Les films de ma vie

Casino (1995)

1973. Sam “Ace” Rothstein (Robert De Niro), un professional de les apostes, es trasllada a Las Vegas per convertir-se en  director d’un important casino que pertany a un grup de mafiosos amb l’objectiu de  garantir el seu funcionament per tal que els diners segueixin fluint sense cap mena d’obstacle i controlar cada una de les sales en les quals sempre hi ha gent que juga amb l’ajuda de les trampes. La situació es complica quan apareixen dos personatges; per una banda, la jova Ginger (Sharon Stone) de qui s’enamora perdudament i que l’acabarà portant a la desesperació pel seu egocentrisme. Per altre banda, un vell amic de Sam, Nicky Santoro (Joe Pesci), arriba a la ciutat enviat per ajudar-lo, però les possibilitats per a delinquir a Las Vegas l’acabaran portant a actuar amb una indiscreció que afectarà i molt el negoci del casino i a les vides de tots els integrants del negoci.

És lògic que la majoria dels crítics comparin aquesta pel·lícula amb una altra obra mestra com ‘Goodfellas’; el mateix director utilitza una temàtica similar amb Robert De Niro i Joe Pesci presents als dos films i el seu estil narratiu que recorda en tot moment a la més vella dels dos.  Per aquest motiu, Scorsese intenta arreglar els pocs errors que en un primer moment pot semblar que tingui la pel·lícula del 1990 per a fer un altre exquisit treball cinc anys més tard.

Tants són els elements que deixen evidència de la immensitat d’aquest film, que ja des d’un inici, fent ús d’un tret característic que Scorsese sempre incorpora del cinema negre com és la veu en off, ens evidencia un tràgic final que no pot ser cap altre quan es tracte d’una història amb un amor no correspost i un bàndol de màfia que s’excedeix més del compte. L’operació post-moderna que en fa d’aquesta veu alternant-la amb els diferents personatges del film és per emmarcar; si ja des d’un inici –i no és casualitat- ens recorda als primers minuts de ‘Sunset Boulevard’ amb la mort del protagonista per introduir-nos la història, també la utilitza per entrellaçar d’una manera clarivident  un film complex de llarga durada que sens dubte se’ns faria molt més espessa pel seu contingut.

Insisteixo en la idea que té Scorsese d’adherir elements propis del cinema clàssic per a donar-li forma en les seves obres. Un altre exemple el trobem en la figura de la femme fatale que protagonitza sorprenentment bé Sharon Stone amb el seu paper de dona mortífera que només amb la sexualitat pot controlar i manipular al protagonista.

És sens dubtes un dels treballs més acurats del director. Dóna forma tots els elements que té sobre la taula per a formar-ne un film amb un estil ple d’exageracions i una forma exquisida que fan que no t’avorreixis malgrat la durada. Ja sigui per la sumptuositat del diner, per l’explosió d’algun personatge que dóna un gir de guió o amb alguna de les bogeries acompanyades de paraules barroeres que protagonitza Joe Pesci i Sharon Stone.

Sergi Solana Tubau