Nucli Paulo Freire: 

El nucli Paulo Freire de la Udg és un espai que es dedica a divulgar l'herència política i pedagògica, així com promoure i difondre noves lectures crítiques de l'obra d'aquest gran pedagog. Amb aquests objectius s'organitzen diverses activitats obertes a tothom en la facultat d'educació. La darrera activitat va tractar el tema dels assassinats de Charlie Hebdo, de la veu de Mòstafà Shaimi, estudiant de filosofia i activista contra el racisme, el passat dimecres 18 de febrer,

Paulo Freire:``La deshumanització`` és la conseqüència de l' opressió, i afecta els oprimits i a aquells que oprimeixen.

L'opressió i la imposició d'una cultura sobre les altres és una de les conseqüències del procés de globalització actual. Malauradament, aquesta dinàmica és tan habitual que s'està clavant en el subconscient de la societat com una manera natural de funcionar. La conferència es va dividir en dues parts:

En la primera, anomenada l'esquema, va dibuixar els marcs conceptuals des dels quals analitzem i jutgem els fets a Orient; etnocentrisme i eurocentrisme. Tal com diu George Lakoff a No pensis en un elefant, <<els marcs són estructures que conformen la nostra manera de veure el món(...)conformen les metes que ens proposem, la nostra manera d'actuar, i allò que compta com el resultat bo o dolent de les nostres accions.>> Nosaltres amb el marc conceptual etnocentrista i eurocentrista analitzem i jutgem classificant en bo, dolent, vertader o fals tot el que ens arriba de fora, segons si encaixa o no en el nostres marcs que són la nostra visió del món, la nostra veritat. Un esquema marcat inclús pel llenguatge que utilitzen els mitjans de comunicació i que mai és innocent; jo-tu, nosaltres-ells...construint un concepte ``d'ells´´, com una cosa aliena al nostre marc i no com una preocupació col·lectiva de la humanitat.

En la segona part, l'estructura, va parlar de la divisió que fem entre primer món i tercer món o entre el ser i no ser,del que implica pertànyer a cadascun d'aquests mons i el tipus d'opressió que es pateix. Estar a la banda del primer món o del ser vol dir patir una opressió determinada per la dominació de la materialització, ja que moltes vegades som esclaus d'objectes i de la tecnologia però amb els drets humans, socials i una certa llibertat respectada. Ningú dubta sobre el valor de la vida d'una persona. En canvi, pertànyer al tercer món o al no ser vol dir no tenir aquests drets esmentats anteriorment, gairebé mai i que la vida no tengui el valor que té en el primer món.

La línia del racisme i la racialització és la que divideix aquests dos mons. Dos exemples d'expressió material d'aquesta línia són: la tanca de Melilla, una prova física per determinar fins a on acaba el món i comença el d'``ells´´, aquest que no encaixa en el nostre marc conceptual; i les repatriacions dels ``nostres´´ de les zones infectades d'èbola. Aquí el problema està en el valor de la vida d'una persona. A Occident està clar el valor de la vida d'una persona i per això s'ha de repatriar però el valor de les vides d'Orient ja no és tan clar quan els nostres ulls s'acostumen a veure milers de persones per terra i encara ens sentim tranquils quan saben que el nostre ja és a casa.

Per últim, es va discutir sobre si hi ha o no hi ha límit en la llibertat d'expressió. Segons els seu parer la llibertat d'expressió té límit quan entra en joc la vida de les persones. Ens va recordar quan aquesta mateixa revista Charlie Hebdo, va fer sàtira sobre els fets de les primeres eleccions democràtiques d'Egipte. Van morir moltes persones, i la revista va convertir en humor aquest fet. Si ens ho mirem des de un altre angle, potser veiem més clar la necessitat de delimitar la llibertat d'expressió. Si una revista d'Orient fes sàtira d'un horror occidental com pot qualsevol atemptat terrorista, potser ens replantegem certs paràmetres ètics sobre els quals fer broma. Cal dir que en cap moment el conferenciant estava justificant la reacció dels assassins, va deixar clar que la violència no es justifica de cap manera però si volia deixar clar els marcs, i la visió des de la qual ens atrevim a jutjar. 

Maria José Aldana