dimecres, 20 de maig de 2015

Cicle Clàssics Castellans (Centre Cultural la Mercè)-1

Cervantes i El Quixot

Allò tràgic i allò còmic, allò patètic i allò simple, les alteses i les classes més baixes. El Quixot barreja tot tipus de tòpics i contradiccions. Jorge García, professor de la Universitat de Girona, ha portat a terme el cicle de clàssics castellans al Centre Cultural la Mercè. El primer tema del cicle versava sobre Cervantes i el Quixot. L’eix principal de la conferència és la versemblança subjacent en aquesta gran obra. García creu que és una lectura amena i amb una ironia adulta. Això, però, no impedeix que profunditzi en els tòpics més universals citats al principi. Cita, a més, la consideració dels clàssics respecte l’obra, els quals deien que es tractava d’una novel·la «de risadas». Amb el temps, però, descobrim que no es tracta només d’això, fet que la converteix en un clàssic.

«Boig però graciós; cortès però impertinent». Els contemporanis ja se’n van adonar dels seus contrastos. Aquestes contradiccions, clarament, representen els dos personatges principals i nodreixen l’obra d’una gran vivacitat. Sancho diu les coses sense pensar i viu la realitat amb molta gràcia. El Quixot viu a un altre món, el de la cavalleria errant. Aquests papers s’inverteixen en alguna part del fragment, com la voluntat de conquesta d’en Sancho amb la «Ínsula Barataria» i la «humanització» del Quixot, sobretot al final de l’obra. Cide Hamete Benengeli és un historiador musulmà inventat per Cervantes. L’autor vol donar-li credibilitat a l’obra i al personatge, insinuant que feia segles que existia a partir d’una tradició aràbiga. Les incongruències temporals el delaten i confirmen que es tracta d’una invenció.

Jorge García destaca que es tracta d’una obra moderna, potser la primera en la literatura castellana. S’ubica, a diferència de la gran majoria, a un lloc conegut com és Toledo, amb un llenguatge quotidià i amè. S’atribueix, per primer cop, una llibertat total als personatges. La riquesa dels detalls desborda qualsevol intent de simplificació d’aquesta. En un principi l’autor tenia pensat fer una novel·la curta, tal com les seves «Novelas ejemplares». A més, Quixot caminava sense Sancho. Cervantes, però, se n’adona de les possibilitats discursives de l’obra i la divideix en capítols. Crea històries secundàries i, sobretot, uns personatges atractius per al lector. Aquests ens introdueixen en dos mons ben diferents i ens persuadeixen, fins al punt que empatitzem amb ells.

La singularitat d’aquesta obra s’exemplifica en una anècdota explicada per Jorge García. En uns pocs mesos, el 1616, un any després de la publicació de la segona edició del Quixot, apareixen dos personatges disfressats de Quixot i Sancho a unes noces a Heidenberg, a Alemanya. Això demostra la ràpida extensió que va tenir l’obra arreu.

Jorge García esmenta un element pertorbador a la vida de Cervantes que influeix fortament en la versemblança de l’obra i com l’autor es desvincula de la ficció i de la realitat per passar a un marc diferent. Aquest element apareix cap al final de la segona edició del Quixot (1615). Al capítol 59 es fa menció al plagi de la seva obra original per part d’Avellaneda. No vol que la seva obra sigui supeditada a aquest plagi. Per comprovar la falsedat d’aquesta, cita fets contemporanis com l’expulsió dels moriscos el 1609. El fet que hi hagi la mateixa introducció que a la versió d’Avellaneda fa que desapareguin gran part dels elements ficticis. Comptat i debatut, García ens apropa a aquesta gran obra destacant que els personatges acaben barrejant-se amb el públic, molt nombrós i universalitzat, d’aquesta novel·la.

Jaime Rey Girbent

  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada