“Construir un futur, sense oblidar el passat” Estudi de dinamització cultural i turística a Anglès

Anglès és un poble petit que a poc a poc ha anat perdent color. La seva fàbrica, La Burés, és un símbol d’identitat. Durant molts anys ha servit per dinamitzar el poble i donar feina tant als autòctons com als nouvinguts, però poc després de la guerra civil va ser col∙lectivitzada i, l'any 2002 després de fer suspensió de pagaments va tancar. Amb els anys, molta gent va marxar i es va convertir en un poble envellit. La Meritxell Riera, estudiant de la tercera promoció de Comunicació Cultural va veure la possibilitat de reanimar el seu poble natal a partir d’un dels seus símbols, La Burés.

Meritxell arriba a l’aula Rafel LLusà de la Universitat de Girona amb ganes d’explicar­nos el seu projecte “Viu la Burés” que neix a partir del seu treball de final de grau, un treball molt personal que deixa veure l’estimació pel lloc d’origen. L’objectiu principal d’aquest projecte va ser millorar la situació d’Anglès, dinamitzant­lo cultural i turísticament. Per fer­ho, primer va estudiar la història del poble per després fer una actuació que impliqui a les diferents entitats de la zona i al poble com a col∙lectiu. A partir d’aquí, aconseguir un brot econòmic que comporta una regeneració de les polítiques turístiques d’Anglès. Per tant, “Construir el futur, sense oblidar el passat” ha servit per canviar també la visió de l’ajuntament qui va donar­li el seu suport amb la voluntat de treballar per la recuperació del patrimoni.

Es va inspirar, entre altres actuacions d’Igualada, en la jornada REC, i a partir d’aquests exemples va crear una jornada cultural ambientada en La Burés. Les activitats que ha organitzat són: diferents tallers de treballs manuals, una visita al museu del vapor, un homenatge al primer aplec del Floriel, un debat vermut entorn de la Burés, una exposició d’objectes recuperats “Pensant en la Burés”, un concert nocturn, un mur dels desitjos dels veïns, el llegat de la pintora mexicana Remedios Varo, una desfilada de gegants en la qual la protagonista és La Remei, una filadora... Ens explica la Meritxell que aquestes activitats són la seva guia principal però que poden canviar segons el pressupost final que tingui, ja que encara no és segur que la Diputació de Girona li concedeixi una subvenció tot i que la idea ha estat molt ben acollida per les administracions públiques. Malgrat això, el projecte es durà a terme gràcies a què l’ajuntament d’Anglès hi ha estat col∙laborant activament.

Finalment “Viu La Burés” serà el dia 18 de juny i tant el poble com la Meritxell ens conviden a assistir­hi i gaudir de l’ambient festiu.

Xènia Ruiz, Georgiana Ionita, Sílvia Esteba, Ester Porras, Sebas Bahí, Abigail Parris, Jihan Dahou.

De retornada cap al franquisme?

Es tracta d’un espai blanc i acollidor. Tot i que predomina el silenci ressonen algunes converses dels assistents que es coneixen entre ells i, quan paro l’orella, puc pescar algunes frases, totes entorn de la política, però no aconsegueixo entendre-les totes perqué les veus, fluixes, es difuminen amb la música de ràdio que sona, també fluixa. Entre encaixades de mà i retrobaments, la taula rodona comença uns minuts més tard del previst.

Font: Col·legi de Periodistes de Catalunya

La taula rodona Muts i a la gàbia? “Els efectes de la llei mordassa als mitjans de comunicació” la formen Quim Brugué, catedràtic de Ciència Política de la UAB, Josep Carles Rius, impulsor de Catalunya Plural i l’advocat CarlesMonguilod. La Marina Lopez, coordinadora de la taula rodona, obre l’esdeveniment i pregunta als debatents la seva opinió sobre el títol de la taula rodona, si el troben exagerat. El primer en trencar el gel és el periodista J. C. Rius que veu en la llei mordassa la resposta d’un estat amb por i en crisi i manifesta una época de retrocés en drets i llibertats. Es tracta d’un temps en què la democràcia s’esta posant en qüestió. Aquesta idea serà la que s’anirà reforçant al llarg de tot el debat. Carles Monguilod afegeix que la llei mordassa acull unes lleis que ja s’incloïen anteriorment en la constitució. En resposta un home del públic, d’uns quaranta anys, robust i certament empipat amb la situació, demana el micro i la seva participació posa el dit sobre la llaga; la llei mordassa és una llei de la por, només ha servit per fer que la població s’ho pensi dos cops abans de dir o fer qualsevol cosa. Per tant consisteix en promoure l’autocensura, una dinàmica molt perillosa per a aquells que treballen en el món de la comunicació.

És una llei que dóna tot el control al poder, tot i així el perill no és tan gran ja que els juristes, tot i ser de sensibilitats molt diverses, guarden certa deontologia, segons l’advocat que explica al senyor del públic que totes les lleis tenen un caire ideològic i aquesta suposa un retrocès cap al franquisme, per tant es tracta d’una mesura que respon a un clima determinat i no pas a una necessitat real però que no creu que la llibertat periodística corri perill pel seu interès informatiu.

Així doncs ens trobem davant d’un corrent de fons, un món que es resisteix a canviar i un altre emergent que lluita per l’hegemonia. El vençedor d’aquesta disputa decidirà quin tipus de país tindrem en els propers anys i per tant la forma en què viurem. 

Més enllà de Sergi Pàmies l'escriptor

Font: Col·legi de Periodistes de Catalunya

En un ambient divertit i carregat de la ironia que caracteritza a S. Pàmies es va desenvolupar la conversa entre ell i el periodista Alfons Petit en motiu de la Setmana Rahola; amb la col·laboració del públic, qui ha aportat preguntes tant en directe com per correu electrònic.

El col·loqui ha servit per conèixer més a fons l’escriptor.

Ell creu que el periodisme no és una cosa que es redueixi sols als periodistes i troba que la seva professió a part de lliure i divertida, és a la vegada temerària. Ser escriptor li ha permès col·laborar amb diferents professionals, amb els que més a gust s’ha trobat han sigut Quim Monzó i Javier Cercas.

Contestant a una pregunta sobre el procés creatiu, Pàmies ha revelat que ell escriu petits estímuls del dia a dia i després els transforma en històries. Ens ha explicat un que encara té guardat, es tracta d’una conversa en el metro entre dues noies barcelonines. Aquests petits estímuls són el seu estil, un estil que ha construït a força de fixar-se en les coses petites que altres escriptors troben inútils. Ell veu l’oportunitat d’escriure en totes les coses, cada situació que viu reverteix en escriptura. Aquesta petita confessió m’ha desvetllat quelcom de poètic en la personalitat de l’articulista. De cop vaig veure una persona compromesa que no es permet quedar-se en la superfície dels successos i s’exigeix certa implicació amb el seu entorn. Pàmies crea vincles dia a dia i a això es deu el seu èxit professional. Es tracta d’un escriptor que ofereix un contingut cultural fresc i innovador a la vegada que proper.

Mentre l’Alfons Petit continuava amb la resta de preguntes jo vaig deixar d’escriure cada frase que deia en Pàmies i vaig decidir gaudir d’aquella estona en tan bona companyia. Només vaig piular alguna frase transcendental. Tenia davant meu el que somia ser qualsevol amant de les lletres, un home lliure i que no posa sostres de por a la seva llibertat. Es permet, diàriament, seguir descobrint fins on és capaç d’arribar sense més pauta que la improvisació. Podria afirmar i no m’equivocaria que aquest senyor és una persona senzilla amb inquietuds simples que ha sabut traslladar aquesta simplicitat a les pàgines dels seus contes. Aquesta és la raó per la qual no escriu novel·les i es troba a gust a la ràdio, perquè no fan falta grans arguments ni massa preparació, només cal ser autèntic, tenir entusiasme i el valor d’atrevir-se i això al nostre entranyable escriptor li sobre. Els continguts que escriu Pàmies són un fidel retrat dels trets de la seva personalitat.

Inauguració Setmana dels Rahola

Font: El Punt Avui

La inauguració de la quarta convocatoria dels Premis Carles Rahola de Comunicació Local ha vingut de la veu de Joaquim Maria Puyal qui ha mantingut una conversa propera i enriquidora sobre el discurs comunicatiu amb la professora de la facultat de lletres Margarida Casacuberta.

Joaquim Puyal ja tenia el public guanyat abans de començar a parlar, doncs tots els presents són coneixadors de la seva exitosa carrera i, de fet, molts joves en la ronda de preguntas li han demanat consells per ser uns bons professionals. A aquest assumpte el comunicador ha aconsellat ser persistents i bones persones i fins i tot ha explicat amb molta humilitat els seus inicis com a locutor de ràdio.

A més de la part més humana d'en Puyal també hem pogut veure davant nostra un gran periodista enamorat de les paraules, ha explicat el poder que creu que tenen i el més important: l'estil amb el qual es diuen, i on té una gran importància la veu. Amb la veu podem canviar completament el significat d'una frase i aquí és on es nota el talent dels locutors que fan una feina artesanal de gran sensibilitat. A partir de la importànica de les paraules la conferència ha anat encaminant-se cap a l'exigència que ha de tenir el públic davant la informació que li és oferida. De l'acord general que l'objectivitat no existeix, el locutor d'esports ha insistit en invocar l'honesta subjectivitat i l'orgull com a persones per poder erradicar els condicionants dels periodisme i ha afirmat que un bon periodista s'ha de fer preguntes que van més enllà de les xarxes, que té l'obligació deontològica de crear-se una mirada complexa sobre la realitat per poder oferir així una densitat informativa al receptor.

Així doncs, la conferència d'en Puyal, que més aviat va ser una masterclass com bé havia indicat Margarida Casacuberta de bon principi, ha deixat clar als presents que l'éxit és fruit de l'esforç i la perseverànçia i que no ha de servir mai per oblidar el compromís professional sinò que ha de ser el que ens empenyi a seguir millorant cada día i oferir al públic la millor informació. Els comunicadors han de recordar sempre que les seves paraules envaeixen els racons més intims de l'audiència i aquesta és una responsabilitat que exigeix oferir contingut de qualitat malgrat tots els contres que puguin posar els interessos econòmics.

La prohibició crea el desig de llegir

El silenci regna a la biblioteca, passejo la mirada per les estanteries buscant el llibre, però de moment no obtinc cap resultat. Fa menys d’una setmana em va semblar veure’l per aquest prestatge però veig que la memòria em falla. Això o algú s'ha avançat. Sense perdre l’esperança, segueixo buscant. On deu ser? Crec recordar que era de color vermell i què no era pas petit. Començo a buscar: El carrer de les camèlies de Mercè Rodoreda, Foc : diari amorós d’Anaïs Nin, Harry Potter de la J.K.Rowling… Res, segueixo sense trobar-lo.

Foto: Anca Pop. Sala Rafel Llussà.

Me n’adono que tots aquests llibres comparteixen una característica molt important, la seva història està marcada per la

censura. De cop, recordo la conferència que va tenir lloc a la sala Rafel Llussà el passat 17 de

febrer, on ens van parlar de la Fira del llibre prohibit.

Aquesta fira, sorgeix de la idea de la Banned Books Week que se celebra anualment als Estats Units. Des de fa tres anys es duu a terme a Llagostera amb l’objectiu de posar d’actualitat títols que com va afirmar Montse Vila «Han estat censurats, prohibits i són els grans de la literatura universal». La fira és un projecte cultural recent i innovador que enfoca de manera diferent el món de la literatura i que vol aconseguir promoure la lectura de llibres que han passat per les mans de la censura.

L’èxit de la primera edició d’aquesta fira va ser tan transcendent, que es va decidir dur a terme el mateix projecte al centre cultural del Born a Barcelona. El pressupost es va multiplicar però, tal com va explicar Montse Vila, això no va suposar un augment de beneficis. Vila va descriure que la major part del pressupost es va destinar a la publicitat, creació de spots que va comportar un augment de visites però com va afirmar Montse Vila «Barcelona és una ciutat de passada» i finalment hi va haver els mateixos ingressos que en la fira que se celebra a Llagostera. Aquest any es tornarà a celebrar de nou a la ciutat de Barcelona una fira dedicada a la cultura prohibida, basant-se en la idea original de l’associació Can Toni de les Eugues organitzada a Llagostera, però aquest cop sense la seva col∙laboració.

En principi aquesta fira estava només lligada a la literatura però ara s’han inclòs temes musicals i obres de teatre. Una de les novetats d’aquest any és la creació d’un concurs, on també col∙labora la Biblioteca de la UdG, que consisteix en un booktrailer d’uns 90 segons. El concurs està obert a tothom que sigui major de 16 anys. Es valorarà: el guió, qualitat artística i tècnica i el valor documental. Només es pot presentar un vídeo per concursant.

I de cop, apareix. Davant meu tal com recordava. Sense dubtar ni un moment, em dirigeixo a agafar-lo. Tapa vermella, olor de paper vell i pàgines arrugades. Explica una història que en algun moment potser va ser censurada.

Miguel Rodríguez, Anca Pop, Núria Fosas, Patricia Díaz, Neus Lara, Gabriela Pinto, Jana Soteras

Twitter: @FLlibreProhibit
Facebook: Fira del Llibre Prohibit

FILÒLEG D'ESTUDI, PERIODISTA DE PROFESSIÓ: CRÒNICA DE LA CONFERÈNCIA DE JOAQUIM MARIA PUYAL A LA UdG

Dotze del migdia. Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la UdG. T'agrada la ràdio? Comencem.

Un enamorat de les lletres va aixecar el teló de la Setmana dels Rahola. El mestre. Em temo que no cal presentació, però li faré cinc cèntims: va néixer a Barcelona el 24 de març de 1949 i ja des de petit es va enamorar de les paraules. Filòleg d'estudi i periodista de professió, ja que considera que la paraula parlada té màgia. Poc després de la mort del General Franco, va ser el primer periodista a transmetre partits de futbol en llengua catalana. Des del 5 de setembre de 1976, ens ha regalat frases tan meravelloses com Urruti t'estimo o ha marcat Don Andrés. Ell és Joaquim Maria Puyal.

Rebombori. S'obre la porta. Entra. Silenci. Aplaudiments. Una mirada. Un cop de veu. Tanco els ulls i recordo el gol d'Iniesta a Stamford Bridge. Va començar la conferència amb un to d'humilitat negant que venia a fer una master-class sinó que venia a fer una conversa amb el públic. Seguidament, ens va projectar una escena de la pel·lícula Youth i en va destacar el paper del silenci, la mirada i la veu.

Sota el títol La substància del discurs comunicatiu: la construcció de la mirada, Joaquim Maria Puyal va posar especial èmfasi en la forma d'elaborar un discurs periodístic, i va destacar que, a vegades, és més important la manera de comunicar el missatge que el mateix missatge. En aquest ofici fer-se entendre és essencial. Que Messi marqui gol en el minut 14 ja ho hem vist, però la diferència entre els locutors es produeix en l'estil, en la forma amb la qual vesteixen el discurs. L'arròs el sap fer tothom, la qüestió és si hi poses marisc, carn o verdura. Ha de quedar bo.

Puyal mai busca ser tendència a les xarxes socials perquè això no és sinònim de qualitat. Ell és partidari d'un bon periodisme amb més preguntes. Un periodista que mai es dóna per satisfet si no té totes les respostes que vol. Tot i així, el mestre va mencionar que és normal que, en l'actualitat, els mitjans de comunicació sí que tenen per objectiu ser tendència a les xarxes perquè així tenen més poder, però els interessos econòmics i polítics condicionen la feina del periodista. D'acord, s'ha de ser partidista, però subjectivament honrat. Els espectadors s'haurien de rebel·lar contra la comunicació que no és de qualitat, de la mateixa manera que ho fem quan ens tallen la llum.

L'entreteniment també juga un paper fonamental en el discurs comunicatiu. L'ofici és la producció sonora del discurs. Hi ha el mateix guió per a tots, però es tracta de transmetre-ho diferent i divertit. Quin al·licient té anar a València després d'un 7-0 al Camp Nou? Cap. Per això s'ha de buscar l’entreteniment. Fer que el discurs sigui entretingut no és trivialitzar-lo, és fer que arribi a l'audiència, objectiu de tot bon comunicador, i sobretot, com diu el mestre Joaquim Puyal: Sigueu bones persones.

Ivan, Maria, Bruno, Aida, Josep, Clara, Arnau.

A punt d'un nou curs

Vet aquí un altre post que serveix de pont entre dos cursos, el 2014-2015 i el 2015-2016, de Gestió cultural, l’assignatura de tercer curs del bloc Cultura Contemporània II,del Grau de Comunicació Cultural de la Facultat de Lletres, de la Universitat de Girona. 

Els autors d’aquest blog han estat, fins ara, 89 estudiants, 39 dels quals van cursar l’assignatura el curs 2013-2014; els altres 50 la van cursar el curs 2014-2015. Entre tots han publicat 327 posts i han tingut 13.862 visites.

Dilluns, 8 de febrer de 2016, començarem les classes de l’assignatura del curs 2015-2016. El blog tornarà a l’activitat perquè els 41 estudiants d’enguany hi publicaran les seves cròniques.

A través del blog es podran seguir les classes i els convidats, les ressenyes d’activitats culturals, d’esdeveniments artístics i literaris, el batec del món cultural i de la seva gestió, segons els estudiants del Grau de Comunicació, des de la Sala Rafel Llussà de la Facultat de Lletres.

També ho podreu seguir a través dels perfils de l’assignatura en les xarxes socials, a Twitter: Gestió cultural UdG @GestiUdG, https://twitter.com/gestiudg, a Facebook: Gestió cultural Universitat de Girona, https://ca-es.facebook.com/gestioculturaludg

Que el curs sigui profitós i ric!

Mariàngela Vilallonga