Francesc Trabal
Hi ha qui diu que es troba a
mig camí entre el contista Pere Calders i el seu successor més irònic, Quim
Monzó. I és que si hem de retre
homenatge al seu estil novel·lístic, seria un error no incloure’l en el cercle d’autors
catalans més proclius a l’humor en el sentit més ampli de la paraula.
Estem parlant de Francesc
Trabal, un sabadellenc que tot i que actualment és una figura immerescudament
desconeguda pel gran públic, va deixar una herència certament important en el camp
de la literatura catalana.
L’autor va néixer
el 5 de maig de 1899 a la ciutat de Sabadell. Va ser contista, periodista i
novel·lista. Ja des de ben jove va participar de manera molt activa a la seva
ciutat. Va treballar al Diari de
Sabadell, on va esdevenir conegut per a firmar com a “Senyor Banyeta”. També va
col·laborar en altres diaris com ara La Veu de Catalunya, El Mirador i La
Publicitat La seva empremta, però, va molt més enllà. Juntament amb Joan Oliver
i Sallarès i Armand Oviols va fundar La Colla de Sabadell, una agrupació de
gent jove –amb una important presència d’intel·lectuals– molt implicada en impulsar el nivell de vida cultural a la població
actuant com a revulsiu. Prova d’aquest tarannà són algunes de les activitats
que van caracteritzar el grup aquells anys: originals acampades on duien a
terme activitats extravagants amb la visita d’alguns escriptors o bé accions
humorístiques de caire dadaista o, simplement, transgressores. Pel que fa al
seu Sabadell natal, també hi va fundar l’editorial La Mirada.
Durant la Guerra
Civil va participar en la creació de l’Agrupació
d’Escriptors Catalans (l’inicial Grup de Novel·listes) i va ser secretari
de la Institució de les Lletres Catalanes.
Quan finalitza la Guerra, s’exilia a Xile, on crea l’institut Xileno-Catalán de Cultura i emprèn
diverses activitats editorials.
Pel que
fa a la seva escriptura destaca pel seu caràcter innovador. Les seva obra
novel·lística és breu però trencadora: L’any
que ve (1925),
L'home que es va perdre (1929), Judita (1930), Quo vadis,
Sànchez? (1931), Era una dona com
les altres (1932), Hi ha homes que
ploren perquè el sol es pon (1933), Vals (1935),
Temperatura (1947) i Els contracops
de l'enyorança (2011).
A tall d’exemple, a
continuació veiem un fragment de l’Home
que es va Perdre, una història d’un personatge que va perdent coses de
forma progressiva fins que s’acaba perdent a ell mateix:
S’havia perdut! ¿On era? ¿Per quan? ¿D’on venia? ¿On
anava? D’aleshores ençà, Lluís Frederic Picàbia, l’home que es va perdre, ha
voltat mil pobles i ha travessat encara dotzenes de vegades les mars i les
muntanyes. I tots segurament l’hem trobat una hora o altra. ¿No recordeu,
potser en aquella excursió a la Costa Blava, un home sol, espellifat, que
travessà la platja i que miràreu amb mals ulls, tement-lo?
Mireia Reynal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada