Segona sessió del cicle Sidney Lumet: "The Pawnbroker"

El cinema de Sidney Lumet es caracteritza per ser un cinema compromès i, fins i tot, necessari: la justícia, la corrupció, el crim o els drets humans són alguns dels temes que tracta en les seves pel·lícules. L'epicentre del seu cinema són les persones, els homes i les dones de peu de carrer; aquella gent que camina pel carrer passant desapercebuda, vides anònimes en les quals s'hi amaga un passat, una realitat individual, uns dilemes morals i existencials. Lumet, amb to crític, explora la condició humana d'aquestes individus.

A The Pawnbroker (“el prestador”), de 1964, la condició humana de Sol Nazerman -esplèndidament interpretat per Rod Steiger- es troba fragmentada. O, senzillament, anul·lada. Una família reunida, nens corrent a través d'un camp, somriures i mirades tendres sota un arbre i a la vora d'un riu: la felicitat simbolitzada través d'unes imatges en càmera lenta. Tot es desintegra amb el rugir d'una motocicleta nazi aproximant-se. Sol Nazerman va sobreviure als camps de concentració i, deixant enrere Europa, va emigrar als Estats Units, més concretament al barri de Harlem, Nova York. Posseeix una petita botiga de préstecs, dividida per una sòlida tanca metàl·lica que converteix aquell espai en una mena de gàbia. El dia a dia de Nazerman: conduir fins a la botiga, pujar la persiana, atendre els clients, baixar la persiana i tornar a casa. Amb desgana, de forma metànica, com si la seva vida fos una mena de tramit o, senzillament, perquè Nazerman és una persona sense ànima, una persona traumatitzada que “viu” marcada pel seu passat. Una memòria que el persegueix, un passat que se l'hi apareix en forma de records punxants i reveladors, que ens fan comprendre que Nazerman ho va perdre tot als camps de concentració: la seva dona, el seu fills, els seus amics i, també, a ell mateix. Sol Nazerman va morir amb els demés.

Un ésser errant i solitari, apàtic, sense sentiments, sense expressions ni gestos vitals. Apressat pel seu passat, es reclou en ell mateix, evitant tota mena de contacte o relació amb la resta de persones. La misèria interior de Nazerman es mescla amb la misèria del lloc que habita, on n'hi ha rastre de l'anomenat “somni americà”: pobresa, corrupció, drogues, prostitució. Un món gris que viu aliè al passat; un món gris que, a la seva manera, intenta sobreviure, mentre Sol Nazerman ha desistit de tota vida i esperança. La misèria en la misèria. Primo Levi es preguntaria: “fins a quin punt és un home, un ésser humà?”, i un dels personatges del film, també supervivent de l'Holocaust, en podria donar la resposta, quan l'hi diu a Nazerman: “Jo també vaig estar a Auschwitz, però vaig sortir viu. Tu vas sortir mort. Un supervivent covard, mereix la pena? Sense amor, sense compassió ni pietat. Sol Nazerman, no ets més que un cadàver que es manté en peu!”. Efectivament, Nazerman no és més que un “walking dead”.

Lumet no dóna lloc a l'esperança, ni a l'humor, ni als finals feliços. Elabora un retrat realista i colpidor d'un ésser mort i abandonat en una societat morta i abandonada. Vides anònimes, de tots orígens, entren en aquella botiga de préstecs, mentre Nazerman s'aïlla en el seu propi trauma. Lumet s'endinsa en l'interior d'un Harlem d'éssers oblidats deixats a la intempèrie, de vides alienes, míseres i sense rumb. En una zona gris.

Joel Vila Truyol