquest petit conte és que no cal que els dibuixos ens surtin perfectes sinó que nosaltres quan dibuixem ho fem amb totes les ganes i empeny possible. Un cop acabat el conte la Pepa proposa als nens i nenes anar a la zona de les taules, agafar papers i ceres i que cadascú pinti el seu quasi dibuix.

Tània Serra Solé