A reveure, Francesc!

La taula on sempre seia Francesc Garriga.
Ara, personalitzada en memòria seva. 

            Va ser dimecres dia 5 de març. Eren les 20.25h i em disposava a trobar una taula on seure per sentir el seu últim llibre, Swing. Va ser impossible. Mai havia vist l’Horiginal tan ple, de gom a gom. Ple de poetes que el consideraven el seu pare literari, i també de gent que senzillament l’admirava. L’espera fins que va arribar el moment de començar l’acte va ser interminable. Tothom estava ansiós per escoltar el mestre. Uns minuts més tard, va començar la presentació. La va fer Ester Andorrà, una de les editores del  llibre, que havia preparat un text on parlava de les vivències que havia tingut amb Garriga.

            Aquest no havia de ser el dia en què es presentava el llibre, però Labreu va decidir avançar-ho en motiu de la seva mort. Tampoc Swing havia estat el títol que havia de ser. Tot semblava capgirat, però malgrat això, va ser una presentació molt càlida. Garriga publicava amb Labreu i amb Adia com una mostra d’amor. Labreu també va voler tenir un gest carinyós cap a ell, i és per això que a partir d’ara i per sempre més, tots els seus llibres de la col·lecció Alabatre es publicaran amb lletra “garamond” ja que Garriga odiava totes les altres.

            Un cop acabat el torn d’Andorrà, van posar un vídeo –que tampoc era el que havia de ser-. En aquest hi sortia en Garriga envoltat de llibres, i explicava que per a ell la poesia era una manera de viure. Va esmentar que gran part de la seva inspiració li proveïen els arbres, que li provocaven curiositat. També deia que ell als seus poemes ho diu tot, però no de manera que es pugui entendre perfectament, ja que és quelcom que surt de dins seu i no ho vol escampar. “Sóc la suma de tot el que he llegit i del que he viscut. No sóc res més”, va dir amb la seva veu tan de roca –com diu en un dels seus poemes- que el caracteritzava. Aquesta frase em va fer recordar uns versos del seu llibre: “mastego les paraules dels llibres/que tinc a prop. amics que van i vénen/dels llocs més impensables”. I és que la vida de’n Garriga no s’hagués pogut entendre sense la poesia.

            Un cop finalitzat el vídeo, va arribar el torn dels rapsodes que volien recordar-lo. Entre ells hi eren Marc Romera, la Clara Mir, Toni Moreno, Joan Todó, Jaume C Pons Alorda, etc. Sense esperar-ho cada poeta a la seva intervenció va recordar quelcom que havia viscut amb en Garriga, la majoria situacions en les quals aquest criticava sense pietat  aquell que estigués damunt de l’escenari. Curiosament,  hi va haver una frase a la qual hi van coincidir gairebé tots: “Quan s’acaba això?” I és que en Garriga no suportava més de cinc poemes seguits, encara que fossin seus. Tanmateix, Andorrà va voler deixar clar que “el mestre” hagués estat encantat amb tots els rapsodes que van voler participar en la seva presentació.

            Un artista qualsevol ha de trobar una veu pròpia, i això Garriga ho va saber fer. Era i és impossible imitar-lo, únic i irrepetible. Per si algú encara ho dubtava, en aquest acte va quedar clar. Cada poema colpia al públic i el feia emmudir. Però aquests poemes no només pertanyen a l’últim poemari, Swing. També es van recitar versos d’altres llibres com Ragtime -també publicat amb Labreu-, i l’antologia publicada darrerament Demà no és mai (1959 – 2014). Fins i tot, al final de l’acte es va arribar a cantar un dels seus poemes, interpretat per Ivette Nadal.

            L’acte es va acabar i la gent va anar marxant, però la festa continuava. Uns quants poetes es van quedar xerrant i recordant en Garriga. Aquell dia costava marxar de l’Horiginal. I és que ningú volia acomiadar-se d’aquell lloc es considera la segona casa del mestre. Tot de poetes amb el seu llibre sota el braç, recordant-lo i comentant la qualitat dels poemes del seu llibre. No hi havia tristor, més aviat es palpava l’alegria d’haver-lo conegut i haver pogut llegir els seus versos. No ho hagués aconseguit qualsevol. I és que davant d’aquests versos, poca cosa hi queda a dir: desperta!/ s’han acabat les presses,/ les mans amables, les disfresses càndides./ què més podries esperar?/ ja tot és veritat./ fins i tot la mentida. 

Carlota Fuertes

ENTREVISTA A MIQUEL-ÀNGEL CODES, DIRECTOR DE LIBERISLIBER

Els catalans som un poble bibliòfil. Si més no, tenim la tradició –qui sap si una mica forçada– de comprar almenys un llibre a l’any, per la Diada de Sant Jordi. Al llarg de l’any, a Catalunya s’hi organitzen un bon grapat de fires relacionades amb el món del llibre. Però n’hi ha una de singular. És Liberisliber, la fira d’editorials independents. Des del 2010, Besalú és el punt de trobada entre aquestes editorials, que sovint passen desapercebudes, i el públic lector. Durant un cap de setmana, la vila garrotxina atreu bibliòfils d’arreu que remenen entre llibres de tot tipus que normalment no es troben a les llibreries i editorials convencionals. Parlem amb Miquel-Àngel Codes, director i impulsor de Liberisliber.  

En què consisteix, a grans trets, la fira Liberisliber? La fira té un nucli central, la fira pròpiament dita, on les editorials independents mostren i venen les novetats del seu catàleg directament al públic lector. La fira s’embolcalla amb activitats de tot tipus –presentacions, xerrades, exposicions, visites guiades...– perquè volem que Libersliber sigui una gran festa literària.

D’on neix la idea de muntar una fira d’editorials independents? És fruit de la casualitat. Jo sóc historiador de l’art, i no he estat mai vinculat al sector editorial. Fa uns anys, un amic meu, que és músic, em va comentar que muntava una editorial. Em vaig quedar bastant al·lucinat. “Una editorial, en aquests temps que corren?”, vaig pensar. I quan em va dir que era per editar poesia, encara em vaig quedar més al·lucinat. Llavors, em va picar la curiositat i vaig buscar si hi havia més persones que emprenguessin iniciatives com aquesta. Vaig descobrir un món fantàstic, el de les editorials independents, i em vaig adonar que no tenia un gran aparador on donar-se a conèixer, i que molta gent –com jo mateix- desconeixia l’existència d’aquestes editorials. I és que molts cops ni tan sols arriben a les llibreries. Així que se’m va acudir de muntar la fira. Tenia clar que havia de ser lluny de les grans ciutats. Em vaig inspirar una mica en la fira literària de Hay-on-Wye, que es fa en un petit poble del país de Gal·les, i que ha crescut tant que actualment té diverses seus arreu del món. Per tant, és una iniciativa que es pot fer en un poble petit, i que pot atreure una atenció massiva si es munta bé.

En la primera edició, el 2010, vau comptar amb setze editorials;  en l’edició del 2015 en van ser trenta-set, la majoria dels Països Catalans. Us esperàveu un creixement tan gran en tan poc temps? Suposo que com que no hi havia cap altra fira d’aquest tipus, les editorials es van engrescar de seguida i es van apuntar per ser-hi presents. Com que perceben que hi ha una vocació cultural rere la fira, de reconèixer la seva tasca, n’estan encantats. En només cinc anys, la fira ha crescut moltíssim. I això ha sigut el seu taló d’Aquil·les: hem crescut molt de pressa, i el pressupost no acompanyava gens. Excepte l’Ajuntament de Besalú, que hi ha sigut des del principi, les institucions no ens donaven suport... Ara sembla que s’hi estan posant.

Per tant, sou pioners a l’hora d’organitzar una fira centrada en el sector editorial independent? Als Països Catalans, sí. Quan se’m va acudir tota aquesta història, vaig fer un estudi de camp, i no vaig trobar cap altra fira semblant. El 2010, l’any de la nostra primera edició, a l’Estat espanyol hi havia una iniciativa força similar: SELIN, la Semana de la Edición y el Libro Independiente. Era una fira itinerant, que anava saltant de ciutat en ciutat, però actualment ja no s’organitza. També hi ha Edita, una trobada d’editors independents, a Punta Umbría.

Liberisliber defensa el concepte de bibliodiversitat; que el lector tingui l’oportunitat de trobar tot tipus de llibres, i no només best-sellers. Si repassem els títols d’algunes editorials que vénen a la fira, trobem que són llibres pensats per a un públic acotadíssim. La balança entre fer negoci i fer cultura es decanta, dramàticament per a l’editor, cap al cantó cultural. Fan un gest valent que mereix reconeixement, i per això vam muntar la fira.

       Acte de l'edició del 2014. Foto: Liberisliber.

L’objectiu de la fira va molt més enllà de vendre llibres, simplement... De fet, la fira no va néixer pensant en la venda de llibres, sinó en donar a conèixer les editorials independents. Per això a la fira hi ha moltes presentacions de llibres i actes perquè la gent descobreixi les editores. I, sobretot, reconeixem la tasca de l’editor com a prescriptor de lectures, i donem a conèixer la filosofia de cada editorial. N’hi ha que tenen un segell molt marcat. Això té un efecte curiós: tenim un públic assidu, que ve cada any a la fira i que ja coneix la filosofia de les editorials, i que en vol conèixer les novetats. Podríem dir que creem un petit star-system d’editorials, i que la gent els és molt fidel.

Com estan vivint la crisi, les editorials independents? Les editorials independents són un ecosistema molt viu. Algunes editorials, cal dir-ho, es llancen a l’aventura sense haver fet un pla d’empresa mínim i sense haver estudiat com sobreviure. Neixen amb una vocació molt forta per publicar determinats textos, però el fet de desatendre l’aspecte empresarial fa que desapareguin. D’altra banda, hi ha menys vendes de llibres en general... Però les editorials independents tenen l’avantatge de ser empreses petites, i les seves despeses són molt menors que les de les grans editorials. Si ens mirem el perfil dels editors que vénen a la fira, n’hi ha molts que es veuen obligats a tenir altres feines, perquè no sobreviurien només amb la seva tasca editorial. A la fira hi ha editorials que tenen un o dos anys de vida. El que és sorprenent és que potser en desapareix una, però n’apareixen dues més. A Liberisliber hi ha un nombre fix d’editorials que hi són cada any, unes vint o vint-i-cinc, però la resta mai són les mateixes.

Eloi Camps 

Papua Nova Guinea, l’última terra desconeguda

Dimecres dia 4 de Març va tenir lloc, a l’aula magna de la Casa de Cultura de Girona i dins el marc del cicle de conferències “Una mirada el món”, la xerrada de Jordi Llorens sobre Papua Nova Guinea. Lluny de ser una aproximació antropològica a les tribus de la regió, Llorens va exposar el seu viatge pas per pas fins a arribar a explicar el motiu principal pel qual el va fer: veure la cerimònia Singsing de Goroka. Bona part de la conferència va contar amb el suport audiovisual d’un reportatge fet amb fotografies seves i explicacions de l’experiència.

El viatge va durar 4 mesos, ja que també va visitar diferents illes situades a l’est de Papua Nova Guinea, unes d’elles, les illes Trobriant, en les quals l’antropòleg Bronisław Malinowski va centrar nombrosos treballs de camp. També va visitar les illes Salomón o l’illa de Tasmània, destins també molt poc coneguts. Ens explica que la gent d’allà no està acostumada a veure occidentals, no entenen com han pogut arribar-hi. “Sempre intento viatjar a llocs que la gent no coneix”, és a dir, llocs poc turístics on els interessos, per tant, no són els típics: veure monuments emblemàtics i museus. Són llocs als quals no és fàcil arribar-hi o no hi ha el coneixement per organitzar-te el viatge. De fet, ens explica que el viatge no el va organitzar fins que no va ser allà, confiava trobar-se algú que l’acolliria els dies que necessites.

El conferenciant afirma, en el vídeo exposat, que l’objectiu, a més de presenciar la cerimònia, era “oblidar-me que vivim al segle XXI”, és a dir, sentir l’aïllament tant de lloc com en el temps. Les terres verges i la convivència amb les tribus d’una manera primitiva, sense electricitat, són l’atractiu principal d’aquest turisme que descriu. En l’explicació d’un dels seus viatges d’una regió a una altra, comenta: “Ibamos descubirendo lugares parecidos a la idea que los occidentales tenemos del paraiso”. El paraís pels occidentals, paradoxalment, és allà on viuen com fa més de 10.000 anys. A tall d’anècdota, al vídeo explica que els primitius melanesis de les illes que va visitant, de l’avió en deien “pollo de vapor”.

Seguint el seu propòsit de conèixer les ètnies i conèixer-les a través de les seves cerimònies i festivals, va organitzar el viatge als Highlands, concretament a Goroka, on cada any s’organitzen aquestes cerimònies (de 4 dies) que es diuen Singsing i que consisteixen en una trobada de totes les tribus dels Highlands per mostrar-se totes les seves belleses: ornaments, cossos pintats, vestits fets amb plomes d’aus, fulles, etc. És un festival que sol acollir unes 100.000 persones (entre les tribus i els turistes) i pel qual es paguen 24 euros pels quatre dies. Llorens apunta que el tipus de turisme que hi ha sol ser gent que va allà especialment per veure aquestes cerimònies, i que molts cops són americans amb un nivell adquisitiu més aviat alt. L’allotjament és bastant conflictiu perquè no hi ha gaires hotels però ho solucionen obrint instituts o col·legis i dormen amb matalassos a terra.

D’alguna manera aquestes cerimònies, tot i que es fan perquè les tribus es mostrin les seves senyes d’identitat entre elles, s’han anat adaptant al turisme (encara que sigui minoritari). Sembla, per comentaris que deixa anar el conferenciant, que prefereix que la gent no conegui aquests indrets perquè no perdin la seva virginitat però el vídeo que ens ensenya i les seves explicacions sobre la regió indueixen anar-hi. Aleshores entenc que és un turisme destinat només a aquella gent que realment sigui conscient de saber on va i que, per tant, estigui compromesa amb la terra que visitarà.

Jo em pregunto, què passaria, però, si la gent es comença a interessar per aquest tipus de turisme? És ètic considerar les tribus i les seves cerimònies - fetes per a si mateixes, no per a mostrar res a l’exterior - com a elements turístics? Pot ser un símbol de la superioritat amb la qual ens veiem davant els natius? 

Berta Tresserras Cirera

La Bufadora d’estrelles

Hora del conte a la Biblioteca Carles Rahola

La Biblioteca Carles Rahola de Girona va obrir les seves portes el 23 de Desembre de 2014. Amb la inauguració d’aquest edifici, les sales i diferents activitats que si ofereixen són múltiples, però una àrea amb molta màgia i una de les més desitjades és la  dels Petits Lectors. Aquesta és una sala especialitzada per als nens i nenes de 0 a 6 anys. Una gran i llarga pissarra ocupa tota una ample paret i les altres són prestatgeries amb infinits contes. També hi trobem petits sofàs de colors i taules i cadires de mida petita. Una activitat important i la qual es porta a terme cada dia a les sis de la tarda és l’hora del conte. Quan la Pepa,  l’explicadora de contes, toca el carilló que té forma de peix, vol dir que és hora de reunir-se tots en una punta de la sala i escoltar el conte. Abans, però, sempre es fa referència a la importància del silenci i com aquest s’ha de mantenir al llarg de tota l’explicació. Seguidament es llegeix la dita del dia. La d’avui ha estat: “Març, marçot mata la vella a la vora del foc i a la jove si  pot. Tots els nens/es la diuen en veu alta. Aquesta dita significa que el temps està boig”.

Ara sí, ja està aquí l’hora del conte. Avui arriba de molt lluny, arriba des de Mèxic.

Era una nena que li agradava molt gronxar-se sota la lluna perquè aquesta li recordava el vidre quan era fred, però també sota el sol ja que aquest li recordava el vidre quan era tan calent com una bola de foc. El seu pare era bufador de vidre, la seva feina era agafar de la cassola una bola de vidre rogent. Això ho feia amb una canya llarga de ferro, i un cop la treia inflava les galtes i bufava per convertir la bola en una figura, ja sigui una ampolla, un got o una tassa. La nena admirava molt al seu pare, i sempre mirava com feia la feina. Li agradava tant el vidre que va preguntar-li al seu pare per poder-ho fer, treballar com a bufadora, però el seu pare no va deixar-li ja que era una nena i a més no tenia prou força. La filla, enfadada, va anar a jugar a l’arbre amb el seu germà i aquest va dir-li que si volia ser bufadora que anés a la ciutat de Monterrey que allà n’hi havia molts. La nena no s’ho va pensar dues vegades i l’endemà ben aviat al matí va agafar roba del seu germà, va recollir-se els cabells, va posar-se un barret de palla, va agafar una canya de ferro i així, fent-se passar per un nen, va anar de camí cap a la ciutat. Mentre travessava el desert, va trobar-se amb un ruc que la va ajudar a arribar a Monterrey. Quan va arribar davant d’una fàbrica, va tocar la porta i va sortir l’amo dient-li què era el que estava buscant. Ella fent-se passar per un nen va dir que volia bufar vidre, tots els treballadors van riure-se’n ja que era un nen, però ella va mostrar com ho feia. Al primer cop no va sortir-se’n però al segon va cantar una cançó per dins i al bufar li va sortir una estrella. Tots van quedar bocabadats i van preguntar-li com ho feia. Llavors van dir-li que es podia quedar i la funció de la nena era fabricar estrelles; aquestes eren venudes i tots els nens de Monterrey les compraven i a la nit brillaven sota la llum de la lluna. La nena, però, cansada de fer estrelles, canta una altra cançó, aquest cop d’un colom i, quan bufa li surt un colom tan gran que es converteix en real i la nena puja sobre d’ell i aquest vola i vola. Des del cel la nena veu totes les estrelles que havia fabricat a les finestres de les cases. Finalment el colom la deixa a casa seva. Abans d’anar a dormir ella va a la cuina i es fa un esmorzar típic de Mèxic anomenat “tortitas”, amb això es fa una barba i va al taller del seu pare fent-se passar encara per un nen i li ensenya com bufa i li surt una papallona. El pare, sorprès desitjava que la seva filla estigués allà per poder veure aquesta obra mestra i seguidament és quan la nena es treu la barba i li diu al pare que és ella i que vol bufar vidre. El pare li demana perdó per no creure en ella i a partir d’aquí la nena fabrica estrelles, núvols, papallones i tots els objectes que ens puguem imaginar.

El rerefons d’aquest petit conte és que podem arribar a fer el que ens proposem amb esforç i lluita. També que els pares són una peça molt important pels fills i que els han d’ajudar i donar suport.

Un cop acabat el conte, els nens i nenes tornen a escampar-se per llegir llibres o pintar.

Tània Serra Solé

Any Muntaner

             El  dilluns 16 de febrer de 2015 es va fer al Claustre de Sant Domènec de Peralada un acte institucional  del que, segons el seu alcalde, va ser el peradalenc més universal. Aquest any es compleix el 750è aniversari del naixement de Ramon Muntaner. Tot i que aquest cronista va viure en temps molt reculats, el seu nom és molt conegut a la comarca. Hi ha noms de carrers i de centres educatius que ho recorden. Qui era i què va fer només ho saben els historiadors. És amb l’objectiu de solucionar aquesta anomalia que l’Ajuntament de Peralada amb la col·laboració d’altres institucions han organitzat una sèrie d’actes per difondre la seva figura, la seva Crònica, actualitzar la seva obra i, al mateix temps, acostar-la al públic. 

            

                La inauguració oficial institucional va tenir lloc el dilluns, dia 23, al Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona. “Un espai ideal per fer-ho” com diu la coordinadora de l’Any Muntaner, Meritxell Garrido. La commemoració tindrà rutes literàries, jornades científiques, concerts i conferències. El dissabte 18 d’abril hi haurà al Centre de Sant Domènec a les 12 hores la presentació de la Ruta Literària, un acte on està molt involucrada la Universitat de Girona, perquè ha estat creada per la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada-Carles Fages de Climent. El pròxim acte tindrà lloc el dissabte 28 de març a les 11 hores al Centre Sant Domènec de Peralada. L’historiador nascut a Castelló d'Empúries Josep Maria Gironella, autor de llibres com "Los molinos ampurdaneses bajomedievales", farà una conferència que tractarà del “viure en una vila catalana baixmedieval”.

José Antonio Jiménez i Jiménez

"Una mirada al món"

“Hemos complicado tanto la vida, que ahora nuestros hijos deben pasar más de once años en la escuela sólo para comprender el mundo que hemos creado".

Los dioses deben estar locos - Jamie Uys

                       

                                                                                                            

“Les imatges que us mostraré són la meva manera de despertar la sensibilitat i fomentar l’interès per aquestes altres cultures i entorns, tot recordant-nos que existeixen altres realitats i maneres d’entendre un mateix món, un mateix univers”. Així és com presenta Jordi Llorens, a la seva pàgina web, el cicle de conferències o “taller de viatge” com en diu ell, que oferirà els dimecres del mes de Març a la Casa de Cultura, amb el nom de “Una mirada al món”.

Jordi Llorens és docent de la facultat de Turisme de la Universitat de Girona, coautor del llibre “La vuelta al mundo en 80 lunas” i autor de les fotografies del llibre “Mercats del món”. El fil principal de la seva trajectòria han estat els seus viatges i, per extensió, les seves fotografies de més de cent països. També ha conviscut amb 40 tribus diferents, endinsant-se en la seva concepció del món. En aquestes xerrades el que explicarà serà l’experiència en aquests mons, que tot i pertànyer al mateix planeta que nosaltres, semblen tan aliens.

El taller està repartit en quatre sessions, una sessió per a cada viatge. El dia quatre de Març es farà la primera conferència, “Papua Nova Guinea, l’última terra desconeguda”, sobre el seu segon viatge a Papua Nova Guinea en el que va presenciar la Sing sing de Goroka, que és una cerimònia tribal que consisteix en l’exhibició de danses, cants i senyals identitaris.

A l’onze de Març seguirà amb “Colòmbia, contrast de colors”, en la que mostrarà el país allunyant-se de la concepció negativa que se'n té d’ell i remarcant-ne, així, el seu perfil més afable.

A “Madagascar, l’illa vermella de l’Índic”, que es farà el dia divuit, Llorens destacarà els centenars d’espècies endèmiques com, per exemple, el lèmur i els espectaculars paisatges però també es centrarà en la població afroasiàtica i la seva cultura, basada en el culte als ancestres.

L'última xerrada serà “Sumatra. Ètnia dels mentawai (Indonèsia)” i es farà el dia vint-i-cinc. En aquesta, com en les altres, se centrarà tant en el paisatge i la fauna com en reflectir la seva convivència amb la gent de la regió, en aquest cas, l’ètnia dels mentawai.

Per Llorens, un viatge “ens ensenya a relativitzar, expandeix la ment i ens fa més atents i receptius. Un viatge que no et transforma, no és un bon viatge”. En tots els viatges l’objectiu principal és oblidar-se del temps i del lloc, gaudir de l’experiència i retenir el que les imatges li ensenyen, no només en el sentit visual.

Un dels motors que l’empeny per mostrar diferents universos és recuperar la simplicitat de l’home com a ésser humà, que amb els convencionalismes de la societat actual, sembla ja oblidada. “El que m’ha impulsat a conèixer món són justament totes aquelles coses que ens semblen tan supèrflues que la nostra cultura ja les ha oblidades, però que són bàsiques per a l’home”, afirma, a la seva pàgina web. És per això que ofereix “Una mirada al món”, però ha de ser una mirada nova, sense prejudicis occidentals, per entendre vells mons.

Berta Tresserras Cirera

Núvol, un mitjà alternatiu

Núvol, un mitjà alternatiu

L’oportunitat per a què el periodisme enamori

Avui dia, ens trobem en un entorn on guanyen els interessos polítics i econòmics per sobre d’allò que realment passa i hauria d’importar. L’exponent més clar d’aquesta davallada del contingut en nom del benefici privat és Google, que prioritza les pàgines web que li fan publicitat. És per això que són més necessaris que mai mitjans que apostin per explicar allò que queda amagat. D’aquesta manera sorgeix una alternativa com Núvol, un portal digital fundat l’any 2012 per Bernat Puigtobella.

Entès com una plataforma que vol tractar el món des d’un punt de vista cultural, Núvol es basa en la col·laboració dels seus autors i lectors per a fer-se ressò a la xarxa. El seu principal objectiu és donar veu a aquells col·lectius o esdeveniments que no la tenen als mitjans generalistes, condicionats per la publicitat i les subvencions.

En l’àmbit més comarcal, Puigtobella va parlar-nos de L’Autonomista, que vol ser la caixa de ressonància de la Girona cultural. Neix amb la intenció de mostrar que no hi ha notícia petita si es tracta amb rigor i professionalitat.

El motor de Núvol és la conversa. Fuig de les veritats absolutes dels grans mitjans per incitar-nos a dubtar, a pensar i a participar en un debat espontani a la xarxa. Gràcies a fomentar la interacció esperen convertir-se en l’altaveu d’una comunitat que s’autoconsumeix.

Puigtobella també va destacar la importància de fer un projecte visible a la xarxa. Això, però, no ha de suposar caure en el sensacionalisme barat per aconseguir visitants. S’ha d’aconseguir un equilibri entre reconeixement i qualitat informativa. El millor premi és que et busquin pel contingut del missatge i no com una font viral.

En l’horitzó comunicatiu actual no només Núvol s’ha decantat per aquesta nova forma de periodisme. Altres mitjans digitals com La Marea, Cafè amb llet, La Directa...són també alternatives que pretenen crear un model que faci desaparèixer la publicitat de la premsa confiant en uns subscriptors que paguin per a ésser ben informats. Cal obrir els mitjans al públic com fa Núvol per establir aquest vincle de confiança amb els receptors. Com va dir una de les col·laboradores que acompanyava el ponent: “Núvol és l’oportunitat per a què el periodisme no mori.”

Carolina Fontboté, Laura Cortada, Laia Vàzquez, Clàudia Hurtado, Tània Serra, Maite Escribano, Lluís Bosch, Maria José Aldana.