 |
| La taula on sempre seia Francesc Garriga. Ara, personalitzada en memòria seva. |
Va ser dimecres dia 5 de març. Eren les 20.25h i em
disposava a trobar una taula on seure per sentir el seu últim llibre, Swing. Va ser impossible. Mai havia vist
l’Horiginal tan ple, de gom a gom. Ple de poetes que el consideraven el seu
pare literari, i també de gent que senzillament l’admirava. L’espera fins que
va arribar el moment de començar l’acte va ser interminable. Tothom estava
ansiós per escoltar el mestre. Uns minuts més tard, va començar la presentació.
La va fer Ester Andorrà, una de les editores del llibre, que havia preparat un text on parlava
de les vivències que havia tingut amb Garriga.
Aquest no havia de ser el dia en què es presentava el
llibre, però Labreu va decidir avançar-ho en motiu de la seva mort. Tampoc Swing havia estat el títol que havia de
ser. Tot semblava capgirat, però malgrat això, va ser una presentació molt
càlida. Garriga publicava amb Labreu i amb Adia com una mostra d’amor. Labreu
també va voler tenir un gest carinyós cap a ell, i és per això que a partir
d’ara i per sempre més, tots els seus llibres de la col·lecció Alabatre es publicaran amb lletra
“garamond” ja que Garriga odiava totes les altres.
Un cop acabat el torn d’Andorrà, van posar un vídeo –que
tampoc era el que havia de ser-. En aquest hi sortia en Garriga envoltat de
llibres, i explicava que per a ell la poesia era una manera de viure. Va
esmentar que gran part de la seva inspiració li proveïen els arbres, que li
provocaven curiositat. També deia que ell als seus poemes ho diu tot, però no
de manera que es pugui entendre perfectament, ja que és quelcom que surt de
dins seu i no ho vol escampar. “Sóc la suma de tot el que he llegit i del que
he viscut. No sóc res més”, va dir amb la seva veu tan de roca –com diu en un
dels seus poemes- que el caracteritzava. Aquesta frase em va fer recordar uns
versos del seu llibre: “mastego les paraules dels llibres/que tinc a prop.
amics que van i vénen/dels llocs més impensables”. I és que la vida de’n
Garriga no s’hagués pogut entendre sense la poesia.
Un cop finalitzat el vídeo, va arribar el torn dels
rapsodes que volien recordar-lo. Entre ells hi eren Marc Romera, la Clara Mir,
Toni Moreno, Joan Todó, Jaume C Pons Alorda, etc. Sense esperar-ho cada poeta a
la seva intervenció va recordar quelcom que havia viscut amb en Garriga, la
majoria situacions en les quals aquest criticava sense pietat aquell que estigués damunt de l’escenari.
Curiosament, hi va haver una frase a la
qual hi van coincidir gairebé tots: “Quan s’acaba això?” I és que en Garriga no
suportava més de cinc poemes seguits, encara que fossin seus. Tanmateix,
Andorrà va voler deixar clar que “el mestre” hagués estat encantat amb tots els
rapsodes que van voler participar en la seva presentació.
Un artista qualsevol ha de trobar una veu pròpia, i això
Garriga ho va saber fer. Era i és impossible imitar-lo, únic i irrepetible. Per
si algú encara ho dubtava, en aquest acte va quedar clar. Cada poema colpia al
públic i el feia emmudir. Però aquests poemes no només pertanyen a l’últim
poemari, Swing. També es van recitar
versos d’altres llibres com Ragtime
-també publicat amb Labreu-, i l’antologia publicada darrerament Demà no és mai (1959 – 2014). Fins i
tot, al final de l’acte es va arribar a cantar un dels seus poemes, interpretat
per Ivette Nadal.
L’acte es va acabar i la gent va anar marxant, però la
festa continuava. Uns quants poetes es van quedar xerrant i recordant en
Garriga. Aquell dia costava marxar de l’Horiginal. I és que ningú volia acomiadar-se
d’aquell lloc es considera la segona casa del mestre. Tot de poetes amb el seu
llibre sota el braç, recordant-lo i comentant la qualitat dels poemes del seu
llibre. No hi havia tristor, més aviat es palpava l’alegria d’haver-lo conegut
i haver pogut llegir els seus versos. No ho hagués aconseguit qualsevol. I és
que davant d’aquests versos, poca cosa hi queda a dir: desperta!/ s’han acabat
les presses,/ les mans amables, les disfresses càndides./ què més podries
esperar?/ ja tot és veritat./ fins i tot la mentida.
Carlota Fuertes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada