dilluns, 1 de juny de 2015

El príncep dels poetes



Si bé la seva obra és un patrimoni valuosíssim per la cultura catalana, el que més crida l’atenció de Josep Carner potser no són els seus escrits, sinó la seva curiosa figura i trajectòria. En ell van convergir el modernisme, la Renaixença i el noucentisme; va començar a publicar poemes amb dotze anys i va ser mestre del Gai Saber, va traduir grans obres universals, el van expulsar de l’Ateneu Barcelonès, va ser amic íntim de Guerau de Liost i es va rodejar de personalitats com Pompeu Fabra, Àngel Guimerà o Joan Maragall, per acabar exiliant-se a Brusel·les durant la Guerra Civil, on va morir després d’una vida agitada, plena de viatges i de lluites.

Potser la seva curiosa personalitat i la seva llarga biografia han fet ombra al que realment importa d’un autor: la seva obra. És en els seus escrits on, realment, podem descobrir qui era Josep Carner, qui s’amagava sota la màscara de popularitat. 

En els seus versos es reflecteixen la profunda catalanitat del Príncep dels poetes, que es barreja amb les tradicions més senzilles, donant per fruit poemes de gran qualitat però amb un toc de senzillesa i certs ressons de cançons de camp o de bressol. Podem veure-ho, per exemple, al poema La renouera:

«—Minyona ─li diu son pare─, / qui riu no té el seny complit»

El diàleg, el monòleg  i la veu en primera persona són constants en les seves obres, cosa que aporta al lector un sentiment d’identificació amb Carner. Potser va ser per això que va assolir l’èxit: perquè va aconseguir entendre i connectar amb la societat revoltada que l’envoltava. Tocava temes senzills, però que eren símbols d’una manera de viure: El més vell del poble o Porta d’hostal en són bons exemples.

Però Carner també va aprofitar la poesia per reivindicar les seves idees. Republicà declarat, no es va quedar de braços plegats durant la Guerra Civil, fet que el va obligar a exiliar-se a Bèlgica. Tot i així, Carner no va deixar mai de lluitar i va donar suport a la resistència des de Brusel·les. El seu tarannà reivindicatiu es deixa veure en poemes com «Si em vaga..».

Carner es va guanyar el títol de Príncep dels poetes gràcies a l’habilitat d’escriure humanament. De tractar els temes que colpeixen a qualsevol: l’amor, la nostàlgia, la llibertat, la vida, la mort, la lluita... Es diu que els grans clàssics no passen mai de moda, i en Carner podem comprovar-ho. L’actualitat dels seus versos segueix vigent. Com ell mateix va escriure a Absència: «cap batalla serà mai perduda».

Elena Duran Ferrero




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada