dimecres, 29 d’abril de 2015

Festa Terrícola de Sant Jordi

            El passat dimecres dia 22 d'abril, es va dur a terme –a l’Horiginal-  la Festa Terrícola de Sant Jordi. L’editorial Terrícola reflecteix el que és el panorama actual de la poesia. En aquest acte van presentar tres llibres. Per una banda, Veces de Mireia Vidal-Conte i Nuclear de Ricard Mirabete, que pertanyen a la mateixa col·lecció: Llibres de l’Afrau, i per l’altra;  De la nota del preu del sopar del mosso d’Enric Cassases, que pertany a Fora d’Òrbita, ja que és un llibre diferent.
            Pau Vadell i  Jaume C Pons Alorda van ser els primers en sortir a l’escenari. Aquests eren els encarregats de presentar De la nota del preu del sopar del mosso,  el llibre de l’Enric Cassases. És un llibre escrit entre la dècada dels 70 i la dels 80 que no ha estat publicat fins 25 anys després. Tot seguit, Pons Alorda va recitar alguns dels poemes que ell havia triat de llibre. Per ell, aquest és un Cassases inèdit, que ve de la dècada dels anys 70. També va esmentar que intentar parlar d’ell és una espècie de groseria, una gran responsabilitat. No hi ha ningú que sigui capaç de fer una barreja de tot això i ensenyar-li al públic. Al llibre es palra de la “cosa” comuna, quotidiana, terra, ceràmica.... Contràriament, en Pau Vadell va fer una lectura ben diferent del llibre. Mentre el llegia va recordar històries de la seva vida. “En Cassases va a la velocitat de la naturalesa. El seu temps va amb el temps de les flors. Hi és molt present en el paisatge. Aquest està ple de olors i aquests són els que fan moments de la naturalesa”, va finalitzar Vadell.
            Finalment, va arribar el torn d’en Cassases. La seva primera intenció va ser el poema en prosa, i encara hi és. És un llibre que va escriure entre els seus 20 i 30 anys i que ja es va publicar, però només hi era la meitat. Va mostrar la seva felicitat en que ara, per fi, es publiqués el llibre en la seva totalitat. Les coses que escru ara –algunes-, són molt aprop d’aquest llibre. Alguns dels poemes que es troben en aquest llibre són autobiogràfics. “Tota la vida intentant fer un quadre abstracte i sempre em surten figuratius!”, va dir. Per acabar, va esmentar que un dels seus referents és J.V.Foix.
            Així doncs, va arribar el torn de Veces, de la Mireia Vidal-Conte. Els encarregats de dur a terme la seva presentació van ser  Lluís Calvo i  Marc Romera. “Al llibre hi trobem les constants de la Mireia, és una dona poema i una dona text”, així començava Lluís Calvo el seu discurs. Al seu llibre hi ha infinites cites dels poetes que admira ii que l’inspiren. Hi ha referències a La Cicatriu (5 cm) i diferències orlandianes; Orlando Natural –els seus darrers llibres-. Hi ha una condensació del llenguatge, parla molt i escriu curt, fet que fa recordar a Calvo a Francesc Garriga. Per a ell, és una de les grans teoritzadores; La vida doble apareix quan separes la poesia de la teva vida. Una de les coses que la Mireia és quan aquesta embogeix i fa un poema. Al seu llibre hi destaquen els finals oberts. Hi ha un diàleg continu de vida i mort, el que és la literatura, els llibres, etc. Va acabar el seu discurs dient què: “Recitar Mireia Vidal-Conte és impossible, només ho pot fer ella mateixa”. D’altra banda,  Marc Romera també tenia bones paraules per l’autora. Segons Romera, aquesta és una poeta del segle XXII disfrassada del segle XX. Fa una curiosa distincio a l’obra de Vidal-Conte; la Mireia té llibres A i llibres B, tot i que sovint es barrejen. Els A són d’allo que ha viscut, i els B són allò que no ha viscut. Veces i La Cicatriu (5 cm) pertanyen al grup A.
            Un cop van acabar, va sortir la Mireia Vidal-Conte. Farta d’anar a presentacions on es parla més del llibre del que es llegeix, va decidir que només diria una cosa i tot el temps restant el dedicaria a recitar poemes del seu llibre. Això va ser el que va dir; “El que passa avui és una metàfora del que és la vida, la vida passa i la poesia fa la seva. La vida és això, els poetes que vagin fent”. Un cop va recitar, tothom va entendre les últimes paraules que li havia dedicat Lluís Calvo.
            Per  últim es va fer la presentació de Nuclear, de Ricard Mirabete. En aquest cas els encarregats de fer la presentació van ser Josep Maria Bach i la Maria Antònia Massanet. Bach va començar dient que és un llibre tan bo que parla per si mateix. Per tant, no necessita cap explicació complementària. El seu llibre anterior etava dedicat a Vic i aquest a la ciutat dels núvols. Per ell, Mirabete és un home auster, sense excesos verbals, que sap omplir de paraules els espais físics entre poema i poema. Escriu d’amagat. Segons Bach, és l’exercici més líric que ha fet mai. En aquest llibre converteix el desordre en emoció. Mirabete proposa un poema com a full de ruta. D’altra banda, la Maria Antònia va veure-hi coses diferents a la seva lectura. Massanes hi entreveu una conexió constant entre Barcelona i Vic al llibre, que és el viatge de la poesia de’n Mirabete fins ara. En Ricard té clar que a poesia és artifici i necessita una interpretació. Exercici mimètic perquè pugui realitzar-se, esdevenir. A la natura hi troba la senzillesa que el permet tornar al nucli de les coses. Porta al límit el cas de la seva producció poètica fins ara.

            Un cop van acabar de parlar del llibre, va sortir Mirabete - per falta de temps-, no va dir gairebé res del seu llibre. Va llegir-ne algun poema, brindant-nos així un tast de la seva poesia. A diferència de Mireia Vidal-Conte, els seus poemes són extensos i explicatius. Un cop va acabar de recitar, la sala es va fondre en un aplaudiment. Finalment, va sortir Esteve Plantada –un dels editors de Terrícola-, a donar les gràcies per l’assistència a tots els que érem allà.




 Carlota Fuertes

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada