Sidney Lumet, el cineasta invisible

-NY Times: ¿Com t'agradaria que et recordessin?

-S. Lumet: “No m'importa una merda”

Deia Sidney Lumet al seu llibre Making Movies (1995): “El bon estil és l'estil invisible”. Lumet és un d'aquells autors que no han intentat fer de la seva obra geni i figura, sinó treballar, deixant-s'hi la pell, en un ofici que és, fonamentalment, de creació col·lectiva. Un d'aquells cineastes que no han esperat a que els hi arribés el manuscrit o la idea perfecta per fer una masterpiece, sinó que han tingut la necessitat d'anar treballant sense pausa, però, alhora, sembrant una manera de fer cinema molt pròpia.

El passat dilluns es va estrenar al Cinema Truffaut de Girona el cicle dedicat a la figura de Sidney Lumet, amb la projecció de la seva primera i aplaudida pel·lícula, 12 Anrgy Men (1957). Abans de donar el salt al cinema -com a director-, la vida de Lumet (Philadelphia, 1924) havia transcorregut entre vestuaris en teatres jueus de Broadway: com actor, des dels quatre anys i, més endavant, com a director, dirigint -valgui la redundància- a diversos membres de l'Actor's Studio. Molts dels grans actors i actrius de Hollywood van passar per les seves mans. A principis de la dècada dels 50 Lumet faria el seu debut darrera la càmera, com a director de televisió a la CBS.

A 12 Anrgy Men, la forma teatral es ben evident. Un únic espai amb un treball interpretatiu i de direcció altament minuciós. Un espai que va prenent vida a través de diàlegs, expressions, gestos i mirades. I quelcom interior que s'amaga. Dotze membres d'un jurat han de dictaminar la culpabilitat o la innocència d'un noi de divuit anys, acusat de matar el seu pare. Al principi, onze dels dotze semblen estar segurs de la culpabilitat del jove. Només un vota innocent: no n'està segur, té dubtes raonables. Amb el pas dels sufocants minuts, van aflorant de forma implícita els pensaments, les mentalitats, els prejudicis, les històries; allò personal, que hi ha a l'interior de cadascú. Realitats diferents, marcs diferents. Lumet investiga la psicologia dels personatges, els seus dilemes morals i existencials, els arcs emocionals que sorgeixen de conflictes interns i externs. Prejudicis que ennuvolen la veritat.

En el cinema de Lumet no hi ha bons ni dolents, no hi ha bàndols antagònics, el somni americà s'enfonsa a mans de la misèria social o de la fatalitat. Ens interpel·la, esdevenim el tretzè membre del jurat, desmunta les convencions, ens mostra quelcom que no estem acostumats a veure, el procés judicial des de dins, des de l'interior d'una cambra acolorada. Gent de carrer que ha de debatre i prendre una decisió que recau sobre la vida d'una persona. Mentre Lumet erigeix una radiografia de la condició humana. Ens porta a l'”altra banda” del “miratge” de la realitat.

Jurat 11: I beg pardon...

Jurat 10: “I beg pardon?” What are you so polite about?

Jurat 11: For the same reason you are not: it's the way I was brought up.

Joel Vila Truyol