Network

I Sidney Lumet continua amb el seu treball crític del món que l'envolta. Aquest cop en un to més satíric, gairebé d'humor negre, sense perdre en denúncia i contundència. A Network, de 1976, Lumet posa la mira en la televisió i, en definitiva, el món implacable que abraça la nova divinitat del segle XX.

Howard Beale, interpretat amb vigor per Peter Finch, és un veterà presentador d'un informatiu que és acomiadat quan baixa el nivell d'audiència del seu popular programa. Audiència. No obstant, abans d'abandonar la cadena, Beale anuncia que abans d'anar-se'n se suïcidara davant les càmeres, disparat-se un tret en directe. La sorpresa, entre companys i televidents, és total. Com actuar davant aquest fet? La idea és fer-lo fora immediatament i no deixar que parli més davant les càmeres. No obstant, Beale convenç els directors per entrar en directe i demanar perdó, per tal d'acomiadar-se amb honor. Les coses no van com s'esperaven i Beale, en lloc de disculpar-se, en un rostre indignat i cabrejat, elabora un discurs crític i contundent vers una societat i un sistema -capitalista- cínic, hipòcrita, mancat de valors, on la televisió crea una realitat paral·lela, il·lusòria, que fomenta la insensibilitat i la indiferència. Beale apel·la directament l'audiència -i, per torn, tots nosaltres- i ens incita a apagar el televisor, aixecar-nos de la cadira i cridar a través de la finestra: “I'm as mad as hell, and I'm not going to take this anymore”.

Pugen les audiències, i Diana Christensen -interpretada per Faye Dunaway-, proposa que la “bogeria” de Howard Beale esdevingui una rutina a la cadena: Beale es deixa anar, diu veritats a la cara, i l'audiència s'hi sent identificada. Funciona. Paral·lelament, Diana i Max Schumacher, company de Beale, mantenen un afer “amorós” damnificat a causa de la fredor i l'apatia de Diana, ésser obsessionat per les audiències. Se'ns mostren éssers que més que persones semblen humanoides, éssers sense sentiments que viuen de i per a la competitivitat i els diners. I Howard Beale, és boig o no és boig? Per alguns diu veritats com una catedral, per d'altres no és més que una persona desequilibrada que, a través dels seus discursos “populistes”, fa pujar l'audiència. Amb el temps, Beale s'anirà convertint en una marioneta, un ésser explotat pel sistema; un ésser que des de la seva aparent, o no, alienació, servirà els interessos de la cadena. Arribarà un moment el què no sabrem si ens parla el Beale humà o el Beale marioneta. Una marioneta de la televisió, la nova divinitat, encarnada pel president de la cadena, Arthur Jensen, que se'ns apareix com el mateix Déu, com un ésser totpoderós. I Beale es converteix en el predicador del seu evangeli.

Fins que Howard Beale comença a treure a la llum qüestions que van en contra de la pròpia cadena. Llavors, esdevé una molèstia. Què se'ls acudeix per tal de desfer-se'n? Com si es tractés d'un guió de ficció, contracten una banda criminal que mati a Beale dins del mateix plató, en directe, mentre està parlant a milers de persones. Fins on s'és capaç d'arribar? La monstruositat interior del sistema... Realitat i ficció es confonen. És real el que estem veient, o no és més que un joc, una ficció, una il·lusió? El públic, mecànic i cegament fascinat, aplaudeix.

Sidney Lumet, una vegada més, ens interpel·la, tot desmuntant les convencions, forçant-nos a prendre partit a l'hora d'emetre un judici. Una vegada més, ens porta a aquesta “altra banda” del “miratge” de la realitat. Capgira el marc. Fa un cinema necessari.