Viñarock Dia 2 Divendres 1 de Maig                                                   Guillem Peitx i Costa

Molt d’hora , molt d’hora, molt d’hora, mentre alguns tot just tornaven arrossegant-se després d’allargar cinc hores la festa al vinyatek, els altres tot just aconseguíem desenganxar-nos les llaganyes  i reincorporar-nos per tornar a l’acció. Vam fer camí cap al supermercat  a comprar provisions i ens donava la sensació que Castella era més ample que mai i més sense aigua per hidratar-nos després d’una nit massa llarga. Amb el temps just per endur-nos poca cosa a la boca vam tornar a fer via cap a les carpes on ens esperava un nou dia carregat d’incògnites i expectatives.  Per l’organització dels concerts semblava un homenatge al rock urbà nacional que agrupava tant els artistes més veterans com a noves promeses del escenari nacional. Per combatre la calor d’aquella tarda ens vam aixoplugar sota el ritmes del grup Desakato, un grup jove format per alguns components dels mítics marea. Tot i tant sols haver tret dos Cd’s des de la seva fundació són un dels grups més sol·licitats del rock estatal. Només acabar vam caminar uns metres per veure Sinkope, un grup amb un estil semblant al de Desakato ja que comparteixen guitarrista i bateria amb ells. Tornaríem al rock però per variar una mica vam apropar-nos al escenari Negrita on tocaven TheToaster, una banda americana de Ska clàssic amb un gran recorregut internacional que era un dels plats forts del festival. A de Ska i jazz els peus es començaven a moure sols i tot apuntava a que començàvem a contagiar-nos d’una eufòria col3lectiva que ja no abandonaríem fins ben entrada la matinada. Tornant directament cap el rock vam anar a veure Segismundo Toxicomanoun grup que barreja el punk amb le rock i que ens animava a alçar-nos contra el sistema i intentar c4rear els nostres propis valors. No vam quedar-nos fins al final del concert ja que començaven a actuar Aspencat, un grup de les nostres terres que aposta per un format innovador amb un mestissatge de gèneres en el que podem trobar el rap en català, la música electrònica i alguns ritmes propis del llegat del reagge i el ska. Aquí és quan ens vam adonar de la quantitat de catalans que hi havia al festival, un mar de senyeres i estelades omplien tot el recinte de l’escenari Canna. Arribat aquest punt tocava fer un descans i vam gaudir del bon rollo que ens traspassaven els ritmes de El Canijo de Jerezun grup de rumba espanyol. Recarregades ja les energies, fèiem camí per veure al que podríem com a pare d’aquest festival. Rosendo Mercado, un veterà  experimentat amb mil batalles que va actuar en totes les edicions d’aquest festiva. Les seves lletres qualificades de poesia urbana, han servit d’inspiració per a grups com Extremo- duro, Platero y tu o més indirectament Fito y Fitipaldis. Seguidament gaudíem de El puchero del Horetalanoi la sevareivindicació a la felicitat, a gaudir de la vida, a fugir de la negativitat i instaurar el positivisme com a forma de vida. Si hem dit que Rossendo és podria considerar el pare d’aquest festival, Evaristo i el seu grup Gatillazo podrien ser perfectament  la mare , és tracta ni més ni menys del grup més important de punk espanyol, que va passar de dir-se La polla records a Gatillazo .No és caracteritzen precisament per cantar com els àngels però tampoc és la seva intenció, molt de ritme, i una crida al caos i a la anarquia com a forma de vida. Després tocaven Los Chicos del Maiz, n grup que aixecat molta polèmica després que empresonessin un dels seus components, Pablo Hasel, per la incitació a l’assassinat de personatge públics com Jose Maria Aznar. Si el festival s’havia adormit un xic amb les actuacions de rap, ràpidament va tornar a agafar ritme amb els mític Reincidentes, que amb el seu single vicio van aixecar la pols de tot el recinte. I acabàvem la jornada de la millor forma possible amb el grup valencià La Gossa Sorda, un grup que anuncia la seva fi aquest 2016 i que  és posiciona a favor de la independència dels països catalans. Més que un concert semblava la manifestació de l’11 de setembre ja que allà on miràvem veiem estelades. Novament ens adonàvem de la majoria del públic del festival proveníem de terres catalanes.

Crònica Viñarock dia 1: Dijous 30 d’Abril                                                    Guillem Peitx i Costa

Malgrat acabar tard la nit anterior, la insofrible calor que deshidratava els nostres cossos no ens va permetre fer el tronera més enllà de les deu . Els més animats van dirigir-se al vinyatek a començar a escalfar motors per el que vindria a la tarda. Nosaltres vam preferir esperar a dinar i després anar cap al recinte. Apart dels concerts, aquest any la novetat era el Vinya-grow, una fira canavíca per els interessats en el cultiu de marihuana. El festival obria les seves portes amb la actuació deThe Mandingos que s’havien guanyat la seva plaça a partir d’un concurs de bandes. Tot seguit tocava Auxili un grup de reaggei ska que va ajudar a despertar a tots aquells que encara se’ls enganxaven les parpelles. No tardaríem en disfrutar d’un dels plats forts del festival Siniestro Total, una banda de punk nacional que tot i haver sofert molts canvis des de els seus inicis tenia la satisfacció de celebrar també el seu vintè aniversari. La primera aparició internacional la oferien els DubiozaKolectiv,  d’origen bosnià, va ser una de les bandes més festives de la jornada, fent gala de les seves arrels amb un ska folklòric acompanyat de ritmes balcànics  i alguna pinzellada de rap que van fer alçar els braços de la multitud que els seguia.

A l’escenari Canna, dedicat a les actuacions de Hip –Hop, la jornada començava modestament amb l’actuació de Arce, un jove compositor que ha difós la seva obra mitjançant vídeos del youtube i que ara traurà el seu primer cd. Seguidament ens visitava Roberto Sànchez, cantant de reagge mesclat amb hio-hop que tot i arrossegar més anys d’experiència no va gaudir d’una assistència massa alta . El que esperaven realment els amants del hip-hop era l’aparició del mític Zatu que acompanyat del seu  inseparable dj AcciónSanchez és poden considerar  ja uns clàssic del hip-hop espanyol. Venint des de Sevilla omplen tots els locals on assisteixen i al llarg dels any han aconseguit un públic incondicional. Lluny de promocionar els seus últims èxits, van dedicar el concert als seus inicis oferint els temes més memorables del seu cd del 2005.

S’iniciava la nit amb dos grups que havien fet molts quilometres per arribar a terres manxegues, els dos venien del continent americà. Primer de tot des de Califòrnia arribava l’únic convidat nord-americà que recollia l’event. Lagwagon ens retornava als anys noranta i ha l’explosió del punk-rock més juvenil de la mà de grups com The offspring, Bad Religion o els mateixos Lagwagon que s’agrupaven per tocar en festivals com el WrapedTour o per gravar els set volums de Punkorama per la discogràfica Burningsound. Per altre banda des de llatino Amèrica, Che – Sudaka aterraven per sisè cop consecutiu al festival i aixecaven els ànims més reivindicatius amb un repertori carregat de denuncia social.

Arribada la mitja nit  començava el veritable espectacle, Boikot que des de fa vuit anys no falta a la cita venien per arrasar just  quan el festival estava en el seu punt d’ebullició. El grup de músics i alhora activistes simpatitzants del socialisme, utilitzen adaptacions de compositors balcànics com GoranBregovich per donar un aire soviètic a les seves cançons de denuncia a la discriminació de classe , el  racisme i altres aspectes que afecten el compromís social. Un espectacle no apte per aquells que els angoixen les multituds o que no estiguin disposats a rebre alguna empenta provocada per les onades que la gran massa de públic genera inevitablement.  Tancaríem la jornada amb Natos y Waor dos Be-boys que després de donar-se a conèixer l’any passat, aquesta edició  van duplicar l’assistència. I amb un rap acompanyat de una base de música màquina va fer saltar a tots aquells que els quedaven forces encara .

Festa d’iniciació del festival Viñarock : Dimecres 29 d’Abril                               Guillem Peitx i Costa

Un any més comença el festival d’art natiu Viñarock, el festival més esperat  per a tots els amants del rock nacional i de la música alternativa en general . Milers de joves de tot Espanya i fins i tot d’altres països inicien el seu viatge cap Villarobledo, la seva terra promesa . El cartell ha rebut diverses crítiques per haver perdut riquesa envers  l’any passat, tenint en compte que assistim al vintè aniversari hauria de ser més espectacular que mai.Tot i així les expectatives segueixen ben altes gràcies a un gran nombre  d’artistes nacionals que acompanyats d’alguns convidats de diferents països , són garantía de bon rotllo i espectacle. El pitjor és  el viatge, és fa etern, tantes hores d’espera fan que l’inici del  festival sigui tota una explosió d’adrenalina.  Només arribar topem amb la magnitud del festival, un prat de tendes d’acampar s’expandeix quilomètricament envoltant el recinte dels concerts . Cada grup crea el seu refugi per no ser víctima de les altes temperatures que van superar els 30º, en  conjunt sembla  que s’hagi creat una petita ciutat on enlloc de cases trobem carpes i tendals. El sentiment de col·lectivitat és pot respirar allà on vagis, tothom vol acollir-te o compartir la seva emoció, fins i tot gent autòctona de Villarobledo que ens portava menjar per començar amb energia. Ens trobem a dimecres i el Vinñarock comença oficialment dijous, tot i així sembla que ja hagi començat. Encara que el festival comencí demà, avui per vint euros podem gaudir de la festa del vintè aniversari que és fa a un quilòmetre del recinte oficial, al costat de la zona d’acampada,  i que recollirà diferents grups amb certa transcendència  com Manu-Chao i La Pegatina. Apart del Vinyarock, molts joves s’han organitzat per muntar un festival de musica electrònica paral·lel que tot i no estar aprovat per l’ajuntament, és un al·licient més per gaudir d’aquest pont i a sobre atrau a un altre tipus de públic cap a la zona, obrint  noves possibilitats per les hores mortes en les quals no hi ha concerts. La festa d’iniciació, patrocinada per Red Bull començava fort amb Vendetta, un grup de Vitòria que va despertar instantàniament a la gran massa gràcies als seus ritmes propis del ska utilitzant un contratemps molt rapit que a tots ens feia moure els peus sense control. Aquí van començar a formar-se els primers núvols de pols que persistirien durant tot el festival. Per aclarir la gola la beguda oficial era la cervesa que ajudava a combatre la sequedat que generava tanta pols. Només acabar Vendetta, pujava al escenari un grup que ja podem considerar un clàssic del rock espanyol, Mama Ladilla presentava el seu nou disc sense oblidar-se de tocar els seus temes més emblemàtics. Un grup famós per composar cançons amb un alt contingut sexual que crida l’atenció d’aquells que els senten per primer cop. Amb tots els meus respectes per aquests grans grups, aquestes actuacions eren un preàmbul per el veritable moment dolç de la vetllada , el plat fort d’aquesta jornada era ni més ni menys que el gran Manu-Chao, possiblement un dels artistes amb més prestigi que s’acostarien a les antigues vinyes de Villarobledo.  Amb el seu mestissatge de gèneres tant característic d’un antic músic de carrer, va fer que l’eufòria puges com la espuma arribant al seu punt àlgid en el moment que va tocar Clandestino, la seva cançó més emblemàtica. Un cop acavat Manu- chao la multitud és va dispersar bastant però els que encara teníem  forces ens vam quedar ballant amb La Pegatina el grup de rumba més de moda a la península que ajudava a finalitzar de la forma més alegre aquesta reobertura del festival. Hi va haver moltes crítiques de que aquesta festa d’aniversari no estigués inclosa amb el preu del festival, però hem d’acceptar que per vint euros teníem la possibilitat de millorar molt el cartell.

SALVADOR ESPRIU

Salvador Espriu i Castelló (1913-1985), un dels escriptors catalans amb més entitat de la segona meitat del segle XX, ens ha llegat una obra perfectament estructurada i alhora laberíntica. Espriu va saber conjugar sàviament el lirisme, la sàtira, el compromís social, l’herència cultural, etc. El fil conductor: una particular mirada de la seva petita pàtria, Sinera.

Una bona eina per entrar en les obres de Salvador Espriu i posar-les en relació amb els llocs on succeeixen és el Mapa Literari Català d’Espais Escrits, que busca internacionalitzar els autors catalans clàssics situant les seves obres i experiències arreu del món mitjançant una xarxa virtual.

Amb aquesta eina tan útil els apassionats a la literatura poden recórrer els punts més emblemàtics de la seva obra i també els llocs més significatius per a l’autor. Sinera, Arenys de Mar, on va viure Salvador Espriu una estreta relació, esdevé l’epicentre dels punts de l’itinerari que es veu reflectit al Mapa Literari. També hi podem apreciar altres llocs que van marcar la seva vida i en els quals es va inspirar. Per exemple: el 1923 el pare de Salvador Espriu va comprar una casa modernista a Viladrau, que va servir a l’escriptor com a font d’inspiració, d’on en va sorgir Laia, molt contes d’Aspectes i altres obres. O Santa Coloma, que és el lloc natal del poeta i del qual també  apareixen nombroses referències a les seves obres. La casa de naixement i El Parc de Sant Salvador són alguns dels espais més reconeguts de la vida d’Espriu.

Un passeig per Sinera és una proposta de ruta literària que ofereix la possibilitat de descobrir els indrets de la vila d’Arenys de Mar que van inspirar el mite de Sinera, clau ineludible per a la interpretació de l’obra espriuana. Un passeig literari que comença a l’Ajuntament tot pujant per la Riera d’Arenys i acaba al lloc més emblemàtic de la seva obra: cementiri, on està enterrat el poeta. Des d’aquesta perspectiva la seva obra gira al voltant de l’experiència de la mort perquè no pot abocar-se a la vida; la seva experiència és profundament mental i envescada en el territori de l’especulació íntima, solitària, masturbatòria.

Fins i tot alguns mitjans de comunicació, com per exemple Vilaweb, han fet ressò d’aquests itineraris i el Mapa Literari ha esdevingut una bona plataforma per potenciar aquestes ciutats i promocionar el seu turisme cultural.

Tal com deia Salvador Espriu: “els qui no som savis ignorem què ha estat i què és aquest nostre país, on comença i on s’acaba”. Així doncs, Espais Escrits sembla que ha trobat la solució: i ens ofereix la possibilitat de ser una mica més savis i de conèixer la literatura que ha escrit la història del nostre país.

 

 

Carles Callís Pascual

Crònica xerrada Màrius Serra (Mireia Reynal i Berta Tresserres)

El català als mitjans de comunicació

El passat dimecres 18 de març es va cloure el cicle de conferències de la Setmana Rahola, un espai dedicat al debat i a la reflexió sobre el periodisme actual. Màrius Serra va ser el responsable d’aquesta última xerrada, “El català als mitjans de comunicació”, que es va dur a terme a la Sala de Graus de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona.

Màrius Serra | Foto de Manu Manzano

Autor de Quiet i Plans de futur, un expert en la paraula i potencial salvador dels mots, Màrius Serra es defineix a si mateix com una persona que es pren la vida amb filologia. Potser per això, va encetar la xerrada fent honor a aquest tarannà amb el següent joc de paraules: “‘El català, cosa de tots’ ha passat a ser ‘el català, nosa per a tots’”. Amb aquesta paradoxa ens deixa entreveure com s’ha evolucionat d’un català que es presentava com un element cohesionador de la societat cap a una llengua “angoixada, dubitativa, estressada i fins i tot de futur incert…”.

Per posar-nos en context, Serra comença definint la relació entre els diferents usos de parla i els diversos perfils que podem trobar a qualsevol mitjà de comunicació. En aquest sentit, distingeix cinc tipus d’usos de la llengua: el català dels directius, que no acostuma a ser gaire correcte; el català dels periodistes estrella —aquells que estan sobreexposats— que no és gaire bo, però acceptable; el català dels periodistes no-estrella, que es mou entre la precarietat i l’interès i la riquesa; el català dels col·laboradors, que gosa definir com a lamentablement nefast, sobretot pel que fa als tertulians (sociòlegs, politòlegs, etc.), que, excepte en comptades ocasions, tenen poca consciència lingüística; i el català dels testimonis o fonts, que pel fet de no ser professionals, quedarien exclosos d’aquesta valoració. Feta aquesta distinció, l’escriptor situa al capdavant de la crítica els col·laboradors, els directius i els periodistes estrella, i deixa clar que, com a professionals, experts o teòrics de la comunicació, tenen l’obligació d’exercir com a veritables models de llengua.

Amb aquest panorama, l’escriptor fa el diagnòstic de la llengua el 2015 tenint en compte el canvi de paradigma així com el canvi generacional dels últims anys. El català, com ja havia anunciat al principi de la conferència, ha passat de ser allò que ens servia per defensar el nostre país a allò que no sabem com tractar. Per una banda, el català farcit d’incorreccions és un destorb per aquells que, decebuts, creuen que s’hauria de parlar més bé. Però per l’altra, quan s’intenta actuar per aconseguir normalitzar-lo, també ho és per aquells que es defensen sota el lema “jo això sempre ho he dit així, per tant, hauria de ser correcte”. Serra també apunta la diferència entre el català parlat en públic, en el qual la consciència ha de ser més present, i el català espontani. Afirma que “s’ha creat de manera natural un estàndard que inclou barbarismes”. I aquests barbarismes, que utilitzem en la quotidianitat creient que són correctes, cada vegada interfereixen més en la llengua dels mitjans.

Prenent com a referència una de les premisses del llibre de Pau Vidal El bilingüisme mata, en la qual s’exposa la necessitat d’un català estàndard que sigui correcte però que vagi en concordança amb l’evolució de la llengua, Màrius Serra planteja que, quan una paraula o expressió es pot començar a acceptar, la feina de donar-la per correcta és dels acadèmics, que són els experts en la llengua. La possibilitat de decidir dels ciutadans, en el cas de la llengua, no és una opció: “La festa de la democràcia és un malson si s’aplica a la llengua”, sentencia. Creu que un dels problemes és que la gent considera que entén prou de llengua com per poder canviar una paraula i introduir-la al diccionari. No és així. Evidentment, el procés no és tan simple.

També ens parla sobre “el català urgent”, la imminent necessitat que sembla que hi hagi per a establir el català correcte. Proposa una “sala d’espera” per a les paraules, sobretot per als neologismes, cada cop més presents. Ho exemplifica amb el mot “vapejar o vaporejar”, que amb l’auge dels cigarrets electrònics es va estendre molt i que ara ja ha caigut en desús. En llengua, no cal córrer.

Davant el diagnòstic, Màrius preveu diferents escenaris que han de potenciar la consciència lingüística. El primer és l’escenari educatiu, on la norma ha de ser claríssima. El segon, l’escenari literari, que és en l’únic àmbit on la norma pot ser transgredida, perquè molts cops en això rau la creativitat, ja que és experimentació. I finalment, l’escenari dels mitjans de comunicació, on s’ha perdut la fermesa de la literatura com a referent d’autoritat. Actualment aquesta autoritat sembla que la tingui el parlar del carrer. Es refereix, fent broma, a la Lucy, la màquina correctora de La Vanguardia i ens diu que, per a ell, és tan sols un joc “per veure quines barbaritats diu”, però confessa que no la utilitza ja que es tradueix ell mateix tots els articles que fa. Afegeix que, realment, pel que hauríem de vetllar i mirar de transmetre és l’adequació al registre.

Ja l’any 1934, Fabra apuntava una situació que malauradament no s’allunya gaire de l’actual: “El català perilla, ara més que mai, d’esdevenir un calc de la llengua castellana. Dins un règim de bilingüisme, l’únic mitjà de resistir a la influència pertorbadora de la llengua forastera és la coneixença perfecta de la llengua materna. Sense ella, continuarà fatalment la castellanització que començà durant la decadència i que la renaixença no ha deturat pas.”

Màrius, plenament conscient de tot plegat, però, fa una pausa i remarca amb èmfasi: “Relaxem-nos. La llengua, abans que res, ha de ser una font de plaer. Si estem constantment vigilant no en gaudirem.” En el fons es tracta de trobar el punt d’equilibri. Un equilibri que Josep Maria de Segarra exemplificava amb la metàfora del maneig d’un cavall, on una regna representa “la llibertat absoluta” i l’altra, “la norma”, i es tracta de no tibar-ne cap de les dues més del compte i provocar que el cavall —la llengua— doni voltes sobre ell(a) mateix(a). El que cal és avançar. I els ho devem a tots aquells que ens van obrir camí:

‘Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra.’”

Salvador Espriu, “Inici de càntic en el temple”

Berta Tresserres i Mireia Reynal

Crònica xerrada Guillem Terribas (Mireia Reynal)

"Hi ha persones que poden parlar del que vulguin"

Guillem Terribas a la Sala de Graus de la Udg

Guillem Terribas ha tingut la oportunitat de conèixer molta gent, això és innegable. De fet, - i els que vam tenir la sort d’escoltar-lo en directe podem afirmar-ho amb certesa- només ens va caldre fixar-nos en els noms dels protagonistes que, un darrere l’altre, anaven acompanyant i ajudant a construir el relat de cadascuna de les seves històries i anècdotes vitals.

Escriptors, poetes, periodistes, cinèfils i gent del món de la cultura en general... han estat molts dels personatges que certament han topat i intercanviat paraules i experiències amb ell. Avui, aquestes vivències, ens les explica a nosaltres.

Ens trobem en el marc de les lliçons de la càtedra de patrimoni literari Maria Àngels Anglada, a la Sala de Graus de la facultat de lletres. Molts dels assistents som estudiants de tercer de Comunicació Cultural. Enguany, i per homenatjar els anys que porta el convidat exercint en aquesta esfera cultural –recentment ha anunciat la seva jubilació–  s’ha decidit escollir-lo a ell, “l’històric llibreter de la famosa llibreria 22”.  Així doncs, durant els dies 11, 12 i 13 de maig, ha comparegut diàriament a l’edifici de les Àligues per dur a terme les lliçons “Activisme Cultural”, “Crear i fer viure la llibreria 22”, “Cinema, teatre i literatura” i presentar-nos el seu llibre Demà serà un altre dia, unes pàgines plenes de vivències.

Durant la darrera jornada, Terribas, ha posat especial èmfasi en les experiències viscudes distingint-les en aquests tres darrers àmbits: el cinema, el teatre i la literatura. D’aquesta manera, doncs, comença parlant de tot allò i de tots aquells amb qui ha coincidit a través de la via literària. Potser perquè professionalment li és més proper. 

Guillem Terribas comença recordant l’Assemblea democràtica d’artistes, un grup de Garriguella del qual va formar part i que va acabar constituint a Girona una agrupació d’intel·lectuals que lluitaven per les llibertats socials i nacionals. També evoca l’època en què era un dels integrants de La Tribu, creada als anys 60. Recorda els sopars on es desfogaven ideològicament, les trobades a Font Sabeu i el viatge sorpresa que van fer a Benidorm durant els anys 40.

Recorda amb una nostàlgia especial els cafès que feia amb el senyor Modest Prats després de missa. Primer era cosa d’ells dos, després la gent es va anar engrescant i aquells cafès es van convertir en un ritual compartit. Sempre amb nous tertulians, entre els quals van passar Sergi López, Mònica Terribas o Narcís Comadira. Fins i tot, un comentari fruit d’aquestes quedades els va acabar portant a Roma. La discussió per sortir de dubtes sobre si era el local St Ostachhio o La Tazza de Oro on servien el millor cafè només es va haver de comprovar in sittu. A partir d’aquell dia, la sortida es va anar repetint anualment.

En Guillem no oblida tampoc les experiències que va viure lligades a la llibreria. Recorda el premi Just Casero, i com ell mateix va haver de contactar amb Jaime Jil de Biedma perquè vingués a presentar el premi de novel·la curta. Recorda el comentari que li va fer: “Soy incapaç de hablar en público si antes no me he bevido dos gintonics”. I com ell mateix va acompanyar-lo a Cal Coix a beure. Van parlar des de La cartuja de parma fins a Isabel Presley. El gironí en recorda amb una intensitat espcial unes paraules concretes: “Hi ha gent que quan arriba a una certa edat sap tantes coses que pot parlar del que vulgui.” I ens diu que ho ha pogut comprovar amb certs personatges.

Recorda El Pescadillos, El Gato Peres, i altres convidats com Rosa Vergés, Teresa Gimpere, Empar Moliner, Gerard Quintana... amb qui van tenir la sort de comptar perquè els presentessin l’esmentat premi a la mateixa Llibreria 22.

Recorda el dia en què Juan Luis Panero, per qui sentia una gran admiració, va posar el peu a la llibreria i com li va retreure l’absència d’obres de Vinyoli (El llibreter feia tan sols una setmana que havia desmuntat un aparador dedicat a ell.)  Va acabar entaulant-hi una gran amistat.

Pel que fa al teatre s’atura per parlar-nos de la seva experiència amb els pastorets de Salt. Allà hi va conèixer Josep M. Domènech i Pilar Prats. Recorda com Xicu Masó volia crear un grup de teatre estable i com finalment es va constituir un taller de teatre, El talleret (apropiant-se el nom que irònicament feien servir a l’inici fent broma per la poca quantitat d’integrants.)

Per acabar, el convidat ens parla del cinema i de la relació que ha tingut amb la ciutat. Comença evocant els records que té de jove. Recorda com feien innombrables “virgueries” per veure depèn de quines pel·lícules. Fins i tot es desplaçaven a Perpinyà ja que aquí l’oferta era molt limitada. Recorda l’Imma Merino i l’Àngel Quintana, i els viatges que feien al festival de Cannes. No oblida tampoc la primera setmana de la Crítica que es va celebrar a Girona l’any 1990 amb la col·laboració de Jaume Figueras. L’èxit de la jornada va donar corda per ampliar-ho a més edicions.

Terribas durant aquests anys ha presentat nombrosos actes, ja siguin conferències, premis, presentacions de pel·lícules... Fins i tot, i com a tall d’anècdota divertida, es va atrevir a inaugurar la Sala X, on van projectar La garganta profunda, premiada amb “La mejor sonrisa vertical”.

El que més el commou però, són els records que giren entorn de la gent que va tenir la oportunitat de conèixer i les experiències viscudes al cinema Truffaut. Les reunions al Bistrot i al Boira, així com la tria del nom del cinema (es plantejaven “Godard”, finalment però, es van decantar per Francis Truffaut). Ens fa partícips del que ha suposat per a ell: El Truffaut ha estat el seu somni des de petit. Han estat 24 anys amb gent de diferents edats i molt diferent però amb moltes ganes de treballar. Ha estat una experiència estimulant en quant a gent interessant.

D’aquesta etapa cinematogràfica recorda especialment el que va dir d’Isabelle Iper durant la presentació del film “El pianista” quan li va demanar per “la pel·lícula de la seva vida”. Ella li va respondre amb aquestes paraules: “Hi ha una pel·lícula per a cada moment, no una pel·lícula per a tota la vida”. Em pregunto si potser aquest parer no seria extrapolable a tots els àmbits de la cultura. I és que no és veritat que cada episodi de la nostra vida necessita un llibre, una imatge o una banda sonora particular?

Mireia Reynal

Joaquim Amat-Piniella

Joaquim Amat-Piniella va ser un escriptor i polític manresà que va sobreviure al camp de concentració de Mauthausen. Al juny de 1940, l’exèrcit alemany el va empresonar i uns mesos més tard el van deportar al camp d’extermini de Mauthausen.

Una de les seves obres més importants és K.L. Reich que és un relat autobiogràfic escrit en tercera persona on descriu els seus records i vivències com a supervivent. És considerada una obra referent en la literatura concentracionària, que és tota aquella literatura escrita des de l’òptica dels supervivents de l’Holocaust i que engloba autors com Primo Levi o Imre Kertész, entre molts altres.

Tot i que Joaquim Amat-Piniella va acabar la seva obra el 1946 a Andorra, la censura franquista va impedir-li la publicació fins l'any 1963.

Totes les seves obres són una crítica a la societat i es caracteritzen gran part d’elles per l’escepticisme i la pèrdua d’ideals dels personatges.

L’any 2013 es va commemorar el centenari del naixement de l’autor manresà i l’Ajuntament de la capitat del Bages, Òmnium Cultural, la Institució de les Lletres Catalanes i l’associació Memòria.cat van promoure una programació cultural relacionada amb l’escriptor en motiu d’homenatge. Durant el centenari es van celebrar un seguit d’activitats molt variades com la inauguració d’un conjunt escultòric instal·lat a la terrassa de l’edifici Casino. En una de les obres de Joaquim Amat-Piniella, El Casino dels Senyors parla sobre la burgesia que hi havia en aquell entorn abans de la Guerra Civil.  Actualment, el Casino és un centre Cultural i fa un servei a la ciutadania, desenvolupant i acollint programes de difusió cultural.

Joaquim Amat-Piniella va ser un testimoni dels fets que van terroritzar l’Europa dels anys quaranta, va portar una vida d’activisme i crítica social, lluitant i defensant els seus ideals fins el dia de la seva mort. 

Aitiana Alonso Carbó