dimecres, 20 de maig de 2015

Cicle Clàssics Castellans (Centre Cultural la Mercè)-2

Valle-Inclán i l’«esperpento»

Aquesta conferència introdueix el personatge corresponent a la última intervenció de Jorge García, que és Jorge Luis Borges.  I ho dic perquè Valle-Inclán és un personatge complicat, que va marcar una època, així com l’escriptor argentí. García ens diu que és un escriptor molt complicat, pertanyent al simbolisme de finals del segle XIX i principis del XX. S’identifica per la utilització de galleguismes, la seva forma d’actuar i la seva aparença, com és la seva barba, poc cuidada i ben llarga, per exemple.

Cal identificar l’obra de Valle-Inclán segons les diverses etapes de la seva vida. En primer lloc trobem les obres rurals i els mites populars, etapa que atribuïm a la seva estada a Galícia. El conjunt d’obres més importants del «cicle mític» són les Comedias bàrbaras. En segon lloc hi ha les obres que l’autor va fer a alguns països de l’Amèrica Llatina, com Tirano Banderas. Com veurem amb Borges, Valle no és un gran poeta, sinó que excel·leix en el gènere teatral. Jorge García destaca dues etapes de l’autor: les Sonatas (Sonata de otoño, Sonata de verano, Sonata de primavera i Sonata de invierno) i, sobretot, l’«esperpento». Aquest últim és un moviment creat pel propi autor durant la Madrid dels anys 20, amb influències com Ortega y Gasset, Baroja, Azorín o Unamuno. Com el seu nom indica, Valle intenta reflectir la cara més dura i amarga de Madrid, influït pels ideals simbolistes de les noves avantguardes que es van fer ressò a la ciutat gràcies als cafès, lloc d’expansió cultural de l’època. Un bon exemple és l’obra Luces de bohemia, en què els cafès de Madrid esdevenen el centre de la cultura internacional i de les noves corrents avantguardistes.

Valle-Inclán va viure a Madrid des del 1895 fins el 1921. Estabilitza el seu estil i la seva imatge, tant física com literària, cap als 90’s del segle XIX. Es basa en el decadentisme, un gènere provinent de França, per crear l’esperpento com a nova corrent cultural. A Valle li agrada viure amb allò rocambolesc i ho trasllada a les seves formes d’actuar. Jorge García explica una anècdota que ho exemplifica. L’autor perd el braç esquerre l’any 1899 en un intent de reconciliar-se amb Unamuno i altres autors bohemis no tan coneguts com Carlos Bueno Bengoechea. Amb aquest últim va tenir una petita picabaralla i va patir una petita ferida al braç. Valle no es va deixar impressionar per una «simple» ferida i no va anar al metge. Quan va voler anar-hi ja era tard: la ferida va gangrenar i li van amputar el braç. Un exemple, doncs, de rebel·lia que demostra la influència del seu estil literari en la seva vida, o a l’inrevés.

Jorge García va concloure la conferència parlant de l’essencialitat de les obres de Valle-Inclán, que consisteix en l’evocació d’un passat ideal que, paradoxalment, mai ha existit. A més, Valle és conscient de la rellevància del seu personatge, ja que una de les raons de la corrent que crea és perquè és així com ell veu el passat — i el present—: negre. Ell mateix, doncs, es considera un símbol del decadentisme ja que se n’adona d’allò que té al seu voltant, una societat conformista i barroera. Reconeix, per tant, la seva pròpia ignorància, com va fer un clàssic grec.

Jaime Rey Girbent

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada