JACINT VERDAGUER

Aquest personatge tan popular en l’àmbit de la literatura catalana, més conegut com a “Mossèn Cinto”, va néixer el 17 de maig de 1845 a Folgueroles, Osona. Ell és un dels màxims responsables, en el marc de la Renaixença, de la revalorització de la llengua catalana com a llengua de cultura.

A Folgueroles, població on passa la seva infància, comença els seus estudis a l’escola. Passada aquesta etapa, però, l’escriptor es trasllada al seminari de Vic per seguir estudiant. És allà on fa els seus primers passos com a escriptor ja que publica els seus primers textos a la prematura edat de 15 anys. Són aquests textos gràcies els quals, precisament, comença a donar-se a conèixer com a poeta.

L’any 1870 ja és una figura coneguda a les terres catalanes i, a més a més, ja és coneguda la seva devoció cristiana. Tant és així que és ordenat sacerdot i enviat a Vinyoles d’Orís com a vicari. Després de passar per uns problemes de salut que l’aniran marcant al llarg de tota la seva trajectòria vital fa cas als metges que li recomanen “aire de mar” i s’embarca com a capellà en un vaixell. És a través d’aquets viatge d’on sorgeix l’interès per crear l’obra Atlàntida, que acaba sent premiada als Jocs Florals anys després.

En acabar el viatge, Verdaguer entra com a capellà a casa del Marquès de Comillas per servir a la família, tot i que aquesta relació es comença a tensar quan l’escriptor decideix endinsar-se en el món de l’esoterisme i l’exorcisme. En veure que Mossèn Cinto tenia idees tan desviades de la línia oficial del cristianisme l’intenten recloure en un asil de capellans vells, d’on s’escapa per fugir a Barcelona.

Aquesta rebel·lió porta a l’autor a la situació d’acabar sent suspès a divinis pel bisbe de Vic. Anys després, quan se li aixeca la suspensió se’n va a Betlem una temporada i, finalment, mor a Vallvidrera (Barcelona) el dia 10 de juny de 1902.

Aida Vilar Asparó

Joan Coromines

Nascut a Barcelona l’any 1905, Joan Coromines fou un important filòleg, que des de ben jove tenia el seu objectiu professional ben definit, i al qual va dedicar tota la seva vida i els seus esforços. Volia aconseguir per a la llengua catalana un lloc destacat dins la romanística. Quan va començar a estudiar, aquesta llengua no es tenia gaire en compte, i sempre va deixar clar que la seva llengua i pàtria eren el català i Catalunya, en tot el seu domini lingüístic. El seu projecte principal era aconseguir construïr un diccionari etimològic per a la llengua catalana, una gramàtica històrica i un onomasticon, que eren les matèries centrals de la lingüística del seu temps. Obligat per les circumstàncies va haver de fer un diccionari castellà, i deia que li serviria com a entrenament per a les obres catalanes. Un cop instal·lat definitivament a Catalunya després d’haver-se passat la vida anant i tornant a Estats Units i repartit per Europa, es va dedicar abolutament a la creació dels diccionaris catalans, fins al punt de deixar enrere tota activitat social i fins i tot professional, com l’assistència a conferències o congressos. Es deia que era l’home més treballador de Catalunya, per qui els verbs viure i treballar eren sinònims. Només tenint en compte la seva constància i la seva memòria prodigiosa acompanyada d’una intel·ligència superior ens podem explicar que s’hagués arribat a plantejar des de ben jove una programació de treball sobrehumà, arribant a assolir-lo amb un ampli nombre d’hores acumulades de feina, on en altres circumstàncies es molt possible que s’hagués comptat amb un equip major d’investigadors, amb la suma de molts anys de feina al darrere.

Coromines assegurava que sense Pompeu Fabra, un dels seus mestres al llarg de la seva ensenyança, la seva obra hauria estat del tot inconcebible, ja que hauria estat incomplerta. Creia firmement que calia fixar-se en detall a l’hora de fer les correccions necessàries dels diccionaris anteriors, ja que la nova obra havia de pesar més que tot l’anterior.

L’obra que va convertir a Joan Coromines en el filòleg de renom a catalunya van ser sens dubte els deu volums del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, que de manera general donava resposta a l'historial etimològic del català, a més dels vuit volums de l’Onomasticon Cataloniae, que feia el mateix amb els noms de llocs de tots els Països Catalans.

A l’abril de 1997 es va crear la Fundació Pere Coromines d’Estudis Filosòfics, Històrics, Literaris i d’Investigació. La seu d’aquesta entitat, que porta el nom del pare de l’autor com a homenatge a la seva persona, es troba a la casa pairal de la família, a Sant Pol de Mar, on havia passat cada estiu fins l’època de la Guerra Civil. Aquesta fundació és la dipositària dels materials que el lingüista va deixar recollits per a la redacció de futures obres. Entre aquests tenen un interès especial els cedularis que contenen els materials que el filòleg havia anat aplegant per la redacció de la seva gramàtica històrica. L’autor és considerat el lingüista que va posseïr uns coneixements més vastos de tota la llengua catalana.

La magnitud de la seva feina i el que aquesta ha arribat a significar per la nostra cultura, fan de Joan Coromines un dels estudiosos més importants del nostre segle. Coromines va ser un filòleg que fins els seus últims anys de vida encara s’exaltava al sentir parlar de la guerra o dels afusellaments d’amics, i del complot que patia la nostra cultura; i demostrava la seva emoció al recordar encara al seu pare. Podiem descobrir la seva humilitat i senibilitat d’un home que estimava, per damunt de tot, la llengua i la terra.

Carolina Fontboté Piera

Català mediatitzat

Escriptor, periodista, traductor, enigmista i presentador de televisió. Tota una vida dedicada a les lletres, al poder de la paraula i a la intel·ligència dels mots. Màrius Serra és un amant de la llengua catalana, la qual ha sigut la seva companya de viatge durant tota la seva vida professional. Més conegut pel seu programa de ràdio “enigmàrius”, es declara col·leccionista de jocs de paraules, d’enigmes i d’inquietuds, algunes de les quals va plantejar el passat 18 de març dins el marc de la Setmana Rahola a la Universitat de Girona: Quin català es fa servir als mitjans de comunicació? Utilitzem bé no nostra pròpia llengua?

Màrius Serra va parlar d’un català angoixat, estressat, debilitat i incert dins el context dels mitjans de comunicació actuals catalans, tot i que va voler remarcar una clara diferència entre els mitjans escrits i els audiovisuals. Tampoc va oblidar la “oralitat transcrita” que es presenta en el món intermediari de les xarxes socials –Twitter, Facebook, etc.– que no només les utilitzen comunicadors de professió, sinó que són plataformes participatives i sense restriccions.

Va declarar, doncs, que era preocupant que fins i tot els mitjans de comunicació –que tenen un pes tan important dins una cultura- pervertissin la llengua. Per una banda, va tractar de “nefast” el llenguatge dels tertulians, ja que “la gent que viu de la seva entesa en un tema no pot parlar malament”. A part, va criticar el fet que aquests “tutolegs” –paraula de collita pròpia de Serra que significa que són persones que, irònicament, saben de tot- se’ls valori més que els redactors i en funció de l’espectacle que ofereixen:  “Haurien d’estar cobrant pel què i com ho expliquen”. També va parlar de la figura dels periodistes en general, el quals tampoc informen en un català perfecte, però tenen un nivell suficientment correcte: “Entre precari i ric”. Per altra banda, va remarcar la immunitat de les fonts periodístiques davant dels errors lingüístics: “Que parlin com vulguin!”, ja que no són professionals de la informació i l’únic requisit que han de complir és el de la fiabilitat.

Analitzant les causes d’aquest desgast de la llengua catalana, el col·leccionista va parlar de la fundació de la RAE l’any 1714, fet que va fer guanyar autoritat al castellà dins l’Estat i, contràriament, va desbancar el català. També va tenir en compte la Guerra Civil Espanyola, que va suposar un retrocés pel català, ja que es va prohibir a la vida pública. Actualment, tot i haver superat aquesta anul·lació de la llengua enla vida col·lectiva, l’orador va remarcar que està passant per una època incerta, dubtosa. “S’ha convertit en una cosa de tots” va dir Serra, afegint que s’ha de combatre la idea de que tothom tingui el dret d’articular-lo com vulgui.

Moltes vegades els errors lingüístics són causats per la convivència amb altres llengües: el bilingüisme. El català és un clar exemple de llengua que constantment es veu en perill davant la influència del castellà, el qual té molt més poder social i als mitjans de comunicació, ja que és la segona llengua més parlada del món. “El bilingüisme mata”, va afirmar Màrius Serra. Així doncs, per tal de que la llengua catalana pogués sobreviure, no hauria de tenir competència o bé ser la única llengua oficial dins l’Estat. Va remarcar, però, que el bilingüisme aporta riquesa a l’individu, ja que el fa més flexible a la hora de contemplar més visions del món, ara bé “tendim a buscar les pessigolles a la llengua amb la qual ens sentim més còmodes”, va criticar, deixant clar que no hi ha excuses per parlar una llengua correctament quan, avui en dia, existeixen moltes aplicacions i diccionaris on line que permeten una cerca lingüística ràpida i gratuïta.

Tot seguit, Màrius Serra va fer diverses aportacions a favor de la preservació de la llengua. Per una banda, va responsabilitzar els comunicadors i les persones que transmeten coneixements a fomentar un model de llengua únic, amb una norma lingüística “claríssima”.  També va donar gran importància a la literatura, que dóna profunditat a la llengua i l’enriqueix. Per altra banda, va remarcar el pes de la llengua oral que, tot i estar marcada per l’espontaneïtat i, per tant, és més fàcil que contingui errors, no deixa de ser un mètode de difusió que cal tenir en compte.

Així doncs, els mitjans de comunicació encara és més rellevant que utilitzin un català correcte. Pel contrari, perpetuen una pèrdua de la qualitat lingüística. Màrius Serra va posar d’exemple La Vanguardia traduïda del castellà  al català com a mitjà que publica “faltes o errors garrafals”. Així doncs, degut a les retallades dutes a terme per la crisi econòmica, es van substituir lingüistes d’ofici per traductors automàtics, els quals han publicat traduccions tan escandaloses com “Llegeixo Messi”, per referir-se al jugador Leo Messi. Tanmateix, va parlar de TV3 dient que és una televisió que “fomenta el catanyol”. Segons el locutor de “l’enigmàrius”, el fet que els  mitjans de comunicació donin a conèixer aquesta faceta equivocada de la llengua, anima a la “normalització” dels errors, fins el punt que hi ha gent que pensa que “s’haurien d’acceptar tots els castellanismes”. “Tant malament estem?” va preguntar irònicament davant d’aquestes opinions.

En conclusió, com a fidel defensor de la llengua catalana, Màrius Serra va opinar que “la llengua no és un mercat” que pugui anar canviant segons els fluxos econòmics o dominants i que “fàcil no vol dir correcte”. Així doncs, va voler inculcar a tots els assistents a l’acte la importància de preservar-la, no com a codi moral, sinó com a eix cultural vital i “font de plaer”, culminant la seva sàvia visió amb un paral·lelisme molt clar: “la vida és per gaudir-la, no per estar com un policia.”

Gemma Juncà Andreu

ALBERT PLA A L’AUDITORI DE L’ATENEU DE BANYOLES

Albert Pla –al que imagino que tots coneixeu o n’heu sentit a parlar més d’una vegada– és un cantautor català nascut al 1966, popular per les seves cançons satíriques de denúncia social  i cantades amb un to burlesc que enganxa al públic que el segueix.

Albert Pla, però, no és un artista limitat a la creació d’aquest tipus de música tan particular que el caracteritza, sinó que també ha col·laborat amb d’altres autors com Quimi Portet o Quico Pi de la Serra, a més de participar en actuacions teatrals o en produccions cinematogràfiques com per exemple Honor de Cavalleria (2006), del polèmic director banyolí Albert Serra.

En aquests moments Albert Pla ens presenta Manifestación, el seu darrer treball, on l’autor explota la idea que el va inspirar: una persona atrapada en una manifestació eterna; involucrada en una protesta que no té final.

Manifestación, una història tràgica i alhora divertida que ofereix una visió diferent de la situació actual del país, es podrà veure aquesta nit a l’Auditori de l’Ateneu de Banyoles. No us perdeu aquest concert únic de la mà d’un cantautor tan sincer i revolucionari com Albert Pla.

Megan Descayre