Durant tres dies seguits (6, 7 i 8 de febrer) l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya, dirigida per Jordi Bernàcer, va representar a l’Auditori de Barcelona un concert molt especial tant per a grans com per a petits. No es tracta tan sols d’un concert convencional, sinó que va molt més enllà, entrant en el terreny del cinema i, per tant, tractant la col·laboració de la música en la narració d’una història. L’espectacle porta per nom Pixar in concert. La funció compta amb dues unitats fonamentals que es complementen per tal de transmetre el missatge de l’obra: l’orquestra (que ens proporciona la música), i la pantalla de cinema (que ens proporciona les imatges). Així doncs, deixant de banda els diàlegs de les pel·lícules, Pixar in concert deixa el relat a mans de la música i les imatges. Tal com s’explica en el comentari de presentació del concert, “en desaparèixer la paraula, l’espectacle visual i sonor adquireix una certa puresa que captiva els observadors, els oients; ja que els dibuixos i les notes construeixen un relat de fantasia que emmiralla amb exactitud els desitjos i els anhels reals del públic, un punt de trobada entre el món de la ficció i la intimitat dels espectadors”. Es diu que un dels trets característics més importants de Pixar és haver actualitzat els codis musicals del cinema mut (cinema no parlat) mitjançant la col·locació de música, amb gran astúcia, en els fragments sense diàleg. La lenta melodia del piano que mostra la tristesa d’en Martin (el pare d’en Nemo) quan s’adona que han matat a la seva família, i seguidament l’entrada contundent dels violins que li donen esperança en veure que en Nemo ha sobreviscut; o les escenes d’acció de The Incredibles, on en Bob exerceix de superheroi amb el ritme del jazz d’una big band de fons, són exemples de l’eficàcia instrumental en la narració.
Des del 1995 fins a l’actualitat, Pixar ha produït 14 llargmetratges. En tots ells, la música ha estat un element narratiu importantíssim que ha ajudat, per exemple, a construir la complexa personalitat dels personatges, a mostrar les seves emocions, o a entendre l’ambient que es crea en cada situació de la pel·lícula. És en aquest sentit que la música esdevé un aspecte indispensable dels films de la marca Pixar.
Els fragments que surten en pantalla mentre sona la banda sonora en qüestió, pertanyen a les pel·lícules següents (per ordre d’aparició): Toy Story, Finding Nemo, Ratatouille, A Bug’s life, Wall-e, Toy Story 2, Cars, Up, The Incredibles, Monsters INC., Cars 2, Toy Story 3, Brave, i Monsters University. I els principals compositors són Randy Newman, Thomas Newman, Michael Giacchino, i Patrick Doyle.
Les seves excel·lents partitures, i la gran interpretació de l’Orquestra Simfònica de Barcelona — amb un tempo molt quadrat i una sensibilitat musical immensa — et transporten a un estat d’encantament tan poderós que aconsegueix posar a flor de pell els sentiments més interiors i les emocions més intenses. Sembla increïble que la música pugui fer tot això. De fet, ja ho diu Magdalena Martínez: “La música és l’art més directe, entra per l’oïda i va al cor”.
No és que vulgui caure en els tòpics, però penso que en aquest cas funcionen millor que qualsevol altra cosa, és per això que n’afegeixo dos més que conclouen l’existència d’una forta relació entre la narració i la música: “la música és el veritable llenguatge universal” (E.T. Hoffmann), i “la música comença on s’acaba el llenguatge” (Carl Maria von Weber). Queda clar doncs que tots dos gèneres, música i narració, s’amalgamen; Pixar ho sap perfectament i també sap com treure’n el màxim profit.
Anna Fonalleras Font
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada