Crònica xerrada Màrius Serra (Mireia Reynal i Berta Tresserres)

El català als mitjans de comunicació

El passat dimecres 18 de març es va cloure el cicle de conferències de la Setmana Rahola, un espai dedicat al debat i a la reflexió sobre el periodisme actual. Màrius Serra va ser el responsable d’aquesta última xerrada, “El català als mitjans de comunicació”, que es va dur a terme a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

Màrius Serra | Foto de Manu Manzano

Autor de Quiet i Plans de futur, un expert en la paraula i potencial salvador dels mots, Màrius Serra es defineix a si mateix com una persona que es pren la vida amb filologia. Potser per això, va encetar la xerrada fent honor a aquest tarannà amb el següent joc de paraules: “‘El català, cosa de tots’ ha passat a ser ‘el català, nosa per a tots’”. Amb aquesta paradoxa ens deixa entreveure com s’ha evolucionat d’un català que es presentava com un element cohesionador de la societat cap a una llengua “angoixada, dubitativa, estressada i fins i tot de futur incert…”.

Per posar-nos en context, Serra comença definint la relació entre els diferents usos de parla i els diversos perfils que podem trobar a qualsevol mitjà de comunicació. En aquest sentit, distingeix cinc tipus d’usos de la llengua: el català dels directius, que no acostuma a ser gaire correcte; el català dels periodistes estrella —aquells que estan sobreexposats— que no és gaire bo, però acceptable; el català dels periodistes no-estrella, que es mou entre la precarietat i l’interès i la riquesa; el català dels col·laboradors, que gosa definir com a lamentablement nefast, sobretot pel que fa als tertulians (sociòlegs, politòlegs, etc.), que, excepte en comptades ocasions, tenen poca consciència lingüística; i el català dels testimonis o fonts, que pel fet de no ser professionals, quedarien exclosos d’aquesta valoració. Feta aquesta distinció, l’escriptor situa al capdavant de la crítica els col·laboradors, els directius i els periodistes estrella, i deixa clar que, com a professionals, experts o teòrics de la comunicació, tenen l’obligació d’exercir com a veritables models de llengua.

Amb aquest panorama, l’escriptor fa el diagnòstic de la llengua el 2015 tenint en compte el canvi de paradigma així com el canvi generacional dels últims anys. El català, com ja havia anunciat al principi de la conferència, ha passat de ser allò que ens servia per defensar el nostre país a allò que no sabem com tractar. Per una banda, el català farcit d’incorreccions és un destorb per aquells que, decebuts, creuen que s’hauria de parlar més bé. Però per l’altra, quan s’intenta actuar per aconseguir normalitzar-lo, també ho és per aquells que es defensen sota el lema “jo això sempre ho he dit així, per tant, hauria de ser correcte”. Serra també apunta la diferència entre el català parlat en públic, en el qual la consciència ha de ser més present, i el català espontani. Afirma que “s’ha creat de manera natural un estàndard que inclou barbarismes”. I aquests barbarismes, que utilitzem en la quotidianitat creient que són correctes, cada vegada interfereixen més en la llengua dels mitjans.

Prenent com a referència una de les premisses del llibre de Pau Vidal El bilingüisme mata, en la qual s’exposa la necessitat d’un català estàndard que sigui correcte però que vagi en concordança amb l’evolució de la llengua, Màrius Serra planteja que, quan una paraula o expressió es pot començar a acceptar, la feina de donar-la per correcta és dels acadèmics, que són els experts en la llengua. La possibilitat de decidir dels ciutadans, en el cas de la llengua, no és una opció: “La festa de la democràcia és un malson si s’aplica a la llengua”, sentencia. Creu que un dels problemes és que la gent considera que entén prou de llengua com per poder canviar una paraula i introduir-la al diccionari. No és així. Evidentment, el procés no és tan simple.

També ens parla sobre “el català urgent”, la imminent necessitat que sembla que hi hagi per a establir el català correcte. Proposa una “sala d’espera” per a les paraules, sobretot per als neologismes, cada cop més presents. Ho exemplifica amb el mot “vapejar o vaporejar”, que amb l’auge dels cigarrets electrònics es va estendre molt i que ara ja ha caigut en desús. En llengua, no cal córrer.

Davant el diagnòstic, Màrius preveu diferents escenaris que han de potenciar la consciència lingüística. El primer és l’escenari educatiu, on la norma ha de ser claríssima. El segon, l’escenari literari, que és en l’únic àmbit on la norma pot ser transgredida, perquè molts cops en això rau la creativitat, ja que és experimentació. I finalment, l’escenari dels mitjans de comunicació, on s’ha perdut la fermesa de la literatura com a referent d’autoritat. Actualment aquesta autoritat sembla que la tingui el parlar del carrer. Es refereix, fent broma, a la Lucy, la màquina correctora de La Vanguardia i ens diu que, per a ell, és tan sols un joc “per veure quines barbaritats diu”, però confessa que no la utilitza ja que es tradueix ell mateix tots els articles que fa. Afegeix que, realment, pel que hauríem de vetllar i mirar de transmetre és l’adequació al registre.

Ja l’any 1934, Fabra apuntava una situació que malauradament no s’allunya gaire de l’actual: “El català perilla, ara més que mai, d’esdevenir un calc de la llengua castellana. Dins un règim de bilingüisme, l’únic mitjà de resistir a la influència pertorbadora de la llengua forastera és la coneixença perfecta de la llengua materna. Sense ella, continuarà fatalment la castellanització que començà durant la decadència i que la renaixença no ha deturat pas.”

Màrius, plenament conscient de tot plegat, però, fa una pausa i remarca amb èmfasi: “Relaxem-nos. La llengua, abans que res, ha de ser una font de plaer. Si estem constantment vigilant no en gaudirem.” En el fons es tracta de trobar el punt d’equilibri. Un equilibri que Josep Maria de Segarra exemplificava amb la metàfora del maneig d’un cavall, on una regna representa “la llibertat absoluta” i l’altra, “la norma”, i es tracta de no tibar-ne cap de les dues més del compte i provocar que el cavall —la llengua— doni voltes sobre ell(a) mateix(a). El que cal és avançar. I els ho devem a tots aquells que ens van obrir camí:

‘Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra.’”

Salvador Espriu, “Inici de càntic en el temple”

Berta Tresserres i Mireia Reynal