divendres, 29 de maig de 2015

Gabriel Alomar i Vilallonga


Poeta, assagista i prosista mallorquí. Nascut el 7 d’Octubre de 1873 i mort, molt lluny de la seva terra natal, al Caire el 1941.
Fill de Joan Alomar Barbarín i la aristòcrata Margarida Villalonga Puig, començà els estudis post obligatoris a Barcelona, on es trasllada des de Mallorca el 1888. Allà iniciarà els estudis de Dret que ràpidament abandonà pels de Lletres i Filosofia. Amb una formació tant diferent entre el dret i el pensament crític i abstracte de les humanitats per excel·lència, la trajectòria d’Alomar es pot dividir entres facetes:  primerament, la faceta periodística; seguidament, la faceta política i, per últim, la filosòfica.

Per començar, cal destacar que gran part del seu prestigi en el món de les lletres va ser gràcies a l’extraordinària  obra periodística que va exercir. Malgrat que acostumava a escriure en castellà- a diaris com: El Imperial o La Nación- també escrigué en català i defensà la normalització de la llengua. Dos dels seus treballs més famosos són: la campanya nacional per demanar la revisió del procés de Francesc i Guàrdia[1] i, un seguit d’articles en contra de la pena de mort  i de la repressió del govern de Maura[2].  Sempre va col·laborar a diferents diaris tant barcelonins com mallorquins, dels primers sabem que va escriure a El Poble Català amb el pseudònim Fòsfor, a La Veu de Catalunya, Puput o L’esquella de la Torratxa; A Mallorca publicà diversos articles a El Obrero Balear, Portaveu del Socialisme Mallorquí, o El Día.
El seu període com a periodista es pot comprimir majoritàriament entre 1910 i 1920, tot i que al llarg de la seva vida va anar coordinant les col·laboracions als diferents diaris i revistes als múltiples llocs de residència fins la seva mort.

En els tipus de diaris que col·laborava ja es podia intuir la tendència política de l’autor. Alomar va emprendre l’etapa política el 1916, amb Marcelino Domingo Sanjuán i Francesc Layret Foix, quan intervé en la fundació del Bloque Republicano Autonomista, el qual era contrari a l’aliança amb el Partit Republicà d’Alexandre Lerroux. L’escriptor tenia molt clara la seva identitat política i, per això, en el seu programa es definia com a republicà i catalanista, defensor de l’autonomia de Catalunya i alhora reivindicador de les llibertats obreres. Més endavant, el 1917, Alomar es passà al Partido Republicano Catalán del polític Lluís Companys, el mateix que el 1931 es convertiria en L’esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En el 1918 va ser nomenat diputat per Barcelona, moment en que comença a projectar activitat política i cultural. En el 1920 va fundar la Unió Socialista de Catalunya però va renunciar a l’agost canviant el seu escó pel de Mallorca on, s’involucrà activament en l’avantprojecte d’Estatut de les Illes Balears, defensant la federació de territoris autòctons i pensant en una Federació entre les Illes i Catalunya. El 1932 va continuar la seva trajectòria política com ambaixador de la República a Itàlia però, aquesta etapa finalitza al cap de dos anys, anys després el 1937. Alomar embarca cap a Egipte amb el seu fill Victor on fou nomenat ministre plenipotenciari pel govern de la República del Caire. Quan va acabar la guerra va acabar el seu càrrec però, l’autor continuà residint com a polític exiliat, col·laborant amb diferents mitjans de comunicació a Le Journal d’Égpyte i exercint la docència a diferents institucions.
Finalment, Alomar també té una corrent filosòfica, potser menys coneguda però no per això menys digne d’esmentar. La seva etapa filosòfica és evident ja en la seva joventut amb les seves primeres lectures i l’acompanyà al llarg de la vida vinculant-se moltes vegades amb la vesant política. Aquest petit text de Santiago Valentí Camp de 1922 ho explica molt bé.

<<Alomar ha pasado por múltiples fases de religiosidad, en su concepto más elevado. En cierta ocasión hablándome de su infancia, me dijo que sus primeras lecturas fueron la Biblia, el Corán, los Poemas homéricos y las historias eclesiásticas (...)No tardó, sin embargo, el pensador catalán en sentir la necesidad íntima de atempar aquella dirección dedicándose al estudio de los noveladores franceses y, especialmente, de Flaubert. Ernesto Renan, con su visión del valor social del Evangelio y con su espiritualidad soberana, hubo de impresionar la fina sensibilidad de Alomar (...) Renan le hizo comprender el secreto de la unión entre la ciencia y la poesía>>


[1] Per més información sobre el porcés: http://www.ferrerguardia.org/el-proces-de-1906

[2] Per més información sobre aquest govern: http://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Maura_i_Montaner

Maria José Aldana

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada