dilluns, 30 de març del 2015

Una cita mensual amb les millors propostes en format de curtmetratge

Mecal



Com cada any, Barcelona acull les millors propostes de curtmetratges i animació al festival Mecal de l’11 de març al 19 d’abril. Durant aproximadament un mes, presenta una programació amb 5.500 de les millors produccions de més de 100 països de  l’esfera nacional i internacional. A més a més s’ofereixen diverses activitats més enllà de la competició amb una gran varietat de temàtiques i gèneres.  

Així doncs, a causa de la ressò que s’ha fet el festival, el Museu del Cinema de Girona va aprofitar per fer una trobada el 19 de març i oferir un petit tast del que hi ha al Mecal, projectant 5 curtmetratges de manera que el públic gironí es fes una idea del que s’hi pot trobar. Després de presentar “Viril”, l’espot publicitari d’aquesta dissetena edició, es van mostrar dues ficcions, dues animacions i un documental que van deixar els assistents encuriosits, amb ganes de veure’n més.  

En primer lloc es va projectar “Noah”, un curtmetratge canadenc amb un tractament narratiu molt original. Mostra el seguiment d’una relació de parella des d’un punt de vista innovador: el d’un noi i la pantalla del seu ordinador. A través de l’absurditat i l’humor ens mostra la transcendència de les xarxes en la nostra vida personal, i com interpretem els codis del Facebook, l’Skype o els SMS. És una gran peça que ens fa veure la manca de sentit dels nostres comportaments virtuals i com ens obsessionem si fem un mal ús d’aquestes noves formes de comunicació.

Tot seguit es va projectar “Futon” de Yonko Mishuziri, una animació més aviat pertanyent al vídeo art amb una posada en escena força abstracta i enigmàtica. A continuació el documental “Steher”, d’origen suís, ensenya el que havia estat una arrelada tradició als anys 80 com eren les curses de bicicletes amb motos als velòdroms i ens permet ser testimonis del que ha quedat d’aquesta pràctica. Amb “Welcome” de Pablo Muñoz, trobem una crítica a la burocràcia i als sense sentits de la vida feta des d’un humor absurd i alhora carregat de tendresa. Només cal dir que tot comença amb un home creient que una gallina és la seva dona. És un d’aquells curts que estem obligats a veure, imperdible. Per acabar, l’eslovac “Pandy” és un relat punyent de la vida dels animals als zoos i també del món actual, una animació amb un rerefons amarg que mostra la realitat des de la fantasia.  


Tot i que és una breu mostra, va ser un bon avançament del ventall de possibilitats del festival que va convèncer els espectadors de la gran qualitat dels curtmetratges presentats al Mecal i va incitar-los a interessar-se més per aquest format concís però contundent. 

Maite Escribano Ramos 

divendres, 27 de març del 2015

DIA DE LA DONA

Taller de Consciència Corporal   

Dins els actes del Dia Internacional de la Dona que es porten a terme durant el mes de març a Sant Feliu de Guíxols, l’ajuntament a través del SIAD (Servei d’Igualtat i Atenció a les Dones) i amb la col·laboració especial del Pla de Barris, ha celebrat un taller de Consciència Corporal adreçat a la gent gran del municipi.
Una vintena de participants s'han reunit a la Casa Albertí sota les directrius de l’entrenadora personal Cristina Roca. Val a dir que efectivament el tema era adient amb el Dia Internacional de la Dona perquè, malgrat que la inscripció era oberta a tota la gent gran de Sant Feliu, no hi ha assistit cap home.

Primer de tot m'agradaria introduir una pregunta que considero clau :
   Què és tenir consciència corporal?
Alguna vegada has anat a classe de gimnàstica, ioga, ball... i t’han demanat que siguis conscient d’una part determinada del teu cos? O bé que et moguis amb més consciència? Això a algunes persones els pot suposar un problema perquè no saben ben bé com fer-ho.
En línies generals, la consciència corporal té com un dels seus principals objectius mantenir el cos i la ment desperts gràcies als beneficis del moviment amb sentit. Cal que les persones ens adonem d'allò que fem; que siguem capaços de percebre el nostre moviment, i de sentir totes les parts del cos i com es relacionen entre si. Moltes vegades, estem planejant el futur o bé recordant el passat i això vol dir que no vivim el present. Professionals de la salut i terapeutes comenten que, sovint quan una persona es lesiona, explica que en aquell moment la seva ment estava ocupada pensant en temes aliens a la seva activitat física i que, per tant, no tenia plena consciència del seu cos.
Adquirir consciència corporal porta implícit entendre i ser conscient dels tres nivells que conflueixen en l'ésser humà: el cos, la ment i el cor. Cal treballar per desfer les tensions i els bloquejos. Amb la consciència observem el nostre cos, sabem com estem i com ens sentim ara i aquí. És amb aquesta presa de consciència dels nostres moviments com aconseguim l'equilibri cos/ment que permetrà assolir una bona harmonia personal.

En el taller s’han dut a terme diferents exercicis destinats a alliberar les diferents parts del cos.
Per exemple, alguns d'ells anaven dirigits a la relaxació ocular que resulta excel·lent per aguditzar la visió i reduir la fatiga visual. Molt aconsellables per a les persones que es passen moltes hores davant la pantalla de l’ordinador. També, s’han fet diversos exercicis per tal d’alliberar tensió i dolor en el coll, les espatlles, el tronc i les costelles.

Altres tenien per objectiu recuperar el moviment natural de la columna o reajustar la postura. Com es va explicar en el taller, el fet de passar tantes estones asseguts davant la televisió o l’ordinador, o utilitzar el cotxe i no caminar de manera regular, en definitiva els nostres hàbits sedentaris fan que tinguem tendència a flexionar la pelvis i  conseqüentment també la columna, sobrecarregant així l'esquena.
Amb uns senzills moviments sensorials vam aprendre com canviar pensament i postura. D'’aquesta manera, amb aquests moviments gens usuals es dóna informació al cervell per tal de trencar hàbits, rutines, costums... i contribueixen a la presa de decisions intel·ligents i conscients.
En finalitzar el taller, les dones que hi han participat han expressat la seva satisfacció. Totes comenten que han experimentat una millora i també que es senten més lleugeres i relaxades.  Per tal de completar el taller, l’entrenadora personal els ha subministrat una relació d’exercicis per practicar a casa,  i si els fan regularment, segur que aconseguiran un millor benestar.


Laia Vázquez Berloso

Elmini ha superat el primer cap de setmana amb molt d'èxit


 fotografia de Marc Planagumà
El primer cap de setmana d'Elmini ha estat un èxit. El dijous 19 de març, La Roda Musical es va afegir a l'aconteixement portant a l'escena olotina a Xevi SF i els Galls d'Indie a la Sala Torín on van presentar el seu nou disc Duermevela. També, es va projectar el documental Submergit o volant, que ens va mostrar el procés de gravació del disc i el viatge que van fer els components del grup. El divendres 20 de març, Pau Vallbé va obrir el festival amb una actuació en solitari al Teatre de l'Orfeó Popular Olotí. Seguidament, Joan Pons del Petit de Cal Eril; Mau Boada d'Esperit! i Joan Colomo van oferir un espectacle molt interessant amb tota una fusió de temes i instruments musicals. El dissabte 21 de març, es van dur a terme els concerts d'estar per casa en diferents pisos de la ciutat d'Olot amb Eduard Canimas, Qu4rt Pr1mera, El sobrino del diablo, David Soler, Clepsidra i Xevi Pigem que va presentar el seu nou disc De Desnudos i desconocidos. Al Teatre de l'Orfeó, Roger Usau va obrir el concert per donar pas a Eef Barzelay, líder del grup de folk independent nord-americà Clem Snide. Pel diumenge 22 de març estava previst fer el Primer Pícnic Musical al Parc Nou de 12 a 17h, a càrrec de Bárbara Hoestenberghe, però es va haver de suspendre pel mal temps.
     Parlar de mal temps no és el mateix que parlar de temps dolents. Per això, des de l'organització d'Elmini arriben les mostres de condol per les famílies i amics de la Mireia, l'Ariadna i l'Anna. Per aquest motiu s'ha decidit suspendre el concert de Xucu-pa i els concerts a la Plaça Major que estaven previstos pel dissabte 28. Els altres concerts es faran tal i com estaven programats. La música no omplirà mai el seu buit, però pot ajudar a mirar endavant, ha comunicat l'organització.
   Per avui divendres 27 de març s'espera l'actuació de Joana Serrat i Judit Nedderman a l'Orfeó, i per demà dissabte 28, els concerts d'Anchord al bar Bruixes i Maduixes i Adrià Puntí ha tornat per quedar-se al Teatre Principal. Adrià Puntí presentarà els seu nou treball discogràfic i la seva renovada formació: Adrià Puntí & The Bang Bang Band.
 
  
   Dins la programació del festival s'hi ha afegit una exposició de dibuixos de Martín Sard (Tatoo & Il·lustració), amb una sèrie anomenada Narragònia o terra de bojos a la cafeteria de l'Orfeó Popular Olotí. És un recull de vint dibuixos on els personatges mostren els seus pensaments d'una manera molt enigmàtica. Estarà oberta al públic fins el dia 29 de març.

                                                                                                                                                                     Teresa Palomeras 

http://www.elmini.net/


dijous, 26 de març del 2015

EL RACÓ DEL NADÓ

Hora del conte a la Biblioteca Carles Rahola


Avui a les sis de la tarda a la Biblioteca Carles Rahola de Girona tocava escoltar l’hora del conte. Però quinze minuts abans s’ha estrenat el racó dels nadons.  Aquest és un espai on les mares s’apleguen amb els seus nadons, s’asseuen i a continuació comencen a cantar cançons de bressol per als seus fills. Avui han cantat la cançó de Sol Solet, la cançó de l’Esquirol, la de la Margarideta, la Lluna i la Pruna i també Cargol treu banya. Aquestes cinc cançons eren cantades molt suaument, amb una veu fluixeta, tendra i sobretot molt dolça. L’estona dels nadons és molt positiva ja que mentre les mares comparteixen un ratet de tranquil·litat i de pau, els més menuts es queden adormits. Així doncs, quan s’acaba aquesta activitat sona el carilló i comença el conte. Però abans sempre es diu la dita del dia. La d’avui ha estat un embarbussament i diu així: Duc com puc un ruc a un duc rus mut. La Pepa, també fa sempre un recordatori perquè els nens i nenes prenguin consciència. Avui ha explicat que quan s’acaba de llegir un conte no el podem deixar pel terra o a sobre la taula, sinó que l’hem de deixar en el carro blanc. També pels pares ha explicat que els cotxets es deixen a fora la sala i ens descalcem dins l’àrea de petits lectors. Quan sortim de la biblioteca s’ha de fer sempre amb silenci.
El conte d’avui ha estat en Janot de les calces pudents i la gran aventura. En Janot era un nen que es va endinsar dins d’un bosc per trobar una torre molt i molt alta on hi havia una porta de fusta, la qual mai ningú havia pogut obrir. Ell entra a la torre i quan és a dalt de tot  d’una escala llarga i de cargol tira la porta de fusta a terra amb un cop d’espasa. A dins es troba amb la sorpresa d’una bruixa que té segrestada a una princesa, la qual avui és el seu aniversari. En Janot tot decidit lluita amb la bruixa i finalment la guanya. Llavors ell porta a la princesa amb la seva família i tots junts celebren l’aniversari.

Just després del conte, també s’ha dit una endevinalla. Aquesta està apuntada durant tota la setmana a la gran pissarra de la sala. Els nens i nenes els hi ha tocat endevinar la següent endevinalla: Té el cap com una basseta, té cua i no la remena. Per qui encara no ho sàpiga, aquesta és la cullera.


Tània Serra Solé

dimecres, 25 de març del 2015

EL "HIP-HOP" PARTICIPA DE CAUSES SOLIDÀRIES I PROMOU LA DENÚNCIA SOCIAL ACTIVA I CONSTRUCTIVA

Brainstorming contribueix a unir les persones amb la finalitat de lluitar per bones causes



Desirée Oñate Ortega | 25/03/15

            En la línia del que exposava a la darrera crònica sobre l’associació Brainstorming de Girona, el projecte que va dur a terme l’any 2013 L’amor no és l’hòstia és una mostra fidel dels valors que persegueix l’associació, sempre relacionats amb el compromís i la justícia social. El projecte va voler fer partíci
p el màxim de gironins i gironines en la lluita contra la violència de gènere i, de fet, contra tot tipus de violència. Tenint present que l’associació guarda íntima relació amb el món del hip-hop, la reivindicació que es va fer va ser artística. Brainstorming va convocar tots els MCs de la província de Girona per explicar-los en què consistiria el projecte i convidar-los a participar-hi. La proposta va ser compondre una lletra que parlés sobre el tema i fer-ne un videoclip. Van rebre lletres de més de 50 MCs, però hi havia una cabuda limitada; tot i això un jurat va analitzar cadascuna de les composicions i de les melodies, i en van triar les més adequades. En total van participar 30 MC’s, cosa que va demostrar la capacitat d’expressió unitària d’un grup de persones –sobretot joves- preocupats per la mateixa causa, que no és poca cosa; aquesta idea cal remarcar-la, perquè pot servir per qüestionar la concepció generalitzada que es sol tenir d’una persona “jove”: inconscient i esbojarrada, que no té capacitat de reflexió ni d’actuar encertadament per si sol. I això no és tot. Per fer el videoclip van poder reunir 60 dones voluntàries, totes de  diferents ètnies, cultures i edats, que van fer possible transformar en imatges el missatge de la cançó.
Això demostra la voluntat de l’associació de reactivar el sentiment comunitari i l’expressió conjunta, que sempre té molta més força quan es tracta de fer denúncia social. A més a més, aquesta denúncia es desmarca de les campanyes institucionals a què estem acostumats, la qual cosa possiblement faci que ens copsi més i se’ns quedi retingut de forma més fixe a la memòria.
Com a bon projecte solidari, l’associació Brainstorming va pensar, organitzar i celebrar diverses activitats benèfiques per recollir fons, que després van ser donats a dues associacions contra la violència de gènere: diversos concerts benèfics, merchandising solidari, i  crowdfunding a través del web de mecenatge Verkami.
Al mes de Juny de 2013, es van fer en total 7 concerts benèfics a diferents zones gironines: Baix Empordà, Sant Feliu de Guíxols, la Bisbal, Olot, Breda i Salt.
Simultàniament es van posar a vendre CDs i camisetes amb el logotip de L’amor no és l’hòstia, amb preus assequibles de 5 euros cada producte. El projecte Verkami va ser engegat per l’Urban, un dels màxims representants de Brainstorming, i el resultat va ser més que òptim: del recapte de 1.000 euros que es van proposar, en van aconseguir 1.030 un cop finalitzat el termini de mecenatge establert per la mateixa associació; va tenir molt èxit i hi van contribuir molts mecenes. D’aquesta manera van finançar el CD i la samarreta, i van poder aportar recursos a les dues associacions gironines amb les quals col·labora.
            Amb tot, cada cop es fa més evident la preocupació social dels joves i l’empenta que tenen a l’hora de fer-se seva la realitat, millorant-la i denunciant allò amb què no estan d’acord o troben injust. I encara es continua pensant que la cultura undergroung és  barroera i buida de sentit? 



Videoclip de la cançó L'amor no és l'hòstia:
 



Més informació:



http://www.verkami.com/projects/5941-l-amor-no-es-l-hostia 

http://www.brainstorming.cat/


"SOVINT ELS PREJUDICIS NO DEIXEN VEURE LES BONIQUES REALITATS QUE ENS ENVOLTEN"


Desirée Oñate Ortega | 25/03/2015

            A parer meu, la majoria de vegades les persones tenen una visió de la cultura hip-hop que en general no es correspon amb la d’una persona que participa d’ aquest món. Com diu un dels MC (compositor i cantant) més representatius

d’aquesta cultura, “pero es frecuente, viene un agente y confunde un artista hip-hop con un delincuente”.  És per això que he decidit fer el seguiment de l’associació Brainstorming, que és la representant de la cultura underground d’ una  ciutat que dóna suport a la cultura com Girona, i que plasma valors socials que cap adult relacionaria amb el el hip-hop.
            Brainstorming neix precisament d’un grup d’amics en contacte amb aquesta cultura que consideren que la concepció que es té d’aquesta realitat està molt infravalorada. 

“El hip hop sembla fet per passar l’estona, per passar-ho bé, però en realitat  va molt més enllà d’aquesta imatge construïda. És el moment de responsabilitzar-se de tot el poder que això comporta. Com es pot ajudar a la comunitat? Què passa si la generació del Hip Hop comença a fer coses serioses i comença a organitzar-se? Seria sorprenent i molt poderós“.
Dj Kool HERC

            Guiats per aquesta definició de hip-hop, que molts dels que són dins d’aquest món defensen, l’Urban, la Laia, l’Ànnia, en Fu i en Gaspi, decideixen crear una associació de cultura underground per tal de dur a terme projectes solidaris i compromesos amb la societat. D’aquesta manera decideixen organitzar activitats en grup i projectes solidaris amb diferents temàtiques, relacionant sempre el hip-hop amb la participació, la cultura i, sobretot, amb els valors positius, importants i urgents. Així doncs, aquest grup d’amics es proposa utilitzar aquesta cultura com una eina de transformació social. A partir d’aquí es proposen objectius com evitar la fragmentació i l’exclusió dels joves, lluitar contra el racisme i la xenofòbia, afavorir la convivència i la cohesió social a través de l’expressió cultural, esdevenir un recurs d’oci dels i pels joves on es potencïi el diàleg. 

Aquí en podreu trobar informació:






dilluns, 23 de març del 2015

QUASI DIBUIXOS

Hora del conte a la Biblioteca Carles Rahola


Es comença una nova setmana a la Biblioteca Carles Rahola, i sobretot a la sala dels petits lectors. La setmana passada les protagonistes dels contes van ser les nenes i aquesta setmana és el torn dels nens. Així que a les sis en punt sona el carilló i tots els nens i nenes s’apleguen per escoltar un nou conte. Abans però, sempre es diu la dita del dia. La d’avui és un embarbussament i diu així: En cap cap hi cap el que hi cap en aquest cap. Tot seguit el diuen tots junts. La Pepa, l’explicadora, intenta fer entendre què significa aquesta dita. Sempre recorda que es necessita silenci per llegir i explicar contes. Quan anem a buscar contes als prestatges no hem d’anar-hi de pressa, sinó que ho hem de fer amb tranquil·litat i pausa. La Pepa dona un avís pels pares. A vegades no cal fer durar molt l’estona a la biblioteca, quan els nens i nenes comencen a estar neguitosos i esverats ja és hora de sortir a jugar i acabar la sessió de biblioteca.
El protagonista del conte d’avui és en Ramon, un nen que li agrada molt dibuixar però s’adona que no li surten bé els dibuixos, però després, amb l’ajuda de la seva germana veu que no cal que els dibuixos siguin perfectes, sinó que ja està bé que siguin quasi dibuixos i per tan ell comença a dibuixar de tot. Quasi cavalls, quasi paisatges, quasi pilotes… El rerefons d’aquest petit conte és que no cal que els dibuixos ens surtin perfectes sinó que nosaltres quan dibuixem ho fem amb totes les ganes i empeny possible. Un cop acabat el conte la Pepa proposa als nens i nenes anar a la zona de les taules, agafar papers i ceres i que cadascú pinti el seu quasi dibuix.






Tània Serra Solé



dissabte, 21 de març del 2015


DIA DE LA DONA


El dia 8 de març es commemora el Dia Internacional de la Dona. Podria semblar que amb el temps que es porta reclamant el dret de les dones, la igualtat d’oportunitats entre els gèneres, a dia d’avui hauria de ser una jornada de celebració i no de reivindicació, però res més lluny de la realitat.
Sembla que hi ha hagut una relaxació, que utilitzant un llenguatge més correcte – no tant masclista -, i utilitzant les quotes d’equitat ja s’aniria solucionant tot. Però s’ha pogut comprovar que en el jovent, potser són més sincers que els grans, es tornen a donar mostres de masclisme, tot i haver tingut una educació en principi d’igualtat de gènere.
Un altre tema molt actual, sense deixar de banda les morts per violència de gènere i la diferència de sou pel mateix treball entre d’altres, és la constatació de la hipersexualització de les nenes, de ben petites se les tracta com si ja fossin noies, ara fins i tot, s’han obert uns establiments d’oci infantil on les nenes celebren les festes d’aniversaris vestides de princeses, desfilant... i un servei d’spa, on se les pentina, se les maquilla i se’ls hi fa la manicura, és a dir, un culte al cos, i això se’ns dubte pot tenir implicació com veuran els patrons de gènere quan siguin adultes.

Aquest any pel dia de la Dona, la Generalitat de Catalunya junt amb altres entitats, han creat la campanya “Tu mous fitxa. Catalunya per l’equitat de gènere”. Es vol que cada un reflexioni i revisi el concepte d’equitat de gènere, ja sigui en l’àmbit professional, com en les relacions familiars i personals, i això ens porti que tots movem fitxa i podem canviar la societat on el valor de la igualtat d’oportunitats sigui una realitat.

A Sant Feliu de Guíxols, des de l’ajuntament i a través del SIAD (Servei d’Igualtat i Atenció a les Dones) s’ha volgut tractar el tema de la dona dins el món de l’esport.  S’han creat tallers de Dansa del ventre, Sessió de zumba, Zumba + power combat al carrer, Classe de consciència corporal per a dones grans, Tai-txi i l’Hora del conte. Els alumnes de les escoles de la població també hi participen, han dut a terme un treball amb el títol “Jo jugo, tu jugues, ella juga...Tothom juga”  i el resultat es podrà observar en una exposició col·lectiva que es durà a terme durant tot el mes de març a la Biblioteca de la ciutat.

  

Laia Vázquez Berloso


divendres, 20 de març del 2015

Parlem de cinema?


                                              Monstres d’ahir i d’avui



Avui dia, quan es parla de cinema antic, normalment hi ha el prejudici que avorreix, que les seqüències són lentes i insulses, que el missatge no arriba com ho pot fer ara. Si bé depèn molt del film escollit, hi ha una pel·lícula que rebatrà els arguments d’aquells que tenen fòbia al blanc i negre. Ens referim a Frankenstein de James Whale, la perfecta síntesi d’horror, tendresa i humor en només 71 minuts.

El passat 12 de Març el Museu del Cinema de Girona va donar la possibilitat als assistents de veure la primera versió cinematogràfica de la novel·la de Mary Shelley, estrenada el 1931. Així doncs, se li va rendir un petit homenatge amb un col·loqui al inici i al final de la projecció, recalcant el gran mèrit del seu director, no només per la evident força expressiva de la cinta, sinó també per l’atreviment que suposava una proposta així en l’època. Whale deu aquesta capacitat comunicativa al fet que ajudà molts cineastes del mut a passar al sonor. De fet, la capacitat expressiva de cada pla és tan gran, que no perdria aquesta força encara que hi manqués el so.

Com a primera versió, fou la més fidel a la novel·la. És cert que amb el pas dels anys hi ha hagut altres més comercials o espectacularitzades, però Whale, potser per haver viscut de primera mà el rebuig i la crueltat del poble per la seva homosexualitat, va saber explotar el sentit de la obra molt eficaçment.

En el niu d’una societat americana obnubilada per la idea de progrés infinit, de la ciència com a religió,la por a allò desconegut fa que es tornin bèsties que no miren més enllà de les aparences, que classifiquen aquell que és diferent i el condemnen a la marginalitat. I no és res gaire allunyat dels nostres dies, on ens sentim amb dret de posar cada persona al lloc que creiem que li pertoca només perquè ens és aliè, obligant-lo a odiar-nos o a tenir-nos la mateixa por que nosaltres li tenim a ell. Creem monstres sense que ho siguin. Estigmatitzem el que no sentim com a igual. El mèrit de Whale rau en què va ser qui va humanitzar el monstre i endimoniar l’humà magistralment.

Durant el film, es pot veure clarament com el cervell criminal de Frankenstein no el fa ser un monstre per inèrcia, de manera innata. El mateix humà ambiciós que l’ha creat creient-se un Déu terrenal, li fa adquirir conductes violentes, espantant-lo. Qui pretén educar un nen petit a través de la por i la repressió, només obtindrà la fúria, l’odi i la violència d’aquell que es sent atacat. Potser hauríem de mirar-nos més el melic en comptes de veure monstres on no n’hi ha.


No cal dir doncs, que Frankenstein és una peça imperdible, que no només retracta la societat d’aleshores sinó la nostra. En films com aquest hi ha l’essència del cinema, que mai passa de moda, i que ens treu les vergonyes a passejar. 


Maite Escribano Ramos 

dijous, 19 de març del 2015

FESTIVAL ELMINI 2015

Festival de música de butxaca de la Garrotxa. Elmini, el festival més gran del món



Del 19 al 28 de març, 5è festival de música de butxaca d'Olot.

Entre el 19 al 28 de març, Elmini tornarà a portar la música a Olot repetint la fòrmula que combina activitats de carrer, concerts de petit format, activitats familiars i els concerts d'estar per casa, un format estrenat l'any passat que va tenir molt d'èxit. El passat divendres 6 de març es va fer una festa de presentació del cartell 2015 a la sala Almo2bar de Barcelona.




Elmini vol oferir concerts d'artistes que habitualment es presenten acompanyats del seu grup de músics i que no solen actuar en solitari. Això fa d'Elmini un festival únic a Catalunya. Degut al format petit i íntim dels concerts és necessari disposar de diferents espais de mida mitjana i petita. Per sort, la ciutat d'Olot compta amb molts de llocs que compleixen aquests requisits. En un moment de crisi com l'actual, Elmini és un festival molt sostenible, ja que, sobretot, a nivell logístic s'utilitzen infraestructures que ja existeixen.
     Els concerts d'estar per casa es portaran a terme durant la tarda-vespre del 21 de març en menjadors de pisos del centre d'Olot. Cada hora hi haurà dos artistes, que es trobaran a dos espais diferents de la ciutat actuant. Els horaris seran de 18:00h a 19:00h; de les 19:30 a 20:30 i de les 21:00 a les 22:00 (40 minuts d'actuació aproximadament). L'aforament estarà limitat a l'espai i les condicions del propietari, i el preu simbòlic de l'entrada serà de 2 euros per concert. En aquest cas no hi ha entrades anticipades degut a l'aforament limitat. 
     Amb motiu del cinquè aniversari, un dels caps de cartell del festival serà Adrià Puntí, que actuarà el 28 de març al Teatre Principal. A més a més, aquest any es rendeix un merescut homenatge a un dels grups que ha estat més significatiu a la comarca de la Garrotxa: els garrotxins Xucu-pà.


Teresa Palomeras

LA MÚSICA: UN NARRADOR MÉS A LES PEL·LÍCULES PIXAR


Durant tres dies seguits (6, 7 i 8 de febrer) l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, dirigida per Jordi Bernàcer, va representar a l’Auditori de Barcelona un concert molt especial tant per a grans com per a petits. No es tracta tan sols d’un concert convencional, sinó que va molt més enllà, entrant en el terreny del cinema i, per tant, tractant la col·laboració de la música en la narració d’una història. L’espectacle porta per nom Pixar in concert. La funció compta amb dues unitats fonamentals que es complementen per tal de transmetre el missatge de l’obra: l’orquestra (que ens proporciona la música), i la pantalla de cinema (que ens proporciona les imatges). Així doncs, deixant de banda els diàlegs de les pel·lícules, Pixar in concert deixa el relat a mans de la música i les imatges. Tal com s’explica en el comentari de presentació del concert, “en desaparèixer la paraula, l’espectacle visual i sonor adquireix una certa puresa que captiva els observadors, els oients; ja que els dibuixos i les notes construeixen un relat de fantasia que emmiralla amb exactitud els desitjos i els anhels reals del públic, un punt de trobada entre el món de la ficció i la intimitat dels espectadors”. Es diu que un dels trets característics més importants de Pixar és haver actualitzat els codis musicals del cinema mut (cinema no parlat) mitjançant la col·locació de música, amb gran astúcia, en els fragments sense diàleg. La lenta melodia del piano que mostra la tristesa d’en Martin (el pare d’en Nemo) quan s’adona que han matat a la seva família, i seguidament l’entrada contundent dels violins que li donen esperança en veure que en Nemo ha sobreviscut; o les escenes d’acció de The Incredibles, on en Bob exerceix de superheroi amb el ritme del jazz d’una big band de fons, són exemples de l’eficàcia instrumental en la narració.

Des del 1995 fins a l’actualitat, Pixar ha produït 14 llargmetratges. En tots ells, la música ha estat un element narratiu importantíssim que ha ajudat, per exemple, a construir la complexa personalitat dels personatges, a mostrar les seves emocions, o a entendre l’ambient que es crea en cada situació de la pel·lícula. És en aquest sentit que la música esdevé un aspecte indispensable dels films de la marca Pixar. 
Els fragments que surten en pantalla mentre sona la banda sonora en qüestió, pertanyen a les pel·lícules següents (per ordre d’aparició): Toy Story, Finding Nemo, Ratatouille, A Bug’s life, Wall-e, Toy Story 2, Cars, Up, The Incredibles, Monsters INC., Cars 2, Toy Story 3, Brave, i Monsters University. I els principals compositors són Randy Newman, Thomas Newman, Michael Giacchino, i Patrick Doyle.
Les seves excel·lents partitures, i la gran interpretació de l’Orquestra Simfònica de Barcelona — amb un tempo molt quadrat i una sensibilitat musical immensa — et transporten a un estat d’encantament tan poderós que aconsegueix posar a flor de pell els sentiments més interiors i les emocions més intenses. Sembla increïble que la música pugui fer tot això. De fet, ja ho diu Magdalena Martínez: “La música és l’art més directe, entra per l’oïda i va al cor”.


No és que vulgui caure en els tòpics, però penso que en aquest cas funcionen millor que qualsevol altra cosa, és per això que n’afegeixo dos més que conclouen l’existència d’una forta relació entre la narració i la música: “la música és el veritable llenguatge universal” (E.T. Hoffmann), i “la música comença on s’acaba el llenguatge” (Carl Maria von Weber). Queda clar doncs que tots dos gèneres, música i narració,  s’amalgamen; Pixar ho sap perfectament i també sap com treure’n el màxim profit. 





Anna Fonalleras Font


dilluns, 16 de març del 2015

Teatre Lliure (Barcelona)

El Lliure, programació de Març


Aquest mes de Març, al Teatre Lliure de Barcelona hi podreu trobar disponibles les entrades per a tres espectacles ben diferents i únics, d’una qualitat i profunditat indiscutibles, i amb uns actors i actrius de primera. Seguidament m’atreviré a fer-vos una breu introducció de cadascuna, en primer lloc parlem de “Joc de Miralls” que va ser estrenada fa unes setmanes a l’Espai Lliure, concretament l’11 de Febrer, i fins el 22 de Març, una de les deu millors peces del 2009 segons el New York Times, amb Isabel Rocatti i Jordi Martínez com a actors més coneguts, en aquest cas per diverses sèries de TV3, com vaig definir a la crònica anterior, una peça premiada, tendra i divertida. L’argument resumeix les angoixes de cinc persones que es troben desorientades a la seva vida i per trobar-hi sentit s’apunten a unes classes de teatre en un centre cívic, el què canviarà en aquests personatges en sis setmanes fent teatre és tot un misteri per aquells que encara no teniu un seient reservat!


El lliure també ens ofereix “El testamento de María” a Montjuïc, del 5 al 22 de Març, amb Blanca Portillo com a única actriu d’aquesta representació que emmarca la vida de Jesús de Nazaret explicada des del punt de vista de la que va ser la seva mare, María. Un evangeli pagà, inventat, que relata la figura de María com una camperola pobre a qui li han robat el seu únic fill per un motiu religiós que ella desconeix i no entén. Un monòleg fantàstic que reflexa una María turmentada per l’odi que s’ha aixecat contra el seu fill, vigilada pels apòstols d’aquest i sent conscient de la presència d’un traïdor i mentider, per això, ella ens vol explicar el que va passar realment.

I per últim, però no menys important, tindrem properament a Gràcia “Manca solo la Domenica” de l’11 al 15 de Març. Una representació en italià i sobre titulada en català. L’actriu italiana Licia Maglietta i un acordionista rus s’uneixen per a tirar endavant aquesta obra d’origen Sicilià, basada en la història d’una dona no massa bonica, tot indica que es quedarà soltera i pren la decisió de casar-se amb un ebenista repugnant, cosa que la fa sentir com si no tingués identitat pròpia, per tant decideix crear-se’n no una, sinó sis, vídua de sis homes, amb sis vides diferents, només n’hi falta una... la de Diumenge. Quina serà la setena? Al Lliure podreu descobrir-ho!

http://www.teatrelliure.com/es

Aina Arnó Jover

dijous, 12 de març del 2015

A reveure, Francesc!

La taula on sempre seia Francesc Garriga.
Ara, personalitzada en memòria seva. 
            Va ser dimecres dia 5 de març. Eren les 20.25h i em disposava a trobar una taula on seure per sentir el seu últim llibre, Swing. Va ser impossible. Mai havia vist l’Horiginal tan ple, de gom a gom. Ple de poetes que el consideraven el seu pare literari, i també de gent que senzillament l’admirava. L’espera fins que va arribar el moment de començar l’acte va ser interminable. Tothom estava ansiós per escoltar el mestre. Uns minuts més tard, va començar la presentació. La va fer Ester Andorrà, una de les editores del  llibre, que havia preparat un text on parlava de les vivències que havia tingut amb Garriga.
            Aquest no havia de ser el dia en què es presentava el llibre, però Labreu va decidir avançar-ho en motiu de la seva mort. Tampoc Swing havia estat el títol que havia de ser. Tot semblava capgirat, però malgrat això, va ser una presentació molt càlida. Garriga publicava amb Labreu i amb Adia com una mostra d’amor. Labreu també va voler tenir un gest carinyós cap a ell, i és per això que a partir d’ara i per sempre més, tots els seus llibres de la col·lecció Alabatre es publicaran amb lletra “garamond” ja que Garriga odiava totes les altres.
            Un cop acabat el torn d’Andorrà, van posar un vídeo –que tampoc era el que havia de ser-. En aquest hi sortia en Garriga envoltat de llibres, i explicava que per a ell la poesia era una manera de viure. Va esmentar que gran part de la seva inspiració li proveïen els arbres, que li provocaven curiositat. També deia que ell als seus poemes ho diu tot, però no de manera que es pugui entendre perfectament, ja que és quelcom que surt de dins seu i no ho vol escampar. “Sóc la suma de tot el que he llegit i del que he viscut. No sóc res més”, va dir amb la seva veu tan de roca –com diu en un dels seus poemes- que el caracteritzava. Aquesta frase em va fer recordar uns versos del seu llibre: “mastego les paraules dels llibres/que tinc a prop. amics que van i vénen/dels llocs més impensables”. I és que la vida de’n Garriga no s’hagués pogut entendre sense la poesia.
            Un cop finalitzat el vídeo, va arribar el torn dels rapsodes que volien recordar-lo. Entre ells hi eren Marc Romera, la Clara Mir, Toni Moreno, Joan Todó, Jaume C Pons Alorda, etc. Sense esperar-ho cada poeta a la seva intervenció va recordar quelcom que havia viscut amb en Garriga, la majoria situacions en les quals aquest criticava sense pietat  aquell que estigués damunt de l’escenari. Curiosament,  hi va haver una frase a la qual hi van coincidir gairebé tots: “Quan s’acaba això?” I és que en Garriga no suportava més de cinc poemes seguits, encara que fossin seus. Tanmateix, Andorrà va voler deixar clar que “el mestre” hagués estat encantat amb tots els rapsodes que van voler participar en la seva presentació.
            Un artista qualsevol ha de trobar una veu pròpia, i això Garriga ho va saber fer. Era i és impossible imitar-lo, únic i irrepetible. Per si algú encara ho dubtava, en aquest acte va quedar clar. Cada poema colpia al públic i el feia emmudir. Però aquests poemes no només pertanyen a l’últim poemari, Swing. També es van recitar versos d’altres llibres com Ragtime -també publicat amb Labreu-, i l’antologia publicada darrerament Demà no és mai (1959 – 2014). Fins i tot, al final de l’acte es va arribar a cantar un dels seus poemes, interpretat per Ivette Nadal.

            L’acte es va acabar i la gent va anar marxant, però la festa continuava. Uns quants poetes es van quedar xerrant i recordant en Garriga. Aquell dia costava marxar de l’Horiginal. I és que ningú volia acomiadar-se d’aquell lloc es considera la segona casa del mestre. Tot de poetes amb el seu llibre sota el braç, recordant-lo i comentant la qualitat dels poemes del seu llibre. No hi havia tristor, més aviat es palpava l’alegria d’haver-lo conegut i haver pogut llegir els seus versos. No ho hagués aconseguit qualsevol. I és que davant d’aquests versos, poca cosa hi queda a dir: desperta!/ s’han acabat les presses,/ les mans amables, les disfresses càndides./ què més podries esperar?/ ja tot és veritat./ fins i tot la mentida. 


Carlota Fuertes
ENTREVISTA A MIQUEL-ÀNGEL CODES, DIRECTOR DE LIBERISLIBER

Els catalans som un poble bibliòfil. Si més no, tenim la tradició –qui sap si una mica forçada– de comprar almenys un llibre a l’any, per la Diada de Sant Jordi. Al llarg de l’any, a Catalunya s’hi organitzen un bon grapat de fires relacionades amb el món del llibre. Però n’hi ha una de singular. És Liberisliber, la fira d’editorials independents. Des del 2010, Besalú és el punt de trobada entre aquestes editorials, que sovint passen desapercebudes, i el públic lector. Durant un cap de setmana, la vila garrotxina atreu bibliòfils d’arreu que remenen entre llibres de tot tipus que normalment no es troben a les llibreries i editorials convencionals. Parlem amb Miquel-Àngel Codes, director i impulsor de Liberisliber.  

En què consisteix, a grans trets, la fira Liberisliber? La fira té un nucli central, la fira pròpiament dita, on les editorials independents mostren i venen les novetats del seu catàleg directament al públic lector. La fira s’embolcalla amb activitats de tot tipus –presentacions, xerrades, exposicions, visites guiades...– perquè volem que Libersliber sigui una gran festa literària.

D’on neix la idea de muntar una fira d’editorials independents? És fruit de la casualitat. Jo sóc historiador de l’art, i no he estat mai vinculat al sector editorial. Fa uns anys, un amic meu, que és músic, em va comentar que muntava una editorial. Em vaig quedar bastant al·lucinat. “Una editorial, en aquests temps que corren?”, vaig pensar. I quan em va dir que era per editar poesia, encara em vaig quedar més al·lucinat. Llavors, em va picar la curiositat i vaig buscar si hi havia més persones que emprenguessin iniciatives com aquesta. Vaig descobrir un món fantàstic, el de les editorials independents, i em vaig adonar que no tenia un gran aparador on donar-se a conèixer, i que molta gent –com jo mateix- desconeixia l’existència d’aquestes editorials. I és que molts cops ni tan sols arriben a les llibreries. Així que se’m va acudir de muntar la fira. Tenia clar que havia de ser lluny de les grans ciutats. Em vaig inspirar una mica en la fira literària de Hay-on-Wye, que es fa en un petit poble del país de Gal·les, i que ha crescut tant que actualment té diverses seus arreu del món. Per tant, és una iniciativa que es pot fer en un poble petit, i que pot atreure una atenció massiva si es munta bé.

En la primera edició, el 2010, vau comptar amb setze editorials;  en l’edició del 2015 en van ser trenta-set, la majoria dels Països Catalans. Us esperàveu un creixement tan gran en tan poc temps? Suposo que com que no hi havia cap altra fira d’aquest tipus, les editorials es van engrescar de seguida i es van apuntar per ser-hi presents. Com que perceben que hi ha una vocació cultural rere la fira, de reconèixer la seva tasca, n’estan encantats. En només cinc anys, la fira ha crescut moltíssim. I això ha sigut el seu taló d’Aquil·les: hem crescut molt de pressa, i el pressupost no acompanyava gens. Excepte l’Ajuntament de Besalú, que hi ha sigut des del principi, les institucions no ens donaven suport... Ara sembla que s’hi estan posant.

Per tant, sou pioners a l’hora d’organitzar una fira centrada en el sector editorial independent? Als Països Catalans, sí. Quan se’m va acudir tota aquesta història, vaig fer un estudi de camp, i no vaig trobar cap altra fira semblant. El 2010, l’any de la nostra primera edició, a l’Estat espanyol hi havia una iniciativa força similar: SELIN, la Semana de la Edición y el Libro Independiente. Era una fira itinerant, que anava saltant de ciutat en ciutat, però actualment ja no s’organitza. També hi ha Edita, una trobada d’editors independents, a Punta Umbría.

Liberisliber defensa el concepte de bibliodiversitat; que el lector tingui l’oportunitat de trobar tot tipus de llibres, i no només best-sellers. Si repassem els títols d’algunes editorials que vénen a la fira, trobem que són llibres pensats per a un públic acotadíssim. La balança entre fer negoci i fer cultura es decanta, dramàticament per a l’editor, cap al cantó cultural. Fan un gest valent que mereix reconeixement, i per això vam muntar la fira.

       Acte de l'edició del 2014. Foto: Liberisliber.


L’objectiu de la fira va molt més enllà de vendre llibres, simplement... De fet, la fira no va néixer pensant en la venda de llibres, sinó en donar a conèixer les editorials independents. Per això a la fira hi ha moltes presentacions de llibres i actes perquè la gent descobreixi les editores. I, sobretot, reconeixem la tasca de l’editor com a prescriptor de lectures, i donem a conèixer la filosofia de cada editorial. N’hi ha que tenen un segell molt marcat. Això té un efecte curiós: tenim un públic assidu, que ve cada any a la fira i que ja coneix la filosofia de les editorials, i que en vol conèixer les novetats. Podríem dir que creem un petit star-system d’editorials, i que la gent els és molt fidel.

Com estan vivint la crisi, les editorials independents? Les editorials independents són un ecosistema molt viu. Algunes editorials, cal dir-ho, es llancen a l’aventura sense haver fet un pla d’empresa mínim i sense haver estudiat com sobreviure. Neixen amb una vocació molt forta per publicar determinats textos, però el fet de desatendre l’aspecte empresarial fa que desapareguin. D’altra banda, hi ha menys vendes de llibres en general... Però les editorials independents tenen l’avantatge de ser empreses petites, i les seves despeses són molt menors que les de les grans editorials. Si ens mirem el perfil dels editors que vénen a la fira, n’hi ha molts que es veuen obligats a tenir altres feines, perquè no sobreviurien només amb la seva tasca editorial. A la fira hi ha editorials que tenen un o dos anys de vida. El que és sorprenent és que potser en desapareix una, però n’apareixen dues més. A Liberisliber hi ha un nombre fix d’editorials que hi són cada any, unes vint o vint-i-cinc, però la resta mai són les mateixes.

Eloi Camps