Una estona amb Luis Goytisolo

Una estona amb Luis Goytisolo

Situem-nos. Primera xerrada del segon dia del Festival MOT 2015, en aquest cas a Girona. Auditori de la biblioteca, recentment inaugurada, Carles Rahola de la ciutat. Disset d'abril. Sis de la tarda. Bé, sis i alguns minuts de la tarda. Acompanyat de la comissària del festival, Luis Goytisolo es disposava a comentar el que en definitiva era una de les essències del MOT 2015, la naturalesa de la novel·la i la relació amb la ciutat. Gran escriptor, novel·lista i assagista planteja la ciutat com a material literari, és a dir, com a un protagonista més del relat. Amb una veu un punt escardada i seguint més o menys l'esquema que s'havia preparat, Goytisolo va argumentar el paper clau de la novel·la i el canvi disruptiu que va suposar la seva aparició com a tal. Guanyador del Premio Nacional de las Letras Españolas l'any 2013 i autor d'Antagonía (1973-1981) una grandiosa trilogia teatral, així com Cosas que pasan (2009) un llibret on es despulla i redacta una profunda auto-reflexió sobre la seva literatura.

Imaginem-nos ara l'esquema preparat per a la ocasió del conferenciant. El títol podria ser 'història de la novel·la' i els apartats 'inicis', 'segle XIX', 'segle XX' i 'actualitat'. Va iniciar el parlament amb el Renaixement. És a partir d'aquesta època que existeix la novel·la i, un element primordial, òbviament, n'és la impremta. És el moment, diu Goytisolo, en què les persones es perdien escoltant en veu alta els escrits i que era l'hora de llegir els exemplars per aconseguir una bona comprensió. Els Lazarillo, Cid, Celestina i companyia però, no dedicaven ni un minut a parlar sobre la ciutat on ocorrien els fets. El primer polsim de fer de la ciutat una protagonista més va ser El Quijote amb Barcelona, la única ciutat que apareix a la novel·la.

Dos cents anys més tard, arribats al segle XIX, és moment de canvis importants. La prosa supera la poesia. Els escriptors, com ara Goethe, Balzac o Flaubert, veien que la prosa els permetia molta més flexibilitat i un ventall de recursos més elevat. La novel·la ja dominava el món literari. Era el moment també d'expansió de les ciutats, les ciutats creixien, les ciutats esdevenen claus en l'obra i els autors en parlen. El propi Balzac era també un urbanista per exemple. En el terreny espanyol, només La Regenta de Clarín oferia una visió de la ciutat des del clergat. Un segle fluix segons Goytisolo.

Fa cent anys, és a dir, el segle XX, la novel·la era ja invasiva. Sobretot la primera meitat de segle amb l'erupció de la novel·la nord-americana, artistes com John Dos Passos amb American Tranfer (1925) on narra la vida del metro de NY o bé personatges com Scott o Fischer. Joyce evidentment va ser el més comentat. Bioquímic, amb la bohèmia característica i l'anàlisi de les persones. ''Un texto para ser leído en voz baja'' així era la novel·la del vint, comentava el conferenciant. Hi havia la necessitat d'absorbir i d'assumir el text.

Abans d'acabar la conferència amb el segle vint-i-u, la sala va adquirir uns instants de tendresa. Goytisolo parlava de la seva obra literària. La comissària, que no ho he dit però tots sabem que era la Mita Casacuberta, atenta, gairebé com si hagués de prendre apunts, escoltava com l'escriptor basc parlava de la seva mare. No la va conèixer i no en té cap record. En moltes obres però, hi surt. Julia era el seu nom, el mateix que moltes de les protagonistes. Un altre element clau és el camp. Luis Goytisolo contextualitza molta obres en el seu únic record infantil, el camp. Aprofitant l'avinentesa i l'embranzida de la seva vida personal va comentar que de ben petit la seva passió era escriure. S'ho passava bé i li era un entreteniment. Era una manera també de tirar endavant, d'espavilar-se i superar les adversitats com la mort de la seva mare.

Un cop deixades les interioritats a banda i abans d'arribar al torn de preguntes, era el moment del segle XXI. Molt lligada a l'arquitectura, als gratacels i a les grans dimensions, així veia la novel·la. Una novel·la de fet, que apunta al canvi social d'una magnitud extraordinària. La gent no viatja novel·les, la gent viatja pel selfie i perquè tothom sàpiga que ha fet el viatge. També s'ha de dir però, que els llibres de l'actual segle, diu l'assagista, traslladen el lector cap al subconscient i el més enllà. Com si el món del dia a dia no fos prou rellevant per satisfer les necessitats escriptores i lectores.

Finalment, del torn de preguntes m'agradaria destacar-ne una en concret. Ho resumeixo. Ha d'adaptar-se i evolucionar l'autor en funció de com ho fa el públic lector? Hem d'escriure llibres per nens que de petits no tiraven pedres sinó que jugaven a la Playstation? Goytisolo, ben seriós i directe contestava. Va anar així. ''No, nosaltres hem d'escriure sobre el que ens agrada''. ''Alguna pregunta més?'' es va sentir de fons. No fins aquí era tot. Gràcies Luis.

Ignasi Quintana