Petit Indi

Amb motiu de la celebració del festival MOT 2015, el cinema Truffaut va proposar un programa relacionat amb algunes de les ciutats (Roma, Berlín, Atenes) i perifèries urbanes. L’objectiu va ser plantejar una reflexió sobre la importància que adquireixen les “ciutats de cine” en la construcció de les narratives urbanes dels segles XX i XXI.

Petit Indi és un drama protagonitzat per un adolescent que ha de veure com tanquen a la presó la seva mare, i que porta l’absència del seu pare com pot. El seu germà representa, en aquesta pel·lícula, el xoc que li produeix al protagonista el món dels adults, que és encara desconegut per ell. L’Arnau, el protagonista, és introvertit i silenciós, més amic dels animals que de les persones. Aquesta és una història més sobre el difícil trànsit cap a la maduresa, sobre les pors i les frustracions que es generen durant aquest trajecte, com narrava Salinger a El vigilant en el camp de sègol.

El paisatge juga un paper molt important en aquesta història. El director ha volgut tractar al paisatge com a un actor que no és sempre igual, sinó que evoluciona, canvia, envelleix amb el pas del temps. També és important la relació que el protagonista té amb els animals. La pel·lícula mostra la intensa relació que es pot forjar entre una persona i un animal.

Cal saber trobar el sentit metafòric la pel·lícula: la cadernera, fugint de l’estrès i les presses de la ciutat, vola en solitari i canta a la naturalesa, i mira amb tristesa el mal que li hem fet. El trànsit cap a la maduresa el representa l’escena on el nen mata i llença al riu la guineu que, tot i que l’estimava, havia matat a la cadernera.

La pel·lícula mira a la persona com a un sol individu, marginal i solitari. Aquest individu busca en el seu interior sentiments ocults i una manera de veure la vida que se surt dels patrons establerts. Els silencis són abundants, i sembla que la intenció sigui encomanar una desesperança per una tragèdia que es veu a venir. Podem llegir això com una altra metàfora: el pas a l’edat adulta. És una pel·lícula, doncs, gens excessiva, que no busca el sentiment fàcil, on l’espectador ha de percebre el que passa per dins dels personatges.

Marta Fàbregas