Francesc Pujols, un escriptor polifacètic

Francesc Pujol i Morgades va néixer a Barcelona l’11 d’agost de 1882 i la seva vida es caracteritza per la seva multiplicitat de facetes com a escriptor, poeta, filòsof, periodista, recol·lector d’anècdotes, conversador d’ateneu i un llarg etcètera. Fill de procurador de tribunals i de mare vilafranquina, va perdre la fe el dia que va fer la primera comunió i va començar a estudiar filosofia de forma autodidacta després d’obtenir el grau de batxillerat.

El primer premi que va obtenir va ser la Flor Natural gràcies al seus poemes Idil·li i Balada de les festes, que a més, li van servir d’accés als Jocs Florals del 1903. Un any més tard va publicar el Llibre que conté les poesies de Francesc Pujols, que va ser la obra que el va catapultar cap a l’èxit. El 1906 i amb el pseudònim de Augusto de Altozanos, va publicar El nuevo Pascual: Manual de la prostitución, un nom d’allò més irreverent si tenim en compte el context en què va ser escrit.

A partir de l’any 1908 es va dedicar a la crítica d’art col·laborant en moltes publicacions de l’època i de l’any 1911 al 1914 va dirigir i escriure en el setmanari satíric anomenat “Papitu”. El 1918 va publicar el Concepte general de la Ciència catalana, on intenta demostrar que existeix un corrent filosòfic català des de Ramon Llull de qui ell es declara deixeble, i del que va treure la inspiració per crear el seu propi sistema anomenat Hiparxiologia.

Pujols va intentar, amb els seus articles i conferències, va voler provar científicament els fonaments de la religió, fet que a l’època li va donar la fama d’haver inventat una nova religió. També va contribuir a l’intent de creació d’un teatre líric català escrivint Medea (1923) i una versió representable en teatre del Llibre de Job (1922).

Quatre anys més tard, casat i amb un fill, se’n va anar a viure a la seva Torre de les Hores de Martorell a on va escriure moltes obres com: Història de l’hegemonia catalana en la política espanyola durant el segle XIX (1926), La visió artística i religiosa de Gaudí (1927), La solució Cambó (1931), El pintor Pidelaserra (1934) i El problema peninsular (1935).

Durant la Guerra Civil Pujol va viure un autèntic calvari amb la mort de la seva mare i la seva dona, mentre que el seu fill va ser cridat al front i ell vivia en solitud a la Torre de les Hores. El 1939 es va exiliar a Prada de Conflent on l’acollí Pau Casals i sis mesos després, se’n va anar a Montpeller sota l’acollida de la Residence des Intellectuels Catalans, un organisme d’ajut depenent de la fundació Ramón Llull.

El 8 de gener de 1942 va tornar a Catalunya, on fou depurat i va passar un mes a la presó model de Barcelona. Quan tornà a la Torre de les Hores, va descobrir com l’exèrcit espanyol havia cremat gran part de la seva obra i posteriorment, va decidir col·laborar a les publicacions “Ariel” i “Revista Europa”.

Finalment, i després de tenir varies malalties, va morir a la Torre de les Hores de Martorell el 13 de febrer de 1962, i és allà on va deixar una gran quantitat de notes que haurien servit per anar enllestint el seu sistema Hiparxiològic.

Miquel Gelada Fuster