Roma

Roma és una pel·lícula basada en la vida del director, Federico Fellini, però en la qual el vertader protagonista és la ciutat de Roma. La pel·lícula es constitueix amb el transcurs d’una sèrie d’episodis que mostren les impressions que la capital italiana va deixar sobre Fellini.

Ens trobem a l’any 1939 quan el jove Fellini emprèn el seu viatge cap a la ciutat que els seus professors li han descrit i que durant tant de temps ha imaginat. Les accions s’ordenen segons la memòria del director, o potser segons l’urgència d’explicar-les; la qüestió és que les escenes no tenen res a veure les unes amb les altres. A aquestes imatges, ens acompanya la veu en over del mateix director, que ens serveix de guia i ens fa la pel·lícula més amena. Aquesta manera d’explicar la història justifica que no se segueixi cap història lineal.

Podem dir que la pel·lícula té dues parts: per una banda, la visió que des del poble en el que vivia abans d’anar a Roma tenia de la ciutat. Es tracta d’una correlació de records que segueixen un cert ordre cronològic i que mantenen un ritme com el que empra actualment Woody Allen. Per una altra, la representació de la Roma d’aquell moment, en la que es fa un homenatge a l’arquitectura clàssica romana. Encara podríem parlar d’una part entre aquestes dues, en la que narra el seu trasllat i la seva estància a Roma durant la Segona Guerra Mundial. La pel·lícula, doncs, es fixa en la transformació de la ciutat al llarg del temps.

Es tracta, doncs, d’una pel·lícula molt personal, amb tocs d’humor i sarcasme, amb la que el director rendeix homenatge a la seva estimada Roma, íntima i universal a la vegada, documental i autobiografia al mateix temps; una perfecta història improvisada. 

Marta Fàbregas