dissabte, 20 de juny de 2015

Crònica xerrada Guillem Terribas (Mireia Reynal)

"Hi ha persones que poden parlar del que vulguin"


Guillem Terribas a la Sala de Graus de la Udg

Guillem Terribas ha tingut la oportunitat de conèixer molta gent, això és innegable. De fet, - i els que vam tenir la sort d’escoltar-lo en directe podem afirmar-ho amb certesa- només ens va caldre fixar-nos en els noms dels protagonistes que, un darrere l’altre, anaven acompanyant i ajudant a construir el relat de cadascuna de les seves històries i anècdotes vitals.

Escriptors, poetes, periodistes, cinèfils i gent del món de la cultura en general... han estat molts dels personatges que certament han topat i intercanviat paraules i experiències amb ell. Avui, aquestes vivències, ens les explica a nosaltres.

Ens trobem en el marc de les lliçons de la càtedra de patrimoni literari Maria Àngels Anglada, a la Sala de Graus de la facultat de lletres. Molts dels assistents som estudiants de tercer de Comunicació Cultural. Enguany, i per homenatjar els anys que porta el convidat exercint en aquesta esfera cultural –recentment ha anunciat la seva jubilació–  s’ha decidit escollir-lo a ell, “l’històric llibreter de la famosa llibreria 22”.  Així doncs, durant els dies 11, 12 i 13 de maig, ha comparegut diàriament a l’edifici de les Àligues per dur a terme les lliçons “Activisme Cultural”, “Crear i fer viure la llibreria 22”, “Cinema, teatre i literatura” i presentar-nos el seu llibre Demà serà un altre dia, unes pàgines plenes de vivències.

Durant la darrera jornada, Terribas, ha posat especial èmfasi en les experiències viscudes distingint-les en aquests tres darrers àmbits: el cinema, el teatre i la literatura. D’aquesta manera, doncs, comença parlant de tot allò i de tots aquells amb qui ha coincidit a través de la via literària. Potser perquè professionalment li és més proper. 

Guillem Terribas comença recordant l’Assemblea democràtica d’artistes, un grup de Garriguella del qual va formar part i que va acabar constituint a Girona una agrupació d’intel·lectuals que lluitaven per les llibertats socials i nacionals. També evoca l’època en què era un dels integrants de La Tribu, creada als anys 60. Recorda els sopars on es desfogaven ideològicament, les trobades a Font Sabeu i el viatge sorpresa que van fer a Benidorm durant els anys 40.

Recorda amb una nostàlgia especial els cafès que feia amb el senyor Modest Prats després de missa. Primer era cosa d’ells dos, després la gent es va anar engrescant i aquells cafès es van convertir en un ritual compartit. Sempre amb nous tertulians, entre els quals van passar Sergi López, Mònica Terribas o Narcís Comadira. Fins i tot, un comentari fruit d’aquestes quedades els va acabar portant a Roma. La discussió per sortir de dubtes sobre si era el local St Ostachhio o La Tazza de Oro on servien el millor cafè només es va haver de comprovar in sittu. A partir d’aquell dia, la sortida es va anar repetint anualment.

En Guillem no oblida tampoc les experiències que va viure lligades a la llibreria. Recorda el premi Just Casero, i com ell mateix va haver de contactar amb Jaime Jil de Biedma perquè vingués a presentar el premi de novel·la curta. Recorda el comentari que li va fer: “Soy incapaç de hablar en público si antes no me he bevido dos gintonics”. I com ell mateix va acompanyar-lo a Cal Coix a beure. Van parlar des de La cartuja de parma fins a Isabel Presley. El gironí en recorda amb una intensitat espcial unes paraules concretes: “Hi ha gent que quan arriba a una certa edat sap tantes coses que pot parlar del que vulgui.” I ens diu que ho ha pogut comprovar amb certs personatges.

Recorda El Pescadillos, El Gato Peres, i altres convidats com Rosa Vergés, Teresa Gimpere, Empar Moliner, Gerard Quintana... amb qui van tenir la sort de comptar perquè els presentessin l’esmentat premi a la mateixa Llibreria 22.
Recorda el dia en què Juan Luis Panero, per qui sentia una gran admiració, va posar el peu a la llibreria i com li va retreure l’absència d’obres de Vinyoli (El llibreter feia tan sols una setmana que havia desmuntat un aparador dedicat a ell.)  Va acabar entaulant-hi una gran amistat.

Pel que fa al teatre s’atura per parlar-nos de la seva experiència amb els pastorets de Salt. Allà hi va conèixer Josep M. Domènech i Pilar Prats. Recorda com Xicu Masó volia crear un grup de teatre estable i com finalment es va constituir un taller de teatre, El talleret (apropiant-se el nom que irònicament feien servir a l’inici fent broma per la poca quantitat d’integrants.)

Per acabar, el convidat ens parla del cinema i de la relació que ha tingut amb la ciutat. Comença evocant els records que té de jove. Recorda com feien innombrables “virgueries” per veure depèn de quines pel·lícules. Fins i tot es desplaçaven a Perpinyà ja que aquí l’oferta era molt limitada. Recorda l’Imma Merino i l’Àngel Quintana, i els viatges que feien al festival de Cannes. No oblida tampoc la primera setmana de la Crítica que es va celebrar a Girona l’any 1990 amb la col·laboració de Jaume Figueras. L’èxit de la jornada va donar corda per ampliar-ho a més edicions.

Terribas durant aquests anys ha presentat nombrosos actes, ja siguin conferències, premis, presentacions de pel·lícules... Fins i tot, i com a tall d’anècdota divertida, es va atrevir a inaugurar la Sala X, on van projectar La garganta profunda, premiada amb “La mejor sonrisa vertical”.

El que més el commou però, són els records que giren entorn de la gent que va tenir la oportunitat de conèixer i les experiències viscudes al cinema Truffaut. Les reunions al Bistrot i al Boira, així com la tria del nom del cinema (es plantejaven “Godard”, finalment però, es van decantar per Francis Truffaut). Ens fa partícips del que ha suposat per a ell: El Truffaut ha estat el seu somni des de petit. Han estat 24 anys amb gent de diferents edats i molt diferent però amb moltes ganes de treballar. Ha estat una experiència estimulant en quant a gent interessant.

D’aquesta etapa cinematogràfica recorda especialment el que va dir d’Isabelle Iper durant la presentació del film “El pianista” quan li va demanar per “la pel·lícula de la seva vida”. Ella li va respondre amb aquestes paraules: “Hi ha una pel·lícula per a cada moment, no una pel·lícula per a tota la vida”. Em pregunto si potser aquest parer no seria extrapolable a tots els àmbits de la cultura. I és que no és veritat que cada episodi de la nostra vida necessita un llibre, una imatge o una banda sonora particular?


Mireia Reynal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada