diumenge, 7 de juny de 2015

Serpico

Frank Serpico va néixer a Brooklyn, Nova York, el 14 d'abril de 1936. El fill petit de Vincenzo i Maria Giovanna Serpico, immigrants italians procedents de Marigliano, a la província de Nàpols. Als 17 anys es va allistar a l'Exèrcit dels Estats Units i entre 1954 i 1956 va estar destinat a una base nord-americana a Corea del Sud. Després de llicenciar-se a les forces armades va exercir, durant un breu període de temps, com a detectiu privat, compaginat-ho amb la seva formació universitària. Però el somni de la seva vida era fer que la gent respectés la llei. L'onze de setembre de 1959 va jurar el càrrec i va ingressar a la New York Police Department (NYPD): va començar a la Comissaria del Districte 81, allunyat del carrer. Va ser comissionat a la Bureau of Criminal Identification (Oficina d'Identificació Criminal), on realitzava treballs d'identificació i arxiu d'empremtes dactilars. Però aixo no feia per ell. Amb el temps aconseguiria treballar al carrer, com a detectiu, vestit de paisà: fet que ho canviaria tot.


Serpico (1973), de Sidney Lumet, está basada en la biografia de Frank Serpico, escrita per l'autor i periodista del New York Times, Peter Maas. El film s'inicia amb una prolepsis, la qual ens dóna fe que el “final” és inevitable. Ens situem a finals dels anys seixanta i principis dels setanta, a Nova York: una vegada més, la ciutat nord-americana esdevé un personatge més del film de Lumet. Frank Serpico -brillantment interpretat per Al Pacino- era feliç el dia de la seva graduació com a policia: havia complert el seu somni. Amb el temps, no obstant, descobriria que la corrupció era una pràctica natural i rutinària dins del seu idealitzat cos policial. Tan natural i tan rutinària que Serpico, d'aparença “hippy” i persona íntegra de principis incorruptibles, seria vist com el “rar”, com una “rata” en un sistema adulterat que resultava inalterable. Serpico, com Galileu fa uns segles, lluitaria contra la norma, contra un sistema establert, manifestant els seus ideals i essent acusat pels mateixos.


L'any 1967, Serpico va presentar evidència creïble d'una sistemàtica i generalitzada corrupció policial. No va passar res, fins que va conèixer un altre oficial de policia, anomenat David Durk, qui el va ajudar. El 25 d'abril de 1970, el New York Times dedicaria la seva pàgina central a la corrupció a la NYPD i, a causa de la gran pressió mediàtica, l'alcalde de la ciutat, John V. Lindsay, es va veure obligat a impulsar una investigació a totes les comissaries. D'aquesta se'n derivà un procés denominat Comissió d'Investigació de la Presumpta Corrupció Policial, coneguda com a Comissió Knapp -pel jutge impulsor del cas, Whitman Knapp-, en el qual Serpico va declarar de forma oberta, recolzat pel seu company David Durk. El 15 d'agost de 1972 la Comissió va fer públic un informe preliminar, donant a conèixer el document final el 27 de desembre del mateix any. La conclusió final era clara: en el Departament de Policia de Nova York existia una corrupció molt estesa. Serpico no va saber, mai, mirar cap a un altre lloc: tot això no només canviaria el cos policial, sinó també la vida del delator, del “rata”.

Uns valors i uns principis vistos com una traïció. Però com ens recorda Frank Serpico“The fight for justice against corruption is never easy. It never has been and never will be. It exacts a toll on our self, our families, our friends, and specially our children. In the end, I believe, as in my case the price we pay is well worth holding on to our dignity”. I Sidney Lumet fa una pel·lícula de denúncia i memoria, el retrat d'una epoca i l'exaltació mesurada d'un “personatge peculiar”. El “final”, inevitable, considert pel propi Frank Serpico com un “final estil Hollywood”, no podia ser menys: el final, d'un heroi.




Joel Vila Truyol




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada