Parlem de cinema?

Requiem for a dream 

“Finalment, tots hem d’acceptar la responsabilitat plena i total de les nostres accions, tot allò que hem fet, i el que no hem fet.”Amb aquestes paraules reflexiona Hubert Selby entorn la vida dels personatges de la novel·la Requiem for a dream, la versió cinematogràfica de la qual ens ocupa avui. El mateix Selby va fer la seva aportació a l’hora d’adaptar el guió de la pel·lícula, que s’estrenaria l’any 2000 sota la direcció del prestigiós Darren Aronofsky.

Precisament com una reivindicació d’aquest prestigi, el Museu del Cinema va voler que aquest film formés part del cicle mensual: Parlem de cinema? Segons va dir el periodista i escriptor gironí Pep Prieto, la crítica ha estat molt dura amb l’última projecció d’Aronofsky, Noé (2014): “És una llàstima que es tregui l’estatus d’autor als directors abans d’hora pel fet que s’endinsin en un cinema aparentment comercial”, va apuntar. A tall de crítica a aquesta marginació per part de la indústria es va projectar l’èxit més flagrant i més impactant del director, sense oblidar que ha estat també l’artífex d’altres obres mestres com: Pi (1998), La fuente de la vida (2006), o El cisne negro (2010) totes elles exemples d’un cinema controvertit, que convida a pensar i que et fa despertar sempre alguna cosa.

Així doncs, Requiem for a dream mostra la cara més negra del somni americà, que et porta fins a límits insospitats per tal d’aconseguir allò que anheles. A més a més, la pel·lícula no es redueix a retractar com n’és de dura la vida d’un drogoaddicte, sinó que abasta tot el món de les addiccions, fins i tot aquelles que en aparença no semblen tan amenaçadores. Ara per ara, en el marc d’una societat addictiva com la nostra, i sempre en potència de germinar noves dependències, és un relat necessari que ens escau a la perfecció.

És una pel·lícula frontal, complexa, dura i atrevida. De fet, la projecció va suposar un rècord d’assistència al Museu del cinema. Gràcies a un tractament visual excepcional, amb uns plans que et fa posar en la pell d’aquell que està consumint, l’espectador té una sensació de paranoia constant. La tensió dramàtica va en ascens, des del món idíl·lic de l’estiu, on els personatges veuen els seus somnis d’a prop, fins a l’amargor de l’hivern on tot es trunca incorregiblement. Un film de culte que mostra els retrats fidels de la cultura de l’excés, de la llei del mínim esforç que busca la via fàcil per ser feliç i que acaba suposant la seva auto destrucció.

Amb actuacions brillants dels dos protagonistes, Jared Leto i Ellen Burstyn i la mítica banda sonora de Clint Marsell, de les més influents en les últimes dècades, Requiem for a dream fa una dura crítica al sistema sanitari i a la societat en general, on gairebé tots som addictes a alguna cosa, esclaus de l’abundància i àvids de tenir sempre més, perduts en un buit existencial. 

Maite Escribano Ramos