Els germans britànics Durham, composen una banda musical dins la corrent artística interessada en el so vintage amb un toc de R’n’B i blues, soul i ska, que el passat 7 de març va omplir la sala Bikini de Barcelona de gom a gom en la presentació del seu nou disc, The Third, gravat en el seu propi estudi analògic de gravació, amb Baby bye bye com a senzill representatiu.
La 16ena edició del Festival del Mil·leni ens va portar Kitty, Daisy & Lewis amb una posada en escena diferent de la que estavem acostumats a veure en anteriors gires dels seus concerts. Kitty i Daisy van aparèixer amb uns vestits brillants i ajustats mentre presentaven les noves melodies del seu recent estrenat àlbum, que va deixar veure la seva evolució tant amb el seu estil de so com amb la seva estètica com a grup musical.
Han passat deu anys des que van publicar el seu primer senzill, Honolulu Rock and Roll, quan eren només uns adolescents. En aquesta dècada han pogut llançar al mercat tres àlbums diferents amb una diferència entre cadascun de tres anys aproximadament, cosa que demostra que es prenen el seu temps per oferir al públic unes cançons i una música professional i a la que hi dediquen moltes hores de feina. The Third, va ser publicat aquest passat mes de gener i en ell podem notar una petita diferència en el seu estil, que vira cap a un so mes pop, amb melodies més treballades.
En directe, els tres germans demostren mentre es mouen per l’escenari que són uns músics professionals que no cauen en un virtuosisme complert, mentre anaven jugant amb l’intercanvi d’instruments musicals entre ells i cantant algunes cançons com a solistes i altres en un trio de jocs vocals. Cançons que van del swing, soul, o country americà. Un rock’n’roll on és realment fàcil notar el peculiar to de veu de Lewis i la seva manera de tocar la guitarra, l’energia de Daisy a la bateria i els teclats, i com Kitty domina l’harmònica i la guitarra. Recolzats a més per Daddy Grazz a la guitarra i Ingrid Weiss al contrabaix -cal esmentar també que es tracten dels seus propis pares-, comptaven amb la presència d’Eddie Thorton, llegendari trompetista amb qui es basen en el sector més caribeny del seu so.
Les peces musicals exposades en el marc d’aquest Festival, van ser en part del seu últim treball, que anaven filant al llarg del concert, barrejades també amb algunes preferides del públic que s’animava a cantar, que formen part del seu primer treball, com Going Up the Country, o una corejada Smoking in Heaven, que van aprofitar per repetir durant el bis i on cada component del grup es va esplaiar demostrant els seus forts en el camp musical.
Carolina Fontboté i Piera
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada