"Hi ha persones que poden parlar del que vulguin"
Guillem
Terribas a la Sala de Graus de la Udg
Escriptors,
poetes, periodistes, cinèfils i gent del món de la cultura en general... han
estat molts dels personatges que certament han topat i intercanviat paraules i
experiències amb ell. Avui, aquestes vivències, ens les explica a nosaltres.
Ens
trobem en el marc de les lliçons de la càtedra de patrimoni literari Maria
Àngels Anglada, a la Sala de Graus de la facultat de lletres. Molts dels
assistents som estudiants de tercer de Comunicació Cultural. Enguany, i per homenatjar
els anys que porta el convidat exercint en aquesta esfera cultural –recentment
ha anunciat la seva jubilació– s’ha
decidit escollir-lo a ell, “l’històric llibreter de la famosa llibreria 22”. Així doncs, durant els dies 11, 12 i 13 de
maig, ha comparegut diàriament a l’edifici de les Àligues per dur a terme les
lliçons “Activisme Cultural”, “Crear i fer viure la llibreria 22”, “Cinema,
teatre i literatura” i presentar-nos el seu llibre Demà serà un altre dia, unes pàgines plenes de vivències.
Durant
la darrera jornada, Terribas, ha posat especial èmfasi en les experiències
viscudes distingint-les en aquests tres darrers àmbits: el cinema, el teatre i
la literatura. D’aquesta manera, doncs, comença parlant de tot allò i de tots
aquells amb qui ha coincidit a través de la via literària. Potser perquè
professionalment li és més proper.
Guillem
Terribas comença recordant l’Assemblea
democràtica d’artistes, un grup de Garriguella del qual va formar part i
que va acabar constituint a Girona una agrupació d’intel·lectuals que lluitaven
per les llibertats socials i nacionals. També evoca l’època en què era un dels
integrants de La Tribu, creada als
anys 60. Recorda els sopars on es desfogaven ideològicament, les trobades a
Font Sabeu i el viatge sorpresa que van fer a Benidorm durant els anys 40.
Recorda
amb una nostàlgia especial els cafès que feia amb el senyor Modest Prats
després de missa. Primer era cosa d’ells dos, després la gent es va anar
engrescant i aquells cafès es van convertir en un ritual compartit. Sempre amb
nous tertulians, entre els quals van passar Sergi López, Mònica Terribas o
Narcís Comadira. Fins i tot, un comentari fruit d’aquestes quedades els va
acabar portant a Roma. La discussió per sortir de dubtes sobre si era el local St Ostachhio o La Tazza de Oro on servien el millor cafè només es va haver de
comprovar in sittu. A partir d’aquell dia, la sortida es va anar repetint
anualment.
En
Guillem no oblida tampoc les experiències que va viure lligades a la llibreria.
Recorda el premi Just Casero, i com ell mateix va haver de contactar amb Jaime
Jil de Biedma perquè vingués a presentar el premi de novel·la curta. Recorda el
comentari que li va fer: “Soy incapaç de hablar en público si antes no me he
bevido dos gintonics”. I com ell mateix va acompanyar-lo a Cal Coix a beure. Van
parlar des de La cartuja de parma
fins a Isabel Presley. El gironí en recorda amb una intensitat espcial unes
paraules concretes: “Hi ha gent que quan arriba a una certa edat sap tantes
coses que pot parlar del que vulgui.” I ens diu que ho ha pogut comprovar amb
certs personatges.
Recorda
El Pescadillos, El Gato Peres, i altres convidats com Rosa Vergés, Teresa
Gimpere, Empar Moliner, Gerard Quintana... amb qui van tenir la sort de comptar
perquè els presentessin l’esmentat premi a la mateixa Llibreria 22.
Recorda
el dia en què Juan Luis Panero, per qui sentia una gran admiració, va posar el
peu a la llibreria i com li va retreure l’absència d’obres de Vinyoli (El
llibreter feia tan sols una setmana que havia desmuntat un aparador dedicat a
ell.) Va acabar entaulant-hi una gran
amistat.
Pel
que fa al teatre s’atura per parlar-nos de la seva experiència amb els
pastorets de Salt. Allà hi va conèixer Josep M. Domènech i Pilar Prats. Recorda
com Xicu Masó volia crear un grup de teatre estable i com finalment es va
constituir un taller de teatre, El
talleret (apropiant-se el nom que irònicament feien servir a l’inici fent
broma per la poca quantitat d’integrants.)
Per
acabar, el convidat ens parla del cinema i de la relació que ha tingut amb la
ciutat. Comença evocant els records que té de jove. Recorda com feien innombrables
“virgueries” per veure depèn de quines pel·lícules. Fins i tot es desplaçaven a
Perpinyà ja que aquí l’oferta era molt limitada. Recorda l’Imma Merino i
l’Àngel Quintana, i els viatges que feien al festival de Cannes. No oblida
tampoc la primera setmana de la Crítica que es va celebrar a Girona l’any 1990 amb
la col·laboració de Jaume Figueras. L’èxit de la jornada va donar corda per
ampliar-ho a més edicions.
Terribas
durant aquests anys ha presentat nombrosos actes, ja siguin conferències,
premis, presentacions de pel·lícules... Fins i tot, i com a tall d’anècdota
divertida, es va atrevir a inaugurar la Sala X, on van projectar La garganta profunda, premiada amb “La
mejor sonrisa vertical”.
El
que més el commou però, són els records que giren entorn de la gent que va
tenir la oportunitat de conèixer i les experiències viscudes al cinema
Truffaut. Les reunions al Bistrot i al Boira, així com la tria del nom del
cinema (es plantejaven “Godard”, finalment però, es van decantar per Francis
Truffaut). Ens fa partícips del que ha suposat per a ell: El Truffaut ha estat
el seu somni des de petit. Han estat 24 anys amb gent de diferents edats i molt
diferent però amb moltes ganes de treballar. Ha estat una experiència estimulant
en quant a gent interessant.
D’aquesta
etapa cinematogràfica recorda especialment el que va dir d’Isabelle Iper durant
la presentació del film “El pianista” quan li va demanar per “la pel·lícula de
la seva vida”. Ella li va respondre amb aquestes paraules: “Hi ha una
pel·lícula per a cada moment, no una pel·lícula per a tota la vida”. Em
pregunto si potser aquest parer no seria extrapolable a tots els àmbits de la
cultura. I és que no és veritat que cada episodi de la nostra vida necessita un
llibre, una imatge o una banda sonora particular?
Mireia Reynal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada