dijous, 25 de juny de 2015

El Mot gironí de dijous

El MOT gironí de dijous

Julià de Jòdar, Melania G. Mazzucco, Josep M. Fonalleras i Javier Pérez Andújar van ser els protagonistes de l'inici del Festival MOT de Girona. El dijous 16 d'abril van oferir dues conferències en forma de 'Converses' sobre temes d'allò més interessants. De Jòdar i Pérez Andújar van abordar Els darreres de la ciutat i Mazzucco i Fonalleras La gran bellesa: Roma respectivament. L'auditori de la biblioteca Carles Rahola presentava un aspecte molt acollidor i familiar i l'ambient, sobretot durant la primera xerrada, no va poder ser més distès.

Posem la mirada en de Jòdar i Pérez Andújar. Escriptors de renom i barcelonins (de província i comarca) de naixement van començar forts. El títol no els agradava. Per ells, St. Adrià del Besós i Badalona no eren el darrera de res i de ningú. Per ells eren les seves ciutats i escrivien sobre elles. De seguida van manifestar l'avorriment de les seves ànimes i, que per això, la comissària, la Mita Casacuberta, havia d'assistir en qualitat de 'mediadora' en la conversa per tal de donar una mica més de amenitat i dinamisme. L'aire que es respirava era molt divertit i rialler farcit d'anècdotes. Un cop la comissària va poder explicar la vida i la trajectòria de cadascun dels autors, l'acte en si va començar. Tot i estar separats per 23 anys, ambdós coincidien en moltes de les explicacions.

El riu Besós. De Jordà el veia perillós i sense cap mena de seguretat. Andújar però, ja l'havia freqüentat amb la canalització feta i murs de cinc metres que s'havien de saltar. En comú tenien la ignorància de les institucions. Residus tòxics i escombraries feien del riu la claveguera de la ciutat. Tot i això, per als nens significava, explica Andújar, un sentiment primari i mitològic i allò més humà que tenien. El que si que defensaven els dos protagonistes era pertànyer en el mateix territori. El paisatge, el col·legi, la gent, l'ambient, el riu... se sentien d'allà mateix, l'únic que canviava era el nom. Relacionat amb el riu i les deixalles arribem al quid de la qüestió: St. Adrià i el Poble Nou en general encara mostren les cicatrius del que la ciutat de Barcelona ha abocat tan políticament, com socialment com humanament. Ha trinxat els grans masos i els horts per convertir-ho en zona industrialitzada, en aquella zona lletja que sempre queda al darrera de BCN, que és l'oci dolent i fàcil. Ha travessat el Besós fins l'actual barri de St. Roc. Barcelona ha tolerat aquest fet, ja que Barcelona no sap digerir el seus mals de panxa, comentava de Jordà. .

Tant Jordà com Andújar, però, sobretot el segon, van explicitar que tenen una voluntat de recuperar la memòria de la infantesa. Comprendre per què sóc així a partir dels materials que m'han format. ''Per què m'emocionava al mirar les tele-sèries fa vint o trenta anys?'' es preguntava Andújar. Moralistes i doctrinaires, saber què passava al carrer i el seu perquè. Aflora molt en les seves obres la distopia real. La realitat d'avui en dia no és una imatge idealitzada, però és la nostra realitat. Els personatges de les obres apareixen caminant, buscant i investigant, però no poden intervenir en la realitat. Ni valents ni audaços, no poden canviar el món, simplement l'assumeixen.

Un altre tema rellevant de la xerrada és la llengua en què escriuen ambdós artistes. L'idioma. Si bé quan eren petits els protagonistes tant si eren castellans com catalans vivien en perfecte harmonia, cadascun va optar per camins diferents. Sense preguntar-se, però, què eren, si catalans o castellans senzillament vivien. Julià de Jòdar ha escrit sempre en català. És el que havia viscut sempre a casa i és l'idioma amb el qual va començar a llegir. Comenta que va aconseguir llegir Atlàntida gràcies a un antiga xicota que la tenia mig oblidada a l'habitació del seu avi. Andújar en canvi, ha escrit en castellà per comoditat i per mandra i vaguesa a aprendre coses noves. Va argumentar que els dos tiraven més cap als seus referents de la literatura. Andújar a Lazarillo i de Jordà a Espriu. I que segurament el primer té una sensibilitat més proletària i el segon més de caire burgès. Va voler remarcar molt que no escrivien en un to i registre elevat per 'maquillar' l'idioma o amb la intenció fins i tot d'arreglar-lo. Per molt que es parli d'una ciutat com Sant Adrià, el llenguatge pot ser el que es triï, també l'usat en El Quijote per exemple. ''No escrivim en dialectalismes'' els dos protagonistes explicaven, ja en el torn de preguntes, i molt relacionat amb això, que la dignitat dels personatges era lingüística, que els personatges, ja majoria femenins, narraven històries sovint que lligaven poc amb la realitat de l'època. Van reivindicar un cop més l'ús d'un gran llenguatge i vocabulari.

Finalment, van parlar sobre la dificultat d'una ciutat com Barcelona on hi trobem un context molt complex ple de moments tancats i individuals que no creen cap tradició. ''Un ciutat on la cultura industrial ha fulminat la cultura tradicional, del camp'' expressava de Jordà.

Pocs minuts més tard començava La gran bellesa: Roma. La comissària iniciava el discurs. Aquest cop, el títol de la xerrada si que agradava. En honor al film italià estrenat fa relativament poc La grande belezza, encaixava molt bé perquè els ponents parlessin de les 'Romes' respectives. Un dia perfecto (2005) de Mazzucco i Climent (2013) de l'autor català aborden respectivament Roma. La primera novel·la són 24h en la vida d'una ciutat, Roma, a través de les veus d'una dotzena de persones. L'obra de Fonalleras en canvi, Roma és la ciutat clau de les tres que freqüenta el protagonista. És la ciutat on realment es troba a si mateix. Són dues visions en dues novel·les per aconseguir la nostra pròpia imatge.

Aquesta vegada el discurs no va començar tan com un conversa entre els ponents sinó que més aviat va ser una exposició d'ambdós pensaments. L'encarregat de trencar el gel va ser Fonalleras. En qualitat d'únic escriptor convidat que no viu en la ciutat on trasllada l'acció de la seva novel·la planteja una Roma protagonista però més semblant a nosaltres. Era el moment de la nostàlgia. Fonalleras va recordar la primera vegada a Roma. Amb el seu pare que era guia turístic, el primer tast d'alcohol, el primer i ansiós capuccino. Anys més tard, gràcies als viatges fets amb els amics i fent el turista et penses que ja coneixes la ciutat, coneixes els carrers, els bars i les dreceres. Cada viatge suposava alguna cosa nova i sabia que percebre la ciutat com a turista era molt diferent que com a habitant. Fonalleras va recordar la gran quantitat de coses que han format Roma. Passolini, la tradició artística, la mateixa Grande bellezza, la història del darrera etc. amb tots aquests elements s'ha creat un a mena de Mite entorn la ciutat.

Mazzucco va anar més enllà. En italià i amb traducció simultània explica la seva història de la ciutat. Romana de tot la vida, per ella vivia sense classe, ja que el seu pare era escriptor. El seu avi va exiliar-se als Estats Units per buscar fortuna i una vida millor, anys més tard, però, va tornar més pobre i malalt. Quan era jove va tenir la necessitat d'explicar la vida del seu avi. Un cop va fer-ho va adonar-se que era el moment d'explicar la seva ciutat. Una Roma que el 2001 començava una etapa de maltractament de la ciutat segons Mazzucco. N'explica que El Vaticà és el cor d'una Roma concèntrica. El motiu perquè la ciutat hagi esdevingut tant important i no sigués una preciosa munió de ruïnes. Parla de Roma com a ciutat molt dividida. La seva expansió 'com una gota d'aigua' del centre ha provocat que a dia d'avui només 13.000 persones visquin al centre. ''És un lloc pels rics de debò'' comentava Mazzucco. Si abans era un lloc lleig, poca afable, poc pràctic i molt incòmode, ara és seu del poder. Aquest centre, que és la ciutat en sí més representativa de Roma no és conegut per a tothom. És una opció, comenta l'escriptora, de visitar el Coliseu Romà o les ruïnes mateixes. ''La ciutat no ens pertany, no la coneixem''. És per això que narra escenes quotidianes al bus del centre de la ciutat, perquè tenia la necessitat d'explicar-ho, de comentar-ho i de remarcar-ho.

Roma doncs, com a Ciutat eterna que és, no posa fàcil la construcció d'una novel·la contemporània.
Veiem en els dos protagonistes el que comentava prèviament Fonalleras, la diferència entre un ser turista de Roma o ser-ne un habitant.

El MOT de dijous va significar l'inici de l'etapa gironina del festival, va obrir el camí. Un dijous reivindicatiu i escrupolós amb la realitat que viuen a avui en dia aquestes dues ciutats. Des de les cicatrius del creixement de Barcelona que encara resten a St. Adrià o Badalona fins a Roma, una ciutat dividida i poc identificable amb els seus ciutadans. Una reivindicació que es palpa en la literatura d'aquests autors.

Ignasi Quintana  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada