dissabte, 20 de juny de 2015

Vinñarock  Dia 3 Dissabte 2 de Maig                                                      Guillem Peitx i Costa

Començava l’últim dia de festival. Aquella sensació d’haver pausat les nostres vides i la nostre rutina per fer una aturada en forma de festival s’esvairia entrada la matinada, però de moment encara teníem ganes de veure que fins on érem capaços d’aguantar. No ens vam apropar al recinte fins ben entrat el fetsival ja que grups com Juanxo Skalari i habeas Corpus ens els tornarem a trobar aquest estiu per les fetes majors del maresme així que vam aprofitar per acabar de descansar i començar l’últim dia com deu mana. Així ho vam fer ja que  l’espectacle començava quan tocava La raiz, grup revelació el 2013 i un dels conjunts que més  m’interessava veure. Amb cançons com Al lado de los rebelde i amb la col·laboració de Toni el sucio de Los Chicos del Maiz, van batre tots els records d’assistència en aquesta entrega del festival. Nosaltres, estavem a primera fila i no érem capaços de veure el final. El grup compost per tretze,i que disposa de tres veus , ens van regalar un directe fascinant carregat de ritme tot i que ballar no podiem ja que estàvem tant apretats que avegades ni ens tocaven els peus a terra. Tot i no ser uns apassionats del gènere, acabat el concert de La Raiz, vam fer via cap al escenari redbull a veure una mica de heavy metal. Warcry un dels grups més antic del rock espanyol exhibia el virtuosisme dels seus guitarristes en forma d’arpegis efectivament distorsionats. Ens ho vam mirar des de fora ja que no teníem una melena que sacsejar com els apassionats de primera línea. Seguíem amb un dels clàssics del festival, Barricada presentava el seu nou CD Balas blancas inspirat en històries de la guerra civil. El cantant El Drogas, nom molt curiós, no s’amaga de la seva edat i surt al escenari a cantar amb un bastó, tot i que quan comença l’espectacle no l’utilitza pas per caminar.
Cansats ja de tant de rock vam decidir variar i anar a veure el que era el primer concert de funk possiblement en tota la història d’aquest festival. O’funkillo és un grup únic que adapta els ritmes del funk però  donant-los un toc andalús que s’acosta al flamenc. Per sort el recinte no estava gaire atapeït i vam poder ballar sense topar amb altre gent.
Acabat O’funkillo arribava el torn d’un convidat molt especial,  arribaven des de França i l’estiu passat ja vn arrasar al festival de reagge de Benicasim, el Rototom. Eren ni més ni menys que Dub Incorporation el grup més de moda de reagge a Europa. Convienen dos vocalistes molt diferents, el principal és d’origen marroquí i utilitza un estil similar a la música tradicional del seu país, és capaç d’enregistrar un gran ventall de tonalitats fent gala d’un domini i una verdatilitat al cantar que està a l’abast de molt pocs. La veu que l’acompanya és un jove senagalés que és dedica a fer-li unes segones veus molt greus. Un gran espectacle tot i que el concert s’ens va fer curt, segurament per què ens vam quedar amb ganes de seguir escoltant aquell recital.
I com no podia ser d’una altre manera el grup tancava amb l’actuació de El Ultimo que cierre , acostumats a tancar els festivals amb un punk hardcore perfecte per anar a dormir abatuts del tot.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada