Cicle Clàssics Castellans (Centre Cultural la Mercè)-4

Crònica-entrevista amb Jorge García: coordinador del cicle de Clàssics Catellans i professor a la UdG

L’objectiu principal del cicle, segons Jorge García, és explicar no només la història dels autors i el context cultural i social, sinó elements de qualitat literària. És a dir, els trets que identifiquen cadascun dels autors i quina influència tenen no només en la literatura sinó també en la societat del seu temps. Posa l’exemple de Valle-Inclán com a gran personalitat, que va introduir l’«esperpento» a Espanya, una corrent literària que reflecteix la situació de Madrid a les acaballes del segle XIX i principis del XX, amb moltes guerrilles i a una Espanya mediocre, sense claredat d’idees (polítiques, literàries, socials...). La vulgaritat  assetjava la ciutat i Valle n’era un irònic representant. Relaciona aquest personatge amb alguns escriptors posteriors del realisme, com Galdós o Cela. Tots tres viuen a la ciutat de Madrid —en etapes diferents, és clar— i tenen una visió pessimista de la societat espanyola.

A continuació li pregunto sobre l’estil entremaliat que utilitza Cervantes al Quixot. Creu que té un estil irònic i , a més, té la capacitat de crear complicitat amb els lectors, una qualitat a l’abast de molt pocs escriptors. Cervantes es descriu com un home normal, però, com la majoria d’escriptors, alguns elements o circumstàncies de l’època o de la seva vida també reflecteixen en la seva obra. El Quixot no es desenvolupa a un indret idíl·lic creat per l’autor, ja que l’acció es produeix a Castella-la-Manxa i a d’altres ciutats espanyoles, amb fets socials que influeixen en el llibre, com és el bandolerisme. Jorge García fa referència a un fet important en la vida de l’autor: la batalla de Lepant. L’octubre de 1571 es va produir una batalla molt sanguinària a aquesta localitat italiana. Van morir molts soldats i Cervantes va tenir molta sort de sobreviure; «només» li va ser amputat un braç. L’autor es mostra orgullós d’haver sobreviscut a la massacre,  ja que va estar uns dos dies sense reaccionar als hospitals de Messina i Palerm.

Un altre autor que ha format part del cicle és Federico García Lorca. Jorge García creu que és un «poeta extraordinari», afirmant fins i tot que es tracta del millor poeta espanyol del segle XX. La seva mort prematura i els motius que la van motivar (executat durant La Guerra Civil) el converteixen en un mite. Era un amant dels viatges, tal com es reflecteix a Poeta en Nueva York, on va anar després dels seus estudis a Madrid. Jorge García, però, destaca sobretot la defensa a ultrança que fa l’autor de les dones i els drames femenins. Davant la pregunta de si s’esperava una possible execució si tornava a Granada, la seva terra natal, García ha respost que no sabia res i que només buscava un entorn familiar després d’haver estat a Madrid.

A tall de conclusió, Jorge García exposa que els autors que han protagonitzat aquest cicle formen part de la literatura moral, fins i tot, de l’actualitat. Estem, doncs, davant d’autors elegits. García sent una especial admiració per Cervantes i Borges, ja que els considera uns revolucionaris de la cultura del seu temps. Finalment, aquest cicle pretén aprofundir en la investigació estètica dels grans clàssics de la literatura espanyola. I, com diu Jorge García, donar les claus per entendre allò que ens volen transmetre aquests autors, més enllà de la literatura.

Jaime Rey Girbent

Cicle Clàssics Castellans (Centre Cultural la Mercè)-3

Jorge Luis Borges: un filòsof subtil

La conferència que tanca el cicle Clàssics Castellans al Centre Cultural la Mercè tracta  sobre la figura d’un dels grans mestres de la «prosa poètica» com és Jorge Luis Borges. Jorge García creu que és un poeta frustrat i que l’única manera d’arribar a la plenitud poètica és quan escriu en prosa. Per tant, els sonets poden ser considerats com una formació pròpia de la seva obra literària. Aconsegueix un gran èxit a partir d’un estil perspicaç, irònic i, fins i tot, bromista. Un exemple és el relat «La loteria en Babilonia», pertanyent al llibre Ficciones. En fa una crítica irònica del Procés, de Franz Kafka. L’utilitza com a eina per criticar el feixisme durant l’Europa del segle XX, amb un estil basat en l’humor intel·ligent i perspicaç.

Borges s’envolta dels grans cercles intel·lectuals i avantguardistes del seu temps. Albert Einstein esdevé un dels grans influents en el seu estil i pensament. García ens diu, fins i tot, que l’obra Ficciones és una «teoria de la relativitat convertida en clau poètica». Borges és fill d’un escriptor frustrat, Jorge Guillermo Borges. El seu pare li va proporcionar el gust per la lectura i des de ben petit ja llegia els clàssics anglesos en llengua original. S’interessa també pels moviments avantguardistes que sorgeixen a principis del segle XX, com el dadaisme. Freqüentant els cafès de Madrid es nodreix de totes les reivindicacions culturals que sorgeixen a Europa. Sobretot al principi es considera un «antieuropeu» i defensor del nacionalisme argentí, en un clar intent de redefinir els valors nacionals del seu país natal.

El seu màxim esplendor arriba a partir dels anys 30, quan se n’adona que les formes d’escriure d’Argentina no porten enlloc. Historia universal de la infamia i Historia de la eternidad encunyen el canvi d’estil que es consolidarà amb Ficciones (1944). És en aquest període que es recrea i es consolida com a assagista i filòsof. García ens esmenta les claus del pensament de Borges. Va heretar l’escepticisme del seu pare i va estar molt influenciat per l’idealisme alemany, com Schopenhauer, i britànic, com és Bradley, l’obra del qual es basa directament en Hegel. A Historia de la eternidad Borges pretén insultar —subtilment— St. Agustí i Nietzsche. Jorge García, en to bromista, diu que Borges esdevé «una mena de Chesterton educat, no tan violent» amb l’església catòlica.

Borges, tot i el seu pensament filosòfic basat en l’idealisme, intenta transmetre una condició de poeta clàssic. «S’acomiada» de la seva vida d’escriptor a Informe de Brodi. Més endavant, però, s’enamora de Maria Kodama, una estudiant que compartia amb ell la passió per les llengües anglosaxones. Borges acaba enamorant-se feroçment de Kodama. Tant és així que comença a escriure poemes d’amor per primera vegada. García destaca aquest canvi de tendència, ja que deixa de banda les convencions filosòfiques per centrar-se, en els últims anys de la seva vida, a un amor inesperat. A El libro de arena s’acomiada definitivament de l’escriptura. Aquest llibre esdevé una declaració d’amor a Kodama, ja que la gran majoria dels personatges encarnen el seu amor idíl·lic. 

Jaime Rey Girbent

Cicle Clàssics Castellans (Centre Cultural la Mercè)-2

Valle-Inclán i l’«esperpento»

Aquesta conferència introdueix el personatge corresponent a la última intervenció de Jorge García, que és Jorge Luis Borges.  I ho dic perquè Valle-Inclán és un personatge complicat, que va marcar una època, així com l’escriptor argentí. García ens diu que és un escriptor molt complicat, pertanyent al simbolisme de finals del segle XIX i principis del XX. S’identifica per la utilització de galleguismes, la seva forma d’actuar i la seva aparença, com és la seva barba, poc cuidada i ben llarga, per exemple.

Cal identificar l’obra de Valle-Inclán segons les diverses etapes de la seva vida. En primer lloc trobem les obres rurals i els mites populars, etapa que atribuïm a la seva estada a Galícia. El conjunt d’obres més importants del «cicle mític» són les Comedias bàrbaras. En segon lloc hi ha les obres que l’autor va fer a alguns països de l’Amèrica Llatina, com Tirano Banderas. Com veurem amb Borges, Valle no és un gran poeta, sinó que excel·leix en el gènere teatral. Jorge García destaca dues etapes de l’autor: les Sonatas (Sonata de otoño, Sonata de verano, Sonata de primavera i Sonata de invierno) i, sobretot, l’«esperpento». Aquest últim és un moviment creat pel propi autor durant la Madrid dels anys 20, amb influències com Ortega y Gasset, Baroja, Azorín o Unamuno. Com el seu nom indica, Valle intenta reflectir la cara més dura i amarga de Madrid, influït pels ideals simbolistes de les noves avantguardes que es van fer ressò a la ciutat gràcies als cafès, lloc d’expansió cultural de l’època. Un bon exemple és l’obra Luces de bohemia, en què els cafès de Madrid esdevenen el centre de la cultura internacional i de les noves corrents avantguardistes.

Valle-Inclán va viure a Madrid des del 1895 fins el 1921. Estabilitza el seu estil i la seva imatge, tant física com literària, cap als 90’s del segle XIX. Es basa en el decadentisme, un gènere provinent de França, per crear l’esperpento com a nova corrent cultural. A Valle li agrada viure amb allò rocambolesc i ho trasllada a les seves formes d’actuar. Jorge García explica una anècdota que ho exemplifica. L’autor perd el braç esquerre l’any 1899 en un intent de reconciliar-se amb Unamuno i altres autors bohemis no tan coneguts com Carlos Bueno Bengoechea. Amb aquest últim va tenir una petita picabaralla i va patir una petita ferida al braç. Valle no es va deixar impressionar per una «simple» ferida i no va anar al metge. Quan va voler anar-hi ja era tard: la ferida va gangrenar i li van amputar el braç. Un exemple, doncs, de rebel·lia que demostra la influència del seu estil literari en la seva vida, o a l’inrevés.

Jorge García va concloure la conferència parlant de l’essencialitat de les obres de Valle-Inclán, que consisteix en l’evocació d’un passat ideal que, paradoxalment, mai ha existit. A més, Valle és conscient de la rellevància del seu personatge, ja que una de les raons de la corrent que crea és perquè és així com ell veu el passat — i el present—: negre. Ell mateix, doncs, es considera un símbol del decadentisme ja que se n’adona d’allò que té al seu voltant, una societat conformista i barroera. Reconeix, per tant, la seva pròpia ignorància, com va fer un clàssic grec.

Jaime Rey Girbent

Cicle Clàssics Castellans (Centre Cultural la Mercè)-1

Cervantes i El Quixot

Allò tràgic i allò còmic, allò patètic i allò simple, les alteses i les classes més baixes. El Quixot barreja tot tipus de tòpics i contradiccions. Jorge García, professor de la Universitat de Girona, ha portat a terme el cicle de clàssics castellans al Centre Cultural la Mercè. El primer tema del cicle versava sobre Cervantes i el Quixot. L’eix principal de la conferència és la versemblança subjacent en aquesta gran obra. García creu que és una lectura amena i amb una ironia adulta. Això, però, no impedeix que profunditzi en els tòpics més universals citats al principi. Cita, a més, la consideració dels clàssics respecte l’obra, els quals deien que es tractava d’una novel·la «de risadas». Amb el temps, però, descobrim que no es tracta només d’això, fet que la converteix en un clàssic.

«Boig però graciós; cortès però impertinent». Els contemporanis ja se’n van adonar dels seus contrastos. Aquestes contradiccions, clarament, representen els dos personatges principals i nodreixen l’obra d’una gran vivacitat. Sancho diu les coses sense pensar i viu la realitat amb molta gràcia. El Quixot viu a un altre món, el de la cavalleria errant. Aquests papers s’inverteixen en alguna part del fragment, com la voluntat de conquesta d’en Sancho amb la «Ínsula Barataria» i la «humanització» del Quixot, sobretot al final de l’obra. Cide Hamete Benengeli és un historiador musulmà inventat per Cervantes. L’autor vol donar-li credibilitat a l’obra i al personatge, insinuant que feia segles que existia a partir d’una tradició aràbiga. Les incongruències temporals el delaten i confirmen que es tracta d’una invenció.

Jorge García destaca que es tracta d’una obra moderna, potser la primera en la literatura castellana. S’ubica, a diferència de la gran majoria, a un lloc conegut com és Toledo, amb un llenguatge quotidià i amè. S’atribueix, per primer cop, una llibertat total als personatges. La riquesa dels detalls desborda qualsevol intent de simplificació d’aquesta. En un principi l’autor tenia pensat fer una novel·la curta, tal com les seves «Novelas ejemplares». A més, Quixot caminava sense Sancho. Cervantes, però, se n’adona de les possibilitats discursives de l’obra i la divideix en capítols. Crea històries secundàries i, sobretot, uns personatges atractius per al lector. Aquests ens introdueixen en dos mons ben diferents i ens persuadeixen, fins al punt que empatitzem amb ells.

La singularitat d’aquesta obra s’exemplifica en una anècdota explicada per Jorge García. En uns pocs mesos, el 1616, un any després de la publicació de la segona edició del Quixot, apareixen dos personatges disfressats de Quixot i Sancho a unes noces a Heidenberg, a Alemanya. Això demostra la ràpida extensió que va tenir l’obra arreu.

Jorge García esmenta un element pertorbador a la vida de Cervantes que influeix fortament en la versemblança de l’obra i com l’autor es desvincula de la ficció i de la realitat per passar a un marc diferent. Aquest element apareix cap al final de la segona edició del Quixot (1615). Al capítol 59 es fa menció al plagi de la seva obra original per part d’Avellaneda. No vol que la seva obra sigui supeditada a aquest plagi. Per comprovar la falsedat d’aquesta, cita fets contemporanis com l’expulsió dels moriscos el 1609. El fet que hi hagi la mateixa introducció que a la versió d’Avellaneda fa que desapareguin gran part dels elements ficticis. Comptat i debatut, García ens apropa a aquesta gran obra destacant que els personatges acaben barrejant-se amb el públic, molt nombrós i universalitzat, d’aquesta novel·la.

Jaime Rey Girbent

  

JOAN MIQUEL OLIVER FA VOLAR ELS ESPECTADORS DEL MUNICIPAL

Foto: Carles Callís

Joan Miquel Oliver, compositor i cantant, va fer volar la seva imaginació i la va contagiar a tots els espectadors que es van aplegar al Teatre Municipal de Girona per escoltar per primera vegada el seu nou treball, Pegasus. El primer disc que el cantautor mallorquí fa després de la dissolució d’Antònia Font. El públic volia endinsar-se en un univers fantàstic on els marcianets, pegasus i pallassos són els autèntics protagonistes del surrealisme extrem d’un dels genis de la música catalana. Abans d’entrar a l’escenari, la platea encesa ja aplaudia i corejava el seu nom. I és que Joan Miquel Oliver crea un món únic, que costa de desxifrar, però que quan t’atrapa no hi ha manera de desimpregnar-te..

La nit va arrencar a ritme de “Marès a Radial” i, durant dues hores, el miler d'espectadors que omplien el Teatre Municipal de Girona van poder escoltar grans clàssics del compositor mallorquí com “Vegetal”, “Final Feliç”, “Ryanair”, “Surfistes” i les noves peces del seu darrer treball.

 Un concert que va ser màgic, íntim i vibrant alhora i que va comptar amb els grans clàssics. A més a més, també va haver-hi moments de sorpreses. Quimi Portet just abans del final va aparèixer per la Platea amb una camisa llampant i ulleres de sol i va interpretar “Sunny Day” mentre el públic l’aclamava. Aquest va ser un moment de forts contrastos. La timidesa de Joan Miquel Oliver xocava amb l’energia i l’extravertit posat de Quimi Portet, però això no va fer més que acabar d’encisar el públic.

Un dels aspectes escènics que va jugar un paper important durant l’espectacle va ser la il·luminació que va ajudar a emfatitzar les emocions i sentiments de cada cançó. Un dels moments estel·lars de la nit va ser a l’hora d’interpretar “Mil Bilions en Estrelletes”, quan, mentre el cantant encisava el públic amb una dolça melodia, un mar de llumetes darrere seu es van començar a encendre a poc a poc i a moure’s com si fossin autèntics estels.

La nit va acabar amb els sons de “Sa núvia morta” que va posar punt i final a l’espectacle que va captivar el públic assistent. A partir d’aquest moment Joan  Miquel Oliver dóna per inaugurada la nova gira que el portarà a recórrer tot Catalunya fent volar els teatres d’arreu.

 

Carles Callís Pascual

 

 

EL CICLE DE CONFERÈNCIES ''PENSAR LA COMUNICACIÓ'' CONCLOU AMB UNA TAULA RODONA

El passat dimarts 24 de març, la Fundació Valvi de Girona va convertir-se en la seu del debat final del cicle de conferències Pensar la Comunicació. La sala Miquel Martí i Pol va acollir els estudiants de Comunicació Cultural que al llarg dels mesos de febrer i març havien assistit a les xerrades englobades dins aquest cicle. L’acte va comptar amb la presència d’uns quants dels professionals que havien visitat, setmana rere setmana, la Facultat com a ponents.

Disposàvem d’una hora i mitja per acabar de complir l’objectiu principal de les conferències: aturar-nos a pensar en un món sense fre i reflexionar amb profunditat sobre la comunicació enfront el ritme vertiginós que caracteritza la societat actual i les informacions que hi circulen. El cicle mateix feia palesa aquesta immediatesa, ja que durant dos mesos, sense pausa, ens havia ocupat cada dimarts i cada dijous amb una conferència diferent. 

La taula rodona era l’últim pas per acabar d’alimentar el nostre esperit crític, fomentar-nos els valors del periodisme i fer-nos prendre consciència del compromís social que hem d’adquirir per arribar a ser uns bons professionals. L’exemple a seguir per aconseguir-ho el teníem just davant, on seien nostres conferenciants que setmanalment ens havien anat donant les peces necessàries per analitzar i comprendre el món comunicatiu. Aquest debat, era l’última peça que completava el puzle de la bona comunicació..

Cada ponent disposava de deu minuts per exposar les seves idees amb brevetat però amb contundència. Un cop els havíem escoltat a tots, vam poder apreciar que els conferenciants convergien en moltes opinions però que, inevitablement, discrepaven en altres.

El primer torn de paraula va ser per Joan Tamayo, advocat i activista social, que ens va fer prendre consciència de la importància del paper del comunicador en els temps de revoltes culturals, socials i ètiques que vivim avui en dia. Tot plegat està transformant la societat, i ‘’la comunicació també ha de ser transformació, sinó ja no és comunicació’’, ens assegurava. Com a comunicadors hem de complir un rol social, molt vinculat, segons Tamayo, amb el compliment dels Drets Humans. Els periodistes han de traslladar aquestes realitats a la resta de persones, no invisibilitzar la vulneració d’aquests drets per part del sistema, que busca beneficis aliens a la majoria de la ciutadania. Això suposa un gran repte dialèctic que nosaltres, com a futurs professionals, hem de superar. 

Alex Martí, director de TV Girona, va ser el següent en parlar. Martí encara no acabar de confiar plenament amb les seccions informatives digitals. ‘’Encara no són del tot fiables perquè tothom pot comunicar a través d’aquesta plataforma’’, ens feia saber. I és que Internet ens permet informar cada cop més ràpid i des de qualsevol punt sobre els fets que ocorren. Martí, ens va recomanar no caure en el parany de la immediatesa i refiar-nos més d’aquells mitjans que hagin tingut més temps per corroborar que allò que es diu que és veritat.

Meius Ferrés, encarregada de la comunicació de la UdG, va exposar després de Martí. I el va contradir, en certa manera, alabant el paper d’Internet. Ferrés ens va parlar de l’efectivitat de l’ús d’Internet en els afers comunicatius de les institucions. Gràcies a les xarxes 2.0, afirmava la comunicadora, cada vegada disposem d’una informació més personalitzada. Les institucions estan aprenent a acotar digitalment el seu públic, per exemple amb l’ús de cookies, que suposen una comunicació més eficaç. Nosaltres som ‘’prosumidors’’, un terme mixt entre consumidors i productors d’informació; estem a ambdós bandes de la comunicació. I és que la informació, segons Ferrés, la faran cada vegada més els usuaris. La confiança de la conferenciant en l’ús de les xarxes és tal que, fins i tot, va reclamar-nos que veia massa llibretes per prendre apunts i pocs mòbils per informar a través d’Internet sobre el debat. Miquel Fañanàs, periodista i escriptor, no va tardar en replicar a la conferenciant i en mostrar-se content de veure papers i bolígrafs sobre les taules. ‘’Al paper encara li queden molts anys de vida’’, va afegir. Segons Fañanàs, la premsa escrita haurà de conviure amb la digital, però aquesta no suposarà la pèrdua total de la primera.

Seguidament, Francesc Casadallà, responsable comunicatiu d’una corporativa d’energies renovables, va parlar-nos de la importància de la participació i transparència, els principals reptes que, segons ell, haurem d’afrontar. ‘’Són els dos pilars fonamentals de la comunicació de qualitat’’, ens assegurava. Casadallà també va fer referència al món digital: hem de ser ‘’omniscients’’ i internet és el mitjà clau per ser-ho. Webs, blogs, Newsletters, Facebook, Twitter... tenim més canals oberts que mai per fer-nos sentir i hem d’aprofitar-los. Però hem de tenir l’habilitat de pensar sempre críticament, sent capaços de destriar ‘’el gra de la palla’’ en la informació, fugint de la infoxicació.

L’últim torn de paraula va ser per Joan Albert Argerich, professional radiofònic. ‘’Estem vivint un moment de transició, de canvi total’’, va iniciar. Estem immersos en un món comunicatiu de doble cara, format, per una banda, per nadius digitals com nosaltres i, per l’altra, per aquells nascuts, com ell, en el món analògic. Davant aquesta situació, ens va demanar precaució davant la immediatesa que comporta, que sovint ens pot conduir a errors. Va defensar l’ús d’aquests nous mètodes informatius; sempre i quan els fem servir amb peus de plom, adequadament i amb la màxima fiabilitat.

Un cop acabades les ponències i entre els aplaudiments dels oients, es va donar peu a la part participativa. Els assistents, amb ganes de resoldre més dubtes sobre seu futur professional, van tenir l’oportunitat de preguntar als conferenciants allò que encara els inquietava. El debat va ser el toc final idoni per acabar de ‘’pensar la comunicació’’. I és que gràcies a aquest cicle, hem pogut pensar-la des de molts punts de vista i aprendre a desenvolupar-la a través de molts formats, des d’aquells més tradicionals fins aquells més rabiosament nous. No hi havia millor manera per fer-ho que amb la col·laboració de professionals tan transversals, perquè no hi ha res més transversal que la comunicació. Estem més preparats i impacients que mai per passar a formar part del seu món, del nostre món: el comunicatiu. 

Carla Torruella Felip

Barcelona també és guerrera

Dissabte 16 de maig, el Palau Sant Jordi es va omplir de gom a gom per escoltar un dels cantautors espanyols de més èxit dels últims 12 anys, Melendi. Els inicis de Melendi com a cantautor no van ser fàcils, ja que són moltes les companyies discogràfiques que no van creure en ell. Finalment, l’any 2003 va publicar el seu primer àlbum, Sin noticias desde Holanda, disc amb el qual va aconseguir 4 discs de platí. Serà a partir de l’any 2004, quan Melendi arribarà a l’èxit, ja que la cançó Con la luna llena, serà escollida com a cançó oficial per la Volta Ciclista a Espanya. Després de 12 anys en el món de la música, més 2 milions de còpies venudes i diversos estils musicals, Melendi està oferint una gira arreu d’Espanya presentant el seu últim disc, Un alumno más.

Fotografía: tillate.es

16.230 persones, segons l’organització, van poder gaudir durant dues hores i mitja dels èxits més coneguts del cantautor Melendi. A banda de poder escoltar les últimes cançons del seu últim disc, Melendi no va defraudar cantant cançons com Con solo una sonrisa, Lágrimas Desordenadas, Barbie de extrarradio o Un violinista en tu tejado. El cantautor va sorprendre a tothom fent una reflexió sobre la seva vida, explicant als assistents com han estat tots aquests anys de carrera. D'altra banda, també va parlar del seu passat com a drogoaddicte, del qual va mostrar-se totalment penedit, i no va dubtar en alarmar a tots aquells joves que no cometin els mateixos errors que va fer ell en el passat, perquè és ara que se n’adona que el temps i els anys han passat i no ha pogut gaudir de moltes coses. A més Melendi va cantar dues de les cançons, que segons ell, han estat les més importants de la seva carrera. La primera és La promesa, cançó dedicada a un amic de la infància i a la seva dona, i la segona, una de les cançons que més li ha costat escriure, Cenizas en la eternidad, cançó dedicada als seus fans, anomenats guerrers. Finalment, Melendi va fer una presentació de la seva banda que no va deixar indiferent a ningú. A ritme de la cançó de Gonna fly now i simulant una pista de bàsquet sobre l’escenari, Melendi va anar presentant a la seva banda mentre aquests anaven llençant a cistella. Per acabar, Melendi va agrair el suport de tots els assistents i de totes aquelles persones que porten des de l’any 2003 recolzant-lo. 

 Maite López López