Parlem de cinema?

                                              Monstres d’ahir i d’avui

Avui dia, quan es parla de cinema antic, normalment hi ha el prejudici que avorreix, que les seqüències són lentes i insulses, que el missatge no arriba com ho pot fer ara. Si bé depèn molt del film escollit, hi ha una pel·lícula que rebatrà els arguments d’aquells que tenen fòbia al blanc i negre. Ens referim a Frankenstein de James Whale, la perfecta síntesi d’horror, tendresa i humor en només 71 minuts.

El passat 12 de Març el Museu del Cinema de Girona va donar la possibilitat als assistents de veure la primera versió cinematogràfica de la novel·la de Mary Shelley, estrenada el 1931. Així doncs, se li va rendir un petit homenatge amb un col·loqui al inici i al final de la projecció, recalcant el gran mèrit del seu director, no només per la evident força expressiva de la cinta, sinó també per l’atreviment que suposava una proposta així en l’època. Whale deu aquesta capacitat comunicativa al fet que ajudà molts cineastes del mut a passar al sonor. De fet, la capacitat expressiva de cada pla és tan gran, que no perdria aquesta força encara que hi manqués el so.

Com a primera versió, fou la més fidel a la novel·la. És cert que amb el pas dels anys hi ha hagut altres més comercials o espectacularitzades, però Whale, potser per haver viscut de primera mà el rebuig i la crueltat del poble per la seva homosexualitat, va saber explotar el sentit de la obra molt eficaçment.

En el niu d’una societat americana obnubilada per la idea de progrés infinit, de la ciència com a religió,la por a allò desconegut fa que es tornin bèsties que no miren més enllà de les aparences, que classifiquen aquell que és diferent i el condemnen a la marginalitat. I no és res gaire allunyat dels nostres dies, on ens sentim amb dret de posar cada persona al lloc que creiem que li pertoca només perquè ens és aliè, obligant-lo a odiar-nos o a tenir-nos la mateixa por que nosaltres li tenim a ell. Creem monstres sense que ho siguin. Estigmatitzem el que no sentim com a igual. El mèrit de Whale rau en què va ser qui va humanitzar el monstre i endimoniar l’humà magistralment.

Durant el film, es pot veure clarament com el cervell criminal de Frankenstein no el fa ser un monstre per inèrcia, de manera innata. El mateix humà ambiciós que l’ha creat creient-se un Déu terrenal, li fa adquirir conductes violentes, espantant-lo. Qui pretén educar un nen petit a través de la por i la repressió, només obtindrà la fúria, l’odi i la violència d’aquell que es sent atacat. Potser hauríem de mirar-nos més el melic en comptes de veure monstres on no n’hi ha.

No cal dir doncs, que Frankenstein és una peça imperdible, que no només retracta la societat d’aleshores sinó la nostra. En films com aquest hi ha l’essència del cinema, que mai passa de moda, i que ens treu les vergonyes a passejar. 

Maite Escribano Ramos