crònica lectura Quadern d'Aram (Mireia Reynal)

Lectura de Quadern d'Aram

El passat 13 de maig, després de la tercera de les conferències dutes a terme pel famós llibreter de la 22, Guillem Terribas –en el marc de les lliçons de la Càtedra Maria Àngels Anglada a la facultat de lletres de la Udg–, es va dur a terme una segona activitat que va cloure una jornada marcada per un entorn amb una decoració floral especial.

Així doncs, aprofitant l’ambient incomparable en què es trobava el claustre de la Facultat de Lletres en motiu de la seixantena edició del ja consolidat festival Temps de Flors, l’espai va convertir-se durant una hora i mitja en l’escenari de la lectura pública d’una de les poques obres que ha tractat un dels episodis més cruents de la història de començaments del segle XX: Quadern d’Aram.  I és que l’autora, Maria Àngels Anglada, va escriure aquesta història amb una intencionada voluntat de denúncia dels crims contra la humanitat que es van cometre i que, potser en comparació amb d’altres tragèdies, van quedat injustificadament relegades a l’oblit.

La història, un periple on els protagonistes Marik i Aram –dos fugitius de la massacre turca– recorren gran part del Mediterrani, des d’Armènia fins a Marsella, és contada a través d’innombrables simbologies i referències literàries a grans obres de la literatura clàssica com ara la Ilíada i l’Odissea d’Homer, la bíblia o el sempre present Dante Alghieri.

La lectura, doncs, es va iniciar a les 12 del matí al mateix claustre de la facultat. Els primers fragments van córrer a càrrec d’alguns professors, així com també d’una de les veus més evocadores del record de l’autora, la de la seva mateixa germana, Enriqueta Anglada. La van seguir alguns dels alumnes de tercer curs del Grau de Comunicació Cultural, fent també la seva humil contribució a l’acte.

Probablement, el format de l’obra, tan proper al dietari, la seva voluntat de preservar la memòria juntament amb el to intimista, poètic i senzill són els que millor caracteritzen el relat escollit. 

Vull escriure, per començar algunes coses de la vida de Vahé, el meu estimat, inoblidable marit. Vahé era un poeta enamorat d'Armènia i em va transmetre la seva passió. Molts poemes seus, els conec de cor: me'ls dic a mi mateixa, quan no puc dormir, de nit. El pare de Vahé era metge; per sort seva, ell i la seva dona ja s'havien mort de malaltia, abans de la catàstrofe.

-Sempre agrairé al pare -repetia el meu home- que m'enviés a Venècia, a estudiar amb els Pares Mekhitaristes, a l'illa de San Lazzaro.

Perquè els monjos de Sant Mekhitar, armenis, són els que han guardat el tresor de la nostra cultura. Després acabà els seus estudis a la Universitat de Gant. Sovint penso que si Vahé no hagués tornat mai, s'hauria salvat de la mort. Però estimava massa Armènia per resignar-se a viure exiliat del nostre país. Aram sempre em diu que d'una manera o altra, ell es devia unir als rebels de Musa Gagh per morir lluitant. Però jo no n'estic gens segura i tinc pressentiments molt foscos sobre la seva mort. (fragment extret de l'obra)

Mireia Reynal