Tuitejar la realitat

La Setmana Rahola va dedicar la segona taula rodona del cicle d’enguany a parlar sobre la revolució que han suposat les xarxes socials pel periodisme actual. Míriam Diez (periodista i professora de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de la Universitat Ramon Llull), Jaume Marín (cap de màrqueting del Patronat de Turisme Costa Brava Girona), Anna Punsí (periodista) i Judit Argila (cap de noves finestres i mitjans B2B de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), amb Meius Ferrés(gestora de comunicació digital de la Universitat de Girona i responsable de comunicació a la xarxa d’ERC) com a moderadora, van ser les veus protagonistes de la conferència “Del tweet al fet” del passat dimarts 24 de febrer, que va tenir lloc a la Sala de Graus de la Universitat de Girona, plena a vessar com poques vegades s’havia vist, degut a la gran expectació que havia despertat l’acte.

Cada vegada ens arriba més informació de les xarxes socials i, fins i tot, sovint, per la dinàmica de les nostres vides, aquesta acaba sent l’única que consumim. Per això, els ponents a l’acte van aconsellar ser crític davant el contingut d’aquestes fonts -verificar la seva fiabilitat, saber discernir i posar en dubte- ja que les xarxes socials no deixen de ser plataformes B2B que actuen “com a generadores d’informació” i de continguts de tota mena i obertes a tothom. Es va parlar sobre la poca profunditat que tractaven la informació. Jaume Marín, per exemple, va afirmar que “Twitter és un cop de titular” ja que només dóna un marge de 140 caràcters per piular, de manera que l’editor ha de condensar la informació al màxim. Arran d’això, Míriam Diez va opinar sobre la frivolitat del Twitter, que, tot i això, no deixa de ser una de les xarxes socials més utilitzades, fins al punt que és necessari tenir un perfil personal per trobar feina o, simplement, per formar part de l’opinió pública.

Com ha afectat aquest augment de popularitat d’aquestes fonts al periodisme de qualitat? Els ponents van fer referència a la immediatesa com una característica de les plataformes Web 2.0 i, en especial, del servei de microblogging (Twitter). A través d’un tuit es pot plasmar la realitat a la xarxa en un moviment de dits. Tanmateix, aquesta fàcil accessibilitat a la informació que ofereixen aquestes plataformes fa cada cop més difícil als mitjans de comunicació provocar a l’espectador un sentiment de sorpresa. Ara bé, tot i aquesta invencible capacitat de rapidesa, Míriam Diez va accentuar que “el problema de viure un fet en primera persona, sovint significa una exageració per culpa de l’emoció”, de manera queTwitter no sempre és una font fiable. Així doncs, va donar importància als professionals de la informació -fonts directes, imparcials i veraces- que estan especialitzats en un entorn determinat, com els corresponsals, a la hora de reconèixer informació de qualitat.

Judit Argila va parlar dels “periodistes-marca”, mencionant, per exemple, a Antoni Bassas com a professional que fa un seguiment de la realitat de manera veraç i, a més, en dóna la seva visió personal. “Els periodistes poden donar el seu punt de vista, sempre signant la notícia, crònica o article d’opinió, cosa que una marca neutra no faria”, com ara Reuters, EFE i altres agències de comunicació. “La persona que segueix a una altra ho fa perquè li interessa la seva opinió, la vol saber”, va dir Anna Punsí. Ara bé, això també suposa una certa repressió social i pot originar tensions amb els seguidors, que poden no estar d’acord amb el que has piulat. “Guanyar credibilitat costa anys, però pots perdre-la en un tuit”, va remarcar Argila.

En conseqüència, es va debatre el tema dels perfils oficials de personatges públics o mediàtics i de la professió dels Community Managers. Meius Ferrés va dir que “quan s’és famós, un tuités com una roda de premsa” i, alhora, va criticar que els perfils individuals només haurien d’estar gestionats pel propietari i que, contràriament, el diàleg no funcionaria, ja que “la gràcia de les xarxes socials és la interacció amb l’altre” i, sense aquesta reciprocitat, la plataforma perd sentit. “Aleshores seria 1.0, com els agradaria a les institucions.” Per altra banda, Jaume Marín va mostrar la seva indiferència davant el tema sempre i quan es signin les piulades, afegint que “igualment, als polítics els fan els discursos.” Això sí, es va arribar a la conclusió que, davant d’un tema mediàtic, tots els personatges públics haurien de manifestar la seva opinió i que “els silencis són pitjors que opinar en contra de la majoria”, tal i com va dir Judit Argila, “sinó, els altres parlaran per tu.”

Tot seguit, es va tractar l’ús de les xarxes socials de les marques corporatives, ja que és un fenomen que s’està hegemonitzant cada cop més. De fet, el III Estudi Global Social Media Check-up fet per Burson-Marsteller, afirma que Twitter és la plataforma més popular per a les empreses i que “el 79% dels comptes corporatius (estudiats) intenta participar-hi amb retuits i mencions.” Així doncs, els protagonistes de “Del tweet al fet” estaven d’acord en que els periodistes d’un mitjà escombren cap a casa, fent difusió de la seva marca corporativa i compartint-ne continguts als seus perfils personals. Jaume Martín mateix, va afirmar que “no criticaria mai a Twitter la meva [seva] institució.”

A continuació, va entrar en escena l’esperat debat, amb interessants aportacions del públic sobre les xarxes socials com a lobbies. Es va fer referència al polèmic documental “Ciutat morta”, que, gràcies a la pressió de les xarxes, es va emetre a TV3, cosa que fins aleshores no s’havia fet, i de la mobilització de 4.000 persones en contra del desallotjament policial dels Indignats de la Plaça Catalunya de Barcelona el 27 de maig de 2010, gràcies a la difusió que se’n va fer a la xarxa. Imma Merino, professora de la Universitat de Girona i persona molt vinculada amb el món cultural, va voler aclarir que, tot i que les xarxes socials animen a la participació i a la mobilització, “no hem d’oblidar que, al cap i a la fi, no deixen de ser unes plataformes i que els moviments socials i el canvi vénen des de baix.” La Primavera Àrab és un clar exemple d’una societat lligada a la repressió política que, gràcies a l’escletxa de les xarxes socials, van poder expressar la seva voluntat col·lectiva per un Estat democràtic i una millora de la qualitat de vida.

Gemma Juncà Andreu