diumenge, 21 de juny del 2015

Francesc Trabal (Mireia Reynal)

Francesc Trabal


Hi ha qui diu que es troba a mig camí entre el contista Pere Calders i el seu successor més irònic, Quim Monzó. I és que si hem de retre homenatge al seu estil novel·lístic, seria un error no incloure’l en el cercle d’autors catalans més proclius a l’humor en el sentit més ampli de la paraula.

Estem parlant de Francesc Trabal, un sabadellenc que tot i que actualment és una figura immerescudament desconeguda pel gran públic, va deixar una herència certament important en el camp de la literatura catalana.

L’autor va néixer el 5 de maig de 1899 a la ciutat de Sabadell. Va ser contista, periodista i novel·lista. Ja des de ben jove va participar de manera molt activa a la seva ciutat.  Va treballar al Diari de Sabadell, on va esdevenir conegut per a firmar com a “Senyor Banyeta”. També va col·laborar en altres diaris com ara La Veu de Catalunya, El Mirador i La Publicitat La seva empremta, però, va molt més enllà. Juntament amb Joan Oliver i Sallarès i Armand Oviols va fundar La Colla de Sabadell, una agrupació de gent jove –amb una important presència d’intel·lectuals– molt implicada en  impulsar el nivell de vida cultural a la població actuant com a revulsiu. Prova d’aquest tarannà són algunes de les activitats que van caracteritzar el grup aquells anys: originals acampades on duien a terme activitats extravagants amb la visita d’alguns escriptors o bé accions humorístiques de caire dadaista o, simplement, transgressores. Pel que fa al seu Sabadell natal, també hi va fundar l’editorial La Mirada.

Durant la Guerra Civil va participar en la creació de l’Agrupació d’Escriptors Catalans (l’inicial Grup de Novel·listes) i va ser secretari de la Institució de les Lletres Catalanes. Quan finalitza la Guerra, s’exilia a Xile, on crea l’institut Xileno-Catalán de Cultura i emprèn diverses activitats editorials.

Pel que fa a la seva escriptura destaca pel seu caràcter innovador. Les seva obra novel·lística és breu però trencadora: L’any que ve (1925), L'home que es va perdre (1929), Judita (1930), Quo vadis, Sànchez? (1931), Era una dona com les altres (1932), Hi ha homes que ploren perquè el sol es pon (1933), Vals (1935),  Temperatura (1947) i Els contracops de l'enyorança (2011).

A tall d’exemple, a continuació veiem un fragment de l’Home que es va Perdre, una història d’un personatge que va perdent coses de forma progressiva fins que s’acaba perdent a ell mateix:

S’havia perdut! ¿On era? ¿Per quan? ¿D’on venia? ¿On anava? D’aleshores ençà, Lluís Frederic Picàbia, l’home que es va perdre, ha voltat mil pobles i ha travessat encara dotzenes de vegades les mars i les muntanyes. I tots segurament l’hem trobat una hora o altra. ¿No recordeu, potser en aquella excursió a la Costa Blava, un home sol, espellifat, que travessà la platja i que miràreu amb mals ulls, tement-lo?


Mireia Reynal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada