"Mokxa"

Joan Teixidor va néixer a Olot, la primavera de 1913. El sisè de vuit fills era un noi actiu, social i molt precoç a nivell intel·lectual i literari. D'adolescent, volia ser pintor, però més tard s'acabaria encaminant cap a la carrera professional d'arquitecte. Fins que descobriria que la seva veritable vocació era la d'escriptor: els seus primers texts lírics daten dels catorze anys. Als setze es trasllada a Barcelona, on estudiaria a la universitat de Filosofia i Lletres.

Quan parlem d'escriptors, de poetes, d'artistes en general, tendim a diferenciar, dit amb senzillesa, entre els “importants” i els “no tan importants”, en base al ressò o al reconeixement que se'ls hi dóna. Se sol dir que la historia t'acaba posant al lloc on et mereixes. Més enllà de mèrits i reconeixements, la vida Teixidor va ser d'una intensa activitat intel·lectual i cultural. Als dinou anys publica el seu primer llibre de poesia, Poemes 1931; l'any 1934 publica un monogràfic sobre Joan Salvat-Papasseit, de qui n'era un jove lector; l'any 1936 publica una Antologia general de la poesia catalana, juntament amb Martí de Riquer i Miquel i Vergés; col·labora en diverses revistes literàries com La Publicitat o Mirador i Quaderns de poesia, de les quals és fundador. Mentre continua publicant llibres de poemes: Joc Partit (1935) i L'aventura fràgil (1937), d'influència post simbolista i avantguardista.

La pròpia activitat cultural en la què viu submergit l'hi permet conèixer grans personalitats líriques europees com Válery, Éluard, Ungaretti o García Lorca. Treballa a la Biblioteca de Catalunya i comença a escriure articles per Destino, de la qual en funda el 1942 l'editorial homònima, amb Josep Vergés. La Guerra Civil provoca un silenci del qual Teixidor no n'està exempt, i el qual es trenca l'any 1948 amb Camí dels dies, amb uns versos més depurats de gairebé tota influencia, adquirint una veu poètica més personal i original.

Explora i formalitza nous llenguatges i continguts, té un paper clau en la represa cultural després de la Guerra Civil i actua com a vincle entre les diferents generacions, consolida autors coneguts i aposta per nous valors, institueix premis literaris que esdevenen autèntics referents i, malgrat el seu caràcter retret i discret, es mostra sociable i capaç d'exercir una callada autoritat. I al temps que continua escrivint, Joan Teixidor viatge infatigablement: Itàlia, Grècia, Turquia, Palestina, Egipte, i molts més. Experiències de coneixement i auto coneixement, de descobriment i auto descobriment.

I de la mateixa manera que escriu i viatge, Joan Teixidor contempla i medita. Durant la seva última dècada de vida, escriu una sèrie de volums autobiogràfics, en forma de dietari, i medita, sobre els seus orígens, físics, personals, familiars i culturals, encarnats, sobretot, en quatre paisatges altament significatius que, d'alguna manera, resumien la seva pròpia vida: Olot, Ripoll, Itàlia i Anglaterra. Joan Teixidor es “deixa anar”, s”abandona” a la despossessió i a la contemplació.

L'any 1988 rep la medalla d'or al mèrit artístic de Barcelona i, el 1989, tres anys abans de la seva mort, guanya el Premi Ciutat de Barcelona amb Fluvià, una mena de testament poètic. I amb Testament, acabaré, el breu i imprecís relat de Joan Teixidor que, “important” o “no tan important”, ens ha deixat el seu testimoni.

Escriuré versos blancs

on totes les paraules quedin suspeses en l'aire,

on res no digui res

fora la pau dels camps, l'oblit

on ja no sóc i em perpetuo.

Quan volia ésser-ho tot,

ara ja només visc

d'aquest ocell que em mira i que no veig,

d'aquest crepuscle lent,

d'aquesta mort que m'espera.

Penseu en mi com si fos una ombra,

allò que va quedar escrit sobre l'aigua.

Però sempre us he estimat

i això només em salva.

Joel Vila Truyol