Gèneres híbrids com a conseqüència de la porosa societat actual

Dins l’oferta cultural de Girona es comprenen cicles com el “7+1 Realitat i literatura. Veritats fictícies i ficcions reals” ofert per la Casa de Cultura. Amb només 15 persones de públic, totes elles de 35 anys en amunt (menys jo), Cristina Masanés va proposar, el dimecres passat, amb el nom de “Nous temps, nous gèneres”, una interessantíssima reflexió sobre la societat actual i els gèneres híbrids de l’escriptura que, segons ella, concorden més amb els temps que vivim.

Tot i la complexitat dels temes – molts d’ells filosòfics – que van sorgir, ens explica el perquè d’aquesta hibridesa amb idees ordenades i nítides. La mateixa capacitat de transmetre que es desprèn a les seves novel·les li serveix per orientar-nos a l’hora de compartir l’anàlisi de la societat en relació a l’escriptura actual, i en relació a l’escriptura que ella desenvolupa. 

Masanés és l’autora de “Germain Gargallo: cos, pintura i error”, i “Lidia de Cadaqués, crònica d’un deliri”, llibres en els quals relata fets reals, per tant, en forma de novel·la però també aportant-hi reflexió. Ens explica com. “He provat de tramar, amb la idea de cosir, tres registres diferents de l’escriptura”. Com a punt de partida per a construir aquest teixit agafa les dades, que són “netes, polides i irrefutables” i estan situades en un “no-temps”, és a dir, són dades tancades, no permeten intervenir-hi. Sobre aquestes hi aplica la combinació d’assaig i narració. L’assaig no és un conjunt d’accions sinó una tesi oberta que segueix el temps del pensament. Comenta la frase de Shakespeare a Hamlet “sóc un jo dubtant”, contemplant que és de la mateixa època del subjecte “jo” de Descartes i explica que hi veu inicis de la nova forma de relat modern, “inauguren el temps del pensament dins el relat”. La narració, doncs, són les accions situades en temps humà, i aquest temps humà és el que s’acosta a la literatura.

Resumeix que el que fa és “portar les dades cap al lloc del discurs, portar el relat cap al lloc de les dades, o portar l’assaig cap al lloc del relat, ja que penso que connecta molt més en la manera com avui vivim”. I ho explica fent un retrat d’aquest nou món que hem anat creant i que, en varies formes, s’ha anat tornant cada vegada més híbrid.

Les formes són les següents. Ens parla, evidentment, de la globalització i homogeneïtzació; els hàbits de menjar (hi ha McDonalds per tot arreu), els hàbits de vestir (també grans franquícies de moda com Zara, Mango...), “ens ha barrejat, ens ha fet iguals, i això és innegable”. Una altre fet que ha hibridejat el nostre món és la barreja d’una cosa tant fonamental com el sexe i el gènere; tenim molt clar que el sexe i el gènere no són un imposició però, a més a més, des de les últimes teories queer, hem aconseguit dissociar el gènere del sexe. És a dir, et pots sentir dóna tenint genitals masculins o al contrari i “només demanant que et tractin com a tal ja actives un canvi d’imaginari general”. Per altra banda, amb l’auge de les noves tecnologies i el paradigma d’estar connectats les 24 hores del dia s’ha esborrat la diferència entre el temps d’oci i el temps de treball i, a més a més, amb tot, es crea una realitat virtual que es confon amb la realitat palpable. “Crec que hem acabat fen híbrides les formes de realitat”. I finalment, també s’han barrejat disciplines en el món acadèmic. Ens posa l’exemple de l’àmbit de la biologia, que crea comitès d’ètica. “És la mateixa ciència que demana que els filòsofs es posin en diàleg amb ells”.

Aquesta hibridesa del món és traspassada a les noves formes d’art, incloent la literatura, o com prefereix dir-n’hi ella, l’escriptura (perquè inclou l’estructura del pensament). Li serveix d’exemple la dramaturga Angèlica Liddell, la qual segueix una línia d’arts escèniques en la que no hi ha personatges clars, tampoc són actors qui els representen, no hi ha fil narratiu però, tot i així, és un teatre molt textual. No hi ha història però si que hi ha accions. Explica que és un teatre que concorda amb aquest món híbrid que descriu.

També ens posa exemples dins les arts visuals, com el d’Osama Tapti, un artista libanès que va presentar un treball visual, anomenat “Stand by”, format per un conjunt de fotografies de la última pàgina de 40 llibres d’una biblioteca d’Algèria, just on s’hi apunta la data de lloguer i la data de retorn. Dels anys 1994 al 1999 no hi havia moviment; van ser els anys que Algèria va estar en guerra civil (hi ha qui diu sota terrorisme). Tapti utilitza l’art visual i el circuit de l’art per reivindicar una situació de violència històrica o de silenci històric, per tant, està actuant com a sociòleg, com a historiador.

Veiem que no només en l’escriptura s’adopten les formes hibrides conseqüents del món d’avui sinó que és un panorama general, o almenys és la tesi que defensa Masanés. Per acabar resumeix la seva ponència amb una frase del teòric marxista francès Jaques Rancière que diu així: “Si la realitat ha de ser representada per a ser pensada, quin sentit té mantenir les velles categories de realitat i ficció?”

Berta Tresserras Cirera