Pompeu Fabra, el tennis i les motos.

Pompeu Fabra, a més de ser tota una imminència i un il·lustre personatge degut a la seva aportació a la llengua catalana, va ser un important dirigent esportiu. Aficionat al tennis, Fabra veia en l’esport una eina indispensable per a la formació de la persona i l’articulació de la nació. Amb la presidència de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya, que ocupà l’any de la seva creació el 1933, esdevingué el màxim dirigent de l’esport català durant els anys de la República.

En un reportatge en què explica la importància del tennis a Catalunya, Fabra diu que «el tennis té avui a Catalunya molta importància. És, la nostra terra, un dels focus principals de la península. Els altres són a Madrid, a Bascònia, a Huelva i ara, comença a concrear-se en altres ciutats. El tennis a Catalunya ha assolit un grau remarcable d’importància i de prestigi, no sols pel crescut nom de gent que hi juga, sinó per la qualitat excel·lent de molts jugadors, qualitat que ultrapassa la dels millors d’altres llocs esmentats».

Resulta curiós com el centre neuràlgic de creació de talents del tennis en aquella època va ser Catalunya, i com ara, de la mateixa manera, ho és en la creació de talents en el món del motor, més concretament en les motos.

Des de ja fa uns anys els pilots catalans dominen amb mà de ferro les tres categories del campionat del món de motociclisme. La confirmació d’aquest monopoli va arribar quan el 2013, i per primera vegada, tres pilots catalans guanyaven en les tres categories del mundial. Així, Marc Márquez, Alex Espargaró i Maverick Viñales posaven de relleu la preponderància del motociclisme català.  

Una nova fita del motociclisme català es va produir quan Marc Márquez es va convertir, amb 21 anys, en el pilot més jove de la història en ser bicampió en la màxima categoria.

Tornant a les paraules de Fabra, però canviant el tennis per les motos, [el motociclisme] «ha assolit un grau remarcable d’importància i de prestigi, no sols pel crescut nom de gent que hi juga, sinó per la qualitat excel·lent de molts jugadors, qualitat que ultrapassa la dels millor d’altres llocs».

Nicolás Andrés González Silvera.