Papua Nova Guinea, l’última terra desconeguda

Dimecres dia 4 de Març va tenir lloc, a l’aula magna de la Casa de Cultura de Girona i dins el marc del cicle de conferències “Una mirada el món”, la xerrada de Jordi Llorens sobre Papua Nova Guinea. Lluny de ser una aproximació antropològica a les tribus de la regió, Llorens va exposar el seu viatge pas per pas fins a arribar a explicar el motiu principal pel qual el va fer: veure la cerimònia Singsing de Goroka. Bona part de la conferència va contar amb el suport audiovisual d’un reportatge fet amb fotografies seves i explicacions de l’experiència.

El viatge va durar 4 mesos, ja que també va visitar diferents illes situades a l’est de Papua Nova Guinea, unes d’elles, les illes Trobriant, en les quals l’antropòleg Bronisław Malinowski va centrar nombrosos treballs de camp. També va visitar les illes Salomón o l’illa de Tasmània, destins també molt poc coneguts. Ens explica que la gent d’allà no està acostumada a veure occidentals, no entenen com han pogut arribar-hi. “Sempre intento viatjar a llocs que la gent no coneix”, és a dir, llocs poc turístics on els interessos, per tant, no són els típics: veure monuments emblemàtics i museus. Són llocs als quals no és fàcil arribar-hi o no hi ha el coneixement per organitzar-te el viatge. De fet, ens explica que el viatge no el va organitzar fins que no va ser allà, confiava trobar-se algú que l’acolliria els dies que necessites.

El conferenciant afirma, en el vídeo exposat, que l’objectiu, a més de presenciar la cerimònia, era “oblidar-me que vivim al segle XXI”, és a dir, sentir l’aïllament tant de lloc com en el temps. Les terres verges i la convivència amb les tribus d’una manera primitiva, sense electricitat, són l’atractiu principal d’aquest turisme que descriu. En l’explicació d’un dels seus viatges d’una regió a una altra, comenta: “Ibamos descubirendo lugares parecidos a la idea que los occidentales tenemos del paraiso”. El paraís pels occidentals, paradoxalment, és allà on viuen com fa més de 10.000 anys. A tall d’anècdota, al vídeo explica que els primitius melanesis de les illes que va visitant, de l’avió en deien “pollo de vapor”.

Seguint el seu propòsit de conèixer les ètnies i conèixer-les a través de les seves cerimònies i festivals, va organitzar el viatge als Highlands, concretament a Goroka, on cada any s’organitzen aquestes cerimònies (de 4 dies) que es diuen Singsing i que consisteixen en una trobada de totes les tribus dels Highlands per mostrar-se totes les seves belleses: ornaments, cossos pintats, vestits fets amb plomes d’aus, fulles, etc. És un festival que sol acollir unes 100.000 persones (entre les tribus i els turistes) i pel qual es paguen 24 euros pels quatre dies. Llorens apunta que el tipus de turisme que hi ha sol ser gent que va allà especialment per veure aquestes cerimònies, i que molts cops són americans amb un nivell adquisitiu més aviat alt. L’allotjament és bastant conflictiu perquè no hi ha gaires hotels però ho solucionen obrint instituts o col·legis i dormen amb matalassos a terra.

D’alguna manera aquestes cerimònies, tot i que es fan perquè les tribus es mostrin les seves senyes d’identitat entre elles, s’han anat adaptant al turisme (encara que sigui minoritari). Sembla, per comentaris que deixa anar el conferenciant, que prefereix que la gent no conegui aquests indrets perquè no perdin la seva virginitat però el vídeo que ens ensenya i les seves explicacions sobre la regió indueixen anar-hi. Aleshores entenc que és un turisme destinat només a aquella gent que realment sigui conscient de saber on va i que, per tant, estigui compromesa amb la terra que visitarà.

Jo em pregunto, què passaria, però, si la gent es comença a interessar per aquest tipus de turisme? És ètic considerar les tribus i les seves cerimònies - fetes per a si mateixes, no per a mostrar res a l’exterior - com a elements turístics? Pot ser un símbol de la superioritat amb la qual ens veiem davant els natius? 

Berta Tresserras Cirera

La Bufadora d’estrelles

Hora del conte a la Biblioteca Carles Rahola

La Biblioteca Carles Rahola de Girona va obrir les seves portes el 23 de Desembre de 2014. Amb la inauguració d’aquest edifici, les sales i diferents activitats que si ofereixen són múltiples, però una àrea amb molta màgia i una de les més desitjades és la  dels Petits Lectors. Aquesta és una sala especialitzada per als nens i nenes de 0 a 6 anys. Una gran i llarga pissarra ocupa tota una ample paret i les altres són prestatgeries amb infinits contes. També hi trobem petits sofàs de colors i taules i cadires de mida petita. Una activitat important i la qual es porta a terme cada dia a les sis de la tarda és l’hora del conte. Quan la Pepa,  l’explicadora de contes, toca el carilló que té forma de peix, vol dir que és hora de reunir-se tots en una punta de la sala i escoltar el conte. Abans, però, sempre es fa referència a la importància del silenci i com aquest s’ha de mantenir al llarg de tota l’explicació. Seguidament es llegeix la dita del dia. La d’avui ha estat: “Març, marçot mata la vella a la vora del foc i a la jove si  pot. Tots els nens/es la diuen en veu alta. Aquesta dita significa que el temps està boig”.

Ara sí, ja està aquí l’hora del conte. Avui arriba de molt lluny, arriba des de Mèxic.

Era una nena que li agradava molt gronxar-se sota la lluna perquè aquesta li recordava el vidre quan era fred, però també sota el sol ja que aquest li recordava el vidre quan era tan calent com una bola de foc. El seu pare era bufador de vidre, la seva feina era agafar de la cassola una bola de vidre rogent. Això ho feia amb una canya llarga de ferro, i un cop la treia inflava les galtes i bufava per convertir la bola en una figura, ja sigui una ampolla, un got o una tassa. La nena admirava molt al seu pare, i sempre mirava com feia la feina. Li agradava tant el vidre que va preguntar-li al seu pare per poder-ho fer, treballar com a bufadora, però el seu pare no va deixar-li ja que era una nena i a més no tenia prou força. La filla, enfadada, va anar a jugar a l’arbre amb el seu germà i aquest va dir-li que si volia ser bufadora que anés a la ciutat de Monterrey que allà n’hi havia molts. La nena no s’ho va pensar dues vegades i l’endemà ben aviat al matí va agafar roba del seu germà, va recollir-se els cabells, va posar-se un barret de palla, va agafar una canya de ferro i així, fent-se passar per un nen, va anar de camí cap a la ciutat. Mentre travessava el desert, va trobar-se amb un ruc que la va ajudar a arribar a Monterrey. Quan va arribar davant d’una fàbrica, va tocar la porta i va sortir l’amo dient-li què era el que estava buscant. Ella fent-se passar per un nen va dir que volia bufar vidre, tots els treballadors van riure-se’n ja que era un nen, però ella va mostrar com ho feia. Al primer cop no va sortir-se’n però al segon va cantar una cançó per dins i al bufar li va sortir una estrella. Tots van quedar bocabadats i van preguntar-li com ho feia. Llavors van dir-li que es podia quedar i la funció de la nena era fabricar estrelles; aquestes eren venudes i tots els nens de Monterrey les compraven i a la nit brillaven sota la llum de la lluna. La nena, però, cansada de fer estrelles, canta una altra cançó, aquest cop d’un colom i, quan bufa li surt un colom tan gran que es converteix en real i la nena puja sobre d’ell i aquest vola i vola. Des del cel la nena veu totes les estrelles que havia fabricat a les finestres de les cases. Finalment el colom la deixa a casa seva. Abans d’anar a dormir ella va a la cuina i es fa un esmorzar típic de Mèxic anomenat “tortitas”, amb això es fa una barba i va al taller del seu pare fent-se passar encara per un nen i li ensenya com bufa i li surt una papallona. El pare, sorprès desitjava que la seva filla estigués allà per poder veure aquesta obra mestra i seguidament és quan la nena es treu la barba i li diu al pare que és ella i que vol bufar vidre. El pare li demana perdó per no creure en ella i a partir d’aquí la nena fabrica estrelles, núvols, papallones i tots els objectes que ens puguem imaginar.

El rerefons d’aquest petit conte és que podem arribar a fer el que ens proposem amb esforç i lluita. També que els pares són una peça molt important pels fills i que els han d’ajudar i donar suport.

Un cop acabat el conte, els nens i nenes tornen a escampar-se per llegir llibres o pintar.

Tània Serra Solé

Any Muntaner

             El  dilluns 16 de febrer de 2015 es va fer al Claustre de Sant Domènec de Peralada un acte institucional  del que, segons el seu alcalde, va ser el peradalenc més universal. Aquest any es compleix el 750è aniversari del naixement de Ramon Muntaner. Tot i que aquest cronista va viure en temps molt reculats, el seu nom és molt conegut a la comarca. Hi ha noms de carrers i de centres educatius que ho recorden. Qui era i què va fer només ho saben els historiadors. És amb l’objectiu de solucionar aquesta anomalia que l’Ajuntament de Peralada amb la col·laboració d’altres institucions han organitzat una sèrie d’actes per difondre la seva figura, la seva Crònica, actualitzar la seva obra i, al mateix temps, acostar-la al públic. 

            

                La inauguració oficial institucional va tenir lloc el dilluns, dia 23, al Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona. “Un espai ideal per fer-ho” com diu la coordinadora de l’Any Muntaner, Meritxell Garrido. La commemoració tindrà rutes literàries, jornades científiques, concerts i conferències. El dissabte 18 d’abril hi haurà al Centre de Sant Domènec a les 12 hores la presentació de la Ruta Literària, un acte on està molt involucrada la Universitat de Girona, perquè ha estat creada per la Càtedra de Patrimoni Literari Maria Àngels Anglada-Carles Fages de Climent. El pròxim acte tindrà lloc el dissabte 28 de març a les 11 hores al Centre Sant Domènec de Peralada. L’historiador nascut a Castelló d'Empúries Josep Maria Gironella, autor de llibres com "Los molinos ampurdaneses bajomedievales", farà una conferència que tractarà del “viure en una vila catalana baixmedieval”.

José Antonio Jiménez i Jiménez

"Una mirada al món"

“Hemos complicado tanto la vida, que ahora nuestros hijos deben pasar más de once años en la escuela sólo para comprender el mundo que hemos creado".

Los dioses deben estar locos - Jamie Uys

                       

                                                                                                            

“Les imatges que us mostraré són la meva manera de despertar la sensibilitat i fomentar l’interès per aquestes altres cultures i entorns, tot recordant-nos que existeixen altres realitats i maneres d’entendre un mateix món, un mateix univers”. Així és com presenta Jordi Llorens, a la seva pàgina web, el cicle de conferències o “taller de viatge” com en diu ell, que oferirà els dimecres del mes de Març a la Casa de Cultura, amb el nom de “Una mirada al món”.

Jordi Llorens és docent de la facultat de Turisme de la Universitat de Girona, coautor del llibre “La vuelta al mundo en 80 lunas” i autor de les fotografies del llibre “Mercats del món”. El fil principal de la seva trajectòria han estat els seus viatges i, per extensió, les seves fotografies de més de cent països. També ha conviscut amb 40 tribus diferents, endinsant-se en la seva concepció del món. En aquestes xerrades el que explicarà serà l’experiència en aquests mons, que tot i pertànyer al mateix planeta que nosaltres, semblen tan aliens.

El taller està repartit en quatre sessions, una sessió per a cada viatge. El dia quatre de Març es farà la primera conferència, “Papua Nova Guinea, l’última terra desconeguda”, sobre el seu segon viatge a Papua Nova Guinea en el que va presenciar la Sing sing de Goroka, que és una cerimònia tribal que consisteix en l’exhibició de danses, cants i senyals identitaris.

A l’onze de Març seguirà amb “Colòmbia, contrast de colors”, en la que mostrarà el país allunyant-se de la concepció negativa que se'n té d’ell i remarcant-ne, així, el seu perfil més afable.

A “Madagascar, l’illa vermella de l’Índic”, que es farà el dia divuit, Llorens destacarà els centenars d’espècies endèmiques com, per exemple, el lèmur i els espectaculars paisatges però també es centrarà en la població afroasiàtica i la seva cultura, basada en el culte als ancestres.

L'última xerrada serà “Sumatra. Ètnia dels mentawai (Indonèsia)” i es farà el dia vint-i-cinc. En aquesta, com en les altres, se centrarà tant en el paisatge i la fauna com en reflectir la seva convivència amb la gent de la regió, en aquest cas, l’ètnia dels mentawai.

Per Llorens, un viatge “ens ensenya a relativitzar, expandeix la ment i ens fa més atents i receptius. Un viatge que no et transforma, no és un bon viatge”. En tots els viatges l’objectiu principal és oblidar-se del temps i del lloc, gaudir de l’experiència i retenir el que les imatges li ensenyen, no només en el sentit visual.

Un dels motors que l’empeny per mostrar diferents universos és recuperar la simplicitat de l’home com a ésser humà, que amb els convencionalismes de la societat actual, sembla ja oblidada. “El que m’ha impulsat a conèixer món són justament totes aquelles coses que ens semblen tan supèrflues que la nostra cultura ja les ha oblidades, però que són bàsiques per a l’home”, afirma, a la seva pàgina web. És per això que ofereix “Una mirada al món”, però ha de ser una mirada nova, sense prejudicis occidentals, per entendre vells mons.

Berta Tresserras Cirera

Núvol, un mitjà alternatiu

Núvol, un mitjà alternatiu

L’oportunitat per a què el periodisme enamori

Avui dia, ens trobem en un entorn on guanyen els interessos polítics i econòmics per sobre d’allò que realment passa i hauria d’importar. L’exponent més clar d’aquesta davallada del contingut en nom del benefici privat és Google, que prioritza les pàgines web que li fan publicitat. És per això que són més necessaris que mai mitjans que apostin per explicar allò que queda amagat. D’aquesta manera sorgeix una alternativa com Núvol, un portal digital fundat l’any 2012 per Bernat Puigtobella.

Entès com una plataforma que vol tractar el món des d’un punt de vista cultural, Núvol es basa en la col·laboració dels seus autors i lectors per a fer-se ressò a la xarxa. El seu principal objectiu és donar veu a aquells col·lectius o esdeveniments que no la tenen als mitjans generalistes, condicionats per la publicitat i les subvencions.

En l’àmbit més comarcal, Puigtobella va parlar-nos de L’Autonomista, que vol ser la caixa de ressonància de la Girona cultural. Neix amb la intenció de mostrar que no hi ha notícia petita si es tracta amb rigor i professionalitat.

El motor de Núvol és la conversa. Fuig de les veritats absolutes dels grans mitjans per incitar-nos a dubtar, a pensar i a participar en un debat espontani a la xarxa. Gràcies a fomentar la interacció esperen convertir-se en l’altaveu d’una comunitat que s’autoconsumeix.

Puigtobella també va destacar la importància de fer un projecte visible a la xarxa. Això, però, no ha de suposar caure en el sensacionalisme barat per aconseguir visitants. S’ha d’aconseguir un equilibri entre reconeixement i qualitat informativa. El millor premi és que et busquin pel contingut del missatge i no com una font viral.

En l’horitzó comunicatiu actual no només Núvol s’ha decantat per aquesta nova forma de periodisme. Altres mitjans digitals com La Marea, Cafè amb llet, La Directa...són també alternatives que pretenen crear un model que faci desaparèixer la publicitat de la premsa confiant en uns subscriptors que paguin per a ésser ben informats. Cal obrir els mitjans al públic com fa Núvol per establir aquest vincle de confiança amb els receptors. Com va dir una de les col·laboradores que acompanyava el ponent: “Núvol és l’oportunitat per a què el periodisme no mori.”

Carolina Fontboté, Laura Cortada, Laia Vàzquez, Clàudia Hurtado, Tània Serra, Maite Escribano, Lluís Bosch, Maria José Aldana.

L'originalitat de l'Horiginal

Des de fa més de deu anys, hi ha un bar –situat a Ciutat Vella- ben especial: L’Horiginal, un local situat al costat del Macba. Vist des de fora sembla un lloc ben comú: compta amb una terrassa des de la qual pots veure la plaça de davant del CCCB –sempre plena d’skaters-, una part de bar i una altra de restaurant. Tanmateix, el que fa especial aquest bar és la sala del fons: la sala d’espectacles. El responsable és en Ferran Garcia, que alhora és també qui l’ha decorada. Cada dimecres a les 20.30h en aquesta sala es fa algun espectacle poètic, ja sigui una lectura de poemes, una presentació d’un llibre o un homenatge.

            Un cop vista la programació, vaig fer la tria dels espectacles que aniria a veure. Vaig basar la meva tria en dues editorials ben diferents i ben semblants alhora: LaBreu Edidions i Terrícola. La primera fa molts anys que funciona i porta una pila de llibres publicats, mentre que la segona fa ben poc que funciona però trepitja fort. Així doncs, són dues editorials ben importants en el panorama actual.

El primer acte escollit ve de la mà de LaBreu i serà el d’en Francesc Garriga, que ens va deixar fa ben poc. En aquest acte se li farà un homenatge alhora que es presentarà el seu darrer llibre, Swing. Aquesta presentació serà el dia 5 de març. Havia de ser uns mesos més tard, però amb els últims esdeveniments, els seus editors van creure oportú avançar-la. Garriga, poc abans de morir, va dir que no tenia res més a dir, i que per tant aquest seria el seu últim llibre. L’any passat Adia Edicions va publicar una antologia de tots els seus llibres (Demà no és mai (2014). Per tant, el dia 5 estaran disponibles a l’Horiginal tots dos llibres.

            Seguint amb LaBreu, el dia 15 d’abril assistiré a l’última tongada d’Alabatres formada per: Anna Gual, Ramón Boixeda i Marc Masdeu. El primer serà Símbol 47, un llibre on és present la maduresa de la seva autora Anna Gual, la qual ja compta amb quatre llibres. En la presentació l’acompanyarà Jordi Lambies.  El segon serà El sedàs un llibre de poesia que barreja la prosa i el diàleg. Amb un epíleg de Jordi Florit, el qual li farà de padrí a la seva presentació.  L’útim llibre que es presentarà aquesta vesprada serà Les morts d’Octavià de Marc Masdeu, que estarà acompayat per Pere Ejarque, qui parlarà del llibre i comentarà algun dels poemes.

            L’ultim acte vindrà de la mà de Terrícola el dimecres 22 i comptarà amb una gran varietat de poesia. Aquesta vesprada serà molt interessant, ja que en comptes d’una es presentaràn dues col·leccions: la primera serà Llibres de l’Afrau i la segona Fora d’Òrbita. Es començarà per Fora d’Òrbita, una col·lecció que encetarà Enric Cassases amb el llibre De la nota de preu del sopar del mosso i estarà acompanyat pel Pau Vadell i Jaume C.Pons Alorda. Després es continuarà l’acte amb els Llibres de l’Afrau, començant  per Veces de Mireia Vidal-Conte, acompanyada per Lluís Calvo i Marc Romera i continuaran amb Nuclear de Ricard Mirabete, introduït per Josep Maria Bach i Maria Antònia Massanet. 

Carlota Fuertes

Nucli Paulo Freire: 

El nucli Paulo Freire de la Udg és un espai que es dedica a divulgar l'herència política i pedagògica, així com promoure i difondre noves lectures crítiques de l'obra d'aquest gran pedagog. Amb aquests objectius s'organitzen diverses activitats obertes a tothom en la facultat d'educació. La darrera activitat va tractar el tema dels assassinats de Charlie Hebdo, de la veu de Mòstafà Shaimi, estudiant de filosofia i activista contra el racisme, el passat dimecres 18 de febrer,

Paulo Freire:``La deshumanització`` és la conseqüència de l' opressió, i afecta els oprimits i a aquells que oprimeixen.

L'opressió i la imposició d'una cultura sobre les altres és una de les conseqüències del procés de globalització actual. Malauradament, aquesta dinàmica és tan habitual que s'està clavant en el subconscient de la societat com una manera natural de funcionar. La conferència es va dividir en dues parts:

En la primera, anomenada l'esquema, va dibuixar els marcs conceptuals des dels quals analitzem i jutgem els fets a Orient; etnocentrisme i eurocentrisme. Tal com diu George Lakoff a No pensis en un elefant, <<els marcs són estructures que conformen la nostra manera de veure el món(...)conformen les metes que ens proposem, la nostra manera d'actuar, i allò que compta com el resultat bo o dolent de les nostres accions.>> Nosaltres amb el marc conceptual etnocentrista i eurocentrista analitzem i jutgem classificant en bo, dolent, vertader o fals tot el que ens arriba de fora, segons si encaixa o no en el nostres marcs que són la nostra visió del món, la nostra veritat. Un esquema marcat inclús pel llenguatge que utilitzen els mitjans de comunicació i que mai és innocent; jo-tu, nosaltres-ells...construint un concepte ``d'ells´´, com una cosa aliena al nostre marc i no com una preocupació col·lectiva de la humanitat.

En la segona part, l'estructura, va parlar de la divisió que fem entre primer món i tercer món o entre el ser i no ser,del que implica pertànyer a cadascun d'aquests mons i el tipus d'opressió que es pateix. Estar a la banda del primer món o del ser vol dir patir una opressió determinada per la dominació de la materialització, ja que moltes vegades som esclaus d'objectes i de la tecnologia però amb els drets humans, socials i una certa llibertat respectada. Ningú dubta sobre el valor de la vida d'una persona. En canvi, pertànyer al tercer món o al no ser vol dir no tenir aquests drets esmentats anteriorment, gairebé mai i que la vida no tengui el valor que té en el primer món.

La línia del racisme i la racialització és la que divideix aquests dos mons. Dos exemples d'expressió material d'aquesta línia són: la tanca de Melilla, una prova física per determinar fins a on acaba el món i comença el d'``ells´´, aquest que no encaixa en el nostre marc conceptual; i les repatriacions dels ``nostres´´ de les zones infectades d'èbola. Aquí el problema està en el valor de la vida d'una persona. A Occident està clar el valor de la vida d'una persona i per això s'ha de repatriar però el valor de les vides d'Orient ja no és tan clar quan els nostres ulls s'acostumen a veure milers de persones per terra i encara ens sentim tranquils quan saben que el nostre ja és a casa.

Per últim, es va discutir sobre si hi ha o no hi ha límit en la llibertat d'expressió. Segons els seu parer la llibertat d'expressió té límit quan entra en joc la vida de les persones. Ens va recordar quan aquesta mateixa revista Charlie Hebdo, va fer sàtira sobre els fets de les primeres eleccions democràtiques d'Egipte. Van morir moltes persones, i la revista va convertir en humor aquest fet. Si ens ho mirem des de un altre angle, potser veiem més clar la necessitat de delimitar la llibertat d'expressió. Si una revista d'Orient fes sàtira d'un horror occidental com pot qualsevol atemptat terrorista, potser ens replantegem certs paràmetres ètics sobre els quals fer broma. Cal dir que en cap moment el conferenciant estava justificant la reacció dels assassins, va deixar clar que la violència no es justifica de cap manera però si volia deixar clar els marcs, i la visió des de la qual ens atrevim a jutjar. 

Maria José Aldana