Amb motiu
de la celebració del festival MOT 2015, el cinema Truffaut va proposar un
programa relacionat amb algunes de les ciutats (Roma, Berlín, Atenes) i
perifèries urbanes. L’objectiu va ser plantejar una reflexió sobre la
importància que adquireixen les “ciutats de cine” en la construcció de les
narratives urbanes dels segles XX i XXI.
Petit Indi és un drama
protagonitzat per un adolescent que ha de veure com tanquen a la presó la seva
mare, i que porta l’absència del seu pare com pot. El seu germà representa, en
aquesta pel·lícula, el xoc que li produeix al protagonista el món dels adults,
que és encara desconegut per ell. L’Arnau, el protagonista, és introvertit i
silenciós, més amic dels animals que de les persones. Aquesta és una història
més sobre el difícil trànsit cap a la maduresa, sobre les pors i les
frustracions que es generen durant aquest trajecte, com narrava Salinger a El vigilant en el camp de sègol.
El paisatge juga un
paper molt important en aquesta història. El director ha volgut tractar al
paisatge com a un actor que no és sempre igual, sinó que evoluciona, canvia,
envelleix amb el pas del temps. També és important la relació que el
protagonista té amb els animals. La pel·lícula mostra la intensa relació que es
pot forjar entre una persona i un animal.
Cal saber trobar el
sentit metafòric la pel·lícula: la cadernera, fugint de l’estrès i les presses
de la ciutat, vola en solitari i canta a la naturalesa, i mira amb tristesa el
mal que li hem fet. El trànsit cap a la maduresa el representa l’escena on el
nen mata i llença al riu la guineu que, tot i que l’estimava, havia matat a la
cadernera.
La pel·lícula mira a la
persona com a un sol individu, marginal i solitari. Aquest individu busca en el
seu interior sentiments ocults i una manera de veure la vida que se surt dels
patrons establerts. Els silencis són abundants, i sembla que la intenció
sigui encomanar una desesperança per una tragèdia que es veu a venir. Podem llegir
això com una altra metàfora: el pas a l’edat adulta. És una pel·lícula, doncs,
gens excessiva, que no busca el sentiment fàcil, on l’espectador ha de percebre
el que passa per dins dels personatges.
Marta Fàbregas
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada