Gabriel Alomar i Vilallonga
Poeta,
assagista i prosista mallorquí. Nascut el 7 d’Octubre de 1873 i mort, molt lluny
de la seva terra natal, al Caire el 1941.
Fill
de Joan Alomar Barbarín i la aristòcrata Margarida Villalonga Puig, començà els
estudis post obligatoris a Barcelona, on es trasllada des de Mallorca el 1888.
Allà iniciarà els estudis de Dret que ràpidament abandonà pels de Lletres i
Filosofia. Amb una formació tant diferent entre el dret i el pensament crític i
abstracte de les humanitats per excel·lència, la trajectòria d’Alomar es pot
dividir entres facetes: primerament, la
faceta periodística; seguidament, la faceta política i, per últim, la
filosòfica.
Per
començar, cal destacar que gran part del seu prestigi en el món de les lletres
va ser gràcies a l’extraordinària obra
periodística que va exercir. Malgrat que acostumava a escriure en castellà- a
diaris com: El Imperial o La Nación- també escrigué en català i defensà la
normalització de la llengua. Dos dels seus treballs més famosos són: la
campanya nacional per demanar la revisió del procés de Francesc i Guàrdia[1] i,
un seguit d’articles en contra de la pena de mort i de la repressió del govern de Maura[2]. Sempre va col·laborar a diferents diaris tant
barcelonins com mallorquins, dels primers sabem que va escriure a El Poble Català amb el pseudònim Fòsfor,
a La Veu de Catalunya, Puput o L’esquella de la Torratxa; A Mallorca publicà diversos articles a El Obrero Balear, Portaveu del Socialisme Mallorquí, o El Día.
El
seu període com a periodista es pot comprimir majoritàriament entre 1910 i
1920, tot i que al llarg de la seva vida va anar coordinant les col·laboracions
als diferents diaris i revistes als múltiples llocs de residència fins la seva
mort.
En
els tipus de diaris que col·laborava ja es podia intuir la tendència política
de l’autor. Alomar va emprendre l’etapa política el 1916, amb Marcelino Domingo
Sanjuán i Francesc Layret Foix, quan intervé en la fundació del Bloque
Republicano Autonomista, el qual era contrari a l’aliança amb el Partit
Republicà d’Alexandre Lerroux. L’escriptor tenia molt clara la seva identitat
política i, per això, en el seu programa es definia com a republicà i
catalanista, defensor de l’autonomia de Catalunya i alhora reivindicador de les
llibertats obreres. Més endavant, el 1917, Alomar es passà al Partido
Republicano Catalán del polític Lluís Companys, el mateix que el 1931 es
convertiria en L’esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En el 1918 va ser
nomenat diputat per Barcelona, moment en que comença a projectar activitat
política i cultural. En el 1920 va fundar la Unió Socialista de Catalunya però
va renunciar a l’agost canviant el seu escó pel de Mallorca on, s’involucrà
activament en l’avantprojecte d’Estatut de les Illes Balears, defensant la
federació de territoris autòctons i pensant en una Federació entre les Illes i
Catalunya. El 1932 va continuar la seva trajectòria política com ambaixador de
la República a Itàlia però, aquesta etapa finalitza al cap de dos anys, anys
després el 1937. Alomar embarca cap a Egipte amb el seu fill Victor on fou
nomenat ministre plenipotenciari pel govern de la República del Caire. Quan va
acabar la guerra va acabar el seu càrrec però, l’autor continuà residint com a
polític exiliat, col·laborant amb diferents mitjans de comunicació a Le Journal
d’Égpyte i exercint la docència a diferents institucions.
Finalment,
Alomar també té una corrent filosòfica, potser menys coneguda però no per això
menys digne d’esmentar. La seva etapa filosòfica és evident ja en la seva
joventut amb les seves primeres lectures i l’acompanyà al llarg de la vida
vinculant-se moltes vegades amb la vesant política. Aquest petit text de
Santiago Valentí Camp de 1922 ho explica molt bé.
<<Alomar ha pasado
por múltiples fases de religiosidad, en su concepto más elevado. En cierta
ocasión hablándome de su infancia, me dijo que sus primeras lecturas fueron la Biblia,
el Corán, los Poemas homéricos y las historias eclesiásticas (...)No tardó, sin
embargo, el pensador catalán en sentir la necesidad íntima de atempar aquella dirección
dedicándose al estudio de los noveladores franceses y, especialmente, de
Flaubert. Ernesto Renan, con su visión del valor social del Evangelio y con su
espiritualidad soberana, hubo de impresionar la fina sensibilidad de Alomar
(...) Renan le hizo comprender el secreto de la unión entre la ciencia y la
poesía>>
Maria José Aldana
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada