dissabte, 27 de juny del 2015

IV Festival Internacional de música a capella: cor Jove del conservatori Isaac Albéniz

 
Seguim amb les actuacions de Girona a capella. L'endemà de Tutti Veus, van tocar a la plaça Independència, amb entrada gratuïta, el cor Jove del conservatori Isaac Albéniz de la Diputació de Girona. Van començar la seva actuació a les 19:00 hores.

Es presenten com un grup d'alumnes de grau professional joves, amb un repertori variat. Pugen a l'escenari amb roba informal, pantalons i samarretes habituals acolorides. Es tracta d'una formació de trenta-nou membres, més el director Pablo Larraz i el pianista.


Comencen amb un cànon d'autor: Give it up and sing a song with me, i ofereixen dues peces de repertori d'Amèrica del Sud. A continuació, canten una cançó de comiat irlandesa i després un espiritual negre The storm is passing over. En aquesta segona, fan sonar els dits, movent-se d'un costat a l'altre, al temps que fan cors amb diferents veus.

Seguint amb un repertori variat, van regalar al públic dues cançons brasileres, imitant sons d'animals, amb diferents cors de veus, uns tenors i els altres aguts.
A la primera cançó, Azulão, les noies interactuen amb els nois del costat esquerre de l'escenari i, superposant-se les veus, els contesten cantant. Fan palmades i es guien al compàs de la música del piano.

Pablo Larraz i la seva coral segueixen presentant-nos el seu repertori, i aquest cop ens transporten a Argentina, oferint-nos dues noves peces. La primera, Para Jacinto Chiclana de Jorge Luis Borges i, la segona, Duerme negrito.
Després, van seguir amb unes cançons més rítmiques. Un tema que es diu Bullerenge, i Canción de San Baltazar. Larraz diu que aquesta última cançó no és massa adient per aquesta època d'estiu, ja que és una cançó de nadal, però que la volen oferir per que els agrada molt.

Per fer la actuació més amena i divertida, el director es dirigeix al públic, demanant que participin cantant dues notes. El públic es mostra animat. El cor Jove del conservatori Isaac Albéniz transmet energia i amb bones vibracions.

Larraz presenta finalment a Joan Sadorní, el pianista, i agraeix especialment la seva col·laboració i la feina que fa amb ells dia a dia. I finalment, ens regalen l'última peça, Brazil.

Després dels aplaudiments finals, el director agraeix al públic la seva participació. El públic aplaudeix amb devoció i demanen una altre cançó. Repeteixen la peça brasilera que han practicat. La formació s'acomiada amb un càlid somriure.



Imatge de http://www.pedresdegirona.cat

Piqueras Mendieta, Laia

divendres, 26 de juny del 2015

Cançons tradicionals i vi entre llibres a Figueres.

Dijous passat es va celebrar a la biblioteca de Figueres l'últim dels actes enmarcats en el projecte vi-blioteques 2015. Aquest es va innaugurar el 9 de juny després d'una conferència de Jordina Escala i va acabar amb el concert de cançons tradicionals i tastet de vi que ara us explicaré. En els dis que va durar, la biblioteca va tenir exposat material relacionat amb el món del vi, la viticultura i l'ennologia procedent del fons de la mateixa biblioteca, de la fundació Eduard Puig Vayreda i de l'Arxiu comarcal de l'Alt Empordà.
Aquest darrer esdeveniment per a tancar el cicle es va dur a terme a la terrassa del segon pis de la biblioteca, a l'aire lliure. La directora, Nativitat Vilanova, va introduir l'esdeveniment i va presentar al músic Carles Belda, acordionista i cantautor encarregat del concert. 
Després va intervenir el representant de les vinyes dels Aspres, que ens feu cinc cèntims de la dimensió cultural del vi, en especial a la nostra comarca, i ens presentà les dues varietats del seu celler que portava per a tastar. Va començar el concert (que va recòrrer una mica tot el procés des que es fa la collita fins que el vi arrba a la boca amb cançons diferents) amb uns versos musicats de Francesc Pujols. Després va cantar uns versos del Rector de Vallfogona sobre el mal de gota, única nota preventiva contra els possibles mals de beure, i seguí per una adaptació de Toti Solé del poema anomenat "Petita Festa" que tracta de beure sense companyia. Cantà també "Pere de la Mel" i una cançó corranda on tot el públic va poder participar, suggerint paraules amb què l'artista improvitzaria uns versos. Es feu una mitja part on s'oferí més vi i alguna cosa per a picar i per finalitzar, Belda va interpretar "Vinyes verdes vora el mar", "L'ampolla de vi" i "el xirment". Com a punt i final i a tall de vis, "La nostra constitució". Fou una vetllada distesa i molt amena per encetar l'estiu d'una manera tradicional i molt alegre, amb música, un vespre fresc, i vi. 


Alexandra Vidal 

Gestió cultural en l'àmbit públic. Quatre ciutats a debat.

Divendres 19 de juny l'associació Empordanesos per la cultura (un col·lectiu heterogeni d'empordanesos vinculats al sector cultural amb voluntat d'activar la reflexió i el debat entorn de la Cultura en el sentit més ampli, tal com ells mateixos es descriuen a la seva pàgina de Facebook) va organitzar a la sala La Cate de Figueres una taula rodona on es va exposar el model de gestió cultural de Figueres, Girona, Olot i Banyoles.  Els encarregats d'aquestes exposicions van ser Ricard Sargatal, director gerent de l'Institut de Cultura d'Olot,  Pep Torner, cap del servei de cultura de Figueres, Mireia Llorens, cap del servei de cultura de Banyoles i Narcís Casassa, cap de l'àrea de cultura de Girona.
La periodista i escriptora Cristina Masanés fou l'encarregada de moderar l'acte, que va començar amb una mica de retard degut a uns problemes tècnics amb el material informàtic.
El primer a disposar dels quinze minuts aproximats d'exposició fou Ricard Sargatal. El model de gestió cultural olotí s'organitza emprant l'institut de cultura, un organisme autònom creat per l'ajuntament per a delegar-hi les activitats i la gestió de la política cultural de la ciutat.  Segons diu Sargatal, així s'estalvia burocràcia.  Aquest institut neix d'un pla de cultura acordat prèviament.  És un projecte de ciutat impulsat des de l'ajuntament i que compta amb la participació ciutadana on es va concretar el pla d'acció municipal que defineix les ambicions i objectius culturals de la ciutat.  Es posen en comú les ambicions culturals de polítics i ciutadans  i en surten els fonaments d'aquest pla cultural, on la natura hi te un paper fonamental (la situació de la ciutat permet gaudir del parc natural de la Garrotxa, les zones volcàniques o la Fageda). Els partits polítics no discuteixen el pla (que es pot sotmetre a revisions, però no a canvis radicals) sinó que decideixen en quin punt hi posaran l'accent: el regidor i l'equip de govern prioritzen un projecte a un altre i els tècnics encarregats el duen a terme. Quan es fan els pressupostos el regidor de cultura és l'encarregat de lluitar perquè es dediqui a la seva àrea un mínim del 10% i que la retallada sigui proporcional a totes les àrees, que no tota es faci a cultura. Es treballa molt la comunicació (fulletons, xarxes socials, publicació de la revista mensual "el plafó"...), Tal com va dir Sargatal, a Olot creuen que la cultura és una part important del municipi que ha de planificar-se i treballar-se seriosament amb professionalitat; cal dedicar-hi recursos.

Després va parlar la representant de Banyoles, Mireia Llorens. Va dir que el pla de cultura que ells segueixen és força més anàrquic: l'àrea de cultura es crea el 1994 i s'impulsa el 2004 amb la creació de ¡àrea de serveis i regidoria de cultura. A falta d'un pla més definit, destaca la proximitat i cooperació amb les diferents entitats del municipi. Aquest treball conjunts ajuda a organitzar la programació i aprofitar els equipaments de què disposen. Es fomenta molt la educació artística amb escoles i companyies teatrals (n'hi ha més de deu d'amaters en funcionament) i de música.  Els festivals i d'altres festes populars s'inclouen a l'activitat del servei de cultura, que depèn de l'ajuntament, cosa que fa millor la comunicació entre els dos organismes però que fa el servei de cultura depenent de l'interventor, del secretari i d'altres apartats de l'estructura política, a part de la gestió directa s'externalitzen serveis (ja que disposen de pocs recursos humans) com ara les tasques de tramoya i il·luminació del teatre, que s'encarreguen a empreses especialitazades: es tracta d' evitar al màxim la privatització de la cultura mentre s'assegura que les funcions determinants les realitzin professionals .

EL cas de Girona és un exemple d'aposta per la cultura : aquesta educa, genera ocupació i constitueix un motor econòmic de la ciutat.  Així, el mateix alcalde Carles Puigdemont assumeix la regidoria de cultura (tal com ens va exposar als assistents al cercle de conferències "Pensar la Cultura" que es va dur a terme entre febrer i març a la facultat en el marc de l'assignatura "Transformacions del món global" impartida per Lluís Costa) . No es parla d'emplaçaments culturals, sinó d'àmbits: àmbit escènic, musical, audiovisual, lletres i patrimoni. El 2010 s'aprova l'estratègia d'enfoc cultural en una junta de govern i no mitjançant un pla de cultura (cosa que Casasses considera un error) i encara que això es revisi amb el canvi de govern, hi ha parts de l'acord anterior que es mantenen i encara s'hi treballa. No hi ha un servei administratiu centralitzat, la gestió es fa en cada àmbit i d'acord a les seves necessitats . L feina dels responsables de gestió és fer avançar la maquinària cultural i encaixar les prioritats polítiques amb els projectes tècnics. Es tracta d'un model de gestió cultural directa on ajuntament i cultura van a una, encara que els equipaments es gestionen de tres maneres diferents: el museu d'història segueix el pla de gestió directa però les fundacions casa Masó i museu del cinema fundació Tomàs Mallol es gestionen de manera que hi siguin compatibles però comptant el fons privat i el museu jueu el gestiona el patronat del call (per no perdre recursos provinents del món jueu). Tots són compatibles amb la gestió directa que fa l'ajuntament de la ciutat, que treballa per impulsar la "marca Girona", amb tendència a la creació i fidelització d'un públic amb qui s'interacciona de manera molt directa (enquestes via e-mail, targeta de la biblioteca que permet compres amb descomptes...)


Tots aquestes ajuntaments disposen d'un percentatge superior al 10% pel que fa al pressupost destinat a cultura, mentre que a Figueres, ciutat on va néixer el pintor Salvador Dalí i que compta amb el teatre museu amb la seva obra, a part de ser una ciutat d'arrels històriques (el castell de Sant Ferran, el més gran d'Europa, la història de la guerra civil...) i per la seva situació és propera a les ruïnes d'Empúries  i a d'altres emplaçaments de valor cultural...destina a cultura un pressupost de la meitat. La intervenció de Pep Torner es resumeix en dades directes que posen de relleu la mala gestió que fa l'ajuntament (que gestiona l'àmbit del Servei de cultura de manera directa) del seu pressupost per tal d'impulsar la cultura empordanesa, la falta de recursos humans (que fan que, per exemple, la biblioteca faci un horari massa reduït,  comptant que a la ciutat hi vivim molts universitaris) i l'agraïment a tots aquells que, tot i les condicions adverses, fan possible el moviment cultural a la nostra ciutat.  Després la moderadora feu un resum conclusiu de la jornada i es passà al torn de preguntes, la majoria de les quals es dirigien al representant figuerenc a tall de solidaritzar-se en la seva indignació, proposar millores, establir comparatives (amb els altres municipis representats o amb temps pretèrits de la capital de l'Alt Empordà)  i expressar les seves inquietuds.

Alexandra Vidal Carberol

dijous, 25 de juny del 2015

Una estona amb Luis Goytisolo

Una estona amb Luis Goytisolo

Situem-nos. Primera xerrada del segon dia del Festival MOT 2015, en aquest cas a Girona. Auditori de la biblioteca, recentment inaugurada, Carles Rahola de la ciutat. Disset d'abril. Sis de la tarda. Bé, sis i alguns minuts de la tarda. Acompanyat de la comissària del festival, Luis Goytisolo es disposava a comentar el que en definitiva era una de les essències del MOT 2015, la naturalesa de la novel·la i la relació amb la ciutat. Gran escriptor, novel·lista i assagista planteja la ciutat com a material literari, és a dir, com a un protagonista més del relat. Amb una veu un punt escardada i seguint més o menys l'esquema que s'havia preparat, Goytisolo va argumentar el paper clau de la novel·la i el canvi disruptiu que va suposar la seva aparició com a tal. Guanyador del Premio Nacional de las Letras Españolas l'any 2013 i autor d'Antagonía (1973-1981) una grandiosa trilogia teatral, així com Cosas que pasan (2009) un llibret on es despulla i redacta una profunda auto-reflexió sobre la seva literatura.

Imaginem-nos ara l'esquema preparat per a la ocasió del conferenciant. El títol podria ser 'història de la novel·la' i els apartats 'inicis', 'segle XIX', 'segle XX' i 'actualitat'. Va iniciar el parlament amb el Renaixement. És a partir d'aquesta època que existeix la novel·la i, un element primordial, òbviament, n'és la impremta. És el moment, diu Goytisolo, en què les persones es perdien escoltant en veu alta els escrits i que era l'hora de llegir els exemplars per aconseguir una bona comprensió. Els Lazarillo, Cid, Celestina i companyia però, no dedicaven ni un minut a parlar sobre la ciutat on ocorrien els fets. El primer polsim de fer de la ciutat una protagonista més va ser El Quijote amb Barcelona, la única ciutat que apareix a la novel·la.

Dos cents anys més tard, arribats al segle XIX, és moment de canvis importants. La prosa supera la poesia. Els escriptors, com ara Goethe, Balzac o Flaubert, veien que la prosa els permetia molta més flexibilitat i un ventall de recursos més elevat. La novel·la ja dominava el món literari. Era el moment també d'expansió de les ciutats, les ciutats creixien, les ciutats esdevenen claus en l'obra i els autors en parlen. El propi Balzac era també un urbanista per exemple. En el terreny espanyol, només La Regenta de Clarín oferia una visió de la ciutat des del clergat. Un segle fluix segons Goytisolo.

Fa cent anys, és a dir, el segle XX, la novel·la era ja invasiva. Sobretot la primera meitat de segle amb l'erupció de la novel·la nord-americana, artistes com John Dos Passos amb American Tranfer (1925) on narra la vida del metro de NY o bé personatges com Scott o Fischer. Joyce evidentment va ser el més comentat. Bioquímic, amb la bohèmia característica i l'anàlisi de les persones. ''Un texto para ser leído en voz baja'' així era la novel·la del vint, comentava el conferenciant. Hi havia la necessitat d'absorbir i d'assumir el text.

Abans d'acabar la conferència amb el segle vint-i-u, la sala va adquirir uns instants de tendresa. Goytisolo parlava de la seva obra literària. La comissària, que no ho he dit però tots sabem que era la Mita Casacuberta, atenta, gairebé com si hagués de prendre apunts, escoltava com l'escriptor basc parlava de la seva mare. No la va conèixer i no en té cap record. En moltes obres però, hi surt. Julia era el seu nom, el mateix que moltes de les protagonistes. Un altre element clau és el camp. Luis Goytisolo contextualitza molta obres en el seu únic record infantil, el camp. Aprofitant l'avinentesa i l'embranzida de la seva vida personal va comentar que de ben petit la seva passió era escriure. S'ho passava bé i li era un entreteniment. Era una manera també de tirar endavant, d'espavilar-se i superar les adversitats com la mort de la seva mare.

Un cop deixades les interioritats a banda i abans d'arribar al torn de preguntes, era el moment del segle XXI. Molt lligada a l'arquitectura, als gratacels i a les grans dimensions, així veia la novel·la. Una novel·la de fet, que apunta al canvi social d'una magnitud extraordinària. La gent no viatja novel·les, la gent viatja pel selfie i perquè tothom sàpiga que ha fet el viatge. També s'ha de dir però, que els llibres de l'actual segle, diu l'assagista, traslladen el lector cap al subconscient i el més enllà. Com si el món del dia a dia no fos prou rellevant per satisfer les necessitats escriptores i lectores.

Finalment, del torn de preguntes m'agradaria destacar-ne una en concret. Ho resumeixo. Ha d'adaptar-se i evolucionar l'autor en funció de com ho fa el públic lector? Hem d'escriure llibres per nens que de petits no tiraven pedres sinó que jugaven a la Playstation? Goytisolo, ben seriós i directe contestava. Va anar així. ''No, nosaltres hem d'escriure sobre el que ens agrada''. ''Alguna pregunta més?'' es va sentir de fons. No fins aquí era tot. Gràcies Luis.


Ignasi Quintana


El Mot gironí de dijous

El MOT gironí de dijous

Julià de Jòdar, Melania G. Mazzucco, Josep M. Fonalleras i Javier Pérez Andújar van ser els protagonistes de l'inici del Festival MOT de Girona. El dijous 16 d'abril van oferir dues conferències en forma de 'Converses' sobre temes d'allò més interessants. De Jòdar i Pérez Andújar van abordar Els darreres de la ciutat i Mazzucco i Fonalleras La gran bellesa: Roma respectivament. L'auditori de la biblioteca Carles Rahola presentava un aspecte molt acollidor i familiar i l'ambient, sobretot durant la primera xerrada, no va poder ser més distès.

Posem la mirada en de Jòdar i Pérez Andújar. Escriptors de renom i barcelonins (de província i comarca) de naixement van començar forts. El títol no els agradava. Per ells, St. Adrià del Besós i Badalona no eren el darrera de res i de ningú. Per ells eren les seves ciutats i escrivien sobre elles. De seguida van manifestar l'avorriment de les seves ànimes i, que per això, la comissària, la Mita Casacuberta, havia d'assistir en qualitat de 'mediadora' en la conversa per tal de donar una mica més de amenitat i dinamisme. L'aire que es respirava era molt divertit i rialler farcit d'anècdotes. Un cop la comissària va poder explicar la vida i la trajectòria de cadascun dels autors, l'acte en si va començar. Tot i estar separats per 23 anys, ambdós coincidien en moltes de les explicacions.

El riu Besós. De Jordà el veia perillós i sense cap mena de seguretat. Andújar però, ja l'havia freqüentat amb la canalització feta i murs de cinc metres que s'havien de saltar. En comú tenien la ignorància de les institucions. Residus tòxics i escombraries feien del riu la claveguera de la ciutat. Tot i això, per als nens significava, explica Andújar, un sentiment primari i mitològic i allò més humà que tenien. El que si que defensaven els dos protagonistes era pertànyer en el mateix territori. El paisatge, el col·legi, la gent, l'ambient, el riu... se sentien d'allà mateix, l'únic que canviava era el nom. Relacionat amb el riu i les deixalles arribem al quid de la qüestió: St. Adrià i el Poble Nou en general encara mostren les cicatrius del que la ciutat de Barcelona ha abocat tan políticament, com socialment com humanament. Ha trinxat els grans masos i els horts per convertir-ho en zona industrialitzada, en aquella zona lletja que sempre queda al darrera de BCN, que és l'oci dolent i fàcil. Ha travessat el Besós fins l'actual barri de St. Roc. Barcelona ha tolerat aquest fet, ja que Barcelona no sap digerir el seus mals de panxa, comentava de Jordà. .

Tant Jordà com Andújar, però, sobretot el segon, van explicitar que tenen una voluntat de recuperar la memòria de la infantesa. Comprendre per què sóc així a partir dels materials que m'han format. ''Per què m'emocionava al mirar les tele-sèries fa vint o trenta anys?'' es preguntava Andújar. Moralistes i doctrinaires, saber què passava al carrer i el seu perquè. Aflora molt en les seves obres la distopia real. La realitat d'avui en dia no és una imatge idealitzada, però és la nostra realitat. Els personatges de les obres apareixen caminant, buscant i investigant, però no poden intervenir en la realitat. Ni valents ni audaços, no poden canviar el món, simplement l'assumeixen.

Un altre tema rellevant de la xerrada és la llengua en què escriuen ambdós artistes. L'idioma. Si bé quan eren petits els protagonistes tant si eren castellans com catalans vivien en perfecte harmonia, cadascun va optar per camins diferents. Sense preguntar-se, però, què eren, si catalans o castellans senzillament vivien. Julià de Jòdar ha escrit sempre en català. És el que havia viscut sempre a casa i és l'idioma amb el qual va començar a llegir. Comenta que va aconseguir llegir Atlàntida gràcies a un antiga xicota que la tenia mig oblidada a l'habitació del seu avi. Andújar en canvi, ha escrit en castellà per comoditat i per mandra i vaguesa a aprendre coses noves. Va argumentar que els dos tiraven més cap als seus referents de la literatura. Andújar a Lazarillo i de Jordà a Espriu. I que segurament el primer té una sensibilitat més proletària i el segon més de caire burgès. Va voler remarcar molt que no escrivien en un to i registre elevat per 'maquillar' l'idioma o amb la intenció fins i tot d'arreglar-lo. Per molt que es parli d'una ciutat com Sant Adrià, el llenguatge pot ser el que es triï, també l'usat en El Quijote per exemple. ''No escrivim en dialectalismes'' els dos protagonistes explicaven, ja en el torn de preguntes, i molt relacionat amb això, que la dignitat dels personatges era lingüística, que els personatges, ja majoria femenins, narraven històries sovint que lligaven poc amb la realitat de l'època. Van reivindicar un cop més l'ús d'un gran llenguatge i vocabulari.

Finalment, van parlar sobre la dificultat d'una ciutat com Barcelona on hi trobem un context molt complex ple de moments tancats i individuals que no creen cap tradició. ''Un ciutat on la cultura industrial ha fulminat la cultura tradicional, del camp'' expressava de Jordà.

Pocs minuts més tard començava La gran bellesa: Roma. La comissària iniciava el discurs. Aquest cop, el títol de la xerrada si que agradava. En honor al film italià estrenat fa relativament poc La grande belezza, encaixava molt bé perquè els ponents parlessin de les 'Romes' respectives. Un dia perfecto (2005) de Mazzucco i Climent (2013) de l'autor català aborden respectivament Roma. La primera novel·la són 24h en la vida d'una ciutat, Roma, a través de les veus d'una dotzena de persones. L'obra de Fonalleras en canvi, Roma és la ciutat clau de les tres que freqüenta el protagonista. És la ciutat on realment es troba a si mateix. Són dues visions en dues novel·les per aconseguir la nostra pròpia imatge.

Aquesta vegada el discurs no va començar tan com un conversa entre els ponents sinó que més aviat va ser una exposició d'ambdós pensaments. L'encarregat de trencar el gel va ser Fonalleras. En qualitat d'únic escriptor convidat que no viu en la ciutat on trasllada l'acció de la seva novel·la planteja una Roma protagonista però més semblant a nosaltres. Era el moment de la nostàlgia. Fonalleras va recordar la primera vegada a Roma. Amb el seu pare que era guia turístic, el primer tast d'alcohol, el primer i ansiós capuccino. Anys més tard, gràcies als viatges fets amb els amics i fent el turista et penses que ja coneixes la ciutat, coneixes els carrers, els bars i les dreceres. Cada viatge suposava alguna cosa nova i sabia que percebre la ciutat com a turista era molt diferent que com a habitant. Fonalleras va recordar la gran quantitat de coses que han format Roma. Passolini, la tradició artística, la mateixa Grande bellezza, la història del darrera etc. amb tots aquests elements s'ha creat un a mena de Mite entorn la ciutat.

Mazzucco va anar més enllà. En italià i amb traducció simultània explica la seva història de la ciutat. Romana de tot la vida, per ella vivia sense classe, ja que el seu pare era escriptor. El seu avi va exiliar-se als Estats Units per buscar fortuna i una vida millor, anys més tard, però, va tornar més pobre i malalt. Quan era jove va tenir la necessitat d'explicar la vida del seu avi. Un cop va fer-ho va adonar-se que era el moment d'explicar la seva ciutat. Una Roma que el 2001 començava una etapa de maltractament de la ciutat segons Mazzucco. N'explica que El Vaticà és el cor d'una Roma concèntrica. El motiu perquè la ciutat hagi esdevingut tant important i no sigués una preciosa munió de ruïnes. Parla de Roma com a ciutat molt dividida. La seva expansió 'com una gota d'aigua' del centre ha provocat que a dia d'avui només 13.000 persones visquin al centre. ''És un lloc pels rics de debò'' comentava Mazzucco. Si abans era un lloc lleig, poca afable, poc pràctic i molt incòmode, ara és seu del poder. Aquest centre, que és la ciutat en sí més representativa de Roma no és conegut per a tothom. És una opció, comenta l'escriptora, de visitar el Coliseu Romà o les ruïnes mateixes. ''La ciutat no ens pertany, no la coneixem''. És per això que narra escenes quotidianes al bus del centre de la ciutat, perquè tenia la necessitat d'explicar-ho, de comentar-ho i de remarcar-ho.

Roma doncs, com a Ciutat eterna que és, no posa fàcil la construcció d'una novel·la contemporània.
Veiem en els dos protagonistes el que comentava prèviament Fonalleras, la diferència entre un ser turista de Roma o ser-ne un habitant.

El MOT de dijous va significar l'inici de l'etapa gironina del festival, va obrir el camí. Un dijous reivindicatiu i escrupolós amb la realitat que viuen a avui en dia aquestes dues ciutats. Des de les cicatrius del creixement de Barcelona que encara resten a St. Adrià o Badalona fins a Roma, una ciutat dividida i poc identificable amb els seus ciutadans. Una reivindicació que es palpa en la literatura d'aquests autors.

Ignasi Quintana  

Primer xerrada Festival MOT 2015

DE PAGESOS A TRAFICANTS

Era la primera 'Conversa' pròpiament dita, Ciutats al límit: Bogotà i Medellín. El festival MOT començava de debò, un cop acabada les presentació de la seva comissària Mita Casacuberta. Dijous 9 d'abril, a les vuit del vespre, era l'hora prevista. La teoria deia que Laura Restepo conversaria amb el fotògraf Kim Manresa, la pràctica, però, va ser una urgència bucal del fotògraf, la qual va obligar que fos la Mita qui acompanyés a Restepo en el seu discurs. Nascuda a Bogotà l'any 1950, periodista i escriptora llatinoamericana amb un gran renom, reviu la fosca i tràgica història del seu país Colòmbia, del qual ha hagut d'exiliar. A partir de la seva última novel·la Delirio (2004) explica les seves vivències i els seus pensaments.

Restepo és una dona molt compromesa tant en la política com en l'escriptura. Té el compromís, diu ella, d'escriure allò que la gent viu i allò que la gent veu. Produeix una literatura sobre la condició humana, i en Delirio més que mai, ja que els personatges de la novel·la viuen l'amenaça de mort dia sí dia també. Són ciutats universals, és a dir, són històries que poden tenir lloc en altres ciutats, no només en pobles colombians. D'una banda, Colòmbia és un país violent i que mata la gent i que els fan fora, és per això, que els colombians fan una literatura molt encarada a l'exili. D'altra banda, però, és un país preciós ple de racons espectaculars. Bogotà és una ciutat feta per la violència la qual ha patit una gran transformació. Rodejada de muntanyes, element buscat per Restepo en les novel·les, on l'exili és considerat un gueto. És un país amb una novel·la que mostra molta implicació literària i demostra estar d'actualitat. És una ciutat on és molt difícil arribar al seu cor, els immigrants no hi tenen accés, i aquests, fan de la perifèria les seves ciutats. Són gent recent arribada o bé persones que fa temps que hi viuen.

La mort. La mort és clau a Colòmbia. No hi ha pràcticament ningú que no li hagin assassinat o hagi mort algun familiar en alguna disputa. Els habitants viuen i dormen amb la mort i els morts, i això els ha marcat molt. Molt lligat amb la mort apareix un greu problema: el narcotràfic. Els diners són un tema tabú en la societat, ja que és gràcies a les drogues que es generen les grans fortunes. És per les drogues doncs, que s'ha produït l'augment exponencial dels morts. És, diu Restepo, un capitalisme salvatge. ''¿En qué momento se jodió Medellín?'' es preguntava. El canvi d'una societat rural i pagesa que passa a viure autèntiques pel·lícules de sang i fetge en el seus carrers.

Per la joventut la mort és una falca d'identitat, una manera de viure. No els cap, o els és molt difícil, una altra Colòmbia que no sigui aquesta. A Medellín, fins i tot es crea una escola en contra de la civilització. És més transcendent la mort que no pas la vida. Aquest fet genera una ansietat per viure i fa de la vida una pura supervivència. Un element que va frenar aquestes ganes de matar va ser l'art, ha frenat més ben dit. El cinema i la cultura s'han convertit en l'embrió per a renéixer i reinventar-se. A través d'ells, com ha fet Laura Restepo, es pot reflexionar i donar a conèixer més la realitat per tal reflexionar-hi i concebre canvis.
Ella es defineix com una política d'esquerres que ha adquirit rebel·lió i que vol donar veu als debilitats, en definitiva, als refugiats. Tot i que no li agraden gaire els partits polítics, ha estat molts anys en l'oposició ja que creu que és de les poques maneres de combatre els problemes com ara la droga i els beneficis que genera.

Així doncs, Restepo vol sensibilitzar de com viu la societat colombiana. Una societat plena de càrtels, trames, secrets, guerres, enganys i morts. Una societat de la qual la gent n'ha de fugir perquè els és molt difícil de viure-hi. Sense anar més lluny, la protagonista va haver de fer-ho a Mèxic. Una societat on la mort és una marca d'identitat i que sovint passa per sobre de la vida, la qual s'ha convertit en una lluita per la supervivència. El narcotràfic n'ha sigut la principal causa, convertint la població en guerrers i augmentant molt fortament la diferència entre rics i pobres. En la seva novel·la Delirio, el personatge principal, que també es diu Delirio, viu gran part d'aquestes dificultats i perillositats de Colòmbia.




Ignasi Quintana  

Introducció del Festival MOT 2015

FESTIVAL MOT

Tot estava apunt. Cadires, fulletons, càmera, il·luminació, servei de bar, nervis, protagonistes, públic, ganes de començar i un llarg etcètera. La Carbonera d'Olot presentava un aspecte esplèndid, i és que sota l'atenta mirada de la comissària del festival, la Mita Casacuberta, tot havia estat pensat i repensat al més mínim detall.
Encetava el MOT ella mateixa. Abans però, els inevitables parlaments protocol·laris, aquest cop breus, per part de les institucions. Ajuntament, Diputació i Generalitat van elogiar el festival, van desitjar-li un futur molt pròsper i van aprofitar per remarcar la importància d'una cultura que cada vegada s'està deixant més de banda. Minuts més tard va ser la Mita qui va explicar el que en el fons era el seu projecte. Amb tot l'escenari per ella va donar les gràcies a aquells que han fet possible la reedició del festival i a tots els presents a la sala per acompanyar-la en aquell nou camí que s'iniciava. Un cop acabat el discurs més 'mediàtic', va anar per feina. Començava el MOT 2015.

Amb l'èxit de l'edició de l'any anterior sobre les ciutat imaginàries i la literatura fantàstica a la butxaca, el MOT d'enguany volia escriure ciutats i viatjar novel·les. Aquests conceptes genialment creats per la comissària defineixen molt bé quina va ser l'essència del MOT 2015. El nom propi de l'obertura d'aquell conjunt d'actes culturals, i una mica l'alma mater del festival, va ser el d'Italo Calvino. Qui no ha llegit Ciutats invisibles es preguntava, la gran obra de l'escriptor italià nascut a Cuba. Com els parallamps de les taulades, les aspes de les banderes i les mateixes reixes de les finestres eren protagonistes de la ciutat i, per tant, de la novel·la. I és a partir d'aquí que neix el festival. ''Què serien les ciutats sense els escriptors que en parlen i hi traslladen les seves novel·les?'' referenciava la comissària. Autors i ciutats coincidien amb l'ascensió del gènere novel·lístic com a model referent, fet que el MOT va voler destacar. La novel·la ha creat les ciutats, els ha donat forma i les ha caracteritzat. En definitiva, la novel·la és ciutat.
A més a més, Casacuberta va qualificar de clau la presència d'una novel·la sobre una ciutat. Balzac i la seva París, el Londres de Lanchester, la Roma de Mazzuco o bé Nootboom i Berlín en són exemples. Exemples que els lectors tenen la necessitat de fer-los seus, de sentir-se protagonistes de les novel·les que han llegit i que han tingut lloc pels indrets de la ciutat. Una ciutat amb novel·la diu molt de la ciutat i de la seva societat, comentava la comissària. Gairebé no ets ciutat sense una novel·la que hi tingui lloc.

Acabada la part més amena, tocava enllestir el que tot interessat en el MOT sabia però que calia comentar. Un festival dividit en dos 'caps de setmana llargs'. El primer va tenir lloc a Olot, a la Sala Carbonera del Teatre Municipal, concretament del 9 a l'11 d'abril. A Girona, el segon, del 16 al 19, també d'abril, en aquest cas a l'auditori de la recent inaugurada Biblioteca Carles Rahola. Quina seria la metodologia? Doncs al més pur estil banc Sabadell. D'hora i mitja cada tema, majoritàriament amb les anomenades 'Converses' entre dos autors de renom, els quals hagin escrit novel·les que tenen lloc a la ciutat o bé coneguin molt a l'autor o al ciutat. També però amb alguna conferència d'un sol protagonista. Sempre, això si, controlats per un 'moderador', la mateixa Mita Casacuberta.

Així doncs, la comissària del Festival MOT, clarivident i entenedora, i sobretot riallera, va filar un discurs, que llegit en alguns instants (fet del qual ja es va excusar) ja que no es volia deixar de comentar res, va atraure al públic. Jo encara diria més, un discurs que va atrapar o captivar el públic. La idea no podia ser ni més clara ni més bona i més ben explicat tampoc. A l'inici durant els parlaments, algú va comentar que les novel·les d'aquests autors t'endinsaven tant en les ciutats, en els carrers i en l'aire que s'hi respira que gairebé podrien substituir les tan estimades guies turístiques. El festival sabia que viatjant les novel·les els lectors poden conèixer els racons de món, tots ells en la vida a la ciutat, que mai no haurien pogut imaginar-se, ja que són les ciutats la més sincera essència d'aquestes novel·les.

Ignasi Quintana Comas






dimecres, 24 de juny del 2015

IV Festival Internacional de música a capella: Tutti Veus

 
Que Girona està de moda ho diuen les diverses publicacions que aquest any 2015 l'han escollit com a ciutat que es convida a descobrir-la.
Girona, Temps de Flors, és el gran esdeveniment de la ciutat; els carrers s'omplen d'una enorme multiculturalitat, guiats tots per un mapa de flors que envaeixen els carrers i els patis de la ciutat. Però les demostracions culturals són contínues en el calendari de la ciutat. I no és casualitat que sigui al maig, quan floreixen la majoria de plantes, que a Girona se celebri el que ara és un gran festival internacional, que atrau gent de tot arreu.

A la plaça Independència, a l'Auditori de Girona i la Casa de Cultura, del 9 al 17 de maig, es celebra la quarta edició del festival internacional Girona a capella, coincidint amb l'exposició Girona Temps de Flors.

Girona a cappella s’ha convertit en un festival de referència en el Sud d’Europa en el seu gènere. Aquest festival té com a singularitat que els cantants actuen sense instruments, expressant-se només amb la veu. Aquest Festival és l’únic del gènere a l’Estat Espanyol.

En aquesta quarta edició, el Festival aposta per concerts de formacions de primer nivell com els alemanys SLIXS que, també oferiran un taller de veu i percussió corporal. També hi seran els francesos Opus Jam i els catalans The Hanfris Quartet, una de les millors formacions europees del gènere Barbershop. Tornen a Girona després de l’èxit de l’any passat. També cal destacar l’espectacle dels In Crescendo que, a partir del seu èxit televisiu a Oh happy day, passegen arreu el seu divers repertori. Podrem gaudir també de les virtuoses veus dels Seiottavi, The Gourmets Vocal Quartet, The Anchovettes, Cor de la UdG, Cor Jove del Conservatori Isaac Albéniz, B Vocal, Gospelians de Girona i Cor Gospel Girona.
Aquest any acudeixen formacions procedents d’Alemanya, Itàlia o França.
Es tracta d’una proposta cultural de primer ordre que, també serveix com a aparador per a nous talents del gènere i per a formacions gironines.

Una d’aquestes formacions és Tutti Veus. Van presentar Taverna de cançons, un recull de cançons catalanes amb identitat i missatge.
Són un grup format per 34 cantants, la directora i el pianista. Són de Cassà de la Selva. Aquest any han actuat i l’any passat també ho van fer. Es tracta d’un grup molt alegre, dinàmic i divertit. S’acompanyen amb un tambor de mà i animen constantment al públic per a què els acompanyin amb palmades. Es guien per tocs de peu, palmades. Fan cors entre ells. Tenen una vestimenta molt curiosa, de tipus tradicional. L’ambientació i l’attrezzo ens remeten directament al món de la cançó de la taverna tradicional. Interpreten algunes cançons molt conegudes pel gran públic: Corren del grup Gossos, L’estaca de Lluís Llach.
Mentre canten creen una mena d’escenografia escenificant un bar. Fan veure que juguen a cartes mentre canten els solos. Canten Posa’m un got de vi i et cantaré una cançó i Lola la tavernera de Port Bo & Nina.
Creen un espectacle molt fresc i engrescador. Van finalitzar la seva actuació a la Plaça de la Independència amb la cançó La flama, Obrint Pas i Que tinguem sort de Lluís Llach.

Girona a cappella ha esdevingut un Festival imprescindible pels amants de la bona música i per les formacions del gènere que, ja tenen a Girona parada obligatòria. Amb l'organització de l'Ajuntament de Girona, i DDM visual, i moltes altres entitats que col·laboren i el patrocinen, aquest festival ha fet que Girona se situï com a ciutat referent pel què fa a ciutats organitzadores d’esdeveniments culturals importants. Com a xifra a tenir en compte: L’any passat, més de 10.000 persones van poder gaudir de les diverses actuacions del Girona A Cappella Festival.


                                                                                      Piqueras Mendieta, Laia

diumenge, 21 de juny del 2015

Francesc Trabal (Mireia Reynal)

Francesc Trabal


Hi ha qui diu que es troba a mig camí entre el contista Pere Calders i el seu successor més irònic, Quim Monzó. I és que si hem de retre homenatge al seu estil novel·lístic, seria un error no incloure’l en el cercle d’autors catalans més proclius a l’humor en el sentit més ampli de la paraula.

Estem parlant de Francesc Trabal, un sabadellenc que tot i que actualment és una figura immerescudament desconeguda pel gran públic, va deixar una herència certament important en el camp de la literatura catalana.

L’autor va néixer el 5 de maig de 1899 a la ciutat de Sabadell. Va ser contista, periodista i novel·lista. Ja des de ben jove va participar de manera molt activa a la seva ciutat.  Va treballar al Diari de Sabadell, on va esdevenir conegut per a firmar com a “Senyor Banyeta”. També va col·laborar en altres diaris com ara La Veu de Catalunya, El Mirador i La Publicitat La seva empremta, però, va molt més enllà. Juntament amb Joan Oliver i Sallarès i Armand Oviols va fundar La Colla de Sabadell, una agrupació de gent jove –amb una important presència d’intel·lectuals– molt implicada en  impulsar el nivell de vida cultural a la població actuant com a revulsiu. Prova d’aquest tarannà són algunes de les activitats que van caracteritzar el grup aquells anys: originals acampades on duien a terme activitats extravagants amb la visita d’alguns escriptors o bé accions humorístiques de caire dadaista o, simplement, transgressores. Pel que fa al seu Sabadell natal, també hi va fundar l’editorial La Mirada.

Durant la Guerra Civil va participar en la creació de l’Agrupació d’Escriptors Catalans (l’inicial Grup de Novel·listes) i va ser secretari de la Institució de les Lletres Catalanes. Quan finalitza la Guerra, s’exilia a Xile, on crea l’institut Xileno-Catalán de Cultura i emprèn diverses activitats editorials.

Pel que fa a la seva escriptura destaca pel seu caràcter innovador. Les seva obra novel·lística és breu però trencadora: L’any que ve (1925), L'home que es va perdre (1929), Judita (1930), Quo vadis, Sànchez? (1931), Era una dona com les altres (1932), Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon (1933), Vals (1935),  Temperatura (1947) i Els contracops de l'enyorança (2011).

A tall d’exemple, a continuació veiem un fragment de l’Home que es va Perdre, una història d’un personatge que va perdent coses de forma progressiva fins que s’acaba perdent a ell mateix:

S’havia perdut! ¿On era? ¿Per quan? ¿D’on venia? ¿On anava? D’aleshores ençà, Lluís Frederic Picàbia, l’home que es va perdre, ha voltat mil pobles i ha travessat encara dotzenes de vegades les mars i les muntanyes. I tots segurament l’hem trobat una hora o altra. ¿No recordeu, potser en aquella excursió a la Costa Blava, un home sol, espellifat, que travessà la platja i que miràreu amb mals ulls, tement-lo?


Mireia Reynal

dissabte, 20 de juny del 2015

crònica lectura Quadern d'Aram (Mireia Reynal)

Lectura de Quadern d'Aram


El passat 13 de maig, després de la tercera de les conferències dutes a terme pel famós llibreter de la 22, Guillem Terribas –en el marc de les lliçons de la Càtedra Maria Àngels Anglada a la facultat de lletres de la Udg–, es va dur a terme una segona activitat que va cloure una jornada marcada per un entorn amb una decoració floral especial.

Així doncs, aprofitant l’ambient incomparable en què es trobava el claustre de la Facultat de Lletres en motiu de la seixantena edició del ja consolidat festival Temps de Flors, l’espai va convertir-se durant una hora i mitja en l’escenari de la lectura pública d’una de les poques obres que ha tractat un dels episodis més cruents de la història de començaments del segle XX: Quadern d’Aram.  I és que l’autora, Maria Àngels Anglada, va escriure aquesta història amb una intencionada voluntat de denúncia dels crims contra la humanitat que es van cometre i que, potser en comparació amb d’altres tragèdies, van quedat injustificadament relegades a l’oblit.

La història, un periple on els protagonistes Marik i Aram –dos fugitius de la massacre turca– recorren gran part del Mediterrani, des d’Armènia fins a Marsella, és contada a través d’innombrables simbologies i referències literàries a grans obres de la literatura clàssica com ara la Ilíada i l’Odissea d’Homer, la bíblia o el sempre present Dante Alghieri.

La lectura, doncs, es va iniciar a les 12 del matí al mateix claustre de la facultat. Els primers fragments van córrer a càrrec d’alguns professors, així com també d’una de les veus més evocadores del record de l’autora, la de la seva mateixa germana, Enriqueta Anglada. La van seguir alguns dels alumnes de tercer curs del Grau de Comunicació Cultural, fent també la seva humil contribució a l’acte.


Probablement, el format de l’obra, tan proper al dietari, la seva voluntat de preservar la memòria juntament amb el to intimista, poètic i senzill són els que millor caracteritzen el relat escollit. 


Vull escriure, per començar algunes coses de la vida de Vahé, el meu estimat, inoblidable marit. Vahé era un poeta enamorat d'Armènia i em va transmetre la seva passió. Molts poemes seus, els conec de cor: me'ls dic a mi mateixa, quan no puc dormir, de nit. El pare de Vahé era metge; per sort seva, ell i la seva dona ja s'havien mort de malaltia, abans de la catàstrofe.

-Sempre agrairé al pare -repetia el meu home- que m'enviés a Venècia, a estudiar amb els Pares Mekhitaristes, a l'illa de San Lazzaro.

Perquè els monjos de Sant Mekhitar, armenis, són els que han guardat el tresor de la nostra cultura. Després acabà els seus estudis a la Universitat de Gant. Sovint penso que si Vahé no hagués tornat mai, s'hauria salvat de la mort. Però estimava massa Armènia per resignar-se a viure exiliat del nostre país. Aram sempre em diu que d'una manera o altra, ell es devia unir als rebels de Musa Gagh per morir lluitant. Però jo no n'estic gens segura i tinc pressentiments molt foscos sobre la seva mort. (fragment extret de l'obra)

Mireia Reynal
Vinñarock  Dia 3 Dissabte 2 de Maig                                                      Guillem Peitx i Costa

Començava l’últim dia de festival. Aquella sensació d’haver pausat les nostres vides i la nostre rutina per fer una aturada en forma de festival s’esvairia entrada la matinada, però de moment encara teníem ganes de veure que fins on érem capaços d’aguantar. No ens vam apropar al recinte fins ben entrat el fetsival ja que grups com Juanxo Skalari i habeas Corpus ens els tornarem a trobar aquest estiu per les fetes majors del maresme així que vam aprofitar per acabar de descansar i començar l’últim dia com deu mana. Així ho vam fer ja que  l’espectacle començava quan tocava La raiz, grup revelació el 2013 i un dels conjunts que més  m’interessava veure. Amb cançons com Al lado de los rebelde i amb la col·laboració de Toni el sucio de Los Chicos del Maiz, van batre tots els records d’assistència en aquesta entrega del festival. Nosaltres, estavem a primera fila i no érem capaços de veure el final. El grup compost per tretze,i que disposa de tres veus , ens van regalar un directe fascinant carregat de ritme tot i que ballar no podiem ja que estàvem tant apretats que avegades ni ens tocaven els peus a terra. Tot i no ser uns apassionats del gènere, acabat el concert de La Raiz, vam fer via cap al escenari redbull a veure una mica de heavy metal. Warcry un dels grups més antic del rock espanyol exhibia el virtuosisme dels seus guitarristes en forma d’arpegis efectivament distorsionats. Ens ho vam mirar des de fora ja que no teníem una melena que sacsejar com els apassionats de primera línea. Seguíem amb un dels clàssics del festival, Barricada presentava el seu nou CD Balas blancas inspirat en històries de la guerra civil. El cantant El Drogas, nom molt curiós, no s’amaga de la seva edat i surt al escenari a cantar amb un bastó, tot i que quan comença l’espectacle no l’utilitza pas per caminar.
Cansats ja de tant de rock vam decidir variar i anar a veure el que era el primer concert de funk possiblement en tota la història d’aquest festival. O’funkillo és un grup únic que adapta els ritmes del funk però  donant-los un toc andalús que s’acosta al flamenc. Per sort el recinte no estava gaire atapeït i vam poder ballar sense topar amb altre gent.
Acabat O’funkillo arribava el torn d’un convidat molt especial,  arribaven des de França i l’estiu passat ja vn arrasar al festival de reagge de Benicasim, el Rototom. Eren ni més ni menys que Dub Incorporation el grup més de moda de reagge a Europa. Convienen dos vocalistes molt diferents, el principal és d’origen marroquí i utilitza un estil similar a la música tradicional del seu país, és capaç d’enregistrar un gran ventall de tonalitats fent gala d’un domini i una verdatilitat al cantar que està a l’abast de molt pocs. La veu que l’acompanya és un jove senagalés que és dedica a fer-li unes segones veus molt greus. Un gran espectacle tot i que el concert s’ens va fer curt, segurament per què ens vam quedar amb ganes de seguir escoltant aquell recital.
I com no podia ser d’una altre manera el grup tancava amb l’actuació de El Ultimo que cierre , acostumats a tancar els festivals amb un punk hardcore perfecte per anar a dormir abatuts del tot.