Gaziel,periodista filòsof

Hi ha dues pàtries impossibles d’arrencar, perquè són constitutives de la persona, d’exili impossible: el record – especialment intens quan és d’un temps de formació, i per això la infantesa és la reina -, i la llengua.

Així reflexionà l’escriptor i periodista empordanès Agustí Calvet, batejat amb el pseudònim de Gaziel, entorn la pròpia experiència a l’exili i la seva visió de la terra catalana en la llunyania, distància que potser va afavorir a que esdevingués un dels millors analistes i prosistes del segle XX a tot el territori espanyol i de gran renom també a Llatinoamèrica.

   Gaziel va ser un nòmada obligat, malgrat sempre romandria en ell l’avidesa de tornar a la seva terra i que aquesta fos tal com ell l’hauria desitjat.  Ja havia escrit articles per La Veu de Catalunya quan, fruit d’una casualitat, acabà sent cronista a La Vanguardia, narrant les seves vivències durant la Primera Guerra Mundial a París, textos que germinarien a l’obra: Diari d’un estudiant a París, que es publicà el 1914 i que suposà  el seu primer contacte amb el diari que acabaria dirigint durant poc més d’una quinzena d’anys.

   Va aconseguir donar-li empenta a La Vanguardia i situar-la entre els diaris de més prestigi, intentant abocar el punt de vista de la burgesia catalana i posat a prova contínuament pels detractors que l'acusaven d'haver-se venut a un diari espanyolista. 

   El guixolenc va viure dolgut no amb Catalunya, sinó amb la situació vigent durant la postguerra, que despertava en ell una impotència recalcitrant. Per això el 1950 va tornar, després de més de 20 anys a territori madrileny, amb més ganes que mai d’escriure en català, sempre mogut per un esperit noucentista que difícilment es podria esfondrar.

   La seva obra parla, sobretot, de les relacions entre Catalunya i Espanya i tot el panorama polític des de Primo de Rivera fins a la Segona República. Mirava el passat sense deixar de preocupar-se pel present ni perdre l’esperança del futur. Així mateix actuà com un analista de la temàtica urbana de la ciutat barcelonina i el panorama europeu en el seu conjunt. Gaziel volia una Unió Europea  sòlida capaç d’acceptar el conjunt dels pobles. És considerat possiblement l’escriptor polític més intel·ligent que ha donat la dreta catalana i un dels més valorats.

   L’any 2007 es dedicà a Calvet i van tenir lloc una sèrie d’exposicions, actes, publicacions i estudis que commemoraven la seva presència i influència a territori guixolenc , català i europeu. A més a més, l’any 2014 es celebrava el 50è aniversari de la seva mort i molts intel·lectuals i analistes actuals s’aturaren i s’aturen a analitzar una obra que, encara ara, ens pot fer entendre no només el nostre passat, sinó ajudar-nos a filar més prim en allò que vivim. Tot i que es pot pensar que morí amb alguns assumptes o anhels pendents:

L’home, per tant, és racional només en el sentit de ser l’únic animal completament

dominat per la pròpia imaginació i que fa més cas del que somia i creu que del que

veu i toca. Credo quia absurdum! ha estat sempre el lema característic de la

humanitat. I en aquest procés de la imaginació que el domina, rau el secret de la

seva estranya grandesa i, conjuntament, de la seva inguarible misèria.

Maite Escribano Ramos