Alabatrada a l'Horiginal

            El passat dimecres dia 15 d’abril es va fer a presentació –a l’Horiginal-  d’una nova tongada d’Alabatres, la col·lecció de poesia de l’editorial LaBreu (Marc Romera i Esther Andorrà). Aquesta vegada van fer la presentació de tres llibres: Símbol 47 d’Anna Gual, El sedàs de Ramón Boixeda i Les morts d’Octavià de’n Marc Masdeu.

            El primer en sortir a escena va ser  Josep Lambies, l’encarregat de fer la presentació de Símbol 47 de l’Anna. El símbol 47 és el lloc que ocupa a la taula periòdica l’argent, un metall preciós, brillant... que es representa amb les següents lletres: Ag. Aquestes són també les inicials de l’escriptora. Lambies veu una mena de connexió que perdura durant tot el llibre, de poema en poema, a través d’un fil de coure que els lliga a tots. “Aquest és un llibre agoserat” va sentenciar Lambies. Seguint la trajectòria de l’Anna, podem veure com aquesta ha anat perdent la part poruga, “ara tenim una valquídia amb les seves armes” deia Lambies. Una dona que desafia l’escriptura, que no es deixa doblegar per cap dels mals, les ombres. Una Anna que muta cada nou llibre, a cada nova estrofa, a cada nou vers.

            Seguidament va arribar l’hora de que sortís l’autora. Un cop a l’escenari va mostrar el seu agraïment a LaBreu, editorial amb la qual mai es va pensar que arribaria a publicar. Volia fer un poemari que no fos obvi, gens fàcil, però que si s’entengués. La primera mostra que trobem d’aquest fet és el títol, que primerament no s’entén sinó que s’ha d’indagar una mica per arribar a entendre l’autora. Per acabar amb la seva presentació, ens va delectar amb un tast d’alguns dels poemes que trobarem al llibre.

            El següent en sortir va ser Ramón Boixeda, que anava acompanyat d’en Jordi Florit. Tots dos van fer la lectura d’un dels poemes que trobem al llibre El sedàs. Aquest poema rep el nom “etcètera” i compta amb una posada en escena important. A l’escenari hi havia un biombo que separava als dos escriptors. Aquest era com una mena de poema en prosa, un diàleg entre dos persones. Boixeda va decidir començar la presentació amb aquest poema, ja que aquest reflecteix l’essència del poemari.

            Jordi Florit va ser l’encarregat de fer l’epíleg d’aquest llibre. Va esmentar que un cop el llibre entra a impremta, tens al sensació de que no podràs variar, que com a molt podràs canviar l’entonació del poema. “És una mena de traició”, va sentenciar Florit. Aquest comentava aquest punt per lligar-ho amb el poema que van llegir anteriroment en Ramón Boixeda i ell mateix. Amb aquesta mena de “cara a cara” es pretén trencar amb això, amb la sensació de que un cop a impremta no hi ha marxa enrera. Finalment, va acabar el seu discurs dient que l’important no és què és la poesia, sinó la pregunta que et fa la poesia a tu: què és la poesia per a tu? Tot seguit va tornar a l’escenari Ramón Boixeda i va llegir algun poema més, entre els quals hi havia un dedicat al mestre Francesc Garriga.

            Donada per acabada la presentació de El sedàs, va sortir Pere Ejarque. Va començar donant les gràcies a Marc Masdeu per haver-lo escollit a ell. Les morts d’Octavià és un llibre compost per 58 poemes. Ejarque diu que en aquest hi abunda l’humor homicida i, a estones, l’humor suïcida. Al llarg del llibre es troben referències a el Papa Joan XII, un home pervers que va viure a Roma. Un papa que va ser acusat de sodomia, assasinat, adulteri, incest... entre d’altres. Va ser estranyament i injustament condemnat i deposat. Marc Masdeu ens transporta fins a Octavià, que sens dubte és un llibre degenerat. Per Ejarque és un catàleg de la degeneració, malgrat que l’autor no hi estigui d’acord. Aquest prefereix parlar d’emmirallament. Al llibre es pot palpar la influència de l’autor Vládimir Mayakovski.

            Un cop va acabar Pere Ejarque, va sortir Marc Masdeu a llegir alguns dels poemes dels llibres. Per falta de temps, no van ser gaires, però si van ser suficients per que la gent se’n fes una idea de la qualitat del llibre. Amb la seva intervenció es va donar per finalitzat l’acte. Tot seguit els que érem allà, vam poder veure com un munt de gent s’apropava a la taula on hi havia l’Esther Andorrà venent els tres llibres presentats.

 Carlota Fuertes

LA COMUNICACIÓ INSTITUCIONAL EN EL MÓN LOCAL

Molt agraït de poder participar en el cicle de conferències Pensar la Comunicació, Carles Puigdemont, actual alcalde de Girona, va iniciar la conferència parlant precisament del títol d’aquestes xerrades: ‘’Hi ha el risc que sembli un oxímoron perquè cada vegada es pensa menys en la comunicació’’. I és això el que volia aconseguir amb les seves paraules: transmetre com concep ell la comunicació i donar-nos les claus per reflexionar-hi nosaltres.

Puigdemont es va definir com a home de doble condició: una pel càrrec que ocupa com a polític i l’altra com a periodista professional. Fa més de trenta anys que és responsable institucional i gairebé quatre que presideix l’alcaldia gironina. Per estar a l’altura d’aquests càrrecs, ens explicava, calia conèixer molt bé les lleis i la literatura. O almenys, anys enrere, es creia que n’hi havia prou amb això. Abans la comunicació no tenia gaire pes, per no dir gens, en les funcions institucionals. Però avui en dia és una condició sine quan non les podem desenvolupar plenament: ‘’Sense comunicació les institucions naveguen a les palpentes’’, afirmava Puigdemont.

Avui en dia, la funció comunicativa ocupa un rol més rellevant que mai en la societat democràtica. El fet comunicatiu ha canviat molt i, conseqüentment, també ho han fet els seus canals. Cal, doncs, ser capaços de prendre decisions basades en l’estratègia comunicativa: saber actuar i interactuar directament amb aquests fets i mitjans.

Per exemplificar el bon ús del nou món comunicatiu, Puigdemont va explicar-nos el funcionament de l’Ajuntament de Girona, presentant-lo com a ‘’estructura modèlica de comunicació’’. L’ajuntament de Girona ha implantat un sistema comunicatiu molt ben elaborat amb un equip professional, quelcom difícil per una generació que, a diferència de nosaltres, no ha nascut en aquest recent context on la comunicació té un paper central. Fins i tot, una bona part de l’opinió pública de la premsa convencional encara la censura: associen les despeses de comunicació amb una mala gestió de diners i recursos. No s’ha acabat d’assentar la idea que la comunicació ocupa un espai fonamental en les societats democràtiques. Contràriament a la gent que ho veu com un malbaratament, per a Puigdemont la comunicació és la base de l’activitat social i institucional de l’actualitat: ‘’No pots fer coses i no comunicar-les, has d’invertir en professionals i en canals’’, afirmava el conferenciant.

Com a anècdota molt representativa, explicava que quan va arribar al càrrec al despatx de l’alcalde ni tan sols hi havia connexió a internet perquè s’entenia que no calia. Per a ell, però, el que calia era ‘’un canvi de xip brutal’’: dissenyar una estructura nova inexistent fins llavors i canviar la relació tradicional amb els mitjans de comunicació.

Puigdemont i els seus van saltar la barrera del discurs fàcil per anar al terreny pràctic: van gastar diners en inversió tecnològica i en una aplicació d’internet per fer possible un accés a la informació més democràtica pel ciutadà. La gent vol votar de manera directe per les coses que l’interessen, el ciutadà vol i ha de tenir una major importància; i gràcies a tot això ho pot fer. Girona és la única capital de província espanyola que ho està fent, afegia Puigdemont, que definia les accions de l’alcaldia gironina com a ‘’un benefici per enorme per la societat‘’.

Per concloure la conferència, Puigdemont ens va animar a fer el salt i, a més, a no tenir por de fer-lo. Com a futurs professionals, els hem d’ajudar a assumir el risc de les innovacions, un risc que val la pena assumir si es en benefici de la ciutadania. ‘’Coses inexistents avui demà poden ser determinants’’, ens advertia. I és que apareixeran noves xarxes i aplicacions que ens obriran moltes portes, i Puigdemont ens va aventurar a, com ell, creuar-les.

Carla Torruella Felip

Parlem de cinema?

Requiem for a dream 

“Finalment, tots hem d’acceptar la responsabilitat plena i total de les nostres accions, tot allò que hem fet, i el que no hem fet.”Amb aquestes paraules reflexiona Hubert Selby entorn la vida dels personatges de la novel·la Requiem for a dream, la versió cinematogràfica de la qual ens ocupa avui. El mateix Selby va fer la seva aportació a l’hora d’adaptar el guió de la pel·lícula, que s’estrenaria l’any 2000 sota la direcció del prestigiós Darren Aronofsky.

Precisament com una reivindicació d’aquest prestigi, el Museu del Cinema va voler que aquest film formés part del cicle mensual: Parlem de cinema? Segons va dir el periodista i escriptor gironí Pep Prieto, la crítica ha estat molt dura amb l’última projecció d’Aronofsky, Noé (2014): “És una llàstima que es tregui l’estatus d’autor als directors abans d’hora pel fet que s’endinsin en un cinema aparentment comercial”, va apuntar. A tall de crítica a aquesta marginació per part de la indústria es va projectar l’èxit més flagrant i més impactant del director, sense oblidar que ha estat també l’artífex d’altres obres mestres com: Pi (1998), La fuente de la vida (2006), o El cisne negro (2010) totes elles exemples d’un cinema controvertit, que convida a pensar i que et fa despertar sempre alguna cosa.

Així doncs, Requiem for a dream mostra la cara més negra del somni americà, que et porta fins a límits insospitats per tal d’aconseguir allò que anheles. A més a més, la pel·lícula no es redueix a retractar com n’és de dura la vida d’un drogoaddicte, sinó que abasta tot el món de les addiccions, fins i tot aquelles que en aparença no semblen tan amenaçadores. Ara per ara, en el marc d’una societat addictiva com la nostra, i sempre en potència de germinar noves dependències, és un relat necessari que ens escau a la perfecció.

És una pel·lícula frontal, complexa, dura i atrevida. De fet, la projecció va suposar un rècord d’assistència al Museu del cinema. Gràcies a un tractament visual excepcional, amb uns plans que et fa posar en la pell d’aquell que està consumint, l’espectador té una sensació de paranoia constant. La tensió dramàtica va en ascens, des del món idíl·lic de l’estiu, on els personatges veuen els seus somnis d’a prop, fins a l’amargor de l’hivern on tot es trunca incorregiblement. Un film de culte que mostra els retrats fidels de la cultura de l’excés, de la llei del mínim esforç que busca la via fàcil per ser feliç i que acaba suposant la seva auto destrucció.

Amb actuacions brillants dels dos protagonistes, Jared Leto i Ellen Burstyn i la mítica banda sonora de Clint Marsell, de les més influents en les últimes dècades, Requiem for a dream fa una dura crítica al sistema sanitari i a la societat en general, on gairebé tots som addictes a alguna cosa, esclaus de l’abundància i àvids de tenir sempre més, perduts en un buit existencial. 

Maite Escribano Ramos 

Rock, Xocolata i.... Gintònics

Dissabte onze d’abril, són les sis de la tarda, m’acosto a Quart per veure un nou espectacle programat dins d’Escenaris. Es diu Orelles de xocolata, avui fem rock. És de la companyia Orella Activa – La Xocobanda  i a la sinopsi que en llegeixo al programa hi diu: “Grans i petits anant de concert de rock, dansa aèria, molta diversió... hi haurà xocolatada per tothom”.

La barreja rock i xocolata m’és irresistible, així que hi vaig predisposat a passar-ho d’allò més bé. Arribo amb temps, són dos quarts de sis, compro l’entrada i me’n vaig al bar a fer temps. Mentre em preparen el cafè amb llet descafeïnat de màquina, em quedo embadalit observant la preparació d’un d’aquests beuratges que els últims anys han pujat al pòdium de la sofisticació: El Gintònic, realment és necessari tot aquell farciment d’herbes, granulats diversos, ratlladures de pell de fruites i pols d’estrelles amb xarbotada final? Bé, deuen ser manies de vell.

Quan torno cap al local on fan l’espectacle em penedeixo d’haver comprat l’entrada; Unes 70 mainades més els respectius pares/mares han convertit l’accés en un gran guirigall, per sort aviat obren les portes i tot són corredisses cap a dins.

Comença l’actuació amb dos extraterrestres penjats d’un cable fent funambulisme, fan un parell de piruetes i fins aquí la dansa aèria. Resulta que els dos extraterrestres són en Rock i en Roll i han vingut per controlar els decibels, o sigui, que són els dolents de la funció. A l’escenari un grup amb quatre músics i dues vocalistes comencen la música, lligant rock i xocolata amb el (I Can't Get No) Satisfaction dels rolling Stones, ben trobat. Jo segueixo l’espectacle des del darrere del local, perfectament mimetitzat amb la barra, des d’aquí es veu perfectament que el ritme, de moment , el posen les mares i el seu balanceig de malucs seguint la música. La mainada està entre absent i fora de lloc. El grup va interpretant  tota una serie de temes que fan les delícies del cronista: Nirvana, Queen, i anar tirant enrere: Johnny B. Goode de Chuck Berry, Lucille de Little Richard, Great Balls of Fire de Jerry Lee Lewis, Jailhouse Rock de l’Elvis Presley, etc... Tota l’actuació està vestida amb grans frases com: El rock no és només soroll, el rock també és amor, el rock és sobretot ritme i energia, és emoció i sentiment.

Això es va acabant, de traca final I Love Rock N Roll , popularitzada als 70’ per Joan Jett i l’ùltima, Highway to Hell d’AC/DC.

Al final tant grans com xics s’han anat animant i han acabat ballant al ritme dels clàssics.  Una horeta d’actuació (per no cansar la mainada)  i cap a atacar la xocolata amb magdalenes, les magdalenes industrials, la xocolata força bona.

Arribo a casa i no puc anar a dormir sense comprovar una cosa; vaig al diccionari, i efectivament, “gintònic: m ALIM Beguda alcohòlica consistent en una barreja d'aigua tònica i ginebra.”

 Doncs això, digueu-me clàssic.

 Lluís Bosch i Planella

Presentació del quadre “Violetes Imperials”, de Salvador Dalí

El passat 26 de març va tenir lloc la presentació del quadre Violetes Imperials de Salvador Dalí. La conferència, que va anar a càrrec d’Anna Otero, es va fer en un escenari privilegiat: sota la cúpula del Museu-Teatre Dalí de Figueres. L’obra va ser adquirida fa poc per la Fundació i està exposada en solitari a la sala de novetats.

El quadre Violetes Imperials. Font: Europapress

Segons va explicar Otero, l’obra es remunta a l’any 1938, durant l’època més surrealista de Dalí. És un quadre de grans dimensions, de cromatisme fosc i composició simple, «amb les parts molt centrades o al fons: el quadre s’explica sense gaires objectes».

Per Otero, l’important és que ens preguntem què signifiquen els elements que Dalí va triar pel quadre (el telèfon al plat i les sardines). Un altre enigma que crida l’atenció és el títol; per entendre la seva relació amb el quadre, «cal que intentem entendre què va passar l’any 1938 que inspirés Dalí a fer un quadre d’aquestes característiques». Per això, la conferenciant va voler començar contextualitzant el temps en el què l’obra va ser pintada i el recorregut que va seguir el pintor durant aquella època.

L’any 1938, Espanya estava submergida en plena guerra i a Europa es covava la Segona Guerra Mundial. En aquell moment, Dalí vivia a París amb Gala, on van inaugurar l’Exposició Universal del Surrealisme. Va ser allà on va exposar per primer cop obres importants com les saques de Mae West o la primera versió del Cadillac Plujós. El més curiós és, però, que també va exposar un Telèfon afrodisíac semblant al de Violetes Imperials.

Després de l’exposició, Dalí i Gala van passar uns dies a Itàlia, fins que al setembre, al saber que la seva amiga Coco Chanel estava malalta, van decidir visitar-la a la seva casa de Roquebrune, al sud de França. Va ser allà on Dalí, amb una creativitat estable, va començar a pintar Violetes Imperials i altres quadres de la mateixa temàtica, a part de més obres que volia exposar a la galeria Levi de Nova York. Violetes Imperials va ser un dels quadres que, l’any 1939, es van mostrar a l’exposició, ja amb aquest curiós títol.

«El telèfon, com a objecte, es relaciona amb el Pacte de Munich. Dalí es posiciona i critica el poc ús del telèfon» va relatar Otero, «que converteix en un objecte inútil i poc eficaç, un símbol de la comunicació i resolució de conflictes que queda obsolet». Això es percep en els sis quadres de la mateixa temàtica, com Telèfons en safata amb sardines fregides, o Paisatge amb telèfons sobre un plat, que pinta més tard.

A Violetes Imperials, les dimensions ens ajuden a intuir les intencions de Dalí. És un quadre que vol involucrar a l’espectador, que l’abraci i comprengui la importància del tema. Per fer-ho utilitza una gamma cromàtica, monòtona, d’un ocre marró i verdós, que subratlla la importància del moment històric, on hi trobem un plat amb un telèfon al centre, unes sardines, un casalot, una barca i un pare amb un nen.

«Cal tenir en compte que en aquella època Dalí utilitzava el mètode paranoicocrític, fet que dificulta la interpretació del quadre» va reconèixer la conferenciant. Otero suposa que les sardines, que agradaven molt a Dalí, representen l’enyor de la terra de la que s’havia allunyat durant aquella època; el telèfon, que no comunica, és el símbol de la incertesa al no saber què estava passant a Espanya, ja que no tenia notícies de casa seva. El paisatge, contràriament a la majoria d’obres de Dalí, és esquemàtic, poc definit, i es pot relacionar amb el moment obscur pel qual passava Europa.

Per últim, Anna Otero va voler recuperar documents de l’època per saber què va dir la premsa del moment sobre el quadre. ES va comparar molt amb el Gernika per la crítica al moment bèl·lic. De fet, el mateix Dalí havia criticat les “comunicacions silencioses” en una entrevista, reiterant el símbol del telèfon, que havia aparegut repetidament en les seves creacions, des dels telèfons amb llagostes que va regalar a Edward James fins a la pel·lícula Destino que va fer per encàrrec de Disney.

Pel que fa al títol, el mateix Dalí va explicar que Violetes Imperials era el nom d’una pel·lícula sobre intrigues de la cort espanyola. La pel·lícula aportava, com a novetat cinematogràfica, un gran nivell de color en escenes nocturnes; potser això va inspirar-lo per a la tonalitat del quadre, o potser, simplement, li va agradar i prou. També hi ha qui diu que la flor de violeta es relaciona amb l’autoritat, una tendència molt present a l’Europa de l’època.

Sens dubte, Violetes Imperials és una obra que destaca no tan sols per la seva qualitat artística, sinó pel tema que representa i critica i pel moment en el qual va ser pintat. En adquirir aquest quadre, el Museu ha aconseguit una peça fonamental per explicar el trencaclosques que era, i segueix sent, Dalí.

Elena Duran Ferrero

“No se li està donant la importància que mereix a la cultura hip-hop”

Les persones no es prenen seriosament res d' allò que tingui a veure amb el col·lectiu social dels joves

Desirée Oñate Ortega | 16/04/15

            

Mentre més em vaig informant de tots aquells projectes i esdeveniments que organitza l’associació Braingtorming de Girona, més me’n adono de la quantitat de coses necessàries i amb sentit fan.

Un altre dels esdeveniments que val la pena que coneixeu és el de El rap dóna de menjar, impulsat i organitzat per l’associació, que va tenir lloc el 28 de Desembre passat. L’objectiu d’aquesta segona edició era aportar els màxims quilos de menjar per destinar a  un menjador infantil que es trobava amb problemes. L’esdeveniment va ser, com la majoria de vegades, artístic, i constava de concerts amb més de 30 MCs. Aquest és un altre dels projectes sol·lidaris que ha fet l’associació Brainstorming, i que han tingut bons resultats; potser perquè es marquen unes bones fites: s’animava a tots a superar els 250 quilos que es van recaptar a l’edició anterior. Els concerts es van fer al Barri Vell de Girona, concretament als Jardins de la Mercè.

Brainstorming, juntament amb l’Espai Marfà i la Casa de la Música de Salt-Girona, obre les portes a persones amateurs en el món de l’art i la música, amb bucs oberts amb artistes professionals per tal d’ensenyar els més iniciats. El 5 d’Abril de l’any passat, hi va haver en un els bucs d’assaig un important cantant de rap, provinent de Cuba i de nom Rxnde Akozta, un professional del món musical del hip-hop. Aviat es sabrà quin és el següent cantant convidat aquest any.

Bé, però allò a què m’agradaria que paréssiu atenció és al següent: els mitjans no han fet absolutament cap esmena a aquests dos esdeveniments; no han aparegut enlloc. L’esdeveniment solidari de El rap dóna de menjar ni tan sols va aparèixer a la web de l’Ajuntament o del Centre Cultural de la Mercè. Ni tan sols s’ha fet ressò d’ una cosa tan important com és voler donar una alimentació correcta als infants que ho necessiten, perquè els habitants de la ciutat de se n’assebentéssin i puguéssin participar. A l’únic lloc on he trobat informació sobre què es va fer en aquest esdeveniment és a la pàgina del Facebook de l’associació Brainstorming; ells van ser els únics que van fer difusió, penjant també cartells per la ciutat. Quant al buc obert amb el cantant cubà, sí que hi havia informació sobre les inscripcions i l’esdeveniment a la web de l’Espai Marfà, per exemple, i també a la web de la Casa de la Música de Girona. Ara bé, quan anaves a l’agenda de les activitats principals – les que la institució considerava més importants -, l’acte del 5 d’Abril no hi constava. A parer meu això té una justificació, i és que no se li està donant la importància que mereix a la cultura underground, i tot i això, continua fent coses molt boniques i necessàries.

Així doncs, acabo el seguiment cronicat amb el mateix convenciment que quan vaig començar-lo: sovint els prejudicis no deixen veure la bonica realitat que ens envolta. I aquests prejudicis tant en refereixen als relacionats amb la cultura hip-hop¸ com als relacionats amb el col·lectiu social dels joves.

“Defugiu dels prejudicis perquè, a més de ser prejudicis, gairebé sempre són negatius!”

Desirée Oñate Ortega | 16/04/15

            Els humans tenim la tendència a simplificar la realitat i emetre prejudicis sense adonar-nos-en, potser perquè ens permet ordenar les coses de forma més fàcil i així construir-nos idees fermes i clares ràpidament. Això és així encara que no hagin sigut analitzades prèviament i, per tant, es puguin considerar prejudicis. Un psicòleg o un antropòleg segurament ens ho justificarien millor, però en tot cas estem d’acord que les persones tendim a això. Un exemple ben estès és el de la imatge que ens construïm la majoria de vegades dels escriptors, mai completes i que beuen de tot un seguit d’idees preconcebudes: “Caterina Albert només parla del camp i és fatalista; Josep Pla és únicament periodista, no es pot considerar que sigui literatura; Mercè Rodoreda utilitza un llenguatge massa poètic i carregós per entendre-la...” I aquest tipus de coses. Bé, a parer meu tot allò que és analitzat i observat només de passada, per sobre o en diagonal, no mereix que es prengui seriosament, i menys encara si no es té massa idea d’allò de què s’ opina. I això és vàlid per totes les coses existents en aquest món.

De Sebastià Juan Arbó n’han dit moltíssimes, i només cal llegir-ne algún fragment per veure que, en molts casos estan equivocats. A Juan Arbó se l’ha etiquetat de costumista, una mica com a passat amb Caterina Albert: “només parla del camp, un món avorrit i antiquat a qui ningú li interessa”. Aquesta és la principal idea preconcebuda que es té de l’autor si només se’n llegeixen tres línies de la seva biografia, i tres més de la seva obra. Fins i tot jo mateixa vaig pensar això; d’entrada vaig fer-me a la idea que no seria un autor que m’interessés, sense tenir en compte el seu estil, només guiada pel tema del qual parla: el món de la pagesia. És cert que Juan Arbó parla hi d’aquest món en les seves obres - i no és estrany si es sap que prové d’una família d’humils jornalers -,  però la seva obra va molt més enllà d’això, i de tot el pessimisme que envolta la vida d’unes persones que ni tan sols tenen terra pròpia per poder sobreviure. Dic això perquè una altra de les crítiques sense fonament que s’ha fet de Sebastià Juan Arbó és precisament aquesta: un autor que està marcat per un cru fatalisme degut als esforços que van haver de fer ell i els seus al camp, que com tots sabem és una feina molt dura.

Doncs bé, és fàcil arribar a pensar totes aquestes coses si no es llegeix bé – o no es llegeix - Juan Arbó, i ho sé perquè m’hi vaig trobar. Juan Arbó és més que això. L’ autor té una gran capacitat d’escriure i a més, n’aprèn de forma autodidacta (que encara té més mèrit), ajudat per la mestressa de la casa Carvallo, en la qual van treballar els seus pares. Tot i pertànyer al món dels pagesos, es nega a utilitzar un llenguatge que en reprodueixi l’argot per així cuidar la llengua catalana, emergent en aquell moment i no massa normalitzada. Sebastià Juan no mereix ser simplificat ni empetitit, com a mínim, per dues coses: l’empenta que té en la majoria de les seves obres d’anar a la recerca existencial i antropològica, i la gran sensibilitat poètica que mostra quan descriu al detall la seva estimada terra, el Delta de L’Ebre. En podria posar uns quants fragments per mostrar-vos això que us dic, però si ho fes eliminaria la possibilitat que hi ha d’haver-vos despertat “el cuquet”, i així anar-lo a buscar i llegir-ne alguna cosa. Defugiu dels prejudicis perquè, a més, sempre acostumen a ser negatius!