dimarts, 2 de juny del 2015

Memento

En Los premios, su primera novela, Cortázar ya deja claro su desprecio por el lector, según su clasificación, hembra, es decir, aquel lector pasivo que devora las páginas solo para saber si el personaje con el que tanto ha empatizado finalmente muere o no. El lector macho, en cambio, de alguna u otra manera participa del texto. Cabe decir que dicha clasificación de la involucración en función del sexo es del todo inapropiada, y el propio Cortázar se percató de ello y la cambió, más tarde, por activo y pasivo.
Su desprecio no quedo en simple crítica, sino que en Rayuela, entre otras labores, se propone «intentar en cambio un texto que no agarre al lector pero que lo vuelva obligadamente cómplice al murmurarle, por debajo del desarrollo convencional, otros rumbos más esotéricos». Es más, a Morelli, portavoz de Cortázar en Rayuela, «le revienta la novela rollo chino. El libro que se lee de principio a final como un niño bueno».
Todo esto viene a cuento de que Memento, penúltima película del ciclo no es, ni por asomo, un celuloide chino, sino más bien un caleidoscopio, un collage. El lector pasivo, que solo quiere ver el final, se desquiciará desde el primer minuto, pues Nolan nos murmura un nuevo rumbo esotérico empezando por el final y acabando por el principio. En literatura ya se han dado casos iguales, como Márquez con su Crónica de una muerte anunciada. En cine, no obstante, es el primer caso con el que me encuentro.
¿Dónde reside el interés, entonces, si se empieza por el final? El espectador, en este caso, se debería entusiasmar ante la idea de descubrir los acontecimientos que nos han llevado a esa primera escena, en un primer momento, incomprensible y descontextualizada. Se nos irán presentando, así, las escenas precedentes a la ya vistas, y cada cual de ellas explicará la escena antecesora.
Este montaje inusual se complica aún más cuando uno descubre que las escenas en color avanzan hacia atrás, mientras que las de blanco y negro siguen un orden típico. Casi siempre lo difícil es no perder el hilo de la historia  y hacerse una idea clara de qué está sucediendo y por qué. En Memento tenemos ésa labor, pero además nos obliga a comprender cómo se construye el relato, por lo que si no lo conseguimos perderemos el hilo desde la primera escena.
Antes de adentrarse en el laberinto de Memento les recomiendo, a modo de entrenamiento, la película Irreversible, de Gaspar Noé. De la misma manera que el film de Nolan, los hechos se nos presentan de manera causal y no consecuente pero sin la complicación de la divergencia temporal.

Nicolás Andrés González Silvera



Insomnio

Curiosamente, hace relativamente poco, discutíamos con unos amigos sobre qué es comercial y qué no lo es, y en qué momento, con lo que ello conlleva, un artista, de la disciplina que sea, da el salto del mundo underground, es decir, de los pequeños círculos al de la gran masa de fans. Este salto es, en general, criticado por los seguidores más fieles, quizá por un sentimiento de recelo que impide compartir su artista con aquellos que siguen la gran ola, o quizá también por un resentimiento al ver que su cantautor o director se ha dejado camelar por el poderoso caballero Don Dinero.
Cabe analizar, también, qué razones puede aducir un artista para firmar grandes contratos con sellos discográficos o con las majors de Hollywood. El único pretexto válido que se me ocurre es el de la posibilidad de disponer de mejores y más medios para realizar su labor. En este caso, tanto artistas como sus seguidores salen ganando. Ahora bien, ¿resulta suficiente? La verdad es que discutiendo sobre esto te encuentras desde puretas que parece que lleven gríngolas hasta descamisados que les da igual que se imponga un ritmo industrial a la producción estética.
Nolan, hasta Insomnio, su tercera película cuarta y última del ciclo, había gozado de la libertad de no depender del capital hollywoodiense. No es muy difícil advertir este hecho en su lenguaje cinematográfico poco convencional (véase Memento). Cogiendo la parte por el todo, se podría decir que Insomnio es el claro ejemplo como el dinero y la industria matan la magia en pro de la ordinariez.
Following y Memento, sus dos primeras películas, contaron con un presupuesto de 6.000 mil y 9 millones de dólares respectivamente. En Insomnio, con la intervención de Warner, el presupuesto se dispara hasta los 46 millones de dólares. Qué bien, podemos pensar. Como comentamos antes, dispuso de mejores medios para dirigir la película pero, y nunca mejor dicho, ¿a qué precio? Probablemente esta cantidad ingente de dinero permitió la presencia de míticos actores como Al Pacino o Robin Williams, pero vemos como se pone cerco a la genialidad demostrada por Nolan en otras cintas. Para más inri, se trata de un remake de una película noruega de titulo homónimo (Inosmnia, 1997) es decir, se encontraba ante una película que ni tan solo era suya.
Toda esta crítica no va dirigida, ni mucho menos, al film que, cabe decir, es notable. Nolan tuvo que trabajar de manera diferente, por lo tanto, y paradójicamente, de manera convencional; tuvo que ir a contracorriente para adaptarse a las exigencias de quien pone el dinero. La queja se dirige hacia un sistema perfectamente instaurado e instrumentalizado que se dedica a tirar desde el campanario a la oveja que se descarrila del rebaño.
El resultado de todo este cúmulo de impedimentos y limitaciones es una película sin firma propia, pero también la constatación de que Nolan es capaz de sacar un producto pensado para el gran público y que es capaz de adaptarse a los cánones imperantes.


Nicolás Andrés González Silvera


dilluns, 1 de juny del 2015

Rafael Masó i Valentí

Masó poeta

Rafael Masó va ser poeta abans que arquitecte. Tot i que es parla poc del Masó poeta, era ben conegut entre els seus coetanis, sobretot quan encara no podia ser conegut com a res més. La seva importància és tal que l’any 1991 va ser inclòs com a poeta en el famós Almanac dels Noucentistes d’Eugeni d’Ors.

Obra literària

Masó va publicar un gran nombre de poemes a revistes com Montserrat, Catalunya, o Vida –d’aquesta última en va ser membre fundador– però mai va publicar cap llibre. L’època de Vida va ser essencial per a la carrera de Masó perquè es va relacionar amb el cercle de Xavier Monsalvatge, Carles Rahola, Miquel de Palol i Felip i Prudenci Bertrana i Rafael Gay de Montellà.
S’han publicat reculls dels seus poemes post mortem. Bona part d’aquests poemes es troben al recull de David Prats Antologia poètica. Per altra banda, existeix un recull de les cartes que va intercanviar amb altres autors. Les seves últimes composicions líriques, quan ja dedicava la major part del seu temps a l’arquitectura, es titulen justament Poemes de la Construcció.

Itinerari literari

La Casa Masó de Girona organitza un itinerari literari que, a través de l'obra poètica de Rafel Masó i de textos d'altres poetes i escriptors, recorre la Casa Masó, que també va ser lloc d'acollida i reunió dels poetes més destacats del noucentisme i actualment és un espai museístic.

Influències i temes

Els seus poemes, que mostren influències de Carner, López-Picó i Guerau de Liost, parlaven de fe, pàtria, amor, ciutat, paisatge, llar, professió, amics, costums, oficis i, sobretot, família.

Els seus poemes

Masó recorre a les formes més clàssiques. En la seva producció trobem sonets i alexandrins. Pel que fa als versos, el que utilitza més freqüentment és el decasíl·lab. És, doncs, un poeta preocupat per la forma, tot i que comet alguns errors.

Els seus anys d’estudiant

Masó va escriure a la revista Montserrat, on coincidia amb Carner, que li va dedicar els poemes Conhort i Voldria. També va conèixer Jaume Bofill Mates, Emili Vallès, Guerau de Liost i J. López-Picó, que integraven el cercle que va portar el canvi noucentista a Girona. Durant aquests anys d’universitat, Masó va publicar poesies a revistes de Barcelona i Girona i va obtenir guardons als Jocs Florals d’arreu de Catalunya i la Flor Natural a Girona l’any 1905. Un any més tard va tornar a instal·lar-se a Girona, amb la voluntat de preparar la ciutat de Girona pel noucentisme.

Masó noucentista

Per a preparar Girona pel canvi, Masó va organitzar el Saló Gerió, una mena de local destinat a petites representacions teatrals, musicals i projeccions de cinema.

El 1912 es va casar amb Esperança Bru, i van anar de viatge de noces per Itàlia, Suïssa i Alemanya. Per Masó aquest viatge va suposar la descoberta d’un estil arquitectònic modern que van col·laborar en la formació del seu estil propi.

Activitat cívica

El 1913, el nucli gironí fundà la societat cultural Athenea com espai de promoció del Noucentisme. Des d'aquí va esdevenir l'ànima d'un grup d'artesans i artistes entre els quals trobem l'escultor Fidel Aguilar, el pintor i ceramista Joan Baptista Coromina, el ferrer Nonito Cadenas i els germans Busquets com a decoradors.
El seu interès per millorar la societat el portà a l'activitat política. A Barcelona, de la mà del seu amic Jaume Bofill Mates, milità a les Joventuts Catalanistes de la Lliga. A Girona, a les eleccions municipals de 1920 s'integrà a la candidatura de la Lliga que guanyà les eleccions municipals. Rafael Masó entrà a l'ajuntament com a regidor amb el doble objectiu de racionalitzar l'urbanisme de la ciutat i millorar la dotació d'equipaments culturals.
L'adveniment de la dictadura de Primo de Rivera el 1923 suspendrà la vida democràtica i portarà a l'empresonament de Rafael Masó i altres regidors catalanistes. Masó en sortirà amb una sanció que l'incapacitarà per actuar com a professional en obres oficials.
Rafael Masó també va ser arquitecte delegat de l'Institut d'Estudis Catalans pel Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, corresponsal a Girona del Foment de les Arts Decoratives, acadèmic de la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando i membre de la Comissió Provincial de Monuments.


Marta Fàbregas

Mia aioniotita kai mia mera

El protagonista de L’eternitat i un dia és Alexander, un poeta grec al que li queden pocs dies de vida. Davant la seva mort, el protagonista es fa preguntes sobre la seva existència. Llegeix les cartes de la seva dona, que havia mort uns anys abans. Amb aquestes cartes descobreix quant l’estimava ella i es penedeix de no haver-li dedicat més temps.

Alexander decideix no ingressar en un hospital i, unes hores abans de morir, es troba un nen albanès que fuig del seu país en solitari. Potser per aquest motiu es creuen; perquè les soledats s’atrauen. Aquest nen és, d’alguna manera, la seva ànima bessona. El nen ha creuat la frontera per sobreviure a Grècia entre l’acusament de la policia i el de les màfies que abusen dels seus pares, i es guanya la vida netejant cotxes en els semàfors. Alexander sent, per primera vegada, el que és el compromís i el sentir afecte cap a una persona. Un camina cap a la mort, i l’altre cap a la vida.

Alexander li parla d’un poeta que comprava paraules a la gent. Cada vegada que algú li ensenyava una paraula nova, el poeta pagava i les escrivia a la seva llibreta. El nen sap que Alexander està parlant d’ell mateix, i li ven algunes paraules.

Totes dues posicions són existencials: per una banda, el nen que s’ha d’enfrontar a un futur incert i, per l’altre la del poeta que s’ha d’enfrontar al seu final, mentre repassa amb nostàlgia els seus dies en aquest món.

La pel·lícula viatja al passat –un passat que no té la sensació d’haver-lo viscut– a través de records en els que el protagonista té l’aparença actual, i també al futur, que és, en aquest cas, imaginari. El temps és un factor essencial; Alexander no troba resposta a la seva pregunta: quan dura el demà? El seu temps –el seu passat– és irrecuperable.


Les escenes d’aparent intranscendència amaguen, contràriament, la bellesa de les coses petites. Es tracta, doncs, d’una pel·lícula que es planteja sentiments complexos, amb una història commovedora i profunda, que crea una autèntica poesia sobre la vida.

Marta Fàbregas

L'electritzant Elèctrica Dharma al Festival Strenes

Foto: Carles Callís

La Companyia Elèctrica Dharma va ser l’encarregada d’obrir la tercera edició del festival Strenes al Teatre Municipal i així donar el tret de sortida a la gira del seu 40è aniversari. El 40è aniversari de la publicació del seu primer disc, 'Diumenge', publicat l'any 1975, i que els va convertir en una de les formacions més destacades i originals del panorama musical català. La Companyia Elèctrica Dharma va ser pionera en la fusió de la música tradicional del país barrejada amb jazz, free-jazz, rock i psicodèlica i va captivar el públic de tal manera que avui dia encara recullen els fruits.
 
El Teatre Municipal de Girona estava ple a vessar i, abans de començar, algunes estelades i senyeres ja onejaven entre el públic impacient per veure el retorn dels mítics Elèctrica Dharma.

Era un dia d’autèntics contrastos ja que l’alegria es desbordava per poder tornar als escenaris, però per altra banda era el moment de recordar el desaparegut Josep Fortuny, a qui van homenatjar durant el concert. També va ser el moment de rememorar Esteve Fortuny, guitarrista que va morir l’any 1986. El públic es va mostrar emocionat i forts aplaudiments ressonaven al teatre cada vegada que eren recordats.

Amb una autèntica demostració d'energia pura durant gairebé dues hores, la històrica formació (que fa quatre dècades va debutar per primera vegada en una masia a prop de Girona) va repassar la seva àmplia obra i va convertir el teatre en una gran festa popular. El grup és pura adrenalina. Una tempesta que va posar tot el teatre dempeus amb només una melodia.

Gent de totes les edats va vibrar com mai amb els himnes del grup. I és que Elèctrica  Dharma no deixa indiferent a ningú. Un nen de deu anys picava de mans i saltava al ritme de la música, una parella agafats de la mà es miraven mentre entonaven un dels clàssics del grup, un grup de noies es movien eufòriques mentre onejaven una enorme estelada al bell mig de la platea...
La Dharma arriba als seus espectadors i els convenç.

Va ser una nit màgica de festa al Teatre Municipal. Així Elèctrica Dharma va certificar el retorn definitiu i va encetar per la porta gran el festival Strenes que seguiria amb les actuacions de Blaumut, Maika Makovski o el de Marina and Chicuelo.




Carles Callís Pascual

Segona sessió del cicle Sidney Lumet: "The Pawnbroker"

El cinema de Sidney Lumet es caracteritza per ser un cinema compromès i, fins i tot, necessari: la justícia, la corrupció, el crim o els drets humans són alguns dels temes que tracta en les seves pel·lícules. L'epicentre del seu cinema són les persones, els homes i les dones de peu de carrer; aquella gent que camina pel carrer passant desapercebuda, vides anònimes en les quals s'hi amaga un passat, una realitat individual, uns dilemes morals i existencials. Lumet, amb to crític, explora la condició humana d'aquestes individus.

A The Pawnbroker (“el prestador”), de 1964, la condició humana de Sol Nazerman -esplèndidament interpretat per Rod Steiger- es troba fragmentada. O, senzillament, anul·lada. Una família reunida, nens corrent a través d'un camp, somriures i mirades tendres sota un arbre i a la vora d'un riu: la felicitat simbolitzada través d'unes imatges en càmera lenta. Tot es desintegra amb el rugir d'una motocicleta nazi aproximant-se. Sol Nazerman va sobreviure als camps de concentració i, deixant enrere Europa, va emigrar als Estats Units, més concretament al barri de Harlem, Nova York. Posseeix una petita botiga de préstecs, dividida per una sòlida tanca metàl·lica que converteix aquell espai en una mena de gàbia. El dia a dia de Nazerman: conduir fins a la botiga, pujar la persiana, atendre els clients, baixar la persiana i tornar a casa. Amb desgana, de forma metànica, com si la seva vida fos una mena de tramit o, senzillament, perquè Nazerman és una persona sense ànima, una persona traumatitzada que “viu” marcada pel seu passat. Una memòria que el persegueix, un passat que se l'hi apareix en forma de records punxants i reveladors, que ens fan comprendre que Nazerman ho va perdre tot als camps de concentració: la seva dona, el seu fills, els seus amics i, també, a ell mateix. Sol Nazerman va morir amb els demés.

Un ésser errant i solitari, apàtic, sense sentiments, sense expressions ni gestos vitals. Apressat pel seu passat, es reclou en ell mateix, evitant tota mena de contacte o relació amb la resta de persones. La misèria interior de Nazerman es mescla amb la misèria del lloc que habita, on n'hi ha rastre de l'anomenat “somni americà”: pobresa, corrupció, drogues, prostitució. Un món gris que viu aliè al passat; un món gris que, a la seva manera, intenta sobreviure, mentre Sol Nazerman ha desistit de tota vida i esperança. La misèria en la misèria. Primo Levi es preguntaria: “fins a quin punt és un home, un ésser humà?”, i un dels personatges del film, també supervivent de l'Holocaust, en podria donar la resposta, quan l'hi diu a Nazerman: “Jo també vaig estar a Auschwitz, però vaig sortir viu. Tu vas sortir mort. Un supervivent covard, mereix la pena? Sense amor, sense compassió ni pietat. Sol Nazerman, no ets més que un cadàver que es manté en peu!”. Efectivament, Nazerman no és més que un “walking dead”.

Lumet no dóna lloc a l'esperança, ni a l'humor, ni als finals feliços. Elabora un retrat realista i colpidor d'un ésser mort i abandonat en una societat morta i abandonada. Vides anònimes, de tots orígens, entren en aquella botiga de préstecs, mentre Nazerman s'aïlla en el seu propi trauma. Lumet s'endinsa en l'interior d'un Harlem d'éssers oblidats deixats a la intempèrie, de vides alienes, míseres i sense rumb. En una zona gris.



Joel Vila Truyol 

El príncep dels poetes



Si bé la seva obra és un patrimoni valuosíssim per la cultura catalana, el que més crida l’atenció de Josep Carner potser no són els seus escrits, sinó la seva curiosa figura i trajectòria. En ell van convergir el modernisme, la Renaixença i el noucentisme; va començar a publicar poemes amb dotze anys i va ser mestre del Gai Saber, va traduir grans obres universals, el van expulsar de l’Ateneu Barcelonès, va ser amic íntim de Guerau de Liost i es va rodejar de personalitats com Pompeu Fabra, Àngel Guimerà o Joan Maragall, per acabar exiliant-se a Brusel·les durant la Guerra Civil, on va morir després d’una vida agitada, plena de viatges i de lluites.

Potser la seva curiosa personalitat i la seva llarga biografia han fet ombra al que realment importa d’un autor: la seva obra. És en els seus escrits on, realment, podem descobrir qui era Josep Carner, qui s’amagava sota la màscara de popularitat. 

En els seus versos es reflecteixen la profunda catalanitat del Príncep dels poetes, que es barreja amb les tradicions més senzilles, donant per fruit poemes de gran qualitat però amb un toc de senzillesa i certs ressons de cançons de camp o de bressol. Podem veure-ho, per exemple, al poema La renouera:

«—Minyona ─li diu son pare─, / qui riu no té el seny complit»

El diàleg, el monòleg  i la veu en primera persona són constants en les seves obres, cosa que aporta al lector un sentiment d’identificació amb Carner. Potser va ser per això que va assolir l’èxit: perquè va aconseguir entendre i connectar amb la societat revoltada que l’envoltava. Tocava temes senzills, però que eren símbols d’una manera de viure: El més vell del poble o Porta d’hostal en són bons exemples.

Però Carner també va aprofitar la poesia per reivindicar les seves idees. Republicà declarat, no es va quedar de braços plegats durant la Guerra Civil, fet que el va obligar a exiliar-se a Bèlgica. Tot i així, Carner no va deixar mai de lluitar i va donar suport a la resistència des de Brusel·les. El seu tarannà reivindicatiu es deixa veure en poemes com «Si em vaga..».

Carner es va guanyar el títol de Príncep dels poetes gràcies a l’habilitat d’escriure humanament. De tractar els temes que colpeixen a qualsevol: l’amor, la nostàlgia, la llibertat, la vida, la mort, la lluita... Es diu que els grans clàssics no passen mai de moda, i en Carner podem comprovar-ho. L’actualitat dels seus versos segueix vigent. Com ell mateix va escriure a Absència: «cap batalla serà mai perduda».

Elena Duran Ferrero